L'espai de l'exposició com a tal, és una merda. Fonamentalment perquè no s'exposa res. Entres, seus en una de les caixes de cervesa que han escampat per a donar-hi ambient - uau! quina bona idea! - i llavors sí. Tanca els ulls (pel què deia abans) i deixa't portar. Aleshores sí. Extraordinàries les cintes que va enregistrar Jordi Valls a Londres a mitjans dels setanta. Amb un so més que satisfactori per les condicions en què diu que van ser preses, pots recrear-te sentint en directe a Buzzcocks, Slits, Damned, Clash, Subway Sect, Generation X o Sex Pistols. Pots copsar l'immediatesa del moment, la urgència, la rebel·lió, l'essència d'aquell excitant fragment de la història musical a través d'aquelles simples cintes de casset. Qui vol tecnologia? Com diu el mateix Jordi Valls en el paperet que pots agafar a l'entrada: L'únic que és important és la intenció, la força de la imaginació. Res més. Gràcies Malcolm McLaren.
I gràcies Jordi Valls. Mai no és tard quan arriba. Fins el 26 de setembre al Santa Mònica.
(interior de la sala)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada