divendres, 29 de novembre de 2019

QUE NO PERDEM L’HUMOR


LLIBRES I FOTOGRAFIA

L’Hotel Chelsea de Nova York és com el vaixell insígnia de la degradació sistemàtica que comporta venerar l’èxit material i el diner

Sota el concepte de que no vol ser un cant del cigne d’una comunitat que s’esvaeix, sinó una celebració del que continua sent ( ? ), l’editorial Monacelli Press ha editat un llibre de fotografies realitzades per Colin Miller i els seus corresponents comentaris de l’escriptor Ray Mock sobre aquests habitants que resisteixen. Per a quant de temps?

Tot el contrari de la mena de cosa que demana l’honestedat, la solidaritat i el respecte entre les persones. De casos com el de l’Hotel Chelsea n’hi ha a totes les grans ciutats. Des que a finals de la dècada passada van començar els moviments i a primers d’aquesta, exactament el 2011, va tancar portes a rebre nous residents, que la cosa ha anat a pitjor. Ha tingut varies dates d’obertura, la darrera que sàpiga es va estipular a principis d’aquest any.


fotos actuals - Jen Carlson / Gothamist

Devorat per l’especulació i les ànsies per convertir-ho en un hotel de luxe per part de les grans corporatives immobiliàries – en aquest cas el seu actual propietari és Chelsea Hotel Owner LLC – malgrat la cinquantena d’heroics residents que aguanten com cosacs totes les inclemències i pressions, amb demandes fins i tot contra l’ajuntament, l’estat actual de l’un dia mític hotel, moribund ple de runa, pols i bastides, fa molta pena.

Dylan i Ginsberg al Chelsea

Janis Joplin al vestíbul 1969

Leonard Cohen

els New York Dolls el 1973 en una sessió amb Peter Angelo Simon

els Strokes al terrat

dimecres, 27 de novembre de 2019

THE HUSSY, IMPARABLES

NOVETAT DISCOGRÀFICA

El 2008 van posar-s'hi en serio, inicialment com a duo, Bobby Hussy (guitarra i veu) i Heather Sawyer (bateria i veu)

fot. Brett Stepanik

Algunes afortunades encara recorden el concert de Brooklyn on Bobby li va fuma foc a la seva guitarra. Des de llavors, en una voràgine productiva (han passat per més de 20 segells i tots els formats imaginables) la banda nord-americana ha tret discos, ha fet coses paral·leles (Proud Parents, Cave Curse, Fire Heads) i en definitiva que ha plogut bastant. 


Però no tant com per deixar de fer el bestia i continuar traient discos puntualment. Looming (Dirtnap Records) és el títol d’aquest nou treball carregat de divertida tralla trash-punk i Cornflakes és un vídeo divertidissim enregistrat al soterrani de l’empresa on treballa Heather que a més explica ‘només vaig fer servir paraules i frases a l’atzar per la lletra de la cançó’. Que bé que s’ho passen.




dilluns, 25 de novembre de 2019

REC REC FEST


LA CAPSA  - EL PRAT DE LLOBREGAT
23 – 11 – 2019
HI VAM SER

Dissabte nit, a la instal·lació municipal de La Capsa, la gent de La Servidumbre i de l’Ultra-Local Records, van organitzar-ne una on van tocar quatre propostes de la seva òrbita

Va ser sortir del metro i a 100 metres et trobes de morros amb un dels espais per a concerts més ben preparats d’aquesta metròpoli. Va trencar el gel Ran Ran Ran, els van seguir La Vida Padre – la realitat paral·lela de Xavi EscricheDumpbrain – alies de l’incontaminat Edu Mató – i va tancar el quartet Pararrayos. Van ser sets de presentació dels treballs recents o en portes, i probes varies, barrejats amb algunes versions dels musics Yo La Tengo a qui, especialment al Poble Nou, se’ls adora. Al llarg de gairebé tres hores hi va haver de tot: indie-autòcton, dream-pop, experimental i pop-rock, per aquest rigorós ordre. Com un Mini Festival però al novembre.

Ran Ran Ran

La Vida Padre

Dumpbrain

Pararrayos

diumenge, 24 de novembre de 2019

CENTENARI BAUHAUS


POP-UP

L’edició d’aquest Pop-Up, forma part de totes les performances i actes commemoratius dels 100 anys de la fundació de l’escola d’art de Walter Gropius, coneguda popularment com Bauhaus


Aquest llibre ret d’una manera espectacular, un original homenatge al Triadic Ballet i una de les seves expressions la ‘dance of geometries’ amb els seus divuit vestits creats per Oskar Schlemmer, que es va convertir en una de les coreografies més influents de l’art contemporani quan va ser estrenada el 1922 a Stuttgart.

Una preciosa peça realitzada per Lesley Barnes i Gabby Dawnay, editada per l’editorial anglesa Laurence King. Per molts anys.





dijous, 21 de novembre de 2019

CONFIDENCE MAN – DOES IT MAKE YOU FEEL GOOD?

MINUTS MUSICALS

Els australians Confidence Manson dalt del cotxe fantàstic. Tot els hi somriu malgrat la seva actitud 'provocativament' nyonya que els fa anar fent esses

Sembla que ja tenen les coses més clares respecta el què son com a banda. Ja no estan tan desbarajustats. Ara diuen que definitivament fan dance-pop estil Donna Summer i Giorgio Moroder i volen que els deixis entrar en el teu cor. Ojo que ara venen curves.


Qui ens havia de dir que la música que sonava sota la bola de mirallets els 80 es convertirien formalment en l’enèsim estil de música que ha tornat – i com – per quedar-se definitivament. Mai es pot dir que d’aquesta aigua no en beuré. L’era dels festivals també ajuda, of course.

Aviat nou àlbum? De moment i a l’espera del tsunami festivalero de cada any, aquest és el vídeo del seu nou single que ha estat rodat a Berlín:



dimarts, 19 de novembre de 2019

L’ÉPÉE, DERIVADA PSICODÈLICA i PICADES D’ULLET

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Fa un parell de mesos que va sortir la darrera ceba del prodigiós Anton Newcombe

Porta per nom Diabolique (Because Music), disc que ha enregistrat amb Lionel i Marie de la banda nord-catalana The Limiñanas i Emmanuelle Seigner (Ultra Orange).


Hi ha sorprenents trobades de gent, com aquesta. Apareixen de tres àmbits diferents, però amb el comú denominador de ser uns apassionats de la cultura pop. El nom del disc, les lletres i la brotada de cançons espesses i refinades que el composen, el converteixen en un diccionari d’usos i costums de les atmosferes d’encens i coloraines que tant ens agraden. Un divertit entreteniment amb olor de raresa clàssica. 




diumenge, 17 de novembre de 2019

HISTÒRICS DE LA FOTOGRAFIA QUE ENS DEIXEN

TRASPÀS UN i TRASPÀS DOS

Van plasmar en paper, trossos d’història que s’han convertit en aliment per a les ànimes perdudes entre tota la insubstancialitat que ens envolta.


Quan resulta que aquestes fotografies que has fet amb encara no 30 anys apareixen a les portades d’aquests discos que, amb el temps, es converteixen en unes de les imatges icòniques del pop, ja et pots morir tranquil. El seu autor, Robert Freeman es va agafar el seu temps, fins fa vuit dies. Tenia 82 anys.






Terry O’Neill ahir el va seguir, també quan tocava. El Swinging London el va enganxar de ple amb 25 anyets. Càmera en mà, va apretar el disparador fins que se li deuria fer una llaga al dit índex. Tenia 81 anys. La fotografia ha mort. Llarga vida a la fotografia! 

David Bailey cap el 1965 retratat per O’Neill

la pionera Jean Shrimtpom


O’Neill el 1962


dijous, 14 de novembre de 2019

ENS CAL UNA MICA D'ALEGRIA

COVERS ALBUM

Juliana Hatfield Sing’s The Police, és el segon disc de versions que edita, després del que li va dedicar a Olivia Newton-John l’any passat

Els discos de versions son un tema perillós, però s’ho passa bé fent-ho i es nota. Per ella és com un divertiment. ‘Quan era adolescent, Olivia Newton-John i Police m’encantaven. O sigui que només estic explorant el meu passat’ intenta justificar-se Hatfield. Pel disc, després d’una costosa tria, ha agafat de tot, des de cançons que van ser singles exitosos fins alguna cosa més rareta, si és que és possible, de la banda anglesa.



A primers d’any va llançar Weird, un disc amb nous temes. ‘Cada vegada que faig un disc amb temes propis, acabo esgotada. Sento que mai escriuré cap altre cançó. Però no vull deixar de fer música. I és quan vaig i començo a mirar coses d’altra gent... per poder continuar treballant. Fer-ho és com si fes unes vacances’.

No és que s’hagi convertit en una cantant de versions, però el suc que li sap treure és de traca. Ja esperem el tercer de la sèrie.





dilluns, 11 de novembre de 2019

ELS ZOMBIES HAN SORTIT DE LA PANTALLA


WE CONTINUE...

Per a totes aquelles que no perden l’esperança, per moltes vegades que arribem al fons: després del 10-N espanyol, com era d’esperar, la cosa continua igual. I ara és segur, Franco ens ha tornat. Preparem les botes i puntada va, puntada ve.



diumenge, 10 de novembre de 2019

DENNIS HOPPER, EL TURISTA

FOTOGRAFIA

Nascut a Dodge City (realment existeix?)  l'any 1936, Hopper ja de molt jove tenia una gran disposició al festeig amb tot allò relacionat amb l'art

Instal·lat ben aviat a la Califòrnia hippie, d'ocasions i oportunitats no se’n perdia cap. D’aquesta manera, abans que es submergís al cinema, a la dècada dels seixanta va destacar com a fotògraf, sent Brooke Hayward, la seva primera dona, la que li va donar l’empenteta al regalar-li una Nikon que duia sempre penjada del coll, per la qual cosa es va guanyar el sobrenom d’ el turista. Seva és la portada del River Deep - Mountain High (1966) d’Ike & Tia Turner. 


Ara ha sortit un nou llibre amb el nom de Dennis Hopper: In Dreams, editat per Michael Schmelling responsable de la selecció de l’arxiu de Hopper de més de 100 instantànies – la majoria es publiquen per primera vegada – que van ser realitzades per aquell ull tan vital d’una època que no ho era menys.







dijous, 7 de novembre de 2019

PIXIES, L’ONCLE D’AMÈRICA

D’ESQUITLLADA

Fa uns dies van passar pel fred i desemparat magatzem del Sant Jordi en la gira de Beneath The Eyrie (Infectious Music)

Van tocar fins que en van tenir prou. Més de 40 cançons, sense deixar més de cinc segons entre una i l’altre, les dotze del nou disc i la resta, un clàssic darrere l’altre que no ens cansem d’escoltar ni en disc ni en directe.

Black Francis el passat 23 d’octubre al Sant Jordi


No és com veure’ls a Zeleste el 1989 per 1600 cuques o les dues vegades immediates que van venir a tocar a la mateixa sala, el 1990 i el 1991, encara que aquesta darrera ja per 2500 només dos anys després. Tampoc estava Kim Deal, encara que Paz Lenchantin no defrauda. Queden poquíssimes bandes de la seva talla.

Long Rider és el darrer vídeo que han editat de l’àlbum. Explica la historia d’una amiga de Lenchantin que va morir mentre feia surf. La cançó està co-escrita per la pròpia Lenchantin i Black Francis.

Paz Lenchatin el passat 23 d’octubre al Sant Jordi 


La banda de Boston, aviat enfrescats en un tour pels USA abans d’acabar l’any, per a continuació, febrer i març, menjar-se el Japó, la República Xina, Austràlia i Nova Zelanda abans de tornar al circuit festivalero europeu i africà (el juliol toquen a Madrid). I que em perdonin els africans.



dimarts, 5 de novembre de 2019

AMERICA SANCHEZ – CLÀSSIC MODERN JAZZ TROPICAL

PALAU ROBERT - BARCELONA
ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hi va haver uns llargs anys, on l'àmbit del disseny en la nostra societat més propera, estava tan mort que feia una catipent que tirava enrere

Es salvaven de la picota comptades excepcions. Però sort en tenim de la nostra crosta que hi va saber posar l’ull i així va ser com van passar dues coses que, figura, ens anaven a salvar a totes de la nostra situació de “tercer món”: els mundials de futbol i les olimpíades. Afortunadament la crosta va saber escollir – en alguns casos no en tots – qui havia de posar la imatge de tot aquella gran operació.

Un dels que ho van fer va ser America Sanchez (així sense accents), qui ara és protagonista d’una exposició i merescut homenatge que es pot veure al Palau Robert fins el 23-F i que és un intens recull de la seva impressionant obra. Nascut a Buenos Aires el 1939 es va traslladar a Barcelona el 1965 on es va instal·lar ell i la seva prodigiosa creativitat. Passejant per l’exposició queda clar que es fa molt difícil no haver vist mínim mitja dotzena dels seus dissenys escampats de diferents maneres i moments per la ciutat.

America Sanchez el dia de la inauguració
foto Ricard Cugat

La mostra té la col·laboració del famós Archivo Lafuente cántabre – famós a partir de les recents adquisicions de part dels fons de la cultura underground barcelonina. Segur que algú en sortirà beneficiat de tant fer anar caixes amunt i avall.





divendres, 1 de novembre de 2019

POND, SORTITS D’UNA HIPPY-DIPPY HAWK-WINDY COMUNA


VÍDEO

Crec que van ser primer ells abans que els seus cosins germans Tame Impala

Kevin Parker i Nick Allbrook en son els culpables, però malgrat això, la seva oficina de management no ha sigut tan eficaç com la dels Impala, com a mínim per aquí. Aquest any, la banda de Perth, puntual a la seva cita bianual, ha tret disc, Tasmania (Marathon Artists). Cançons impregnades de confeti, melodies que conviden a saltar a corda i tot en mig d’un programa de desintoxicació. 



En algun moment del 31 de maig passat, van tocar dins de la festa Ya es Primavera en el Corte Inglés. Ahir, en el seu funcionament natural, els Pond van tocar en l’elegant Élysée Montmartre. Aquest és el seu nou vídeo: