La vida és plena de desenganys. És per això que,
la gent que en sap, diu que hem d’aprendre a no esperar res de ningú.
Perquè així serà l’única manera de conquerir la felicitat. I és cert. Com també
és cert que no aprenc i així continuo en la meva infelicitat. Perquè, fa
gràcia, però soc dels que encara creu en les coses “correctes”. I soc dels que
ha tingut una nova desil·lusió quan ha recollit el premi satisfet, en
comptes de asseure’s a sobre i fer una gran botifarra.
No és admissible que una persona que va ser
símbol de totes les esperances per aconseguir que el món sigui només, una
miqueta millor, perdi els papers i accepti participar de tota aquesta indecent,
obscena i vergonyosa societat.
Per què ningú mostra la veritable cara de tot això?
1970...
...
i quaranta-un anys després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada