NOU
REGISTRE
Aquest és un d’aquells discos que no agradarà a tothom. Però a l’autor li rellisca bastant l’èxit comercial. El seu objectiu és la realització d’obres perfectament construïdes. Que al final és el mateix
Després
d’una llarga dècada, Cathal Coughlan
(en gaèlic
d’Irlanda, el seu nom real és Cathal Ó Cochláin) presenta una nova creació, Song Of Co-Aklan. L’anti-heroi musical irlandès, al capdavant de
bandes com Microdisney i The Fatima Mansions va enganxar a
moltes afeccionades a les bondats del pop generades per aquelles formacions. En solitari, ho continua fent.
El disc està construït sota la inspiració i el
culte literari, amb unes lletres cultivades en l’essència d’allò que ha de ser el
més venerat i amb el que vol captivar-nos. La temàtica gira a l’entorn de la
cobdícia col·legiada, la crueltat vers la població migrant i el polítics
corruptes. Ha cavil·lat i ens vol fer cavil·lar sobre el fàstic davant la
sensació de sentir-nos vençudes davant les pressions de la vida actual, sobre
el ritme desapassionat i desapassionador de la tecnologia, sobre com hem
arribat fins aquí i el que representarà la ‘nova normalitat’.
La llista de col·laboradors és per treure’s el
barret. Jonathan Fell i John Bennett (Microdisney, High Llamas),
Sean O’Hagan, Luke Haines (The Auteurs),
Nick Allum (The Fatima Mansions, The
Apartments), Andrías O Grúama (Fatima Mansions), Rhodri Marsden (Scritti
Politti), James Woodrow, Audrey Riley o Cory Gray. I no els dic tots.
La vibrant Song Of Co-Aklan. Els arranjaments per corda de My Child Is Alive! conferint-li un aire
operístic de pop de cambra. El toc punk, eixelebrat, de St. Wellbeing Axe, que recorden als projectils de Mark E. Smith. L’elegància estranyament
romàntica d’Owl In The Parlour. O Unrealtime, fent pop acadèmic a l’estil
del seu compatriota Neil Hannon, totes elles ens
acompanyaran pels segles dels segles...amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada