divendres, 15 de gener de 2021

SUPERCRUSH, METAMORFOSI

NOU REGISTRE

Ja ho deia el famós bolero Corazón Loco: ‘Como se pueden querer dos mujeres a la vez / Y no estar loco

Doncs, com fa Mark Palm amb el hardcore i el power-pop. Si no fos així, el pobre noi hauria acabat dins d’una camisa de força. Al llarg de la primera dècada i part de la segona havia participat en diferents bandes de l’escena hardcore i punk de Vancouver. Ara, instal·lat a Seattle posa les banyes a aquells anys amb Supercrush, una banda de power-pop que el deslliga una mica del passat. La proba del delicte és SODO Pop, via Don Giovanni Records. Un àlbum de deu explosius temes facturats com un pocavergonya. On The Telephone i Be Kind To Me son dues capsules en el temps vingudes de les platges californianes plagades de nois en polos de ratlles i noies amb vestits curts de xarol. Després passem als noranta amb cançons de veu rogallada i aquells riffs hipnòtics en temes com Get It Right, I Didn’t Know (We Where Saying Goodbye), Parallel Lines o Fair-Weather Fool que justifiquen amb escreix la metamorfosi. Sense que sigui ni millor ni pitjor. De cuc a papallona. 




dijous, 14 de gener de 2021

JEREMY EARL (WOODS) & GLENN DONALDSON (SKYGREEN LEOPARDS), EL FRUIT D’UNA VELLA AMISTAT

A LA VISTA

Quan dues persones es troben a gust fent allò que més els agrada, és fàcil que en surti alguna cosa interessant. Li han posat de nom: Painted Shrines

L’any 2018, Glenn Donaldson de Skygreen Leopards va convidar a Jeremy Earl dels Woods al seu estudi al nord de Califòrnia. Tots dos sabien que treballar junts i fora de les seves respectives i condicionades zones de confort, podria ser com a mínim divertit. El resultat final, un àlbum espontani i sincer. ‘No hi ha res com obrir els micros i tocar algunes cançons amb un vell amic’ explica la part Woods del projecte. El van enregistrar en una setmana. Després de que Jeff Moller dels Papercuts hi afegís el baix, el van donar per acabat. Reconeixen que sona diferent al que estan acostumats a crear, més solt. ‘La boira de la costa oest, als carrers de Nova York’ posa com exemple Earl. L’àlbum es diu Heaven And Holy amb una preciosa portada obra de Sophy Hollington. Sortirà el 5 de març via Woodsist i Gone és el primer senzill. Al final, les velles amistats son el que compta.




dimecres, 13 de gener de 2021

NOU ANY = NOU “BEZ”

GUEST ARTIST

Un dels personatges més curiosos sorgit de l’escena Madchester de finals dels vuitanta i primers norantes va ser en Bez, de nom real Mark Berry, qui compartia imatge – i altres piscolabis – de la banda, amb Shaun Ryder

Amb el seu ball de dansa africana, maraques i aquells ulls a punt de sortir-li disparats de mirada destarifada, fascinava a tot quisqui que havia anat a veure els Happy Mondays. Ha passat pel Celebrity Big Brother del 2005, enduent-se el guardó, i va quedar en sisè lloc de la seva circumscripció en l’altre show, el de les eleccions generals del 2015. Es pot dir que manté un important grau de popularitat. El noi és entranyable. Total, que ara amb 56 anys i amb el tema dels tancaments perimetrals i tocs de queda de pa sucat amb oli, la panxa ha tornat a agafar volum. Solució: fer exercici. Per les més descregudes, les classes les prendrà en línia a través d’un canal de You Tube. Es diu Get Buzzin With Bez, i començarà el 17 de gener, o sigui, aquest diumenge.

Paraules seves: ‘Aquest any l’he començat en molt baixa forma, amb panxa, els malucs em grinyolen i no puc parar de menjar xocolata. Amb el darrer confinament, no em puc moure, m’he posat gras i ha enganxat mals hàbits. Aquest any ho he de resoldre de forma ràpida’. Comencem malament. Després va agregar que la gent pot afegir-s’hi o simplement seure al sofà i riure. ‘Com a mínim, se que faré riure a la gent i en el millor dels casos, ajudaré a que algunes persones es posin en forma i mentalment més feliços al meu costat’. A part de la fisio, farà ioga, parlarà amb un psicòleg i provarà la hipnoteràpia. Andrew Naylor, propietari i director de Fit Forward, li farà d’entrenador.

L’octubre passat, ell i Ryder, ja van fer una primera incursió al mon You Tube llançant el seu propi canal que es diu Call The Cops que pots veure aquí. Ja ho diu ell, riurem. 


dimarts, 12 de gener de 2021

BILL CALLAHAN & BONNIE PRINCE BILLY, LLIURAMENTS PER ETAPES

NOU REGISTRE?

Assaborides a poc a poc, les coses s’aprecien més. Cada nova entrega, es valora individualment i es percep com alguna cosa única

És el que estan fent Bonnie ‘Prince’ Billy i Bill Callahan des de la tardor passada. Per cada una d’aquestes entregues, cerquen un company de trajecte. Tot son covers. Van començar amb AZITA i el tema Blackness Of The Night de Cat Stevens i el dia de 'Reis' li va tocar a Ty Segall amb Miracles de Johnnie Frierson. Hi han participat musics com Matt Sweeney, Mick Turner de qui fan un increible Sea Song de Robert Wyatt – o Sean O’Hagan. La col·lecció es pot seguir perfectament a la seva pàgina de BandCamp. És com un tast, una degustació de sabors. S’acabarà convertint en alguna cosa més compacte? De moment, ens tenen ben entretingudes amb cada lliurament. Com si passéssim el rosari. Ora pro nobis.


l’edició en single d’aquest darrer Miracles (feat. Ty Segall)



dilluns, 11 de gener de 2021

FLEUR i FLEUR! - YÉ YÉ i BEAT

ALTRES REGISTRES

És temps de flors! Ganes n'hi ha. Des de la que ens arriba d’Holanda amb Floor Henkelman (The Colour Collection) al capdavant, fins la que ens ve de Jakarta amb Tika Pramesti

Son Fleur la primera i Fleur! la segona. Al darrere de la primera, que ha aixecat molta expectativa, hi ha Arjan Spies (guitarres i bateria) i Dave Von Raven (teclats) de les bandes Les Robots i The Kik, que mentre joguinejaven a l’estudi van pensar que allò milloraria si incorporaven una veu femenina a l’assumpte. Han debutat recentment amb LP homònim via Bickerton Records

 

La segona flor, acompanyen en format trio a Tika Pramesti, Tanya Ditaputri (guitarra) i Yuyi Trirachma (baix). Lagu Lama és el segon senzill del que serà el nou disc, això sí, encara sense data per culpa de qui ja sabem. Expliquen que la cançó li va sorgir a Yuyi després d’haver escoltat un debat polític de cara a les eleccions regionals, i que literalment es pot traduir per La Cançó de Sempre. Així doncs, sembla que allà a Indonèsia estan igual que aquí.


diumenge, 10 de gener de 2021

PERMITS, COM QUI NO VOL LA COSA

NOU REGISTRE

Des de Melbourne ens arriba una altra goig que gaudirem, no cantant-li a algun sant en cap marc d’estètica religiosa, sinó a nosaltres, pobres incautes descamisades, i en tot cas, en el marc del plat de la dutxa

Es fan dir Permits, son quatre bons amics, cadascun amb la seva història personal en d’altres bandes: Tristan Davies (The Shifters), Tam Matlakowski (Pop Singles), Rob Remedios (Chook Race) i Dusty Anastassiou (Dag). Els quatre tenien el sac de les idees ple. Especialment aquest any que per causes que prou que patim, no hem tingut cap excusa per no treballar i dir allò tan habitual de: no tinc temps. Així, encara que el concepte el van començar a treballar el 2019 – l’any 01AM (Abans del Malèfic) – ha sigut aquest 2020 que s’hi van posar en serio sortint editat el novembre en format cassette, via Tenth Court, amb el nom de Time Permits. Son deu cançons on reflexionen sobre el malestar social, el complicat que resulta viure de forma espontània i els anys que calen per comprendre tot el lio i no deprimir-se més del que els agradaria a alguns.

Exceptuant-ne dos, cap tema passa dels tres minuts. Peces com They Come Around o Turn Back Time, transcorren com en un imperceptible tremolor d’emoció, per retornar a la realitat amb Negative Heart, una trepidant cançó de guitarres transparents, curta com una brisa d’aire càlid. De la vibrant World In Numbers Dusty explica d’ella: ‘Suposo que aquesta cançó va sobre les atrafegades i ocupades vides que portem, esforçant-nos per assolir un ideal d’èxit en l’era de la informació. Som com petits programes que operen en una seqüència de números. Alguns tenim els de la sort’, ...i altres vegades no tanta. Pop en estat pur, per pesar figues. En el bon sentit.


dissabte, 9 de gener de 2021

TIMES & SOUNDS: PER ESTUDIOSES DEL KRAUTROCK (... i DE L’ABANS i DEL DESPRÉS)

TIMES & SOUNDS: GERMANY’S JOURNEY FROM JAZZ AND POP TO KRAUTROCK AND BEYOND

per: JAN REETZE

edita: HALVMALL

(en anglès)

LLIBRE

No fa gaires dies, s’ha publicat un d’aquells llibres que s’autoproclamen ‘el definitiu’ i ho recalquen pel fet que Jan Reetze, l’autor, ho va viure de primera mà

No sé si ho serà o no, de definitiu, el que sí que és, és un curós estudi sobre les arrels del que se’n diria música moderna alemanya, i per moderna entenc la que es feia a l’oest del país en els temps de quan hi havia bons i dolents. Comença per la industria musical de la postguerra, l’arribada del jazz, l’Agit Prop, el rock’n’roll i l’Hamburg Star Club, estudis i productors, Conny Plank, Dieter Dierks, i evidentment Rolf-Ulrich Kaiser, els pioners del Munich Moog: Schoener, Moroder, etc. o les composicions avantguardistes d’Stockhausen. No hi falta un extens i exhaustiu repàs al krautrock, amb tota l’artilleria pesada, Can, Amon Düül, NEU! o Guru Guru, entre moltíssimes d’altres, així com de les escoles de Düsseldorf o Berlín, fins arribar a la Neue Deutsche Welle (NDW).


L’editorial el descriu: ‘El llibre traça la dinàmica cultura d’alemanya des de finals dels quaranta fins a principis dels noranta. Aquells que hi entrin, experimentaran els altibaixos de cinc dècades, engrandint un enteniment més profund que qualsevol altre del fenomen krautrock’. Son 536 pàgines en anglès per comprovar-ho. Hi ha fotografies mai publicades, iconografia i el pròleg l’ha escrit Hans-Joachim Roedelius on hi diu coses com: ‘Pels experts, així com pels novatos en el camp del krautrock, aquest llibre no només obre per primera vegada varis nous punts de vista, sinó que presenta una visió general del panorama de la música rock a alemanya’.


Jan Reetze, va néixer a Hamburg el 1956. Te un munt de títols emmarcats de totes les mides. Ha escrit varis llibres, documentals i articles sobre música i art. Va ser soci gerent d’una editorial musical. El 2008 es va traslladar a Pittsburgh, EEUU, on viu amb la seva dona i escolta tot el krautrock que pot. 

Jan Reetze

divendres, 8 de gener de 2021

FIRST ENCOUNTERS, MÀGIKA FLUÏDESA

NOU REGISTRE

Un dels primers àlbums ha treure el nas aquest 2021, és First Encounters, dels Spiral Wave Nomads

L’any 2018 van editar un primer disc elaborat a distància, compartint material com podien. L’estiu del 2019, Eric Hardiman (guitarra) i Michael Kiefer (bateria), van decidir tancar-se una tarda sencera en un estudi, van posar en marxa la gravadora i van deixar que les idees anessin sorgint. Sense cap guió, sense haver comentat abans com desenvolupar la sessió. El resultat l’han posat en aquest disc que acaba de sortir via Twin Lakes Records i Feeding Tube. Dos temes de casi sis minuts i dos de casi dotze. Inspiració desbordada per dalt per baix per la dreta i per l’esquerra. Les baquetes de Michael Kiefer prenen vida i confeccionen el fondo per la simfonia elèctrica del seu amic i company de ruta (quina ruta?) Eric Hardiman. Obrim la finestra, no per ventilar, sinó per deixar que ens arribin les spiral wave

(fot. @davebrushback)



dijous, 7 de gener de 2021

ÀLBUM DE DAMON SUZUKI SENSE DAMON SUZUKI

FUTURE MUSEUMSDAMON’S DREAM

NOU REGISTRE

El poder de l’esperit viu de Damon Suzuki es pot comprovar en aquest enregistrament que va sortir en cassette la darreria del passat any

El 2019 havia de donar uns concerts a Austin, a la sala Barracuda. Estava tot lligat. Sabien com havien d’inter-actuar amb el mestre, doncs quan accepta que toquis amb ell, hi ha normes. Per exemple, que ningú pot contactar-hi fins una hora abans de l’actuació i aquesta hora, a més, es passa en silenci, meditant plegats, i no s’obre boca fins que arriba el moment de sortir a tocar. L’havien d’acompanyar una banda de músics de l’escena experimental de la ciutat. Per preparar-la, havia parlat amb Neil Lord, productor i la persona que està al davant dels treballs de Future Museums. Estava tot lligat, menys el que depèn dels que només estan per complicar la vida: l’administració pública. Per problemes amb el visat, es va haver de cancel·lar. Però el concert, es va fer. La nit del show es va tocar, però sense ell.

Aquella nit, Michael C.Sharp, un dels músics, em va preguntar si havia portat una gravadora o havia pensat en algo per enregistrar-ho. em vaig sentir com un tonto’ explica Lord, ‘així que em vaig apropar a l’encarregat del so i vaig veure que tenia un portàtil al costat de la taula de mescles. Li vaig dir: Tens Pro Tools o algo així? Et pagaré 50$ si simplement hi rebotes tots els micros, i l’home va dir: cap problema. A l’acabar la nit em va passar un petit USB’. Un cop a casa, em vaig passar setmana i mitja mesclant-ho. després vaig anar a veure a Matthew (Erik Hanner) d’Aural Canyon.

Son dos temes. Un per cara, amb el senzill nom de Side A i Side B. Son una mica més de 38 intensos minuts de improvització krautrock còsmic que li van dir Damo’s Dream. Els participants d’aquella nit màgica van ser Michael C. Sharp (bateria), Peter Tran (synth), Rodolfo Smith-Villareal III (bateria), Mari Maurice (synth, saxo i violí), Nicolas Nadeau (guitarra), Reed Faitak (baix) i Neil Lord (guitarra). Sobren més paraules. Fins i tot ja n’hi ha masses. L’experiència està en la cinta.


dimecres, 6 de gener de 2021

GIM KORDON, SOROLL PER ANAR TIRANT

A LA VISTA

La gent de Gim Kordon, avancen un parell de temes i prometen disc en els propers mesos

El primer es diu Joskus Mä Pelkään i el segon, és aquest Betoni Kukkii, en referencia a la forma de les torres que es veuen en el vídeo promocional que van enregistrar a Korso, a pocs kilòmetres de Helsinki. No ho he posat, son tres finlandesos.

Capitanejats per Aleksi Pahkala, es fa acompanyar d’Alexandros Karoutsos i Janne Nissilä, el nou baixista. És el mateix Pahkala qui explica: ‘La cançó és la història de com sovint, créixer en els suburbis és com una tirada de daus. Lluitar i tractar de tirar endavant, però també com formar-ne part, inclús en les àrees més complicades, sovint és l’única cosa que et proporciona una sensació de seguretat’. El 2012 van donar alguns directes en festivals finlandesos. En un d’ells, el Kuudes Aisti,  la cap de cartell era... sí, Kim Gordon, a qui van poder obsequiar-la amb un pin de la banda. La resta, sobre el nom que es van posar, és història. El 2014 van penjar un àlbum sencer seguit de varis singles i unes llargues vacances per compromisos amb les seves respectives formes de guanyar-se la vida. Quatre minuts de distorsió vinguda del fred. De més fred que aquí, segur.