QÜESTIONARI
i ENTREVISTA
Parlem
amb el periodista i melòman Oriol Serra, coneixedor i comunicador musical del
Vallès Oriental.
De molt
jove que ja es va sentir atret per aquesta altra manera d’entendre la vida, que
és a través de la música i tot el que l’envolta. D’aquí a uns anys, ara en té 42, probablement acabarà sent com un “homenot” més, dins d’aquelles populars
descripcions que va fer Josep Plà de personatges de la vida pública.
TdP:
Explica’ns quin va ser el moment en que va saltar l’espurna que va fer que
t’interessessis per la música?
Oriol
Serra: De música sempre en sonava a casa. De fet, sí que hi va haver un moment,
emmarcat en la meva adolescència. Era l’època en que només hi havia tres canals
de televisió. Tot i això, l’oferta era molt més rica comparada amb la d’ara,
incloent totes les plataformes que vulguis. Potser tenia a veure que els tres
canals fossin públics. Recordo estar a casa dels meus avis, per les vacances,
esperant els dibuixos animats, mentre em trobava amb programes de música. Era
els principis dels imaginatius video-clips, i sense els mitjans que hi ha ara.
Per edat, si no t’atrapava la música, t’atrapava lo visual. La música no era
aquella cosa avorrida de quan feia EGB!
Recordo que algú va penjar un poster
dels Metallica a la classe, estem
parlant dels 80. Veure a aquells tius
amb el cabell llarg, em van cridar l’atenció, tot i que no els havia escoltat
mai. Aquella imatge em va impactar al pensar que aquells altres valors, no eren
els que m’estaven inculcant entre aquelles parets.
I el
moment més concret que em preguntaves, va ser l’any 1993. Jo tenia 12 anys i
els meus pares em van dur a un concert de Paul
McCartney al Palau Sant Jordi. Vam
anar al segon, dels dos que va donar, el 27d’octubre, tinc la data bastant
gravada... i ojo que estem parlant
del que avui es consideraria un macro-concert. També era un moment en que tot i
tenir entrada de galliner, els preus no eren les barbaritats d’ara i la gent que
estava a primera fila havia fet les seves hores de cua i una bona correguda per
ser allà al davant. No era com ara, que els que son davant és perquè tenen més quartos.
Tot allò em va impactar molt. Aquest va ser el detonant per començar a comprar
discos, així que tenia alguna cosa estalviada.
TdP: Com
et definiries?
OS: No
soc un musicòleg, que seria ser com un antropòleg. Em definiria com a melòman,
tot i que ara amb sembla que està mal vist per classista o elitista o no se
quines collonades. M’agrada la música, que això ho entén tothom.
TdP: També vas estar involucrat com a músic. Fes-nos cinc cèntims d’aquesta etapa.
OS: Bé,
no sé si músic seria la paraula, però sí, vaig estar en unes quantes ocasions dalt
d’un escenari. Era molt jove i moltes coses no les sabia fer o ara les faria de
forma diferent. De la mateixa manera que vaig començar a comprar discos i llibres,
va arribar un moment que vaig pensar que també hauria d’intentar fer-ne. Vaig
assistir a algunes classes de guitarra i vaig començar a jugar-hi. Aquells
dies, feia un programa a Radio Cardedeu i
un dia a l’estudi vaig pensar en aprofitar els mitjans que allà hi havia per
gravar algunes cançons meves. Llavors, un bon dia de 2005 vaig a Nova York i
vaig entrevistar a Joie Blaney de Dead Blonde Girlfriend i sabia que la
seva filosofia era semblant a la meva i que podia agradar-li el que feia, de
manera que li vaig ensenyar aquelles gravacions. Uns dies després, havíem de
quedar, però era fora de la ciutat. Per telèfon em va dir que li havia agradat
el que havia escoltat i que si tornava em muntaria un concert. Vaig tornar i
vaig tocar al Sidewalk Café. Va anar
bé i a partir d’aquí em vaig començar a buscar més bolos fins que al cap de sis o set anys, em sentia estancat i la
cosa es va acabar per sí sola. El darrer concert que vaig fer, el de comiat, al
no estar sota cap pressió, el vaig gaudir molt. Així l’aventura va tenir un
final feliç.
TdP: Que
en penses de la pressió que estan patint sales i musics s Barcelona i al país
en general? Els macro-festivals, etc... Llegíem fa uns dies la bronca que Damon Albarn va donar a mig concert a
Coachella a la gent congregada al seu davant perquè no estaven mostrant cap interés.
OS: Jo
ja vaig poder viure alguna cosa semblant en un concert dels White Stripes al Razmatazz on un emprenyat Jack
White va plantar el concert pel mateix. En una altra ocasió va ser Micah P.Hinson qui també al Razz es va encarar pel mateix amb el
públic assistent. Això ve de lluny. Hi ha molts factors que han influït fins
arribar a on som. Un d’ells és que tenim música per tot arreu. No fa gaires
anys, per escoltar música havies de posar la radio, comprar-te un disc. Allà hi
havia un esforç i li havies de dedicar una estona. Desenvolupaves una relació,
tant amb l’objecte com amb el que s’hi reproduïa. Ara la gent se’n va a Spotify, pensant-se d’entrada que allà
està tot i no és veritat, fa un clic i si no m’agrada als deu segons passo a un
altre cançó. Això ha fet que haguem perdut capacitat d’atenció. Això no ho dic
jo, ho diuen estudis on es demostra que les actituds de parar atenció, ha
baixat estrepitosament. A mida que la música s’ha fet present a tot arreu li
hem deixat de donar valor.
Lo de
les entrades és com antigament al Liceu.
Qui te més diners és qui entra o te les millors localitats. S’ha convertit en
un esdeveniment social, com anar al Liceu.
Es diu, que a les llotjes la visibilitat
no era gaire bona, perquè en realitat la seva finalitat era observar les
joies i els pentinats de la llotja del davant, a la burgesia no li interessava
tant el que cantava com el què passava al costat seu. Això s’ha traslladat a
aquests esdeveniments digues-li macro-festivals o no tant macro. La cultura és
un reflex de la societat i ara mateix aquesta societat és molt banal. Fer-se selfies en un macro-festival o en el
monument a l’holocaust és un símptoma més.
TdP: Entrem en el tema Dylan. Quina és la
teva relació amb ell?
OS: És
un referent. L’he escoltat des de que tinc ús de raó. Amb els anys cada vegada
m’ha interessat més i més. És un music del que hi ha molt poques certeses sobre
la seva obra. Ell també juga a ser misteriós i cultiva aquesta faceta. Fixa’t que
quan parlem d’uns Rollings Stones o
un Bruce Springsteen per dir-ne dos,
quan venen a la teva ciutat, saps si s’han menjat una paella i en quin
restaurant. De Bob Dylan no ho
sabràs. Rarament concedeix entrevistes i quan ho fa no et pots creure gaire el
que diu. L’única manera de relacionar-te amb ell és a través de la seva obra, i
això m’agrada. La primera vegada que el vaig veure va ser fa uns 25 anys al Palau d’Esports, per cert, un espai
magnífic que s’ha deixat perdre. En aquesta darrera gira, l’he pogut veure en
nou ocasions, el primer a Göteborg el
setembre de 2022, el primer tram europeu del tour on intercalava temes del seu darrer treball Rough And Rowdy Ways, amb coses poc
conegudes (es pot llegir la seva crònica a Ruta 66). Fa un parell de setmanes vaig poder fer realitat un dels meus
somnis, veure’l als Estats Units, a Memphis en concret (crònica a Ruta 66). Si toca algun tema
clàssic, t’interpretarà un de Hank
Williams o de Grateful Dead, i
això també m’agrada.
TdP: La
vida de Dylan, podria muntar-se com
una enciclopèdia, no creus?
OS: Si. És
com si tinguessis a molts artistes en un de sol. Encara ara, hi ha gent que
s’emprenya perquè no toca no se quin tema del 66. I ell mai passa dues vegades
pel mateix lloc. L’única vegada que ha fet alguna cosa que es podria dir
repetida, va ser aquella gira del 74 amb The
Band que era la primera gira des del accident, i ha dit varies vegades que
no n’està gaire satisfet, justament perquè ell feia de Bob Dylan i The Band
feien de The Band. Després ja es va
re-inventar i sorgeix la Rolling Thunder
Revue. S’ha d’entendre que el 2024 una persona no és aquella de fa 50 anys
enrere, ha canviat i te altres motivacions. Quan s’ha assisteix a un concert
seu, i la gent aprofita i li demana o li critica coses en veu alta, es pensa
que com diem els catalans “qui paga mana” i en el seu cas res més lluny. Dylan
no em deu res a mi.
TdP: Com
serà la vida quan no hi sigui?
OS: ...i
tants d’altres. Com diu el Flowers
(l’imita amb veu rovellada) “Quan
s’acabin el Dylan i quan s’acabin
els Who, s’ha acabat tot”.
Persones com ell o com els Stones, quan tenien 50 o 60 anys ja es deia que era
la darrera gira i encara hi son. Ara son els Wilco que tenen 50 anys i son a dalt d’un escenari, i en cap cas
ens atreviríem a dir que estan fent la seva última gira. En el cas concret de Dylan, si que conserva unes essències, per
exemple en els seus concerts no deixa entrar mòbils. Potser es va cap a casos
com el dels Kiss que només
separar-se ja van presentar els seus hologrames. Una mica patètic, segurament
és el món que ens espera. No veig Bob
Dylan en un holograma (ha ha ha...). Els Kiss faran temes nous? Passarà com
el cas de Now And Then? La cançó és
boníssima esclar, és de John Lennon,
però la manera com s’ha fet i s’ha presentat, aquest procés em sembla molt
qüestionable.
