El duo electrònic de Londres KVB, ja està en marxa amb nou àlbum a
sota el braç. Es diu Unity i li ha
editat novament el segell Invada, on
està per allà remenant algunes cireres, el productor de Portishead, Geoff Barrow.
Nicholas Wood i Kat
Day, porten ja des de 2010 junts, circumstància que es nota per lo compacta de les seves darreres creacions. Encerten de ple en l’equilibri que
configuren les veus amb la guitarra i els sintetitzadors. D’Unity, expliquen que van començar a gestar-lo a principis de 2019,
en un viatge per Espanya, mentre es submergien – no sabem si de vacances –
en les urbanitzacions mig en construcció i abandonades, pels efectes de l'esbandida que hi va haver fa uns anys quan, lo del estado del bienestar, ja es veia que només anava per uns quants. Hi
ha temes valents, com el single World On
Fire o aquest brillant Unbound amb
una tonada que s’enganxa i carregues piles.
Per a totes aquelles que de
bona fe han sucumbit al xantatge, dir que estaran pel nostre país aquest proper febrer. Serà el dia 25 a la sala Rock City de
València i el 27 a la Zowie de
Barcelona.
El duet turc amb base a
Vienna, Zack Zack Zack, després d’autoeditar-se
l’EP1 – en una cuidada edició feta a
mà – envalentonats per la bona acollida de la seva proposta barreja de dark-wave, synth-pop i downtempo,
apreten i treuen el seu disc de debut, Album
1. No volen perdre temps, ni a l’hora de posar títols.
Sense treure’ls-hi mèrits, les
lletres en anglès i en turc i la barreja de la utilització de instruments
electrònics amb tradicionals turcs, també ha sumat. Les cançons de Cemgil Demirtas i Yigit Bakkalbasi, elaboren un escenari atmosfèric que podria ser de
gasolinera i en canvi, saben donar-li la volta convertint-les en un cant
litúrgic del segle XXI. La melodia electrònica d’Alles Was Du Hast, la podrien signar un altre duet, el de Tom Rowlands i Ed Simons. La de Galactica,
per Jean-Benoît
Dunckel i Nicolas Godin. Ja cap al final, el poema i el cant d’Ahmad Hasan a
Beton, et situa al mig de la plaça de Sultan Ahmet d’Istambul, imbuït per la
bellesa de la “mesquita blava”. Un àlbum de debut per treure-li molt de suc,
mentre quedem a l’espera de l’Album 2.
Dintre de l’esperada estrena
del documental La Panthére des Neiges,
Nick Cave i Warren Ellis adverteixen que la banda sonora és seva.
‘Hi Ha alguna cosa en el fons d’aquesta pel·lícula, que t’atrapa’ ha
explicat Ellis. ‘Un dia em vaig adonar de que volia fer el
que fos, per composar una partitura original sencera. Vaig reservar cinc dies i
li vaig preguntar al Nick si podia
passar-se un dia per escriure un tema i tocar el piano. Va veure la pel·lícula i
es va quedar quatre dies. Una de les meves millors experiències treballant en
un projecte. Els animals son els autèntics protagonistes, en tota la seva
gloria, com mai abans els havíem vist, i l’home respectant-ho i sorprès’.
Com a part d’aquesta banda sonora avancen We
Are Not Alone, una estremidora cançó amb unes imatges no menys impactants.
La pel·lícula, que va de la recerca del lleopard de les neus a l’altiplà
tibetà, l’ha dirigit Marie Amiguet, situada al darrera del fotògraf Vincent
Munier i les paraules de Sylvain Tesson. La banda sonora sortirà a mitjans del
mes que ve via Invada / Lakeshore. Que la terra s’apiadi de
totes nosaltres.
Aquesta és una d’aquelles
bandes que fan el seu camí tan panxos,
gaudint de cada moment que li dediquen, i sobretot fet amb tot l'amor del mon.
Això és així des de principis
dels 90 i Hushdrops, com expliquen,
malgrat estar en molts altres fronts, és la seva nineta. John San Juan (Material
Issue, Kevin Tihista), Jim Shapiro (Veruca Salt) i Joe Camarillo
(The Waco Brothers, NRBQ), acaben de llançar via Pravda Records, el seu tercer
àlbum, The Static, una brillant
col·lecció de cançons de pop-rock. Punyents riffs
de guitarra i una compacta secció rítmica configuren aquest nou mostrari que
desgraciadament, pot ser el darrer.
Just quan tenien el disc acabat a les mans,
el que consideraven l’ànima del grup, el bateria Joe Camarillo, va morir de sobte amb només 52 anys. Davant d’aquest
drama, els seus companys es plantegen la continuïtat. John San Juan recorda unes declaracions que va fer quan van
començar a treballar amb The Static:
‘Al principi vaig fer broma sobre que
aquest era el nostre “Abbey Road”, sense tenir ni idea de quanta veritat
tindrien aquestes paraules al final’. A vegades és millor no dir res.
A vegades, coses que fas per
divertir-te, acaben sent les importants. Passa poquíssim, però passa. Tot i que
l’experiència, per a mi, segueix sent inèdita, malgrat aquesta mancança, la capacitat
d’apassionar-me quan succeeix en d’altres, la gaudeixo igual.
Jack Sharp, en l’any de la mili-còvid obligada que vam
passar, s’avorria molt a l’haver de posar en pausa forçosa a Wolf People, la seva banda. Es va
entretenir composant, cosa que li agraïm de tot cor, encara que li importi un
rave el nostre càlid sentiment. Va reunir a The Taylor Twins (els germans Oliver
i Edward Taylor) i a Joe Woolley de The Lords Of Thyme. Per les mescles, a Chris Cohen (Deerhoof, Ariel Pink). El resultat, un bàlsam de psicodèlia-folk
remeier. El maig va avançar The Carrier, seguit de The Death Of Pliny. Però lo seriós, ve amb la tria del segon senzill. Com una mitja broma, van
enregistrar La Isla Bonita de Madonna i a l’escoltar la presa, van
quedar tan sorpresament captivats, que van decidir llançar-la en una edició
limitada en 7” a través del mític segell Ghost
Box, abans no acabés aquest mes. A la cara B, Please Don’t Be There For Me. És ben bé que tot s’ha de fer amb
ganes.
Han hagut de passar vuit anys per a que treies una nova cançó. Des de l’àlbum 13 amb Black Sabbath.
El seu guitarrista i membre
fundador, Tony Iommi, encara que no
ho sembli, és molt italià. De fet, sa mare ho era, que per això a part de la
nacionalitat anglesa, te la italiana. Sergio Momo, fundador i manager creatiu
de Xerjoff, una casa de perfumeria
italiana de luxe, ja li anava al darrere. Primer per un tema d’obra benèfica i
després, per treure un perfum que portés el seu nom. A més, ha aprofitat per
editar una cançó inspirada en tot plegat. Es diu Scent Of Dark, com el perfum, evidentment. Iommi, de 73 anys, ha assenyalat, que és molt conscient del que
pensaran els seus seguidors. Dubto que s’ho pugui imaginar. ‘Es pensaran que m’he tornat boig’ ha dit
a Rolling Stone.
Entre altres coses, Iommi va compondre Lonely Planet que els Dorians,
en representació d’Armènia, van defensar en el Festival d’Eurovisió de l’any 2013 (va quedar en 19è lloc). Aquell mateix any, va ser
investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Coventry. Ens pensàvem
que ja ho havíem vist tot? Doncs no.
Quan Yoshino Shigihara es va
instal·lar a Bristol, va ser una de les fundadores del col·lectiu Zun Zun Egui. Quan va deixar de tenir
gràcia, va començar a treballar sola amb el nom de Yama Warashi.
Va llançar un parell d’àlbums, Moon Egg el 2016 amb el segell local Stolen Body Records i Boiled Moon el 2018 amb Small Pond, un segell amb seu a
Brighton. Potser per la proximitat dels aires de Londres, es va sentir amb
ganes de traslladar-s’hi, cosa que va fer un any després: ‘Mudar-me a Londres em va donar l’oportunitat de treballar amb diferents
músics, experimentar amb tota la gran energia creativa i l’art que hi ha aquí’.
Amb el single que ara presenta, Dividual
Individual, sí que es veu una evolució deixant de banda l’experimentació,
per apropar-se a una marcada línia més pop. Ha estat enregistrant al complex Total Refreshment Center, i acaba de fer
les mescles i la masterització del que, com tot apunta, serà un nou àlbum.
El vídeo està dirigit per la
japonesa Miki Nakamura, que te un peu a Tokio i un a Londres. Warashi li va transmetre tot l’amor que
sent pels animals i les plantes, d’aquí l’estètica, amb imatges d’unes menes de
cebes gegants. La cançó va del maltractament que pateixen els animalons,
sobretot, diu, quan els posen a la liquadora. Millor no pensar-hi.
Qualsevol excusa és bona per
parlar de Laura Nyro i sobretot per escoltar-la. No se per quins set sous,
aquesta extraordinària compositora i cantant manté in eternum el caràcter de joia oculta.
Opinions contradictòries de
la seva carrera, com l’actuació al Monterey
Pop del 67, no han ajudat a esclarir aquesta imatge de persona conflictiva,
o sí. Va néixer l’any 1947 al Bronx i amb 18 anys ja va signar el seu primer
contracte discogràfic amb Verve. Del 1967
i fins entrada la següent dècada, va viure la seva etapa de glòria. El 1971,
sense forces per continuar resistint els embats de la fama, els bons i els dolents, amb
24 anys va dir que plegava. Cinc anys després, amb les forces recuperades, va
re-prendre l’activitat tant per enregistrar com per donar concerts. Va tenir
diferents relacions i a principis dels 80, va començar a viure amb la pintora Maria
Desiderio amb qui va consolidar una relació fins el seu traspàs als 49 anys d’un
càncer d’ovari. Sa mare va morir del mateix i a la mateixa edat.
Els seus discos d’estudi, més
o menys s’han anat re-editant en diferents versions. També s’han llançat alguns
directes i recopilatoris en format “posavasos”. Ara Madfish, el segell especialitzat en aquests llançaments a lo
grande, ha editat els set discos d’estudi en una capsa super-luxosa, que surt per casi
200 pepinos, amb el nom d’American Dreamer.
Inclou els set discos d’estudi, More Than
A New Discovery (1967), Eli And The
Thirteenth Confession (1968), New
York Tendaberry (1969), Christmas And
The Beads Of Sweet (1970), Gonna Take
A Miracle (1971), Smile (1976) i Nested (1978), més el corrsponent Rarities & Live Recordings. Ve també
amb un llibret de 36 pàgines, amb fotografies i escrits de gent com Joni Mitchell, Todd Rundgren, Rickie Lee
Jones, Graham Nash o Elton John, entre molts altres. En
realitat tothom l’adorava. No? Potser així es pugui passar pàgina i tancar la
història.
La música de Karolina Rec té alguna cosa de la
poesia surrealista de Rimbaud, de l’alucinant mon de Théophile Gautier i
especialment de les dimensions sobrenaturals descrites en algunes obres de Poe.
Encaixaria.
Resina, el nom amb el que signa el seu treball, acaba
de llançar Speechless, novament per 130701 (FatCat Records) el sub-segell independent amb seu a Brighton. És el
seu quart àlbum si sumem la banda sonora per a Shadows In New York, que va treure l’any passat. En aquesta ocasió,
ha comptat amb el cor de 23 veus amb seu
a Gdańsk 441Hz, el bateria Mateusz Rychlicki i la flauta màgica de Magdalena Gajdzica.
