dilluns, 1 de juny de 2020

SILVERBACKS, JUST A TEMPS

A LA VISTA

Son de Dublín i podrien ser una de les bandes emergents dintre de l’embarrancada actual en la que estem. Però sabem que no depèn d’ells l’èxit


Fan un pop de factura precisa amb reminiscències de la filosofia no wave de la Nova York dels setanta. El 2018 van llançar alguns singles produïts per Daniel Fox, el baixista dels no menys interessants Girl Band, la banda experimental també de l’illa. A principis d’any van treure un darrer single, Drool, aquesta vegada amb Nice Swam Records. Ara, sabedors del que tenen entre mans, s’estrenen amb Fad, un àlbum que els serveix a ells i a nosaltres de retruc, per desembarrancar ni que sigui una mica i agafar aire. Silverbacks son Daniel O’Kelly (veu i guitarra), Kilian O’Kelly (guitarra i veu) Emma Hanlon (baix i veu), Peadar Kearney (guitarra) i Gary Wickham (bateria). El disc serà al carrer el mes de juliol via Central Tones/Piccadilly Records. Aquest encomanadís Muted Gold és el darrer avançament previ a la sortida.




dissabte, 30 de maig de 2020

VOLS TRENCAR AMB LA TEVA PARELLA?...


ART KITCH

...i vols que sigui definitiu? Regala-li un telèfon-llepador

Ara que sabateries i museus obren amb estrictes mesures de seguretat perquè ens estimen tant que pateixen i no volen que ens passi res, els hi vols agraïr el detall? Regala-li un telèfon-raspallet a tot l’equip de gerència.


Hi ha dos estudiants de la Royal College of Art de Londres que destaquen especialment. Son Sandeep Hoonjan i Xianzhi Zhang. Ells dos son els autors d’aquest projecte que si no vaig errada, anirà directa a on jo sé, però ells dos, llestos com gaseles, més tard o més d’hora segur triomfen en el planeta terra.

L’invent, anomenat Feel the Conversation son telèfons que tradueixen la conversa del que parla en una sèrie de patrons hàptics basats en l’entonació. Un dispositiu pot produir el de llepar-te l’orella amunt i avall a través d’una llengua de silicona i l’altre el de massatger-te el l’òvul amb un raspallet que dona voltes. Ho han fet també perquè ens estimen i volen el millor per a totes nosaltres, terrícoles desagraïdes. Per a què podem no tan sols connectar amb els nostres éssers estimats sinó generar-los un trauma de per vida. Hoonjan ho explica millor: ‘En una conversa, vaig descobrir que hi ha un augment de les ganes de tocar-nos i això pot acabar sent un problema de veritat per la nostra salut mental, ja que som criatures socials i el contacte és una part important d’això’, va dir. Amb un audio o una vídeo-trucada es veu que no n’hi ha prou per entendre el que passa. Ho volen acabar de perfeccionar per poder enviar-ho a traves de USB, WiFi, Bluetooth o qualsevol altre mitjà que transfereixi dades digitals.

Al final sí que acabarem malament del cap, però no serà pel que diu.



divendres, 29 de maig de 2020

TOMORROWS TULIPS, DIY EN SUPERLATIU

REVISANT FORMES i MANERES

AMUNT PERISCOPI

A la vista l’any 2013. David Bowie treia The Next Day després de 10 anys de musicalment no dir ni fava

Des del 2011 al 2018 Tomorrow Tulips van treure quatre àlbums. Aquest Experimental Jelly (Burger Records) – del que se’n van editar mil unitats – és el segon que van enregistrar novament sense moure’s gaire de casa. Tot i això, van fer un pas endavant. Continuaven amb la tònica més underground però sense sonar com si fossin al lavabo. Quan l’agulla toca el disc i sentim els primers acords de Flowers On The Wall, ja sabem què hem de fer. Posar els peus a sobre la taula i les mans al clatell. A continuació, amb He Quits ens podem posar un coixí sota els peus. Al cap d’uns minuts, quan mig obrim els ulls i observem mentre va sonant Free que res s’ha mogut, ens preguntarem si la Velvet Underground han tret nou disc.