TdP: Passem al qüestionari. Què estàs escoltant darrerament?
OS: Influït encara per aquest darrer viatge als EEUU, estic escoltant molt blues i country. Per exemple a Lainey
Wilson, una cantant de country molt jove. Te una cançó, Wildflowers And Wild Horses, que em te
enganxat. També als irlandesos Lankum,
que han sabut fer reviure les seves tradicions sense convertir-ho en música de
festa major com fem aquí que o be ho posem en la vitrina d’un museu o ho
banalitzem en una revetlla. També Big
Thief, que ja no sé si es pot dir actual, Sarah Shook And The Disarmers...
TdP: En
quin llibre estàs enganxat ara mateix?
OS: He
estat rellegint Satan is real: The ballad
of the Louvin Brothers. També es troba en castellà. És l’autobiografia de Charlie Louvin.
TdP: Un
programa de televsió o radio que no et perdessis de crio...
OS: Un
programa d’ara t’ho pots imaginar ràpid (ha ha ha)... De petit a Cinc i Acció. Allà vaig descobrir als Madness, crec que per allà també vaig
veure a Pau Riba que
l’entrevistaven... tenia 6 o 7 anys.
TdP: El
primer disc que et vas comprar...
OS: Amb
els meus quartos, el Live edició
simple d’AC/DC en cassette.
TdP: Amb
pasta a on t’agradaria anar o tornar de vacances?
OS: Donaria
voltes pel sud dels Estats Units, però llocs quan més profunds millor.
TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver sigut sincer?
OS: Segur que sí, però no sabria dir-te. El contrari també (ha ha ha).
TdP: A
quin personatge de la història t’agradaria conèixer?
OS: Tampoc ho se. És perillós això, perquè et pots dur un desengany important. Però
bé, si em posés a pensar, segur que em vindria algun cantant potser no massa
conegut.
TdP: Musicalment parlant, a quin lloc et plantaries de la història?
OS: Suposo que en algun moment de les dècades dels 50 o 60. Potser a Memphis, tot i
el merder social que hi tenien.
TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?
OS: Sí,
a vegades. I dels restaurants també alguna cosa.
TdP: Has
vist algun objecte no identificat o fenomen estrany?
OS: D’aquests moltíssims, cada dia.
TdP: Què
vols ser de gran?
OS: Rés
d’especial. Voltat dels meus discos i llibres.
TdP: Si
poguessis matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?
OS: No
em cau bé, però no.
TdP: Etern conflicte. Israel o Palestina?
OS: Cap
dels dos, per no haver d’entrar en el holiganisme
actual. Condemno tant lo del 7 d’octubre
com la matança sobre Gaza. La població civil de cap dels dos bàndols no en te
culpa.
TdP: Has
comprat algun disco per la portada?
OS: I
tant. A vegades descobreixes alguna cosa interessant i d’altres potser t’emportes
un xasco. Això forma part de
l’aprenentatge. L’error és imprescindible. Si em dius que tot el que escoltes
ho tens perquè només funciones a través del teu algoritme, no entens una merda.
Tu has d’haver escoltat els discos horteres
de Bon Jovi.
TdP: El
lloc més estrany on has dormit.
OS: Fa
pocs dies. En un hotel d’aquests que no hi ha ningú i tot funciona pel mòbil.
Tot molt quadrat, com una presó.
TdP: Estàs anant cap a casa i et trobes amb Jerry Lee Lewis ressuscitat
OS: Ui!
Em poses d’exemple un tiu que es veu
que era difícil de tractar. Igual trauria una pistola i em fotria un tret. Si
me’ls trobés segur que miraria d’entendre-m’hi. El que no faria seria ni
demanar-li un autògraf ni una selfie (ha
ha ha...).
TdP: Si
obrim la teva nevera, que hi trobarem...
OS: Espera que vaig a obrir-la... (i marxa) Veig unes carxofes en un tupper que si no me les menjo, aviat tindré
una carxofera. També un suc de pinya que no sé que hi fa aquí perquè no
m’agrada la pinya (ha ha ha...). Bé, algun iogurt, una mica de verdura...
TdP: Si
poguessis ser invisible durat una hora, que faries?
OS: Suposo que anar a un lloc que em fes ràbia, ple de gent, per fer-me un tip de
riure, com uns grans magatzems o alguna cosa així...
TdP: Tens
alguna samarreta d’algun grup que guardis especialment?
OS: Moltes, però cap de preferida.
TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici. Què
és el primer que salvaries?
OS: Malauradament l’ordinador. Em sap greu
dir-ho, però sí, entre altres coses perquè encara hi tinc els bootlegs de la gira de Bob Dylan i que encara no els he passat
a CD (ha ha ha...).
TdP: Només pot sonar una cançó en el teu
funeral. Quina seria?
OS: Ho he pensat varies vegades això. Crec que
seria Perfect Day de Lou Reed.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada