GROEP 1850 - AGEMO’S TRIP TO MOTHER EARTH / 1968 (PHILIPS)

Primer dels tres àlbums que va editar aquesta extraordinària banda holandesa, eixits quatre anys abans d’un grup anomenat Klits – diminutiu de clítoris – influent banda de The Hague creada el 1964. El 1966, es produeixen les primeres anades i vingudes de personal, restant Peter Sjardin (veu, flauta, guitarra i orgue) com a únic membre original utilitzant el moment, penso, per a canviar el nom pel de Groep 1850. El 1967 telonegen als Mothers Of Invention al Concertgebouw d’Amsterdam i el 1968 s’estrenen amb aquest àlbum, el primer segons diuen els entesos, com a obra conceptual holandesa amb poemes de Hans Wesselin i que amb el pas del temps, s’ha transformat en un enregistrament de referència de la primera psicodèlia europea. Distorsions, cors, flautes, efectes sonors, teclats Farfisa, tot en la seva justa mesura configuren els ingredients perfectes d’aquest plat sense res per a desaprofitar.

I per a fer-lo encara més rodó, l’edició holandesa incloïa portada en 3-D.

ORIOL STARDUST

... i el que és la verdadera escena indie barcelonina.

COLECTIVO SALON - BARCELONA

24–03–2012

Suposo que hi havia molt morbo i per això va ser que per moments, gairebé no si cabés a la perruqueria del carrer Ciutat. La causa: el sobtat anunci que aquell seria el seu darrer bolo. Sigui com sigui, el cas és que els temes ja clàssics de l’Stardust més corrossiu, van sonar amb més força i convenciment que mai. Dancing With The Clown o Dead Town van retronar amb l’acompanyament eufòric del públic assistent. Mónik Fuuur i després un Ricky Gil més distés del que ens te acostumats, el van escortar per protagonitzar el moment més solemne.

La noticia no és pas del tot trista, és públic que està treballant en nous projectes. Encara que espero que no sigui el de la política, tot i el crit unànim – corejat per tots els allà presents – que es va poder escoltar a l’acabar el concert: Oriol president!

HOSTESSES DE VOL

La cultura pop pot presumir d’abastar multitud de formes i característiques. Per desgràcia nostra, algunes desapareixen deixant un rastre molt magre.

D’un temps ençà, quan has d’utilitzar qualsevol de les companyies aèries per desplaçar-te, notes a la mateixa velocitat de creuer que agafarà poca estona després aquell aparell, que ni somriures, ni seducció, ni estil, i el que és pitjor – i que ho digui jo mateixa – homes en aquell lloc insubstituïble que feien que et sentissis part d’un àmbit singular, encertat, correcte. Ja se que tot canvia, però a vegades no per anar a millor. Em pregunto si les tinc idealitzades. Segurament que sí.

Però: quan van deixar d’existir?... on han anat a parar?

LEONARD COHEN - NOU GUARDÓ

Després de llançar el seu dotzè (?) treball –  pot ser que sigui una de les pitjors portades de la historia? – aquest home continua recollint els honors que, per aquí per allà, li van oferint.

Fa uns dies va ser el torn del PEN Award for Song Lyrics of Literary Excellence que va recollir conjuntament amb l’octogenari Chuck Berry. L’atorgava per primera vegada la biblioteca John F. Kennedy de Boston, en presencia de la Caroline, única supervivent dels quatre fills del que va ser president dels EEUU. A la cerimònia: Elvis Costello, Paul Simon (ambdós membres del jurat), Keith Richards, i un llarg etcètera de persones relacionades amb la música que no van faltar a l’hora de provar els canapès. 

THURSTON MOORE

Diumenge, 18 de març de 2012

La vigília de Sant Josep no podia acabar millor. El pas de Thurston Moore per Barcelona és un dels esdeveniments de l’any i no si podia faltar a no ser que anessis de part o et trobessis en plena crisi furonculiana post-nit-de-dissabte.

Vam poder beneficiar-nos de la proximitat que proporciona la [2] i també de l’habitual canvi d’horari en pla sorpresa de la sala del Poble Sec. Per sort, el nostre protagonista va ser puntual respecte de la nova hora anunciada i acompanyat de Samara Lubelski al violí, Keit Wood a la guitarra i John Moloney a la bateria, ens va deixar perfectament apunt per encara una nova setmana plena d’avorrides classes.

Equipat amb la guitarra elèctrica o l’acústica de 12 cordes, va desplegar tot el potencial humà contingut en Demolished Thoughts, el seu darrer treball en solitari, sense deixar de passar per la seva obra insignia, Psychic Hearts, proporcionant amb Ono Soul o Patti Smith Match Scratch, moments de gran bellesa sonora.

A la guitarra, l’adhesiu proclama “I Love Chaos”. I nosaltres.

WOODSTOCK VERSUS EL QUÈ VOLGUEM – THE BEGINNINGS

Per casualitat em va aparèixer a la pantalla del portàtil, el cartell del Festival de Woodstock (el del 69, els posteriors ni mencionar-los) i de resquitllada guitzo alguns dels noms que van passar pel llegendari escenari: Sly and the Family Stone, Canned Heat, John Sebastian, Crosby, Stills and Nash, Ten Years After, Creedence Clearwater, Who, Hendrix, Joplin, Airplane, els Dead,... i tots en un sol festival!... i en les seves formacions autèntiques!... Fora misèries!

La pujada d’adrenalina que vaig experimentar només imaginant-m’ho, no solc tenir-la ni quan penso en els tirabuixons de Robert Plant.

Afghan Whigs, Maccabees, Beach House, Dirty Three, Girls, Real Estate, Spiritualized, Yo La Tengo, War On Drugs, son alguns dels noms que podrem veure pel nostre país aquest estiu en el marc entranyable dels xancleta-festivals.

Hi ha gent que, com qui està en possessió de la veritat, acostuma a dir que hom viu el present com si fos la millor cosa que li pot passar. És a dir, que qui no es consola és perquè no vol.