OPEN MIKE KNIGHT – RECUPERANT UN TROSSET D’HISTÒRIA

NOU REGISTRE

El 2001 van llançar-ho com van poder en format demo. Estaven massa ocupades amb altres coses que els hi donaven més satisfaccions.

Per sort, no s’ho van vendre tot i ara, més de vint anys després, l’amic Fred Thomas ha re-masteritzat des de la cinta original, aquelles set cançons d’Open Mike Knight, que ara s’editen en un fantàstic vinil amb un insert amb fotografies i notes en una edició translúcida limitada.

Nel Adams (veu), cofundadora del col·lectiu avantguardista Chikoko, Heather Anderson (guitarra) actualment membre de Corpsekisser, Chesa Osborn (baix) i Jenny Parkin (bateria) que va tocar amb Las Tigras i JEM, son una banda formada a Oakland especialitzada en esmicolar qualsevol melodia que se’ls hi passi pel cap. Una bona ocasió per advertir que a principis de segle, encara hi havia esperança.

TWÏNS, PER GRONXAR-SE A GUST

NOU REGISTRE

El músic berlinès Miro Denck, ha llançat un àlbum perfecte per aquests dies de calor, típics de qualsevol altre mes de juliol des de fa segles, per molt que des de la tele, en el seu habitual to alarmista, s’enterquin en dir que morirem totes ofegades en un sofregit de ceba i tomàquet.

És un disc que circula com la marinada d’estiu, als vespres dels pobles interiors, suaument, casi imperceptible. A ritma de música lounge, un subtil toc de psych-pop i remor chill-out – encara que Denck li digui espiritual – van caient els 8 temes del disc, deixant-nos una agradable sensació de pau. ‘Alice Coltrane és una deessa per a mi’ diu el músic alemany i afegeix ‘Passo gran part del dia escoltant jazz espiritual’.

El signe amb el nom de Twïns, li ha posat The Human Jazz i ha sortit via Earth Libraries. L’ha registrat i produït ell mateix, mentre que la masterització ha anat a càrrec de Carl Saff. ‘Treballo amb mi mateix com si fos el meu propi soci’ explica, ‘Però també penso en tots nosaltres a la vegada, como germans còsmics, iguals a qualsevol altre ésser humà, de matèria universal. En aquest sentit, gravar música sempre ha sigut com retirar-me a un espai segur i obrir-me. Després experimento, m’equivoco, fins que trobo el llenguatge que busco’.

Si més no, al districte de Neukölln ha trobat part del que buscava, voltat de botigues vintage, cafès, clubs de jazz i amb una interessant vida artística. ‘Aquí la gent fa art entremig dels carrers plens d’escombraries, similar al que m’imagino devia ser Nova York als setanta’ diu fent tota la broma que li permet un tema com aquest. 

NAUJAWANAN BAIDAR, ORGULL FAMILIAR

NOU REGISTRE

El cantant i músic multi-instrumentista afganès-americà NR Safi, continua la seva prolífica i interessant carrera en els nombrosos fronts en diverses bandes, projectes i en solitari.

Conegut principalment pel seu treball amb la banda de psicodèlia i folk-experimental The Myrros amb seu a Tucson, és com a Naujawanan Baidar, des de la seva segona residència a Eindhoven i el segell que va co-fundar Radio Khiyaban, que ara edita el seu tercer àlbum, disponible ja en cassette, digital i en vinil en unes setmanes. Es diu Khedmat Be Khalq i aporta nou nous temes amb la barreja característica de sons, els tradicionals des del clàssic rubab més l’estètica de ritmes motorik.

Va ser a partir d’unes cintes de cassette heretades del seu avi patern, plenes de cançons de fa dècades de musics de Kabul, que el van animar a encetar aquest camí des d’una perspectiva més personal, amb tota aquella música que li ressonava i que ha convertit en fascinants bucles guarnits d’una mena de industrial-psicodèlia de la que el seu avi, segur, n’estaria orgullós. 

BONNY LIGHT HORSEMAN, AQUELLES CANÇONS AGREDOLCES

A LA VISTA

Son un terceto de country alternatiu. Tenen molt de folk i dels clàssics. I molta,... molta inspiració. Amb el debut de títol homònim de 2020 van fer un salt de longitud, amb el que van trencar totes les marques.

Ara, Bonny Light Horseman tenen enllestit el segon, Rolling Golden Holy, que sortirà a principis d’octubre via 37d03d Records. La primavera de 2021 van venir les primeres sessions del nou àlbum i les posteriors de gravació, les van fer a l’estudi/oasi d’Aaron Dessner, Long Pon, per passar després cap al que ells anomenen la seva “llar espiritual”, Dreamland, una antiga església on anaven aterrant i posant a sobre la taula idees i ànims. La química estava intacta.

Han compartit un parell de temes. California és el single principal. Una cançó agredolça, incorruptible, sobre continuar endavant a la recerca d’una altra cosa millor. ‘Va començar com una petita melodia en ‘clau menor’. Vam seure en una habitació en els boscos de Nova York i la vam anar curtint. Després, ho vam provar els tres junts i es va convertir en el que estàs escoltant’ explica Eric D.Johnson, que amb Anaïs Mitchell i Josh Kaufman (Muzz) fan aquestes meravelles de cançons tristes, de comiats i camins d’esperança.

UNA OBRA MESTRA QUE QUEDARÀ PEL FOLK DEL SEGLE XXI

NOU REGISTRE

La música d’Alison Cotton, és de les que et glacen l’alè. Invoca totes les ànimes en continuo transitar i els hi aporta un mitjà de memòria.

Mitjançant la seva veu, acompanyada per l’harmònium, violí i viola principalment, Alison Cotton ens convida a un impressionant viatge, hipnòtic i captivador, a través de històries de passions pròpies de la vida, sobretot, la passada. Ara estem totes massa ocupades amb el mòbil.

(fot Al Overdrive)

Històries inspirades en les drassanes de Sunderland, ciutat on va néixer, a The Last Wooden Ship. En l’antiga cultura minera a That Tunnel Underground Seemed Neverending. La inspiració que va trobar en la seva visita al castell de Sissinghurst, casa de l’escriptora Vita Sackville-West, per escriure la dramàtica Violet May. O en el desastre de Seaham a 17th November 1962, un tràgic succés oblidat de Durham, on una barca que va sortir en ajuda d’un vaixell de pesca amb dificultats, quan tornava, va bolcar a 10 metres de l’entrada al port. Dels cinc tripulants, només un home es va salvar, els altres quatre, entre ells un nen de nou anys, es van ofegar.

És el quart àlbum en solitari, a banda dels seus altres fronts, com el duo de Left Outsides, amb el seu marit Mark Nicholas. Es diu The Portrait You Painted Of Me, i ha sortit via Rocket Recordings. Cotton explica que Nico ha sigut sempre una de les seves influències. El que està clar, és que recull el testimoni de la compositora nascuda a Colònia i fa entrega d’un àlbum de folk de càmera com amb els que Nico ens glaçava l’alè, la sang i tot el que amb les seves músiques, tant ella com Cotton, abasten. 

MALFLORA, AFORTUNADAMENT

NOU REGISTRE

Afortunadament, no totes les dones son com la Vila Tobella de pijolandia del Vallès. Sortosament per a totes nosaltres, de tant en quant sorgeix un grup que enllaça amb el que feien des de l’atalaia riot grrrl o antecessores seves.

Des dels llocs combatius de sempre, no cal que els hi dictin cap nova consigna per fer una mica de soroll. Es fan dir Malflora i tenen circulant via Thrilling Living, un cassette amb el nom de Mama I’m Bad, que inclou vuit cançons de les que només una, sobrepassa els 3 minuts. En menys, en tenen més que suficient per posar les coses a lloc, amb un punk de primera fornada i lletres carregades de mala llet.

El van enregistrar en el local de l’Alphabet Sound Observatory, un espai que ofereix un bon equipament per a dones negres i indígenes - especialment identificades amb el moviment LGBTQIA - de Nova Orleans. Malflora son Ruth Mascelli, que també va fer la mescla, Shaggy y María Elena. Afortunadament, elles també es fan amb un lloc entremig d’aquestes qüestions de gènere que ara ens tenen tan entretingudes des dels mitjans oficials. 

SUPER PERRY, UN PASSEIG A RITME DE REGGAE

THE ICONIC IMAGES OF LEE “SCRATCH” PERRY

per DENNIS MORRIS

edita TANG DENG co.,Ltd - SHIBUYA, TOKIO

LLIBRE

Lee "Scratch" Perry va ser un músic, tècnic de so i productor musical jamaicà, pioner del dub i el reggae. També va ser un home amb un carisma únic, excèntric i incansable. El fotògraf britànic Dennis Morris, li ha dedicat un llibre.

Morris és un dels millors fotògrafs de l’escena musical anglesa. Va conèixer a Bob Marley el 1973 i el va acompanyar en la gira pel Regne Unit d’aquell any. El 1977 es va convertir en el fotògraf oficial dels Sex Pistols. Pel seu objectiu han passat des de Marianne Faithfull, Patti Smith, The Stone Roses o Radiohead. ‘Lee Perry és una combinació de tots ells’ explica.

Quan li pregunten quan de temps el va seguir, contesta ‘de 1976 a 2016’... ‘quan el vaig conèixer, vam connectar al moment i ens vam fer molt bons amics automàticament’. El llibre es diu SUPER FERRY i conté 42 fotografies espectaculars, captures que només una persona connectada profundament amb el músic podia fer. Hi ha des de fotos en el mític Black Ark Studio dels anys 70, fins alguna de divertidíssimes sessions o dels melancòlics passejos dels últims anys, per les nits de Londres. Un fantàstic document gràfic dels darrers 40 anys de Lee Perry, que aquest 29 d’agost farà un any que va traspassar, als 85 anys.

Perry als Black Ark Studio a Kingston els anys 70

PALE BLUE EYES, AMUNT AQUESTS ÀNIMS!

NOU REGISTRE

L’àlbum de debut de Pale Blue Eyes, emana la vitalitat del millor synth-pop dels vuitanta. Influències de les tempestes elèctriques via Sheffield, se’ls ha apoderat, malgrat ser de South Devons, al sud-oest de l’illa.

Es diu Souvenirs i sortirà a primers de setembre via Full Time Hobby. Pale Blue Eyes son Lucy (bateria) i Matt Board (veu, guitarra), amb el suport d’Aubrey Simpson (baix). Es van conèixer al Dartington Art College i com tantes vegades, la música els va unir de diferents i variades maneres. Es van embrancar econòmicament per finançar el seu propi estudi de gravació. La mescla i la masterització va anar a càrrec de Dean Honer (Eccentronic Research Council, Moonlandingz), molt involucrat en l’escena Sheffield.

Han editat un vídeo per aquest Globe, el tema que obre l’àlbum, que pren el nom de la casa que compartien Lucy i Matt. ‘Tracta sobre els moments de felicitat, de les festes, de no tenir preocupacions, de la gent que anava i venia. El lloguer era barato, tot semblava fàcil. Mentre tant, el mon ha canviat...els lloguers s’han disparat i la vida, per a moltes persones, ara és molt difícil’ i afegeixen que ‘tot i això, el missatge de l’àlbum és que visquem amb intensitat els bons moments, no renunciar als somnis, encara que el mon se n’estigui anant a la merda’. Afortunadament, aporten la seva música, perfecte per ballar, prendre copes...i intentar no deprimir-se.

SEDUÏDES PELS ECOS DE GHOST WOMAN

NOU REGISTRE

El multi-instrumentista d’Alberta, Evan Uschenko, deixa enrere els mals rotllos d’incendis i robatoris i com ell mateix diu, ‘tracto de que tot això no m’afecti, afortunadament, tot era molt barato, imitacions japoneses’.

‘Algunes sotragades en el camí, només ens farà més forts’. Sàvies paraules. Ens durà fortalesa i millors inspiracions pel mateix camí. Després de l’EP en 7” Lost Echo’s, fa entrega d’aquest àlbum de títol homònim, disponible via el segell anglès Full Time Hobby, des d’aquest primer de juliol. ‘Quan gravo cançons, tendeixo a no apropar-me a elles amb cap idea pre-concebuda. M’assec, afino la guitarra i intento divertir-me. Sempre ho he fet així. Si no et posa en marxa, quin és el sentit?’ Ritmes hipnòtics, reverberacions i loops son els paratges que ens esperen si entrem en la contemplació del disc de debut de Ghost Woman. Com a mostra, aquest fantàstic Along, acompanyat per un vídeo de Laura La France.

SUSIE IBARRA & RICHARD REED PARRY, ESCOLTAR-SE i CREAR

NOU REGISTRE

A ell el recordem fent xisclar la guitarra, o amb el violoncel al davant de l’escenari, o amb l’acordió, o els teclats, però sobretot quan agafava el timbal i es posava a donar-li cops com si li anés la vida.

Richard Reed Parry era com un home orquestra fora de control. Això passava en la formació catapulta Arcade Fire. Després ha participat en obres experimentals, de música de cambra o en multitud de col·laboracions. En paral·lel ha forjat alguns àlbums en solitari, com Music For Heart And Breath o els dos volums de Quiet River Of Dust.

Per la seva banda, la músic i percussionista nord-americana d’origen filipí, Susie Ibarra no es queda enrere. Ha treballat amb músics de jazz avant-garde, d’electrònica i de clàssica. Ha experimentat amb pràctiques com qiedar-se al costat d’un geòleg per poder gravar paisatges sonors glacials. A més, està involucrada especialment en activitats que mesclen la tradició folk indígena amb les músiques d’avantguarda.

No es coneixien, ni tan siquiera s’havien creuat. Però van ser els escollits per la plataforma Splice en col·laboració amb el segell discogràfic OFFAIR, per que creessin alguna cosa nova. Així es van posar a experimentar en els ritmes del cos humà, componen a partir dels batecs dels seus cors i respiracions. El resultat és aquest Heart and Breath: Rhythm and ToneFields que sortirà en uns pocs dies.

Parry, en un comunicat de premsa, explica: ‘No sona com  cap disc que hagi escoltat. Es va habilitar una sensibilitat per convertir el nostre alè en música, després en un patró i després ens basàvem en allò per crear l’àlbum’. Han compartit un dels temes, aquest Field II: Slow Drift del que Ibarra explica: ‘Son afinacions que es troben en algun lloc d’un altre mon, amb una cadència occidental que sorprèn molt, ja que avança a poc a poc i sembla que no s’acabi mai’. 

FREE LUNCH, HISTÒRIES PROPERES i CÀLIDES

ALTRES REGISTRES

Melodies polides, sense carregaments innecessaris, converteixen les cançons de Free Lunch en l’exemple del que hem deixat enrere. El gust per les coses ben fetes, des de tot allò que ens és pròxim i familiar.

Son dos germans que, acompanyats d’uns quants amics i amb la discreció que demana un bon gènere per aquelles que saben apreciar-lo, llancen un més que interessant debut, entremig de tanta parafernàlia tecnològica de dubtosa necessitat. Es diuen Henry i Ted Scanlan, son de Bournemouth, a tocar de l’illa de Wight i ahir van editar aquest Dumbwaiter, un mini-àlbum a través de l’elogiable segell  de Leeds, Devil Town Tapes, que han enregistrat i mesclat als estudis The Attic Sounds del music Dave Mountain.

Han compartit aquest Burnt O, on es veu les influències que diuen tenir a flor de pell. Unes riques instrumentacions preses de la música country i el folk. Bé, i també dels discos de la col·lecció del seu pare. Descriuen el  llançament ‘com un àlbum de retalls, però d’àudio, de personatges en la seva majoria solitaris i bitxos raros, però tots amb un gran cor’. Que agradable és tornar a casa.

EMILIE LEVIENAISE – FARROUCH, ELEGÀNCIA SONORA

ALTRES REGISTRES

De ben jove, va descobrir que l’apassionava complementar la vida, amb música. Però no volia fer-ho a través de la que feien els altres, sinó amb la seva pròpia.

La compositora francesa nascuda a París i criada a Bordeus, Emilie Levienaise–Farrouch, a banda de les seves obres personals, ha destacat per la creació d’algunes bandes sonores per pel·lícules i documentals, premiades en diferents festivals, així com per encàrrecs del Victoria & Albert Museum de Londres, o peticions curioses, com per una caminada pel Queen Elizabeth Olympic Park.

Ara acaba de llançar el seu tercer àlbum en solitari, Ravage, via la branca del segell amb seu a Brighton FatCat Records, 130701, dedicada a edicions instrumentals. Les 50 primeres còpies del vinil, comprat a la bandcamp o a FatCat, inclou un llibre de 28 pàgines amb les partitures de 5 de les 12 cançons incloses en l’àlbum (Ravage / An Easy Passage / Katabasis / Tendrils / Ephemeris).

El tall Katabasis, l’ha presentat amb un vídeo creat per Alice May Williams, a partir de imatges trobades de les tomes que feia el seu avi en 16mm. Levienaise-Farrouch diu que aquest nou àlbum, ‘és el projecte més íntim i personal que he creat’. Elegant i decidida.

STRANGE LOT, FRANCS i ESPONTÀNIS

NOU REGISTRE

Una vegada saps d’ells, ja costa deixar de seguir-los. Recullen diferents estils, i es col·loquen entre mig de la neo-psicodelia de bandes com els Dandy Warhols, i el rock-alternatiu de gent com els Blood Red Shoes.

Strange Lot porten ja lo seu caminant per entre els vius. Van irrompre des de Phoenix el 2014 amb l’EP Walk Of The Sun. Amb Gods & Clods el 2017 i MindStatE el 2020, es van fer un lloc en les boques de tot ésser assedegat de notes que excitin i lubriquin una mica les vàlvules cerebrals. Dominic Mena i Tim Lormor ho saben, per això no han badat en aquests temps convulsos, per dir-ho suaument, i tenen enllestides unes quantes noves dosis de vibracions produïdes per guitarres furioses. 

Es diu Funny Sounds i el van enregistrar en una tape-recorder Otari de 8 pistes i masteritzat per Joe Lambert (Deerhunter, Animal Collective). Presenten aquest single, que porta el títol de l’àlbum, i ho fan amb un vídeo on es pot detectar l’actitud dels membres de la banda. Tot molt d’estar per casa i sense més pretensions que passar-s’ho be. És el mateix Mena que explica sobre el tema: ‘Vaig filmar-lo en una vella gravadora VHS de Panasonic, ja que aquest format representa la vibra de somni i una certa nostàlgia per part de la melodia. Les vam enregistrar al llarg d’un mes i es veu a la banda treballant en el disc a l’estudi de casa meva. La idea era donar una imatge de qui som i ensenyar la realitat del nostre entorn habitual’. 

(la imatge escollida pel single)