divendres, 4 de desembre de 2020

MT. MOUNTAIN, SOLUCIONS

A LA VISTA

Cada dia ens convé més escoltar música, per dues raons bàsiques

La primera: mentre escoltem música no escoltem tonteries. La segona: mentre escoltem música podem obrir les nostres consciències tot el que siguem capaces per situar-nos en una dimensió on, els que les diuen, tenen l’accés vetat. El quintet de Perth, Mt. Mountain, és una bona opció per escollir i posar en pràctica els dos punts anteriors. És l’àlbum que fa quatre d’un recorregut musical que te com a referents principals a bandes de propulsió ni renovable, ni degradable, ni de proximitat. Funciona amb el combustible que es feia servir les dècades dels 60 i 70. El nou disc es dirà Center i sortirà el 26 de febrer a través de Fuzz Club Records. El primer avançament, Aplomb, ‘és essencialment el so que escolto dins del meu cap, fent-me memòria de que ni apreti ni deixi d’apretar, tots els dies de la vida’ explica Stephan Bailey. Un no parar de girar al voltant d’una base rítmica hipnòtica, que serveix de llit al rever d’una guitarra serpentejant i un teclat que et sosté a l’aire amb totes les garanties de seguretat. Quina bogeria. Matí, tarda i nit, sense descans i al final, el final estarà bé. Cap dubte.



dijous, 3 de desembre de 2020

CAUSA SUI, FAN UN GIR AMB SUAVITAT

NOU REGISTRE

Els danesos Causa Sui, en el sisè disc, fan allò que millor saben fer i on es troben més a gust: tocar

Toquen allò al que ens tenen ja acostumades, música sintonitzada amb tot el que sigui immersió i emersió. Ho fan a partir de diferents i amplies possibilitats. Totes les que ja van fer servir i els ofereixen  bandes com Can o Comus. Per aquest disc de nom Szabodelico, on fan, sense que ell ho sàpiga, un divertit cameo amb el compositor hungarés Gábor Szabó (1936 – 1982), han triat 13 temes de les sessions que van tenir el 2019 i el principi del 2020. 


El resultat és més relaxat, les melodies transcorren sense l’electricitat trifàsica de discos anteriors, més en la línia del que fan Jonas Munk i Jakob Skøtt solets. Possiblement el fantasma de Szabó planés per l’estudi que tenen a Odense mentre tocaven. En doble vinil, editat novament per El Paraiso Records, que dirigeixen els mateixos Munk i Skøtt. En una extensa entrevista apareguda a la interessant pàgina de la corda Denpafuzz avisen: ‘Hem fet molta broma sobre com tots els stoners odiaran aquest àlbum’. I la que avisa no és traïdora.


dimecres, 2 de desembre de 2020

BURD ELLEN, CANÇONS D’HIVERN PER ESCALFAR L'ESPERIT

NOU REGISTRE

L'ara duet Burd Ellen, format per Gayle Brogan i Debbie Armor, acaben d’editar el segon disc, Says The Never Beyond

Una acuradíssima selecció de vuit cançons populars, bàsicament corresponents a l’estació d’hivern que ‘ocupen l’espai liminal entre el sagrat i allò secular, connectant amb les profundes tradicions estacionals de Irlanda i la Gran Bretanya’. És inevitable la comparació amb els treballs de gent com Maddy Prior amb Steeleye Span i amb Silly Sisters  o de Jacqui McShee i Pentangle per dir-ne dos d’aquell meravellós conglomerat de veus i bandes que s’agrupaven sota el Canterbury Sound. És veritat que el que fan Burd Ellen recull d’una forma més nua els originals, cosa que incorpora una atmosfera més espiritual i mística a l’assumpte, deixant al cabàs allò que tenien d’acid-folk aquelles obres.

Com sigui, només engegar i escoltar Please To See The King, enregistrada abans com The King per Steeleye Span i com The Wren per Martin Carthy i Dave Swarbrick, o el que el segueix, Coventry Carol, ja t’aixeca dos pams de terra i no tornes a baixar fins que l’agulla fa aquell sorollet repetit, avisant-te de que s’ha acabat la cara. Que be que queden les notes distorsionades de la guitarra a The Cutty Wren amb l’arpa que va marcant el camí amb el seu repic. L’harmònium i violí que sobrevolen delicadament per Corpus Christi Carol, versionada anteriorment per Jeff Buckley amb arranjament de Benjamin Britten. El disc el tanquen amb Taledh Chriosda, un dolç balanceig sobre un llit de rever que et deixa en pau amb el món. Escoltar aquest segon disc de Burd Ellen i enamorar-te novament de la vida és tot el mateix. 


dimarts, 1 de desembre de 2020

AUTOMATIC TENDENCIES, SENYALS LLUMINOSES

NOU REGISTRE

La banda de Londres Firestations, edita un EP format digital, amb un fanzine de 12 pàgines amb ell com part d’un ben parit packaging

Es diu Automatic Tendencies i el componen sis temes en total, tots d’un pop senzill, melancòlic, moduladament harmònic. És la primera entrega de tres EP’s i el primer que escoltem des de The Year Dot del 2018, si no tenim en compte Dream Home, enregistrat amb finalitats benèfiques. Aquestes entregues aniran acompanyades de diferents treballs artístics de la mateixa Laura Copsey. Aquest Small Island que es pot veure i escoltar en el vídeo de més avall, sortirà també com a part del Post Map Club, una subscripció per obtenir una sèrie de llançaments mensuals exclusius del segell.

Lost Map Records, des de la illa d’Eigg, a les Hébrides, un tros de terra de 12 km2. on no arriben a viure ni 100 persones, s’ha forjat un envejable historial produint una interessant llista de personal que es troben a gust amb el petit segell escocès. El vídeo realitzat per l’artista experimental Jack Alexandroff explica ‘utilitzo materials com l’argila, pa, llet i mel i per les imatges m’he inspirat en símbols de protesta: punys alçats, estructures ensorrant-se. A la banda se la veu cantant mentre preníem unes pintes en un pub (genial!)’.  Acaba amb la imatge d’un pensador. Tota una al·legoria.


dilluns, 30 de novembre de 2020

LA CALIFORNIA, NYEFLI

POP-ART?

Aquella nit de l’any 1.955, en ple rodatge de The Seven Year Itch, Billy Wilder, la mateixa Marilyn Monroe o Tom Ewell, dubto que estiguessin al corrent del que anava a provocar el pas del metro sota els seus peus

Estaven a punt d’assistir a la constitució d’una de les imatges més icòniques de la industria del cinema i de retruc, de l’art més proper a la societat de consum, altrament en aquest cas concret dit ‘art-kitsch’. 


De fet, és amb aquest epígraf que es considera que està l’escultura de casi vuit metres d’alçada obra de Seward Johnson, que representa a l’actriu en el famós moment i que ara és centre d’una polèmica. Es veu que l’han passejat una mica per algunes ciutats i ara, quan torna a casa, on va estar instal·lada del 2012 al 2014, la comunitat més enrotllada no està gens d’acord. El motiu és... evident? La consideració degradant per les dones. 

La nova ubicació escollida és al davant de l’entrada a l’Art Museum de la ciutat, a Palm Springs, i la comunitat artística i el mateix director no els hi agrada la idea: ‘Quin missatge estarem enviant als més de 100.000 nens i nenes que visiten el museu cada any al presentar una estàtua que converteix en objectes a les dones, i a més, amb una gran càrrega sexual e irrespectuosa?’ diu el director, el senyor Louis Grachos. La proposta per la nova ubicació, ve especialment de P.S.Resorts, un grup hoteler de la ciutat. L’escultura es diu Forever Marilyn. Potser li hauran de canviar al nom per Maybe Forever. 


(fot. Fred Miller)


diumenge, 29 de novembre de 2020

BALTHAZAR, MEMBRES DE L'ACADÈMIA

A LA VISTA

Els flamencs Balthazar, amb el seu indie de llibre, han traçat una trajectòria consagrada a la tradició pop

Amb Sand, que serà el cinquè disc, s’hi existís una acadèmia de les bones pràctiques del gènere, haurien de formar-ne part com a membres destacats. Constarà d’onze temes enfundats en una graciosa coberta obra de l’artista holandesa Margriet Van Breevoort, que editarà Pias. Losers és el primer avançament, editat amb un clip inspirat en les pel·lícules policíaques dels anys setanta. Rollo Jacques Deray o Claude Chabrol. Acadèmic.




dissabte, 28 de novembre de 2020

DIVIDE AND DISSOLVE, BELLESA I COMPROMÍS

NOU REGISTRE

La parella amb base a Melbourne Divide and Dissolve aquest any s’estan superant amb una activitat que desborda creativitat i compromís pels quatre costats

Pel 29 de gener de 2021 tenen preparat el tercer àlbum, Gas Lit, produït per Ruban Nielson (Unknown Mortal Orchestra), aquesta vegada editat per la discogràfica australiana Invada Records. De moment però, podem escoltar el single TFW que van treure a l’estiu, i els avançaments del disc en questió, We Are Really Woried About You i ara aquest espaterrant Denial.

Takaiya Reed i Sylvie Nehill han volgut donar una volta més a la seva particular forma de treballar. El missatge que han llançat és clar: ‘Volem que siguin una manifestació de la nostra resistència a la colonització, l’esclavitud, el racisme, l’estat carcerari, l’imperialisme i les estructures de poder opressives’. We Are Really Worried About Youés una crida a la transformació i la llibertat. La cançó i el vídeo, pretenen soscavar i destruir el marc colonial de la supremacia blanca. Estem teixint juntes la lluita per la sobirania indígena, l’alliberament dels negres i els indígenes, l’aigua, la terra i el retorn de tot això als seus veritables propietaris. Descolonització ara’, proclamen. El vídeo de Denial va ser filmat en la terra sagrada de Taupo-Nui-A-Tia, al final de l’hivern a l’hemisferi sud, per Amber Beaton, la reconeguda directora de treballs experimentals. La peça, és una recargolamenta de riffs que parla per sí sola. Comenten: ‘A vegades no cal parlar per a que s’entengui el què passa. Amb la música, també ens comuniquem amb els nostres avantpassats’. Sens dubte.



divendres, 27 de novembre de 2020

NOTHING IS EVERYTHING

NOU REGISTRE

Al shoegaze se li te com una mica de ganes. Hi ha d’altres subgèneres dels que no s’està permanentment qüestionant la seva continuïtat. Segurament forma part dels tòpics dels que tiren algunes persones de poca molla als que ja estem habituades

El quartet de Filadelfia, des del 30  d’octubre que ja te a la teva botiga preferida de discos - sigui o no sigui black el dia - el seu nou disc, The Great Dismal, el quart de la seva discografia. Nothing, comandat per Domenic Palermo (veu i guitarra), Doyle Martin (guitarra i veu), Aaron Heard (baix) i Kyle Kimball (bateria), aquesta vegada ha comptat amb les col·laboracions de gent propera de closca com Shelley Weiss i l’arpista Mary Lattimore.

Diuen que va ser enregistrat durant la quarantena, però ara ja es fa difícil diferenciar quan ho és i quan no perquè sempre estem en una situació o altra d’alerta roja. Les cançons son producte del que estan provocant i que ens toca viure. S’hi poden escoltar els paràmetres als que estem habituades: aïllament, por, paranoia, comportaments humans en to reflexiu. Palermo, s’hi posa quan explica: The Great Dismal, és com un pantà, un atractiu artifici on la supervivència s’adapta a la mida dels seus habitants. La seva esplèndida naturalesa i les dures conseqüències del seu entorn, mai poden ser menystingudes amb massa facilitat’. Han tret un primer single, Say Less, acompanyat d’un impactant vídeo, dirigit per Jordan Hemingway. Abans però, volum a tope.

(fot. Ben Rayner)

ARETHA FRANKLIN, EL LLIBRE DEFINITIU (O CASI)

LLIBRE

Tot va bé, fins que deixa d’anar-hi, diu l’experiència. A vegades l’amor i tot el contrari, els separa una finíssima línia

Com ha estat aquest cas, i que visualitza el llibre Aretha Franklin. Elogio i apologia de la reina del soul. L’ha escrit David Ritz, que no és un simple periodista, perdoneu: ha estat guanyador de no se quants Grammy, no se quantes vegades el Gleason Music Book Award, el premi Tomothy White ASCAP, entre altres premiets més de pà sucat amb oli. També sabem que guanyar premis forma part de l’escalada. Encara que el certamen i l’adjudicació del premi, surti del mateix lloc.

Així les coses, la mateixa biografiada, abans de dinyar-la l’estiu del 2018, va tenir temps de dir: ‘No malgasti els seus diners en la lectura d’aquest llibre’. Ritz que ja havia escrit sobre ella, es defensa dient que en aquest llibre posa tot el que no va poder posar en l’anterior de fa quinze anys – l’edició original va sortir el 2014.

A real trashy book’ va arribar a dir la reina del soul. Al final però, com sempre, els quartos, gràcies a la polèmica.


David Ritz a casa seva de Los Angeles
(fot Emily Berl/NYT)

dijous, 26 de novembre de 2020

IGGY POP, ES VEN ELS PANTALONS

MERCADILLO

Cada vegada es compra i es ven més roba de segona mà. Per preu no és, perquè hi ha roba nova molt barata

Però no te el punt esbojarrat ni boig de les peces usades. I encara més si la peça en qüestió son uns pantalons. I encara més si els pantalons els ha portat Iggy Pop. Les addictes al producte, tenim l’ocasió de tenir-los, sempre i quant es disposi del que en demanen. Son els pantalons platejats que va portar l’etapa Raw Power amb els Stooges l’any 1973 i que surten retratats en el que va ser tercer i darrer disc de la banda. 

La peça es subhastarà el 2 de desembre, dimecres que ve, a partir de la 1.00 AM si no m’equivoco (10am PT) a través de la casa Julien’s Auctions de Beverly Hills. Formen part d’un paquet que surt amb el nom de ‘Icons & Idols: Trilogy Rock ’N’ Roll’ i per un import inicial de entre 800$ i 1.200$. Els portaria amb calçotets?