dissabte, 25 de gener de 2020

I HEARD IT THROUGH THE GRAPEVINE

RECUPERANT CLÀSSICS 

Revisada per un nombre incomptable de gent i inclosa en llistes de tots els colors de l'auca, I Heard It Through The Grapevine és una d'aquelles cançons per la que qualsevol becaria de les que fan qualsevol dels repulsius jingles de la tele 3, vendrien a la seva mascota per sentir-se'n la compositora ni que fos per un moment sota un estat encara més vegetatiu

Si ens preguntem per la causa, ens la respon Bob Stanley en el seu llibre Yeah Yeah Yeah (2014) quan defineix la versió gravada per Gladys Knight & The Pips en una sola i contundent paraula: explosiva. Expressió extensiva a en major o menor intensitat depenent ja de l'emulsionant.


Whitfield / Strong

Escrita el 1966 per Norman Whitfield i Barrett Strong per a Motown Records, els primers en enregistrar-la van ser The Miracles, però va ser el quartet d’Atlanta qui la va treure primer i la van fer pujar al segon lloc de llistes. Desprès va venir la de Marvin Gaye i un llarg etcètera, tan divers com The Undisputed Truth (1971), Average White Band (1976), The Slits (1979, Tuxedomoon (1988) o la que coneix fins i tot la filla de la portera per la qui només existeix Rosalia, la que Creedence Clearwater Revival van fer el 1970, allargant-la fins als 11 minuts, per a l’àlbum Cosmos Factory. Que Déu beneexi als clàssics.





dijous, 23 de gener de 2020

THE RAINCOATS, ENAMORADES D’ELLES

ESTIMULANTS

Es van conèixer el 1977 i dos anys després van treure el seu primer disc, un vinil que sense voler, marcaria la direcció aespiar per a moltes que les seguien de prop...

...i les que érem més lluny ens marcaria cap a on havíem d’orientar les orelles. Poden presumir de que, qui va provocar la reedició de la seva obra fos el venerat Kurt Cobain, que es va trobar amb un pam de nas al no poder renovar la seva copia del primer disc, a Rough Trade de Talbot Rd.

fot. Janette Beckman

The Raincoats eren (son?) un grup que qui tenia la sort de topar-s’hi, no es podia escapar a la seva fascinació. Com Kim Gordon, que va escriure les notes per la reedició de Odyshape,i que afirma que va ser una de les bandes amb les que més s’ha relacionat. Van donant concerts allà on se les reclama. París l’han visitat varies vegades, la propera serà el 15 de febrer al Centre Pompidou.



dilluns, 20 de gener de 2020

SALA AIXELÀ (1959 – 1975)


[LA VIRREINA] CENTRE DE LA IMATGE – BARCELONA
fins el 16.02
EXPOSICIÓ

Va haver un temps en que a Barcelona passaven coses sense que hi fiqués el nas i ho deformés tot cap marca de cervesa, tour-operador, ni sobretot, cap polític

Hi havia exigència personal, valentia, generositat, rigor, autoestima i autenticitat. No volia dir-ho però se m’ha escapat.

El llibret de presentació ho resumeix així de bé:
Va ser un espai pioner en la reconstrucció d’una modernitat interrompuda per la dictadura franquista, la sala Aixelà va crear un model en què l’experimentació cultural convivia amb l’oferta comercial. Entre el 1959 i el 1975, sota la direcció del crític Josep Maria Casademont, va ser un punt de trobada i una plataforma de difusió pera la fotografia, el còmic, el cinema clàssic i independent i els corrents musicals d’avantguarda.



L’exposició revisa de forma escrupolosa una bona part de les activitats que en aquella mena de santuari s’hi van realitzar. Les inquietuds de diferents àmbits dels que allà es congregaven, van generar corrents que posteriorment es manifestarien en diversos formats, com l’aparició de l’Escola de Barcelona en el món del cinema.




Els productes de imatge i so característics de l’època que s’exposaven per a la venda – que sense voler conformaven el decorat perfecte – i l’estil elegant i sobri dels locals d’aquells dies, ho convertien tot en un regal per els afortunats que es decidien per viure mirant a l’Europa lliure d’aquells dies.




dissabte, 18 de gener de 2020

SIX ORGANS OF ADMITTANCE, RECONFORT OPORTÚ

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Aquest segon tema que ens avança, per una estona em fa deixar de pensar en les conseqüències de la tan atemorida alineació dels planetes que ens havien predit pel dia 13 i que pot durar fins d'aquí a un mes

El sincopat so d’una primera capa de guitarra, deixa pas a una segona capa, crispada, mentre enceten un diàleg i desmunten qualsevol teoria obsessiva. El 21 de febrer tindrem la resta de temes en l’àlbum Companion Rises via Drag City. Més de 20 anys donant calor no es feina fàcil. En ple hivern, tornen les càlides emulsions solars de Ben Chasny.





dimecres, 15 de gener de 2020

TANGERINE DREAM: ZEITRAFFER


A BARBICAN MUSIC LIBRARY EXHIBITION
del 16 gener al 2 de maig 2020
EXPOSICIÓ

Cada temps te la seva cosa. Si ho apliquem a les músiques, les bandes passen per diferents moments. El ritme productiu a vegades no és l’important, sinó l’obra en sí

Tangerine Dream n’és un exemple. El 1967 en un Berlín molt més excitant, creatiu i real si comparem amb el d’ara, Edgar Froese, Conrad Schnitzler i Klaus Schulze van començar a fer sorollets i fins la segona meitat de la dècada dels setanta, aquests tres individus estaven marcant un camí que tindria repercussions més enllà del que s’imaginaven. Després d’aquests inicis en la branca electrònica de la Berlin School, els seus anys de gloria després de signar per Virgin el 1973 i l’edició de Phaedra, van generar un corrent de culte que els va posar el llistó molt alt. A partir d’aquí ja vam ser amb els canvis de personal i de conceptes que motivarien una important deserció de seguidors. La incorporació del fill de Froese, Jerome, cap el 1990 i la mort de son pare el 2015. Un procés que arriba a l’actualitat ja sense cap dels membres originals.


A la Barbican Music Library de Londres en el marc de l’exposició titulada Tangerine Dream: Zeitraffer ho expliquen amb pels i senyals, amb articles, alguns d’inèdits, fotografies, vídeos, vinils i cassettes i objectes originals, des de diferents perspectives – l’anglesa en especial –  com les de John Peel o Richard Branson. Hi haurà també lectures de l’autobiografia d’Edgar Froese, Tangerine Dream – Force Majeure i la projecció del documental Revolution Of Sound: Tangerine Dream.

La vídua de Froese, Bianca Froese-Acquaye, ha comentat: ‘... van canviar els hàbits a l’hora d’escoltar la música i va activar les associacions en la ment de les persones’. Era el seu moment.



dilluns, 13 de gener de 2020

COLLAPSE, LIPOTIMICS

EN DESCÀRREGA

L’escena shoegaze japonesa és un no parar. Res a envejar a aquella imatge dels anglosaxons, mítica, que abans de dir papi i mami ja son en un grup cagant-se en la mare que els va parir


I com que les coses avancen si es penca i aquest japos si alguna cosa tenen és que els hi agrada pencar, el seu firmament musical és ple de bandes, agradoses, escarrasses i seductores que brillen com les estrelles que veurem ara que no tindrem contaminació perquè els cotxes de la gent pobre els hi han prohibit circular per Barcelona.

Aquests Collapse van penjant asuntos, el darrer aquest Ritual, extret d’Endogenic Rebirthday disponible des del passat novembre. Sembla que no els hi preocupa massa editar res físicament. Amb lo tradicionals que eren. Tot es perd.


dissabte, 11 de gener de 2020

EL VÍDEO DE L'ANY

... i el guanyador és:
Control de WEEPING ICON

VÍDEO

D'entre els milions de vídeos promocionals penjats al llarg de tot un any, com ser capaç d'escollir per a una mateixa el que ha sigut el millor? Difícil. Però no impossible

Així, un cop acabat l’any, m'hi vaig posar i he recordat aquest Control de fa uns mesos, la darrera cançó del – oficialment – primer disc de Weeping Icon, editat el setembre, grup que integren unes experimentades noies de Brooklyn compromeses amb la seva escena. 


Practiquen un noise punk que en aquest vídeo, dirigit per elles mateixes, han clavat molt bé el missatge tancant el cercle creatiu que es van proposar. Ho expliquen així:

‘With the song “Control,” the final song on our album, we wanted to create a tactile experience born from the subjects we explored throughout, a sort of musical epilogue that would take our animus and end it in a catharsis of mournful fury. The video opens with the lead-in track “perfect the art,” which alludes to the major working concept from our album – the exhausting, unsustainable drive to stay relevant in the modern world, and its largely unexamined foundations in egotism, selfishness and exploitation – and juxtaposes it against the truth of inevitable loss. The video stars Cal Fish, one of our favorite artists, who shared with us an emotionally moving, unrestrained physical performance. To us, their character represents the unlocking of true artistic potential. One day we’ll be gone, and we won’t be able to change the impression we’ve made on the world. The only real, lasting control we have is how we sculpt our shadows’.



dijous, 9 de gener de 2020

LA MOVIDA, CRONICA D’UNA AGITACIÓ / 1978 – 1988

FOTO COLECTANIA – BARCELONA
FINS EL 16 DE FEBRER
EXPOSICIÓ

El nou espai de la Fundació Colectania, està acollint una interessant exposició que ens ofereix més d'un centenar de creacions entre fotografies i parafernalia variada, de la que envoltava i abastia al que es va auto-proclamar com La Movida Madrileña

fotografia extreta de la pàgina d’ EGM

Entre més d’un centenar d’objectes aportats pels propis interessats i de la col·lecció del prolífic advocat madrileny Adolfo Autric, que inclou vídeos, fanzines, revistes, cartells i caràtules de discos, el protagonisme se l’emporta lògicament les imatges de quatre dels fotògrafs que potser van viure l’escena més des de dins, son Alberto García-Alix (León-1956), Miguel Trillo (Cadiz-1953), Ouka Leele (Madrid-1957) i el ja desaparegut Pablo Pérez-Mínguez (Madrid-1946). Si més no, son els que es van endur les flors.




El primer dia, el del canapé i la birra, García-Alix recordava que el moviment, tot i ser inequívocament madrileny, la inspiració venia de Barcelona. Circumstància que corroborava Miguel Trillo i Ouka Leele. Coincideixen en reivindicar que els anys previs, 1976 i 1977, viatjaven sovint a la capital catalana per viure l’esbojarrada vida cultural de la ciutat de la que es van empeltar – abans no la destruís la corrosiva i enganyosa política de subvenció municipal, afegeixo.

També opinen igual a l’hora de criticar als que diuen que al darrera de La Movida hi havia l’alcalde Tierno Galván i els sequaços del partit cañí español pel fet que, segons ells, aquests haurien preferit continuar – i subvencionar – amb tota la colla de cantautors protesta. Imaginem-nos ara com si aquí, al darrera del rock català, diguéssim que no hi havia Convergència i Unió.

L’exposició, comissariada per Antoine de Beaupré, Pepe Font i Irene de Mendoza, ha estat coproduïda per Foto Colectania i el Festival Les Rencontres d’Arles, on va ser exposada aquesta darrera edició. 

Pablo Pérez-Mínguez, poster Rock-Ola 1983

Miguel Trillo, Madrid 1981

Miguel Trillo, Leganés (Madrid) 1984

Ouka Leele, 1981


dimarts, 7 de gener de 2020

MODERN NATURE, o L’ENTUSIASME SOTA CONTROL

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Fins a 10 atmosferes pantagruèliques hi ha en aquest disc de debut de la nova banda de Jack Cooper, un dels dos que feien Ultimate Painting, entre altres coses



Amb Will Young (Beak>) Aaron Neveu (Woods) i les col·laboracions de Rupert Gillet i Jeff Tobias es fan dir Modern Nature i signen How To Live, via Bella Union, un dels discos de l’any que ja s’ha fos. El nom de l’àlbum vol ser un particular homenatge a Derek Jarman, extreient l’expressió dels diaris que va escriure a Dungeness, la seva darrera residencia. L’11 de març seran per Barcelona.




dilluns, 30 de desembre de 2019

ANY NOU, VIDA NOVA

TRASPASSOS

La gent marxa que dona gust. Gent que ha tingut a veure amb la cultura pop de formes diferents però que tots posen el seu granet de sorra. És d’agrair

Fa 10 dies va agafar la direcció cap al túnel Claudine Auger, imatge de l’imaginari cinematogràfic de l’era de la ‘guerra freda’. Ahir ho va fer Vaughan Oliver, creador de imatges emmotllades de bandes imprescindibles.

En el paquet de la saga Fleming, hi va tant ell com elles. Per això ens fem ressò del traspàs de Claudine Auger qui va interpretar a Dominique “Domino” Derval al film Thunderball (1965), la quarta entrega. Tret d’excepcions, el paper se l’enduien majoritàriament actrius angleses, i en el seu cas, els que posen els calés, no els hi va fer el pes l’accent de Paris que arrastrava i li van doblar la veu. També de forma irregular, és ella i no 007 qui mata el dolent, Emilio Largo, el contrabandista amb un ull tapat. Va morir fa una setmana a Paris als 78 anys.




Vaughan Oliver va néixer el 1957 i a principis dels 80 va començar a treballar pel segell 4AD per fer història. Al llarg d’aquella dècada i la següent, va crear portades per discos de bandes com Pixies, Cocteau Twins, Lush, Pale Saints per citar-ne quatre, que formaven part de l’escuderia del mític segell de Londres creant una marca que no feia més que augmentar el seu valor. En una entrevista on es dirigia als futurs dissenyadors deia: ‘Leave yourself open to those tangential journeys’ referint-se a les coses que poden passar per atzar. ‘Happy accidents’ en deia. Tenia 62 anys.