Després d’un parell d’EP’s
editats entre finals de l’any 2016 (Sunrise)
i principis d’aquest (Supernatural),
des de l’1 de desembre finalment està al carrer el debut d’aquesta fera del
pop. Molt ha plogut des d’aquell 1976 en que es van fundar els B-52's amb tot aquell estrèpit de pop
visual i auditiu i la sortida del seu debut homònim, fins arribar a aquí i
atrevir-se amb aquest Change i la
seva pròpia banda.
El disc va començar a gestar-se fa deu anys i sembla que el
va aconseguir enregistrar gràcies a una campanya de crowfunding a través de PledgeMusic.
Estarà tocant a Barcelona el 8 de març al Marula
del carrer Escudellers. Una ha de saber adaptar-se a la vida. I sinó que li
preguntin aCindy Wilson.
La resposta a si van estar realment a la lluna o si tot plegat era un
decorat en un magatzem del govern USA, forma part de les histories d’una etapa del
nostre món en que especular tenia el seu punt. Com el tenia dissenyar peces de
roba.
Buzz Aldrin, membre de l’expedició Apollo
11 i l’home que va trepitjar la lluna per primera vegada després de Neil
Armstrong, als seus 87 anys ha dissenyat la seva pròpia col·lecció d’accessoris
de la mà de la firma Sprayground, que consisteix en una
jaqueta, un parell de motxilles, uns guants i una gorra, tot sota inspiració estel·lar.
Els preus curiosament no son astronòmics com seria de suposar, entre els 20 i
els 275 euros.
Aldrin està involucrat en la construcció d’una base lunar des d’on es vol
llançar una missió a Mart. Segons ell, l’home ha de trepitjar el planeta roig
abans del 2040 i aquests dissenys formen part del paquet promocional del
projecte i commemoratiu de la signatura protocol·lària a la Casa Blanca fa
quinze dies, per activar l’assumpte.
A la pel·lícula d’Alain Tanner Jonas Qui Aura 25 Ans
En L’An 2000 (1976) Jacques Denis fa una
paràbola molt divertida del marxisme en relació a l’espai-temps utilitzant una botifarra.
En aquest cas la cosa va més aviat relacionada en l’aspecte temporal.
fotograma de Jonas Qui Aura 25 Ans En L’An 2000 (1976)
Tenen disc apunt pel 16 de
febrer editat per Merge Records amb
qui es deuen trobar a gust vist que van repetint. Hi col·laboren Katie Crutchfield, Stephin Merritt, Sabrina
Ellis, SkylarGudasz i David Bazan. Impossible que surti malament.
El fenomen nord-americà Superchunk, és d’aquells petits detalls
que m’alegren l’existència. Son com els Yo
La Tengo, versió menys intel·lectual. D’aquest tipus de banda que me’ls
imagino sopant a casa, cosa força improbable, d’altre banda.
Han anat avisant que la cosa
estava llesta, els temes I Got Cut i Break The Glass eren prou convincents i
aquest és el darrer avançament.
Divendres passat Richey Edwards hauria fet – o ha fet – 50 anys. El carismàtic líder
de la banda de Gal·les Manic Street
Preachers, tenia 27 anys – causa-litat? – quan va decidir plantar la seva
carrera després d’editar aquell The Holy
Bible (1994) per seguir no se sap quin camí, si el dels vius o el dels
morts. Es va deixar de saber d’ell el primer de febrer de 1995 i tres anys
després se’l va donar oficialment per mort.
Aprofitant l’aniversari, la seva germana Rachel
insisteix i ha fet una mena de crida a través d’un programa de recerca de gent
desapareguda de la televisió britànica demanant que si hi ha alguna persona que
pugui aportar una nova pista sobre el seu germà ho faci, tenint en compte que
sempre hi ha qui diu que la setmana passada l’ha vist comprant el pa.
La banda te a punt nou treball amb el nom de Resistance Is Futile que sortirà el 6 d’abril
a través de Columbia/Sony, així com una
sèrie de concerts pel Regne Unit dies després del llançament.