dijous, 28 de maig de 2020

MELENAS, DESMELANADES

NOU REGISTRE


...El cuarteto de pop independiente Melenas proviene de Pamplona, ​​España, una pintoresca región ubicada justo al sur de los Pirineos..., diu la introducció a la 'bandcamp'

Déu n’hi do. M’imagino el Matias Prats Cañete posant-hi la veu. Al gra. Han editat un disc ple d’energia pop. Onze temes d’un calibre del quinze, dibuixats per la veu, guitarra i teclat de Oihana Herrera i Maria Zubiaur i compassats amb el batec just de la mà de Leire Zabala i Laura Torre. Primer Tiempo, Despertar, 3 Segundos i En Madrid fins a onze temes que fan desaparèixer allò de l’espai temps en ressonàncies d’un sol fil conductor. El disc es diu Dias Raros, i està al carrer via la barcelonina Snap! Clap! Club!, la basca Elsa Records i la nord-americana Trouble In Mind. Se les situa en l’ona del que també fan, per exemple, les parisenques En Attendant Ana – també a Trouble In Mind – potser sí que son cosines-germanes. Per això em faria molta il·lusió ser comptada en el proper dinar de família. Però si pot ser, que el facin a la capital d’Euskal Herria.




dimecres, 27 de maig de 2020

TAMBÉ HI HA ‘WORLD DRACULA DAY’

ICONES POP

Entrar en el mon del personatge creat per Stoker és entrar en un món casi tan fascinant com el de la música

La recerca de l’eterna joventut, com el pols que mantenim amb la música. La necessitat de sang, com la necessitat de l’estrèpit sonor. Poca gent es pot resistir a la llegenda. Els cineastes especialment, hi han caigut com mosques a la temptació de recrear-ne el mite. Aquí en van uns quants:
Nosferatu (1922) de F.W.Murneau, el Dracula (1931) de Bela Lugosi, Vampyr (1932) de Carl Theodor Dreyer, The Fearless Vampire Killers (1967) del Polanski, tots els Terence Fischer amb Christopher Lee o el parell de Ingrid Pitt, les de Jess Franco o els de l’inigualable Jean Rollin, Son Of Dracula (1974) amb Harry Nilsson i Ringo Starr, la de Werner Herzog (1979) amb Klaus kinski i Isabelle Adjani, The Hunger (1983) amb un Bowie xuclant sang a les discoteques, les de Dario Argento, la imprescindible Låt Den Rätte Komma In (2008) de Tomas Alfredson, Only Lovers Left Alive (2013) de Jim Jarmusch o la que va fer a continuació Ana Lily Amirpour, What We Do in the Shadows (2014), i no ens deixem la sèrie de 3 episodis que la BBC ha estrenat aquest any. Podríem estar-nos tota l’eternitat.

fotograma de La Vampire Nue (1970) de Jean Rollin

The Hunger (1983) 

El pop hi va associat. Hi ha una pila de temes que parlen del fenomen. Des dels Blue Öyster Cult a l’àlbum Specters i la cançó Nosferatu, Roky Erickson and the Aliens amb Night Of The Vampire inclosa al disc homònim del 1980 o aquest Bela Lugosi’s Dead de la banda britànica Bauhaus i el seu primer single editat el 1979. I així podríem estar fins que se’ns fes de dia...

Amb tota la mandanga en que estem submergides, s’haurà posposat o directament anul·lat l’exposició que havien de fer a Barcelona a l’ex-Fabrica Casa Ramona de Montjuïc? Ahir va ser el Dia Internacional de Dràcula. Si jo manés, seria festiu. Tenint en compte a més que hi ha molta gent que, la sang, se la deixa xuclar tot l’any. 

el compte Von Count als Muppet de Barri Sèsam

12" amb Bela Lugosi's Dead de Bauhaus


dimarts, 26 de maig de 2020

VAISSEAU, DESCOBRINT EL SYNTH-DOOM

NOU REGISTRE

Des de Brest a la Bretanya, Vaisseau s’han inventat l’estil synth-doom. Per donar-lo a conèixer han tret un disc que tindrà tants defensors com detractors, per allò de l’erudició local


El duo francès, sense manies, es disposen a entrar al mercat toqui o no toqui. Amb un sintetitzador i una bateria com a companys de viatge, debuten amb Horrors Waiting In Line via el segell danés Totem Cat Records. Té moments de Tangerine Dream, moments Jean-Michel Jarre i moments Air. Tot molt setantes amanit amb pebre negre. Es va enregistrar en dues tongades en dos estudis diferents, els sintetitzadors de C.L’Hostis per una banda i la bateria de E.Padovan per un altre. Des de mitjans de març que ja es pot demanar pel sistema habitual. Menció especial per a Jason Wayne Barnett, autor de la funda. Tot plegat perfecte per una peli de John Carpenter.



dilluns, 25 de maig de 2020

WALKER PHILLIPS, HUMIL RECONEIXEMENT

A LA VISTA

Es mou còmodament pels ambients folk/poètics de San Francisco. Hi troba tot el que necessita per mantenir-se en aquest espai. Cosa que no fa més que augmentar les ganes de traslladar-m’hi

L’avançament del segon disc de Walker Phillips continua produint-nos el desbordament i la consegüent expansió de les cèl·lules més disposades a continuar les cerimònies de l’estiu de l’amor. 


La cançó es diu Bottles Of Glass que estarà inclosa en l’àlbum God’s Eye que sortirà, si Déu nostre senyor vol, aquest mes que ve a través del seu propi segell creat especialment per anar editant obres amb perfum de sàndal. Continua trastejant amb aparells analògics. Cosa que es nota i s'agraeix. També explica que toca tots els instruments tret d'esporàdiques col·laboracions com la que va tenir en el disc anterior, amb la flauta d’Evan Francis.

A continuació, per a les amants de les etiquetes, un brillant tema de Neo-Àcid-Psych-Folk. Quedem a l’espera del disc sencer. 



diumenge, 24 de maig de 2020

JETSTREAM PONY, DELICATESSEN

NOU REGISTRE

Han editat varis singles i EP’s i ara ve l’estrena en disc gran. Son pura delícia pop. Una suau veu, cors, guitarres sorolloses i ritme ressonant acompanyen unes lletres que parlen de relacions humanes. De llibre


Jetstream Pony son Beth Arzy a la veu (Trembling Blue Stars, Aberdeen, Luxembourg Signal), Shaun Charman guitarra i segona veu (The Wedding Present, The Popguns) i Kerry Boettcher (Turbocat) al baix amb la incorporació de Hannes Müller darrera la bateria. Son veteranus. Arzy i Charman son els que van engegar la cosa, gravant les primeres idees en els seus iPad. Hi tenien ganes. Els apadrina el segell alemany Kleine Untergrund Schallplatten amb qui aviat es van fer notar figurant, fulgurantment, en algunes llistes del milloret de l’any. En principi, l’àlbum hauria d'haver sortit aquest divendres passat. Charman troba que ‘hi ha una connexió entre l’indie-pop i alguna cosa més fosca, post-punk o inclús shoegaze’. No ens barallarem.



dissabte, 23 de maig de 2020

CONFINAMENT ARTÍSTIC


THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.


Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.


Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.


divendres, 22 de maig de 2020

LUCES NEGRAS, MOUEN FITXA

EP A LA VISTA

La banda Luces Negras escalfen motors? Un cop escoltat aquest nou tema ho desitgem amb ganes

Després de gairebé dos anys que van penjar aquell pastisset de tres capes l’octubre del 2018, poca cosa n’hem sabut. Ara arriba aquest Ventilador de la mà de Hidden Track. Manté l’essència pop inicial, amb la veu parsimoniosa esquivant les esgarrinxades que surten de la guitarra de Blanca Frade. El resultat, una rigorosa tonada sostinguda digne del milloret garatge-rock. El vídeo promocional és d’Alejandra Núñez i segons diuen vol ser una celebració al relax i la ganduleria. Esperem que no s’ho prenguin tan en serio i s’hi posin.