La compositora resident a
Varsovia, ha gravat el disc juntament amb Michal
Kupicz i el suport en la mescla i la producció de Daniel Rejmer (Ben Frost, Björk, Foals). Respecta
al cor assegura: ‘Malgrat que es podria
esperar que sonés com una música clàssica més polida, el nostre objectiu era
tot el contrari’. I l’àlbum el descriu així: ‘Volia que fos com una dansa poc estable, una recerca de la vitalitat i
una admiració per la imprevisibilitat de la natura, de la que encara tenim un
temps per observar-la, abans de que decideixi desfer-se de tots nosaltres’.
Més clara i contundent, impossible.
Impertorbables, inesgotables... els They Might Be Giants, presenten el seu
àlbum número...21? Ve amb quinze nous temes amb el segell llunàtic dels reis
del geek-rock i les característiques
lletres críptiques. També ve amb un llibre.
(foto cortesia de
Shervin Lainez)
Es diu Book, el disc i el llibre i ha sortit aquest mes via, com els últims anys, Idlewild Recordings, el seu propi segell. Les cançons del disc, dissenyat per Paul
Sahre, que també del llibre, estan indestriablement relacionades amb la
desgràcia que ens acompanya aviat farà un parell d’anys, com aquell que no vol
la cosa. En el llibre, de 144 pàgines, segons ha explicat la parella, hi podem
trobar el treball del fotògraf de Brooklyn, Brian Karlsonn, il·lustracions de
Paul Sahre i lletres seleccionades dels àlbums dels TMBG, escrites a mà pel mateix dissenyador en una màquina
d’escriure IBM Selectric de principis
dels setanta. El darrer que han compartit és aquest vídeo promo en blanc i
negre de Moonbeam Rays.
John Flansburgh
de 61 anys i John Linnell de 62 porten
des de 1982 junts dalt del vaixell. L’any que ve farà 40 anys. És diu ràpid.
El 2019 es va poder veure al V&A Museum londinenc una exposició
sobre el seu llegat. Aquests dies se li està fent un nou homenatge. El dimecres
20 del mes passat, dintre del 65th BFI
London Film Festival i al cinema Everyman
Chelsea de l’oest de Londres, es va estrenar el documental Quant.
L’ha dirigit l’actriu – la Lucy del Drácula de Bram Stocker – productora i dissenyadora Sadie Frost,
amb Camilla Rutherford fent d’una jove Mary Quant. Explora a la icònica
dissenyadora de la simbòlica peça, com a productora i promotora, ja que es
considera al francès André Courrèges qui la va “inventar”, encara que estava
clar que tan sols era qüestió de temps que anés pujant per sobre del genoll.
Frost l'ha rastrejat a consciència des de que va obrir Bazaar, la seva primera boutique a Chelsea.
Al documental es mostra com
la minifaldilla estava destinada a ser usada per tot tipus de dones, trencant,
com en tants altres àmbits en aquella època, amb els rígids esquemes establerts.
S’explica a través de imatges d’arxiu, animació i recreacions protagonitzades
per Rutherford. Hi ha entrevistes amb gent de la industria com Edward Enninful,
director de Vogue UK, la model Kate
Moss – amiga i padrina d’un dels seus fills – amb Pete Townshend, parlant sobre lo emocionant que era passejar per Kings Road als seixanta, Dave Davies, Pattie Boyd, amics i
familiars, inclús el fill de Quant, Orlando Plunkett-Greene, tot amb una banda
sonora que passa per The Kinks fins
a Manfred Mann.
(recreació pertanyent al
documental)
L’any 2000, la dissenyadora
va plegar veles deixant de ser la directora de la marca Mary Quant Ltd. agafant-ho una empresa japonesa que encara manté la
llicència i més de 100 botigues amb el nom, encara que només al Japó. Mary
Quant, que segons el documental compte amb 91 anys, no surt en ell, encara que
Frost ha assegurat que l’ha vist i que li va agradar.
La màgia d’aquells dies ha
desaparegut sota tonelades de simplicitat. Es passa de puntetes sobre la voraç
industria de la moda actual i les pèssimes condicions de treball que ha portat
i que ens dona absolutament igual. Molt possiblement, a hores d’ara molta gent ni
sàpiga qui és. Els trossos de roba pels que s’acostuma a gastar saliva, son
aquells que diuen ens representen. Draps de tots colors, amb estrelletes,
lloros i palmeres. Però mai un de tan petit, li havia fet tant la competència i
ha donat per tanta literatura. Curiosament tots dos son símbols. Un
d’esclavitud. L’altre de llibertat. Que tanta falta ens farà.
Sadie Frost amb Camilla
Rutherford (amb botes) el dia de la premiere
Thomas Leer i Robert
Rental vivien a Port Glasgow, on van néixer, i a finals de la dècada dels
setanta, entremig de tot el batibull avantguardista que es coïa a la ciutat de Glasgow, es van posar a fer música inspirats per l’escena punk-electrònica que començava
a treure el cap.
Després d’auto-editar-se un
parell de singles, van tenir la sort de creuar-se amb la gent de Throbbing Gristle i signar per Industrial Records. Junts van treure un
únic àlbum, The Bridge, el 1979. El
van enregistrar durant dues setmanes a casa del mateix Rental amb un equip que els hi van deixar TG.
(crèdit: Chris Carter)
Robert Rental es va retirar de la música i va traspassar de
càncer el 2000. Thomas Leer va
signar amb Cherry Red, va crear Act amb Claudia Brücken i després d’una pausa, va reprendre l’activitat
fins l’actualitat. Ara, aquest clàssic de l'electrònica, ens tornarà a seduïr en una nova edició en format vinil i
amb informació nova ampliada. Sortirà a finals
de gener via The Grey Area / Mute, el
segell fundat el 1990 – inactiu uns anys de la primera dècada i activat de nou
el 2013 – dedicat a la recerca, restauració i re-edició d’àlbums que han pogut
ser influents.
L’esdeveniment es fa
coincidir amb l’exposició From The Port
To The Bridge. Una exposició que fa un repàs al treball i el llegat de Thomas Leer i Robert Rental i que s’haurà instal·lat a The Horse Hospital de Londres a partir del 21 de gener i fins el 10
de febrer de 2022. Quaranta-dos anys després, The Bridge continua hipnotitzant-nos amb tota la seva intensitat.
A Nick Corbo se’l coneix per pertànyer a Crying però especialment per LVL UP. Ara fa una gambada endavant i
des de Brooklyn s’estrena amb una nova banda, Spirit Was.
Va ensenyar les dents amb un
flexi – que també s’haurien de recuperar – el 2018 i, passant pel fangar del
2020, va posar la directa cap a aquest debut de nom Heaven’s Just A Cloud,editat per Danger Collective Records. Es composa de cançons més recargolades en el
bon sentit de la paraula. La guitarra de Corbo
s’erigeix com a pal de paller del que giren Dave Medina, Alberto
Casadevall i Bernard Casserly als
directes. Per aquest enregistrament ha comptat amb el suport de Z Santos a les veus – company a Crying – més el cello de Rashaad Jones i els teclats de Griffin Koelbel.
La cançó que obre el disc, I Saw The Wheel, funciona com una
targeta de presentació. Comença amb una melodia que frega la cançó de bressol,
per deixar anar al llop un minut abans d’acabar el tema. A partir d’aquí, ens
submergeix en terreny adobat per a la confecció de climes perfectament regulats
per unes suggestives composicions ajudades d’unes lletres que demanen reflexió.
Feia temps que no es veia una
cosa igual. Des de 2019, tres cançons i una vintena de samarretes pintades a mà
per elles mateixes, més un single... i totes, premsa especialitzada inclosa, pendents de Horsegirl. Serà cert que tenen entre 17 i 19 anys?
Ara entenem perquè surt una segona
edició del single Billy, via Matador Records, amb History Lesson Pt.2 el cover de Minutemen a la cara B. El terceto de
noies de Chicago format per Penelope
Lowenstein (veu i guitarra), Nora Cheng (veu i guitarra) i Gigi
Reece (bateria) es van conèixer el 2018 i animades pel vell de Penelope, van formar la banda, amb una Fiona Clark (baix) que ja no figura en
els crèdits.
La producció d’aquest single
ha anat a càrrec de John Agnello (Dinosaur Jr., Sonic Youth, Kurt Vile) del
que s’han quedat enamorades. Sobre Billy expliquen:
‘Va haver uns dies en que ens passàvem
les tres juntes al soterrani de Penelope
escrivint i gravant. És d’aquell període la cançó. Havia estat llegint sobre
l’afinació alternativa de Nick Drake,
que la va portar a desafinar la seva guitarra. Després Nora va afegir una línia vocal rítmica. També estàvem escoltant
moltes bandes de Nova Zelanda, Flying Nun dels 80 i 90 i així amb una mica de
improvització, Billy va encaixar ràpidament’. Siguin o no el milionèsim hype, només aquest single, ja mereix
passar a la història.
A principis de mes, es va fer
un concert – via streaming – per
donar suport al Ka-Nying Shedrub Ling Monastery i al Nagi Gompa
Nunnery, dues institucions budistes del Nepal.
Remenava les
cireres la polifacètica Cher amb l'ajut de l'actor Richard Gere. A l'hora de les actuacions, hi van sumar
esforços gent tan diversa com Laurie Anderson o la Steve Miller Band. A banda de les actuacions, hi va haver una introducció
per part del swami Chökyi Nyima
Rinponche, que és qui està al capdavant del monestir. L’accés era gratuït, tot
i que es demanava una aportació voluntària, que sempre és benvinguda. Es pot veure
fins el dia 22 a través de la plataforma Mandolin.com No ens quedem amb lo superficial.
En el nou ordre imperial, el
cantant de Brooklyn, amb les seves noves cançons, fa un bon intent per contagiar
tranquil·litat i bon rotllo. Malgrat algun missatge camuflat per allà dins.
Com molta gent, fugint del
mal son, es va traslladar amb la seva dona a Catskills, una zona muntanyosa al
nord de la ciutat, lluny de les paranoies dels contagis i dels contagiosos.
Allà es va construir la seva llar i el seu estudi de gravació, Flying Cloud Recordings. I aquí pau, i
després gloria.
Time To Melt és el tercer àlbum que edita. Hi ha ritmes
sedosos i reflexos d’estètica soul. A les lletres, SamEvian es mostra com
emprenyat amb el mon, de veure com ens tractem les unes a les altres, i no
m’estranya. Per exemple, Arnolds Place
tracta sobre com passar el temps amb la
intenció de fugir de la trista realitat en la que ens trobem. Va sortir a
finals d’octubre via Fat Possum.
Lo bo de fer anys, és com fer
la sembra. Sempre que vagis tenint salut o en el seu cas, no pedregui, reculls.
Així, els nois de The Gerunds és com recullen. Tenen el cul pelat de moure’s per locals on el terra està de tot menys net. És el cas de Peter Cortner a Dag Nasty i a Field Day, i amb Hunter Bennett a Dot Dash
o Julie Ocean. Van coincidir i unir
forces en un concert i s’ho van passar tan be que van voler que la cosa dones
el seu fruit. El resultat son aquests 15 temes de pop vibrant, abonat per
bandes com The Damned, Buzzcocks o XTC i recollides en aquest àlbum de debut, de nom Hitsville, PA i que edita Uranium Rush.
Peter Cortner al davant de Dag Nasty (fot. Josh Coffman)
Gill, el tema que obre el disc, una trepidant metralla que ens
rebota d’orella a orella i ens diu, prepara’t pel que ve a continuació. Una
cançó darrere l’altre no ens deixa acabar allò que teníem entre mans abans de
punxar el disc. La poderosa Native Tongue,
que ens estampa a la cara el fascinant Real Life de Magazine o l’excitant power
pop del single Prick Up Your Ears que
ens acompanya als millors anys del moviment. Estem d’enhorabona. Som davant de la millor collita.
Mark Kramer és un reconegut músic nascut a Nova York amb
un trajecte vertiginós. Ara gaudeix traient a la llum un ambiciós projecte, on
fa que es trobin la música i la poesia.
Va fundar el segell Shimmy-Disc i ha format part de
glorioses bandes de la ciutat com New
York Gong o Bongwàter. Ha anat
de gira amb bandes com Butthole Surfers
o Half Japanese. Com a productor,
consta als crèdits dels tres àlbums de Galaxie
500, Low (que també els va
descobrir) o Daniel Johnston. Per si
no n’hi hagués prou, Kramer compta
amb una extensa discografia pròpia i entre altres treballs fa coses com aquest Words & Music, Book One LP que edita
a través del seu propi segell Shimy-Disc
i de Joyful Noise Recordings. Un
àlbum que uneix el mon de la música i la poesia i que vol ser el primer d’una
sèrie. D’ells diu: ‘Les paraules son [els poetes]. La música és meva. Junts,
son teus. I son en vinil, on pertanyen’.
Ha compartit el vídeo, fet per Ryan & Debbie Hover, d’At Apollinaire’s
Grave, amb paraules del gran Allen Ginsberg. Sobre ell, Kramer comenta: ‘Sempre ha sigut un dels meus poemes preferits de l’Allen.
El vaig poder veure i escoltar com el llegia a l’església de St Marks més d’una
vegada durant els 80, però mai havia escoltat aquesta gravació a la Biblioteca
del Congrés fins que Michael Minzer me’l va enviar’.
Kramer continua donant detalls: ‘Quan l’Allen i jo estàvem
treballant junts a Noise New York el 1987 en la cançó Dear M, li vaig dir que
volia posar música a la seva oda a Apollinaire, però no va arribar a poder ser,
senzillament els nostres respectius horaris mai van coincidir. Era el poeta més
treballador del mon, sempre accessible per a qualsevol escriptor o poeta jove
que cerqués orientació. I ara no hi és. Aquesta peça del meu Words & Music,
Book One LP, ha estat casi 40 anys en procés. Espero que et parli, com Allen
sempre em va parlar... amb amor’.
Aquests sí que no inventen res i evidentment, ni ho pretenen. Música de ball i diversió, amb un toc elegant. Ce tout.
Influències totes les que vulguis, relacionades amb el funk, el soul i
la musica disco: The Meters, Kool & The Gang, fins arribar a Daft Punk, Scisor Sisters i tota la nova fornada bailonga. Amb un ascens a la
velocitat de la llum, mentre els hi duri la ratxa, que no perdin el temps. Parcelsson
australians mudats a Berlín. El 2018 van debutar amb un àlbum homònim. Després van
venir directes, l’aturada reglamentaria i aquest Day / Night, enregistrat a París, del que surt fum. És un doble àlbum que, com queda
especificat en el seu nom, hi ha com dues parts que es complementen. El disc, òbviament
pel tipus de producte passatger, no el llança cap indie. Ha sortit via Virgin / Universal Music. A lo grande. Ara només ens queda recuperar el "cuba libre".
Tonstartssbandht (a veure
qui és la guapa que ho sap pronunciar) son dos germans tremendament ben
avinguts. Andy White (guitarra i
veu) i Edwin M. White (bateria i segona
veu). Porten 14 anys compartint nebuloses, a banda d’haver compartit família. Potser
serà per això.
Originaris d’Orlando, porten divuit àlbums editats.
Fa uns dies han llançat el seu darrer treball, de nom Petunia, per segona vegada via Mexican
Summer. No sabem si aplacats per la situació viscuda o simplement que es
van fent grans – esperem però que en els directes recuperin l'energia desbordada – és un disc més relaxat en
relació al que ens tenen acostumades, tot i que mantenen intactes les influències
pop-psicodèliques. Set cançons amb una mitjana de set minuts amb els seus meravellosos
falsets, riffs, loops, trémolos, i lletres que ens parles de com deixem que se’ns
escapi el temps entre els dits i desitjos d’alliberament, que podem trobar
escoltant-los.