Està a punt d’estrenar-se el documental sobre
els Hansa Studios, l’estudi berlines
que va començar el 1973 com a Hansa
Musikproduktion de la mà dels germans Peter i Thomas Meisel i que més tard
es van traslladar als antics Ariola, un
edifici neoclàssic mig derruït al centre de la ciutat i que estava a pocs
metres del mur. No dubto gens ni mica de les potents vibracions que deuen d’haver
entre aquelles parets, encara que també m’imagino que a aquestes alçades, ja
poca energia d’aquells excitants dies hi deu quedar.
Per ells hi ha passat mig món i si han enregistrat,
sense anar més lluny, discos com Low i Heroes de Bowie, i també dels Depeche
Mode, Iggy Pop, Nick Cave o els Pixies.
La mega-companyia britànica Sky Arts, té prevista la seva estrena
per aquest 10 de gener a través del seu canal. El documental ha estat dirigit
per l’anglès Mike Christie, un home de la casa, especialitzat en pel·lícules per
a la televisió. Faria gràcia veure’l.
...mentre s’anava fent fosc, la Beatriu
explicava que aquell dia, havia entrat a la botiga un home d’uns 35 anys, d’aspecte
normal, no el podia englobar en cap dels estereotips d’homes del sac, feia
veure que buscava alguna cosa...
A
Mont-real, la ciutat de naixement de Leonard
Cohen, estan commemorant el primer aniversari de la seva mort amb un seguit
d’actes. Concerts, exposicions i d’altres potser de pressupost més modest però
no menys espectaculars, com aquest mural en una façana interior de CrescentStreet – d’una dimensió de més de 300 m2 i que ha estat realitzat
per un equip de 15 persones.
O la instal·lació del popular barret del cantant i poeta en format gegant, a sobre de la O de Montreal en el rètol de l’aeroport de la ciutat quebequesa.
Veient el què ha succeit en el 'cinturo roig de Barcelona’, està vist que per a algunes persones, passar
de mantenir el puny en alt a obrir-lo i estirar el braç, no els hi suposa cap
problema.
A l’inici de la dècada
dels setanta, al contrari d’ara, era un moment tremendament captivador. S’havia
perdut de tal manera el nord que trobar-se a l’extrem oposat continuava sent
excitant. Ja se sap que els extrems es toquen.
Qui no anava amb
lluentons i sabates de tacó del quinze
estava fora d’onda. Roxy Music, una
de les bandes que anava donant la nota en l’assumpte, s’estrenava amb un àlbum
de pell de gallina de títol homònim, estrena que es commemorarà amb el
llançament aquest proper 2 de febrer, d’una edició especial que contindrà no sé
quants CD’s i DVD’s on hi haurà a part de l’original, demos, outtakes, antics
videoclips, shows televisius i també un llibre de 136 pàgines. Eren Bryan Ferry, Andy Mackay, Phil Manzanera,
Brian Eno, Graham Simpson i Paul
Thompson.
la portada amb Kari-Ann-Muller
Mackay, en declaracions als
mitjans oficials arrel de l’aniversari explicava: ‘Vam entrar als "Command Studios" amb l’àlbum sencer al cap i només ens
calia que la cinta comences a funcionar... Cap disc dels que van venir després
va ser tan fàcil de gravar com aquest’.
També com ara.
DISC ONE: THE ALBUM
1. Re-Make/Re-Model 2. Ladytron 3. If There Is Something 4. Virginia Plain 5. 2 HB
6. The BOB (Medley) 7. Chance Meeting 8. Would You Believe? 9. Sea Breezes
10. Bitters End
ALBUM OUTTAKES Instrumental Re-Make/Re-Model Ladytron If There Is Something 2 HB The BOB (Medley) Chance Meeting Sea Breezes Bitters End Virginia Plain
DISC THREE: THE BBC SESSIONS
THE PEEL SESSIONS 4/1/72 If There Is Something The BOB (Medley) Would You Believe?
Sea Breezes Re-Make/Re-Model
THE PEEL SESSIONS 25/5/72 2 HB Ladytron Chance Meeting
THE PEEL SESSIONS 25/5/72 Virginia Plain If There Is Something
BBC IN CONCERT 3/8/72 The BOB (Medley) Sea Breezes Virginia Plain Chance Meeting Re-Make/Re-Model
DISC FOUR: DVD
The full album remixed in 5.1 by Steven Wilson
VIDEOS Re-Make/Re-Model The Royal College Of Art, 6/6/72 Ladytron - The Old Grey Whistle Test, 20/6/72 Virginia Plain - Top Of The Pops, 24/8/72 Re-Make/Re-Model - Full House, 25/11/72 Ladytron - Full House, 25/11/72 Would You Believe - French TV, Bataclan, Paris, 26/11/72 If There Is Something - French TV, Bataclan, Paris, 26/11/72 Sea Breezes - French TV, Bataclan, Paris, 26/11/72 Virginia Plain - French TV, Bataclan, Paris, 26/11/72
El nou disc d’aquests
anglesos amb pinta d’oficinistes ensopits, l’anuncien com la continuació d’aquell
esplèndid Scrapbook de fa tres anys. Escoltar
aquest tema, que avancen com qui ofereix un tast d’un discret però potent elixir,
em suposa la inevitable adquisició pre-comanda
a la seva pàgina, del disc
anunciat pel 23 F. Un remolí pop que s’estiregassa i es torna a
replegar inspirat com no, en els hipnòtics sons de les bandes centreeuropees de
principis dels setanta.
Steven Dove
diu que existeix una comprensió involuntària entre els membres de la banda ‘si alguna cosa no flueix entre nosaltres, ho
descartem’. Quina sort que tenen.
El mes de febrer ens
caldrà estar recuperades econòmicament doncs l’allau de discos que s’editaran aquell
mes, només es pot comparar amb l’allau de festivals de tres mesos després.
...i
rèiem. Acabàvem d’arribar de la feina, cansades, vam seure a terra, amb les
cames creuades, en una de les habitacions d’aquell pis del carrer Capità
Arenes, el germà gran havia posat un disc, en això, era qui dominava, el Liege &Lief dels Convention,...
Si ets noia que para l’orella, al mateix
temps que et surten els primers pels, escoltes i veneres un grup que, per pura
casualitat, resulta ser el millor del món. Anys després, quan arriba el dia en
que comences a estar fins al cap de munt d’aquells mateixos pels i estàs
folrada de pasta, decideixes utilitzar-la per fer un musical dedicat a aquell
grup que tant ajudaven a les teves hormones per aconseguir aquell estat
inexplicable d’excitació.
És el que està fent Gwyneth Paltrow a partir
de l’adaptació de Jeff Whitty, co-produir un musical que encara que es va
estrenar a Oregón el 2015, aquesta primavera s’instal·larà a San Francisco per
posteriorment fer el salt a Broadway.
Gwyneth Paltrow al 'Glastonbury' el 2011
El musical està sota les ordres de
Michael Mayer, que es veu que aquests afers, per ell es com bufar i fer
ampolles, i es basa en un escrit del segle XVI de Sir Philip Sidney que es diu The Countess Of Pembroke’s Arcadia i que
inclou les cançons de la banda.
Paltrow va néixer el 1972 a Los Angeles, la
mateixa ciutat on deu anys després les Go-Go’s
triomfarien amb aquells Beauty and The
Beat (1981) i Vacation (1982). Però
com és natural, amb el pas dels anys, la cosa es va anar espatllant fins a
circumstàncies de 112.
Les
noies de Lió avisen que tornen a la càrrega. Es van estrenar el 2016 amb In ExcelsisStereo, aquell disc que ens va distreure a totes durant una bona
temporada amb el seus musiquejos de colorins.
De
nou a través de Howlin’ Banana Records
i Ample Play Records, serà el març
que veurà la llum Oîdophon Echorama,
un mini-lp de sis temes. Quan ja faci les primeres caloretes, tenen previst
creuar l’Eurotunel. D’aquí cap a
allà.
El dissenyador brasiler
Vinicius Araújo, va posar la banya en projectar una sèrie d’objectes a partir
de l’abecedari i la coneguda tipografia helvètica. L’estri va lligat amb la
tecnologia més o menys domèstica i cada inicial es correspon a una marca
comercial que la primera lletra li coincideixi, per exemple E/Epson o T/Technics. I així fins a 26 diferents caràcters. Una feinada.