dimecres, 7 d’abril del 2021

CATHAL COUGHLAN, D’AQUÍ A L’ETERNITAT

NOU REGISTRE

Aquest és un d’aquells discos que no agradarà a tothom. Però a l’autor li rellisca bastant l’èxit comercial. El seu objectiu és la realització d’obres perfectament construïdes. Que al final és el mateix

Després d’una llarga dècada, Cathal Coughlan (en gaèlic d’Irlanda, el seu nom real és Cathal Ó Cochláin) presenta una nova creació, Song Of Co-Aklan. L’anti-heroi musical irlandès, al capdavant de bandes com Microdisney i The Fatima Mansions va enganxar a moltes afeccionades a les bondats del pop generades per aquelles formacions. En solitari, ho continua fent.

El disc està construït sota la inspiració i el culte literari, amb unes lletres cultivades en l’essència d’allò que ha de ser el més venerat i amb el que vol captivar-nos. La temàtica gira a l’entorn de la cobdícia col·legiada, la crueltat vers la població migrant i el polítics corruptes. Ha cavil·lat i ens vol fer cavil·lar sobre el fàstic davant la sensació de sentir-nos vençudes davant les pressions de la vida actual, sobre el ritme desapassionat i desapassionador de la tecnologia, sobre com hem arribat fins aquí i el que representarà la ‘nova normalitat’.

La llista de col·laboradors és per treure’s el barret. Jonathan Fell i John Bennett (Microdisney, High Llamas), Sean O’Hagan, Luke Haines (The Auteurs), Nick Allum (The Fatima Mansions, The Apartments), Andrías O Grúama (Fatima Mansions), Rhodri Marsden (Scritti Politti), James Woodrow, Audrey Riley o Cory Gray. I no els dic tots. 

La vibrant Song Of Co-Aklan. Els arranjaments per corda de My Child Is Alive! conferint-li un aire operístic de pop de cambra. El toc punk, eixelebrat, de St. Wellbeing Axe, que recorden als projectils de Mark E. Smith. L’elegància estranyament romàntica d’Owl In The Parlour. O Unrealtime, fent pop acadèmic a l’estil del seu compatriota Neil Hannon, totes elles ens acompanyaran pels segles dels segles...amén. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada