BODY/HEAD ENS TORNA A IL·LUMINAR EL CAMÍ

NOVETAT DISCOGRÀFICA 

Tal com es veia, Kim Gordon es situa, definitivament, com la més experimental dels seus ex-companys de Sonic Youth. Aquest mes ha editat amb el seu projecte conjunt amb Bill Nace, una nova demostració de poder. 

Pocs discos em donaran el que aquest, un viatge a traves dels sons que van destil·lant plegats pel que afortunadament, no calen cap mena d’ulleres de realitat virtual. Deixar-me caure a sobre l’estora tot lo llarga que soc i submergir-me en una galàxia infinita a vessar de plans en diferents temperatures s’ha convertit en l’activitat més recurrent per aquests dies. Son cinc temes enregistrats a Massachusetts i editat via Matador Records, com els seus dos anteriors discos d’estudi. Meravellós. 

ARCADE FIRE A PSICOANÀLISI

SOCIETAT

La carrera de la banda del Quebec, ha estat com un conte de fades, com a mínim de portes en fora. Totes vam flipar amb aquell extraordinari Funeral (2004) per tirar milles i construir un camí amb discreció i sense masses presses.  I com que tot el que puja baixa, sembla ser que ara estan en la baixada. Han despatxat a Scott Rodger, el seu manager i el seu darrer treball, Everything Now (2017) no l’han comprat ni els seus amics.

Tant es nota que fins i tot l’inclassificable Bruce Springsteen els hi fa de ‘papa’ i els hi dona consells, tal com ho ha explicat el mateix Win Butler en una entrevista a un tal Kyle Meredith: 

"Bruce Springsteen ens va dir: 'només assegureu-vos de poder tocar sempre a Espanya, perquè hi haurà un moment en que al llarg d’una dècada la gent us maleirà. I així us podreu esfumar i tocar a Espanya, on la gent us adora. Estareu allà i podreu menjar de conya i 10 anys desprès la gent veurà que es va equivocar i que en realitat sou boníssims. Serà llavors que podreu tornar a Amèrica." I es va quedar tan ample. 

Veieu com els espanyols no son tan dolents? Que cadascuna tregui les seves conclusions.

CIÈNCIA FICCIÓ, TAMBÉ DE L’ANY 1968

D’ESQUITLLADA

També el 1968, es va publicar la novel·la curta Els Androids somien xais elèctrics? de Philip K.Dick, evidentment és anys més tard que ho faria amb aquest títol en català. La trama passa en un món molt xungu i hi ha un ex-policia (aquests sempre hi son) que es dedica a ‘retirar’ androides, els Nexus 6, perquè s’assemblen massa als humans. Tot un problema, sí.

El 1982 el director anglès Ridley Scott va fer-ne una versió lliure que va portar al cinema i aquí va començar la llegenda més popular, amb el nom de Blade Runner. Per la banda sonora, hi passarem de puntetes, com per la segona part de la pel·lícula. Curiosament, Philip K.Dick va morir l’any de l’estrena.

 

EL PEIX “NOEL”

EFECTES COL·LATERALS

No, no es tracta de la nova americanada de Disney que es dedica amb afany a fer que la vida encara sigui més patètica. És el nom que li van posar al peix volador amb que van obsequiar a l’ex-Oasis. 

fot. Santiago Bluguermann

Així, Liam Gallagher tancava el FIB d’aquest any d’una forma ben original, des del públic uns nois que passaven per allà, en mitat del set li van tirar un peix, ell, que atura el concert, comença a fer baixar sants i fins que no li van treure del davant no va acabar la feina. Coses dels festivals.

els senyorets del peix

CAT POWER, AMB RESPECTE i AGRAIMENT

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Respecte Wanderer (Domino Records), el nou disc, diu que ‘és com el periple de la seva vida, anar de poble en poble amb la guitarra, amb respecta a les persones que m’han precedit, cantants de música popular, blues i tot el demés. Tots rodamóns, i tinc la sort d’estar entre ells’. No sé si ho ha dit ella o la seva cap de premsa. Personalment ho trobo com molt políticament correcte. No s’entén gaire.

Charlyn Marie Marshall no cal que en faci masses de declaracions, en el seus discos està tot. Aquest, enregistrat a Miami i Los Angeles i produït per ella mateixa, serà el desè, sis anys després d’aquell Sun (2012), onze cançons que em tornaran a posar la pell de gallina. Si no passa res, estarà al carrer l’octubre i per arrodonir-ho, I’1 de novembre estarà a Barcelona presentant-lo en directe.

Tampoc entenc la col·laboració de Lana del Rey.

CARRER PER A WALTER BECKER (STEELY DAN)

NOTÍCIES

Del 1972 al 1977 van treure sis discos, a LP per any, d’una brillant i original sonoritat única, després la cosa ja va afluixar. Donald Fagen i Walter Becker van ser una d’aquelles parelles que personalment van tenir els lògics estira i arronsa. De fet, mort Becker (va traspassar amb 67 anys el setembre de l’any passat) Donald Fagen en manté un amb els familiars del seu soci pels drets del llegat Steely Dan. És la vida. 

la banda a primers dels setanta

A pesar de tot plegat i com no podia ser d’altre manera, Nova York, la seva ciutat, l’homenatjarà amb un carrer a Queens, a la cantonada del 112th Street i la 72a Drive. L’acte oficial serà el 28 d’octubre. Encara falta, però és que els de les plaques estan desbordats de feina.

PEDRO SANCHEZ, AL CARTELL DEL FIB

MENCIONS A PART

Ja no soc amant d’aquests xous organitzats pels guiris de borratxera amb l’excusa de la música, no m’acostumo a veure com es degraden les coses que hi tenen relació. Ahir divendres, en la segona jornada del FIB a Benicàssim, va tornar a fer la seva aparició el president del govern dels espanyols – el 2016 ja hi va treure el nas. En els titulars, els hi fa gràcia dir que és que li agraden els Killers. Diuen, que va aprofitar que tenia una entrevista amb el Ximo Puig i l’alcaldessa de Castelló Empar Marco, per anar al recinte, tot en aquest tarannà tan campexano que tenen a l'altiplà. 

Pedro Sánchez i Begoña Gómez dirigint-se a la grada VIP 

(fot. JoséJordán)

En l’actual situació política i social, aquests tipus a aquests espais no haurien ni de passar-hi per la carretera que bordeja el recinte, per por de provocar incidents, pacífics, sempre pacífics.

Ni una pancarta de persona non grata? No hi ha manera.

The Killers en acció ahir a l'escenari principal 

(fot. Domenech Castelló)

BODEGA, PUGEN FINS A BCN

SIDECAR – BARCELONA

HORA: INDEFINIDA        

AQUESTA NIT

Proposta de banda estrafalaria d’Art-Rock/Post-Punk de Brooklyn, integrada per Madison Velding-VanDam (guitarra), Ben Hozie (guitarra i veu), Nikki Belfiglio (veu), Montana Simone (bateria) i Heather Elle (baix). 

Han editat el seu primer treball, Endless Scroll via What’s Your Rupture? Han aprofitat el viatge, demà a Benicàssim.

CHATHAM RISE ES FAN MÉS REALS

NOVETAT DISCOGRÀFICA

És per parts iguals, bo i misteriós. Potser no té tant de misteri i si d’una sana discreció. L’esperada entrega del segon àlbum d’aquesta gent de Minneapolis, amb el nom ja històric de Meadowsweet, m’omple d’una immensa satisfacció – per què sonarà tan malament aquesta expressió? Ha estat enregistrat i editat per referents de la ciutat, els Blue Bell Knoll Studios i Picture In My Ear respectivament, amb col·laboracions com les de la músic experimental del violoncel Helena Espvall (Espers) o el polifacètic bateria Peter Anderson.

Chatham Rise, com un diamant en brut.

LAIL ARAD & JF ROBITAILLE, LA PARELLA PERFECTA

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Aquest tema ens diposita en el paradís del millor de les composicions pop. Porten uns anys fent coses junts i ara son de retorn a un estudi de gravació per preparar un àlbum plegats. El clip de tast (Sparks Music / Uni Music Canada) és una mena d’stop-motion creat per Flo Kohl i Ellis Pendens. 

El duet que han fet l’anglesa Lail Arad i el quebequès JF Robitaille amb The Photograph, fa que desitgi que es casin el més aviat possible i que tinguin molts i molts fills. I la seva felicitat serà la meva.