SILVERSUN PICKUPS VIATGEN AL PASSAT...DE QUAN ERA “NORMAL”

COVER

‘No estava segura del què volia ser, llavors vaig veure a Boy George i em vaig dir: Això seré, una estrella pop’

Eren paraules de la Martona, coneguda com Martika. Va gaudir d’una exitosa carrera amb poc més de dos anys. Va ser tan ràpida de pujada com de baixada. El 1988 feia el salt. Toy Soldiers va ser el segon single, previ a l’àlbum de debut. El 1991 amb el segon disc i de la mà de Prince, curiosament la cosa va afluixar, per acabar fonent-se en el firmament de les estrelles, tal com va voler ser, però una de fugaç. Jo vaig sentir el mateix i ho vaig provar quan vaig veure el Gabaldà. Però tampoc em va funcionar. De la cançó, no en vam tenir prou amb la versió en anglès que en va fer una en espanyol i una en japonès.

 

Uns altres que s’estoven i miren cap a les seves infanteses son Silversun Pickups. El quartet de Los Angeles van enregistrar aquest tema a principis d’any amb Butch Vig a la producció. Ara, animats per la nova normalitat passada la primera onada de histerisme, l’editen en 7”. El vídeo ha estat dirigit per Claire Marie Vogel i Aaron Hymes. Tot un clàssic de la ràdio-formula dels vuitanta. 

L’ANY DEL MICO – PATTI SMITH

Club Editor – traduït de l’anglès per Martí Sales

1a edició en català: març 2020 

LLIBRES

Amb el seu estil, Patti Smith fa que cada llibre que edita sigui més entretingut que l’anterior. El darrer, L’Any del Mico (Year Of The Monkey), quasi com un quadern de viatge, el va escriure el 2016, l’any en que feia 70 anys i amb ells li van sortir alguns dimonis

 ‘Una vegada vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta’ reflexiona com qui li diu bona nit a la lluna. Està marcat per la comprensió dels sentiments de pèrdua i que totes les coses menys una son finites, o com a mínim, efímeres. La malaltia de la seva amiga Sandy Pearlman o l’allunyament amb persones importants al llarg dels anys passats, com el de Lenny Kaye o Sam Shepard, formen part del fil conductor.

en el seu cafè del SoHo, Nova York 

(Andre D. Wagner/The New York Times)

En els nous temps, ens pot semblar que millorem, quan en realitat, ens envolten col·lapses ecològics i morals. Ens vol encoratjar en aquests moments incerts, per dir-ho suaument, a no baixar la guardia: 

‘Quan viatjo, desconnecto de les noticies, rellegeixo els poemes de l’Allen (Ginsberg), un jukebox integral d’hidrogen que conté tots els matisos de la seva veu. No s’hauria desentès de l’atmosfera política actual, s’hi hauria llançat de cap, hauria fet servir la seva veu al màxim, hauria animat tothom a estar atent, a mobilitzar-se, a votar i a deixar-se endur per una furgo de la poli si fes falta, en desobediència pacifica’. (1)

Dream Inn. Santa Cruz 

Patti Smith/Year Of The Monkey

També ens fa reflexionar sobre la forma en que vivim, entenent que la vida és una permanent paradoxa, i que s’ha d’aceptar en totes les seves formes, per desconcertants que siguin. Ens vol infondra esperança: 

‘No podia dormir i vaig anar a peu fins a Hell’s Kitchen. Alguns bars ja eren oberts o potser no tancaven mai, i ningú netejava ni preparava les taules per a un nou dia. Potser per negar que fos un nou dia o simplement per impedir que arribés. Encara és ahir, deia la brutícia, encara hi ha alguna esperança a l’infern’. (2)

My trusty suitcase 

Patti Smith/Year Of The Monkey

La comprensió del què som, arribi quan arribi si és que arriba, és el més gran que ens pot passar. Swami Nityananda posa un d’aquells exemples que tan m’agraden i que aquí pot anar bé: “Si tots estem en un forat i tots volem sortir, un ha de sortir primer i donar una mà per a poder treure als demés”. Amb aquest llibre, Patti Smith, una de les més importants representants de la que és potser la darrera generació de ins-pirats, comparteix generosament una vegada més les seves experiències. I sisplau, si el comprem, no ho fem per Amazon’s. No començaríem bé.

(portada original en anglès)

textes en cursiva (1) i (2) i fotografies, extretes de Year Of The Monkey

TARA JANE O’NEIL, REMEMORA EL POP DELS 80

NOU REGISTRE

La nova entrega de Tara Jane O’Neil és un homenatge al seu germà gran amb qui tenia una relació molt propera i que va morir l’any passat quan no tocava

‘El disc va començar com un mecanisme d’enfrontamet després de la sobtada mort del meu germà, Brian. Vaig descobrir que era un mixtape per a ell i que m’era una bona teràpia’. La manera que ha escollit, és fer un disc de versions de temes que d’alguna manera van compartir de joves a la casa familiar del municipi d'Orange a California la primera meitat de la dècada dels vuitanta.

Les cançons les ha agafat i les ha convertit en algo personal, alguna fins i tot poc reconeixible, però a totes treient-lis un brillo amagat. Son cançons d’aquelles que sonaven a la ràdio en una època en la que el pop que es radiava, era molt enganxós, de fàcil tararajar, formant part de l’allò quotidià. Ella mateixa apunta molt encertadament: ‘La música pop és enganxosa. Se’t pot enganxar durant 30 anys seguits’. Com ho sap.

El disc es diu TJO, Songs For Peacock i es poden trobar les versions de The Crying Game de Boy George, Cruel Summer de Bananarama, Everything Counts de Depeche Mode, Everybody Knows de Cohen, Happy House de Siouxsie and The Banshees, Oblivious d’Aztec Camera, Believe de Cher, Don’t Change d’INXS o curiosament Move On Fast de Yoko Ono o l’única original, No Summers Cold. Ha utilitzat guitarra, baix, un sintetitzador i caixa de ritmes. Al carrer des de fa unes setmanes via Orindal Records. Per a curioses i no tant curioses.

SWIRLPOOL, EN MODE PRE-RENTAT

A LA VISTA (ESPEREM-HO)

No seria fantàstic anar a la bugaderia i trobar-te a quatre paios tocant a tota llet amb guitarres distorsionades?

Sembla que finalment, el quartet alemany Swirlpool està pensant seriosament en treure disc. Després del’EP Camomile de fa dos anys, avancen aquest Spinning In Reverse per què veiem que no han estat caçant mosques. La cançó és un remolí de reverberació que et pot xuclar i deixar-te potes amunt fins que només vegis l’un darrera l’altre donant voltes a la iaia i els mobles de casa. Però ja saps, tot va molt ràpid. També parla de la motivació que ens cal aquests dies. Motivació i paciència. El vídeo que l’acompanya està rodat en una bugaderia de la mateixa ciutat de Regensburg, on viuen. Asseguren que continuen treballant en la resta de cançons. Vinga, roba neta i motivació.

XI BIENNAL DE FOTOGRAFIA XAVIER MISERACHS

DIFERENTS ESPAIS – PALAFRUGELL

de l'1 d’agost a l’11 d’octubre

Sense treure-li mèrit, que no es mal interpreti, a falta de bones promocions en pintura, sempre ens queda la fotografia

Aquests dies s’ha donat el tret de sortida a la XI Biennal de Fotografia de Palafrugell. Aquest any es poden veure cinc exposicions, quatre de fotògrafs nacionals i una internacional. Destaca la que se li dedica a  Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931 – Girona, 2019) controlada per la vídua, Karin Leiz i la filla Juliet. S’exposen unes 90 fotografies, de les quals algunes d’elles no han sigut mai exposades i que formen part d’aquella capsa que s’anirà obrint poquet a poquet. 

Leopoldo Pomés, Sense Títol, 1975 – cortesia de la Biennal

L’acompanya Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018), amb una sèrie d’imatges sobre Josep Plà en motiu del seu 70 aniversari i que es van publicar a la desapareguda revista Destino. També es poden veure les dels fotògrafs locals Pere Palahí i Lluís Català.

La convidada internacional és la reconeguda fotògraf Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949) amb 63 fotografies de gran format. Es fa un recorregut de la seva trajectòria des de finals dels setanta fins a l’actualitat amb imatges que van de la seva cèlebre obra al voltant de l’España Oculta, fins a la guerra dels Balcans o de Georgia.

fotografia de Cristina Garcia Rodero – cortesia de la Biennal

THE BLANK TAPES, ALIANÇA ETERNA

REGISTRES PSICODÈLICS 

Al darrera de The Blank Tapes hi ha un dels personatges més prolífics de l’escena psicodèlica californiana

Es tracta de Matt Adams, en permanent neguit creatiu, la seva obra musical – també pinta i dissenya pel merch de clients com The Grateful Dead – acapara i acapararà multitud de registres, a més de fer gires per Nord-amèrica, Europa i Japó. La seva obra recent és el vinyl Look Into The Light, editat l’octubre del 2019 per Nomad Eel Records. Acompanyat en alguns temes per Veronica Bianqui (veu), Jason Cirimele (baix) i Shaughnessy Starr (bateria) confecciona un producte de bon material lisèrgic.

Matt Adams és el segon començant per l’esquerra

Com que després ha vingut el que ha vingut, com si fos un souvenir va treure Covid-19 Quarantine + Isolation Blues, un 8” d’edició limitadíssima en una fantàstica coberta covid-troquelada. La cançó del mateix nom, ha aparegut en la compilació de Burger Records Quarantunes, l’altre per a Brazillian Scream And Yell. Va sortir el 18 de juny via Piaptk Records.

Més coses. L’any 2015 a Joshua Tree, va composar i enregistrar aquests disset temes als que posteriorment els hi ha afegit la veu. Aquest 3 de juliol Sour Grapes Records de Manchester s’ha encarregat d’editar-ho en format cassette. Es diu Power Trio i son tot una declaració de principis, rescatada de l’època daurada dels fluxos alquimístics i les atmosferes encenssiàries. 

SOUNDWALK COLLECTIVE with PATTI SMITH – PERADAM

A LA VISTA

L’estimat Soundwalk Collective fa la tercera entrega de la seves col·laboracions amb Patti Smith

Després dels àlbums The Peyote Dance i Mummer Love dedicats a Antonin Artaud i a Arthur Rimbaud, amb aquest Peradam,  com diu la mateixa Patti Smith, ens expandim en l’ ’espai vital’, que René Daumal va deixar per als futurs buscadors. La musa de totes les modernitats continua explicant: ‘Hem de fer-ho per alliberar-nos de tot allò a que estem aferrats, inclús a la idea de nosaltres mateixes o les mascares que utilitzem com a defensa i que defensem’.

 

El disc, pren com a referent el llibre de Daumal publicat a principis de la dècada de 1940, Mount Analogue: a Novel of Symbolically Authentic Non-Euclidean Adventures in Mountain Climbing amb texts de viatges simbòlics on va introduir el concepte ‘peradam’, una pedra cristal·lina que alberga les grans veritats i que només és visible per aquells buscadors que fan un veritable camí espiritual. Daumal va morir el 1944 de tuberculosi als 36 anys. 

Ara comparteixen Knowledge Of The Self, un vídeo editat per Anastasia Ivanova on escoltem a Anoushka Shankar en el sitar. El llançament està previst pel 4 de setembre via Bella Union.

GENT QUE, AQUEST MES PASSAT, HA EXPANDIT

TRASPASSOS

Emulant el Montllor, hi ha gent que no espera a l'agost per fer vacances. Anem a fer-ne un resum:

El trompetista de París – els seus pares eren de la Martinique –  Jacques Coursil, deia: ‘Volia ‘destruir’ el ritme i l’harmonia’. A la dècada dels 60 va marxar a Nova York per participar des de primera línia de l’escena del free-jazz. Va traspassar el 26 de juny a Bèlgica als 82 anys.

Jacques Coursil

El dia 6 ja d’aquest mes, el consabut decés a Roma d’Ennio Morricone de complicacions a partir d’una caiguda. A certa edat se sap la mala llet d’algunes caigudes.

El mateix dia, Charlie Daniels, que amb el que a la dècada dels setanta es va dir country-rock va fer legions de seguidores. Al capdavant de la Charlie Daniels Band i amb els tres primers discos editats per Kama Sutra va traçar una llarga carretera. Va morir a Nashville als 83 anys d’un vessament cerebral.

Eddie Gale, també trompetista, va tocar amb caps de cartell com Cecil Taylor o Sun Ra. Va morir de càncer el 10 d’aquest mes a la seva casa de Califòrnia amb 78 anys. 

Judy Dyble, fundadora dels indispensables Fairport Convention i altres pàgines històriques, va marxar el dia 12 amb 70 anys de l’habitual llarga malaltia.

La superstar Brigid Berlin de la Factory de Warhol, exponent total d’artista experimental, encara que la seva faceta més coneguda sigui la de tirar milers de Polaroids recorrent les sales del mític estudi. El 17 va ser el seu darrer dia a la terra desprès de patir una aturada cardíaca en un hospital de Nova York.

Brigid Berlin 

L’endemà, l’escriptor Juan Marsé amb 87 anys, representant del que van ser barris com Gràcia, el Guinardó o el Carmel de Barcelona.

Coincidint, l’artista nord-americà precursor de l’ús del neó, Keith Sonnier. L’any 1968 va començar a treballar experimentant amb llum incandescent, però va ser amb els tubs de color que es va inspirar del tot. El 1969 va iniciar la coneguda sèrie Ba-O-Ba, terme haitià que significa ‘bany de color o de llum’. Va morir amb 78 anys. 

Keith Sonnier

Tim Smith de la banda alternativa anglesa Cardiacs. Des del 2008 que ja va patir un primer atac de cor desenvolupant una rara síndrome, la cosa ja no pintava bé. Va traspassar el dia 21 amb 59 anys. 

El mateix dimarts, 山本 寛斎, que es pronuncia Kansai Yamamoto. Nascut a Yokohama on també fa el darrer alè, als 76 anys, de leucèmia. Un dels importants de la moda japonesa, però conegut popularment per haver dissenyat vestits per a gent com Elton John o especialment per a David Bowie a qui li va fer el mític de ratlles de camals acampanats per la gira d’Aladdin Sane. Era el 1971 que Yamamoto tenia en una botiga de King’s Road, alguns dels vestits acabats de presentar a la setmana de la moda a Londres. Bowie no va dubtar-ho i es va quedar tot el lot. Estava en el moment Stardust.

Kansai Yamamoto

Un altre dels que se n’ha parlat, Peter Green, substitut d’Eric Clapton en els Bluesbreakers, fundador de Fleetwood Mac i viatger incansable sabedor de dimensions molt millors que l’habitual. Va deixar el cos el dia 25 amb 73 anys.

Peter Green

Lluís Serrahima i Villavecchia, el 26, instigador de la nova cançó amb el seu article ‘Ens calen cançons’ d’ara publicat el 1959 a la revista Germinabit, autor a mitges de clàssics del moviment com Soc Un Burgès o Què Volen Aquesta Gent. 

El dia 27 la meravellosa Miss Mercy, nascuda a Califòrnia i integrant de les GTO’s de Zappa. Tenia 71 anys i de les causes han dit que no n’hem de fer res.

Miss Mercy

El darrer dia del mes, Ruth Weiss – que se’l feia escriure ruth weiss, en minúscules, per desbaratar consciencies – poeta i dramaturga alemanya, de ciutadania austríaca però per adopció nord-americana i membre de la Generació Beat. Una nit del 1949 mentre vivia a Chicago es va posar a llegir un poema seu mentre uns musics tocaven jazz. Els músics no van aturar-se i ella tampoc. D’aquella experiència reconeixia el principi del seu ‘tot amb el jazz i la poesia’. De causa natural.       Sort que havia de ser un resum.

'ruth weiss'

LA BIG SISTER POSA LA DIRECTA

DISSENY SUBVERSIU

Els dissenyadors Ewa Nowak i Jaroslaw Markowitz, des del seu estudi NOMA, han ideat unes joies que a part de fer que tothom et miri quan te les poses, et protegeixen dels detectors facials

Mantenir la nostra privacitat intacta ha passat a ser un repte més, aquella privacitat per la que tant pateixen els nostres senyors feudals, com quan diuen allò de la protecció de dades. Impossible ser més hipòcrita. Una de les peces, consta d’unes rodanxes de llautó i una tira que cobreix el front i, amb uns fils, es subjecten com si fossin unes ulleres. Així, els hi fots en l’aire la detecció facial, doncs es basa en el joc de llums i ombres, que és el que genera el perfil de l’individu. N’hi ha d’altres tipus de solucions, com la del plàstic texturat o simplement pintar-se la cara. Però aquesta, és una forma elegant de dir-los que el teu reconeixement facial no cal que te’l facin. Gràcies, molt amables.

Les càmeres van apareixent com bolets per tot arreu. Les grans corporacions, Amazon, Apple, Facebook també aprofiten el desplegament per polir més el teu perfil i poder-te marejar amb més precisió. Tenen la santa barra de dir que ho fan pel nostre benefici.

Ens hem de protegir. La situació actual ha portat que visquem més controlades encara per part dels senyors feudals, i els vassalls que si senten atrets. El crescendo de restriccions i submissions només ha fet que començar.

No trigaran gaire a prohibir-ho també i a posar la parella de dissenyadors a la garjola. Cridar l’atenció és l’únic que podem fer. Doncs a fer-se el boig!

THE JANGLING MAN: THE MARTIN NEWELL STORY

DOCUMENTAL

Tot i no fer mai cap Peel Session, Martin Newell, el cap de Cleaners From Venus, se’l coneix més que al pupes

Conscient d’on viu, sempre ha volgut mantenir-se al marge de l’estereotip de la fama i del que ella representa. Malgrat això i la moda dels documentals, s’agraeix que la seva figura i obra, tan musical com poètica, vagi expandint-se. Des de principis dels 80, que ja venia els seus famosos cassettes, fins ara, amb la seva música, igual que aquell que tocava la flauta a Hamelín, s’ha fet amb una bona panda de fanàtiques seguidores i deixebles. Encara que arronsi el nas.

original cassette artwork de Blow Away Your Troubles (1981) 

primera gravació oficial dels Cleaners From Venus

d’esquerra a dreta: Nelson, Captain Sensible, Garrie Dreadful, 

Martin Newell, Paul Tivy, Dave Gregory (XTC)

L’any passat es va estrenar el documental de 71 minuts dirigit per Graham Bendel, Upstairs Planet: A Film About Cleaners From Venus. Ara s’ha engegat una campanya de suport a través de Kickstarter, per fer The Jangling Man: The Martin Newell Story, un documental que busca difondre la seva doctrina i filosofia que estarà dirigit i produït per James Sharp en col·laboració amb Jim Larson (co-productor i editor) i Captured Tracks, a través de Sharp Film i Larson Media. Constarà de imatges d’actuacions i entrevistes inèdites amb Newell, així com converses amb Mac DeMarco, Jessica Pratt, Zachary Cole (DIIV), Dave Gregory (XTC), Iain McNay de Cherry Red o Steve Lamacq de la BBC. Captured Tracks, fa uns anys van reeditar alguns dels àlbums de CFV. En les notes promocionals, s’apunta que R.Stevie Moore, considerat el pioner en això del lo-fi, hi diu: ‘Martin Newell és un Déu. No li diguis que he dit això’. I lo de les Peel Sessions està sobrevalorat.