..em ve al cap una conversa habitual amb les meves
amigues. Sempre diem que nosaltres no disposem d’un argot propi a l’hora de
parlar de cultura pop, com la gent normal. Entre altres coses perquè no tenim
els mitjans que té la gent normal. No ens enganyem. Evidentment, per sort, disposem de l’opinió
anglesa i per desgràcia, de l’espanyola. I dic per desgràcia, no perquè els hi
tinguem mania (Déu me’n guardi) sinó perquè trobem de tricorni xulesc elevat al quadrat l’argot que utilitzen els que
escriuen sobre música en espanyol. I diria que fins i tot una doble desgràcia,
perquè a l’argot esmentat, s’hi afegeix un inexplicable i infantil menyspreu
cap a un determinat estil. Afortunadament hi ha una minoria que s'en salva.
Extracte tret del suplement cultural de la
setmana passada d’un diari espanyol, una breu crítica a la reedició d’un àlbum.
No te pèrdua: “...Entre sus filas habia
iluminados como por ejemplo Keith West,
Steve Howe (después en –puah!- Yes) i Twink...”
Sort en tenim dels nostres, d’il·luminats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada