CASA USHER ( 2 )

Bona noticia. Casa Usher ja ha traslladat els singles que tenia a la botiga del carrer Pujades (definitivament tancada) a Sepúlveda. 

 

De moment, els petits ja son a l’abast.

 

TEEN - DEBUT ESPERANÇADOR

Moltes de les bandes que se’ns presenten com la nova sensació un cop les escoltes i/o observes uns instants, veus que allò grinyola per tot arreu. Però en aquesta ocasió claudico davant d’aquesta banda all-female de Brooklyn. Teen son Kristina “Teeny” Lieberson (sí, ex Here We Go Magic), les seves germanes Katherine i Lizzie (que entranyable) i Jane Herships, una amiga. Després d’un EP, el seu primer llarga durada, Limbo, està enllestit i a punt de sortir per Carpark. La producció a càrrec de Sonic Boom. 

 

I sí que és veritat, alguna cosa hi ha de Galaxie 500 i Broadcast. Però deixem estar el que també a Velvet Underground.

CASAMENT DE RUFUS WAINWRIGHT

Dijous passat, el nen mono del pop se’m va casar. Ja no viu en pecat. O casi. Ho va fer amb el que ha estat la seva parella fins ara, Jorn Wiesbrodt i envoltats de membres de la faràndula com Antony Hegarty, Lou Reed, Laurie Anderson o Yoko Ono i Sean Lennon. La parella te una filla de 18 mesos fruit de la donació de l’esperma d’un dels dos feliços conjugues i que va gestar Lorca Cohen, filla de Leonard Cohen. Chapeau!

 

Foto en exclusiva per a la revista People. Folklòrics als USA?

 

L'ACUSTIQUETA

El que faltava.

THE FLAMING LIPS - THE FIRST TIME EVER I SAW YOUR FACE

Wayne Coyne que fa el clip, Erykah Badu que s’enfada, Wayne Coyne que ha de trobar qui la substitueixi, et voilà, Amanda Palmer que sembla que s’apunti a un bombardeig, resulta ideal.

El tema pertany a l’exclusiu darrer àlbum, The Flaming Lips And Heady Fwends, ferm candidat als primers llocs de les llistes de finals d’any. Com a mínim de la meva.

 

Sortir nua equival a que tothom parli de tu i ho deixi de fer amb la mateixa rapidesa. Tan fugaç i immediat com les edicions digitals.

 

Erykah Badu

 

Amanda Palmer

AL SO DE CAFÉ DE FLORE

Café de Flore o quan la música juga un paper prou important en una pel·lícula com per destacar-ho. La dicotomia respecta el nostre pas per aquest món i la forma en que ho fem, en un passeig on figuren també les 30.000 coses insignificants que se’ns creuen pel camí mentre flueix la música de Sigur Ros, de The Cure, de Matthew Herbert, de Sophie Hunger o de Pink Floyd.

 

Jean-Marc Vallée se la juga de nou i se’n surt encara que amb alguna esgarrapada. Les actrius principals però, Vanessa Paradis i Hélène Florent, brillen amb la màxima intensitat.  

 

 

 

THE KINKS I MUZIKALIA

Ahir, la pàgina web Muzikalia comentava la notícia de la sortida d’un recopil·latori de la mítica banda anglesa The Kinks. Res d’estrany si no fos pel fet que vaig haver de llegir dues vegades el titular.

 

Però què està passant? Fa uns dies era La Vanguardia Española qui batejava a Jimi Hendrix com a Jimmy. Ara aquests, als Kinks els bategen com a Kins. Comença a ser patètica la manca de responsablitat i de rigor, doncs no només ho pengen sense corregir, sinó que així es queda per aeternum.

 

EL DARRER VOL DE NEIL ARMSTRONG

1930 - 2012 

 

Molt s’ha especulat sobre el què va passar aquell 20 de juliol del 1969. Sigui com sigui, aquest home forma part indiscutible de la historia del pop com una icona més de tantes i tantes que en aquella famosa era d’aquari ho van ser. Dissabte va remuntar de nou el vol.

 

HOLLINS AND STARR – SIDEWALKS TALKING / 1970 (OVATION)

Des de Chicago, únic enregistrament publicat de Chuck Hollins i Dave Starr, tot ell, composicions pròpies. Només començar a girar el disc, sents que tot va bé. Una veu harmoniosa amb un acompanyament de flauta net i clar et dóna la benvinguda. El conjunt, a estones dolç, a estones experimental, a estones amb tocs de psicodèlia folk, resulta un àlbum en el que, com anant de branca en branca, acabes fruint de tot un paisatge musical destinat a passar a la historia. La promo original ja parlava del seu virtuosisme: en referència a Starr, et diu que aprèn i fa les seves primeres composicions sent una criatura i als 20 ja era membre de la Simfònica de Chicago i de Hollins, que un dia va començar a tocar la guitarra com si ho hagués fet tota la vida i amb el temps, eficaç amb les paraules, les aplica de manera brillant en la música que composa. Un disc sorprenent per la seva dilatada i sàvia bellesa. Possibles referents? De Nick Drake a Love.

 

Reeditat aquest any en CD i en LP (1000 i 750 unitats respectivament) per Lion Productions.

 

 

JIMI HENDRIX I LA VANGUARDIA

Tota una Vanguardia Española bateja a Hendrix amb un nou nom de pila. 

Deplorable.

(noticia apareguda avui a la seva pàgina a internet)

BEACH BEACH A GRÀCIA

DILLUNS 7 DE LA TARDA – PLAÇA ROVIRA

FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Que sonés Stereolab com a música prèvia a la seva sortida a escena, era un bon auguri. A poc a poc, com si anessin baixant de les respectives cases, la plaça es va anar omplint de moderns en calça curta, de l’omnipresent guiri cervesa en mà i d’algun avi despistat buscant el campionat de petanca, però això sí, tots cercant el refugi de la calor a l’ombra dels arbres de la plaça. I així, durant prop d’una hora, el quartet de les illes van deixar anar tota la seva fúria pop, més enllà de les collonades dels mitjans, demostrant que anant xino xano, comencem a recollir. Sabrem aprofitar-ho? Per a quan nous temes?

Beach Beach a l’escenari Festigàbal

SCOTT McKENZIE (PHILIP WALLACH BLONDHEIM)

1939 – 2012

El recordarem sempre per ser la veu de l’himne d’aquell llunyà estiu del 67 i que es va expandir a tot el món, des de l’escenari del Festival de Monterey.

Be Sure To Wear Flowers In Your Hair.

L’ESTIU DE LES PUSSY RIOT

Dos anys de presó per a les components de la banda.

Actes de protesta arreu del món, declaracions més o menys encertades, sentències, detencions, mullader, ... 

Qui diu que el pop no manté la seva faceta reivindicativa? Des de les protestes del “Free Tibet” que no veia res igual.

Divertit. Molt divertit.

Chloe Sevigny i Johanna Fateman de Le Tigre en un acte a l’Ace Hotel de Nova York el dijous a la nit a favor del seu alliberament.

BRUCE MACKAY – BRUCE MACKAY (RE CD - MIDNIGHT MINSTREL) / 1967 (ESP-ORO)

Obscur enregistrament folk-rock, amb un acompanyament de flauta, òrgan, clavicèmbal, guitarres melòdiques i els cors de Tanya Mackay (la seva germana?) que acullen la veu de Mackay entre sinuosa i enèrgica. Tres temes a la cara A i quatre més a la B, tots al voltant dels 5 i 6 minuts, exceptuant el darrer, de minut i mig, li donen un caràcter d’obra acurada, intel·lectual, propera al Blonde On Blonde de Dylan editat l’any abans. Una interessant i curiosa peça.

LIARS - NOU ÀLBUM

WIXIW

Em vaig quedar enganxada fa quasi 10 anys amb el segon treball, They Were Wrong, So We Drowned i l’actuació del Primavera 2004. No recordo si vaig acabar tirant-los els sostenidors, però si el que em van impressionar. Proposta interessant i actitud. El seu darrer LP editat fa res, de nou conté els màgics qualificatius i m’activa les cèl·lules...

WIXIW - Brats (2012)

JOAN COLOMO

DIUMENGE 12 DEL MIGDIA – PLAÇA DE LES FLORS DE MAIG

FESTA MAJOR DE CARDEDEU

Soc de l’opinió que a vegades un sampler se’t pot tornar en contra, et pot acabar prenent el protagonisme. Al final, es comenta més el divertit i enginyós del resultat que obtens amb la seva manipulació que de tu mateix i la teva interpretació. Llàstima, perquè disposa d’unes atractives lletres i tot i el seu aspecte de hooligan, es posa amb facilitat el públic a la butxaca. Una llàstima.

COSMOS

ESPAIS QUE RESISTEIXEN

RAMBLA, 34 – BARCELONA 

Els seus orígens diu que daten dels anys vint, però l’actual bar es va inaugurar el 1968. L’estètica és més dels setanta que dels seixanta, però sigui com sigui, el seu aspecte segueix sent fidel a la seva època, sense trair-nos reconvertint-se com tants i tants altres en vulgars espais destinats a les carretades de turistes ingenus, per únic benefici dels quatre senyorets de la ciutat i per desgràcia de la resta que anem aguantant als uns, i als altres.

Rajoles de terratzo, plaques “decoratives” de guix, la quilomètrica barra d’acer inoxidable, els emplafonats de fusta i mirall, i suposo que gràcies a tot aquest festival desentonat, com si d’un encanteri es tractés, el manté més o menys lliure d’aquests personatges dissonants vermells com titots.

Ja no hi ha els tamborets d’escai fixes i algunes neveres estan buides, com si a poc a poc s’anés buidant.

A la paret del fons es pot veure el “cosmos”

REDD KROSS

Avui oficialment surt propulsat un nou àlbum de Redd Kross – ja era hora! – Researching The Blues. Hi ha festa al Roxy de Los Angeles (un pèl lluny).

STUART SWANLUND

1958 – 2012 

Stuart Craig Swanlund, guitarrista de la Marshall Tucker Band, segona època, nascut a Puerto Rico, ha mort a l’edat de 54 anys, per causes naturals (és tot el que s’ha difós).

BOBB TRIMBLE – HARVEST OF DREAMS / 1982 – REEDICIÓ 2007 (SECRETLY CANADIAN)

Gràcies a Secretly Canadian en puc gaudir com una cria amb unes boles xines en plena ebullició estiuenca. Aquesta ànima el seu dia va enregistrar dos àlbums amb tirades de no més de 300 còpies i aquest n’és el segon, un veritable compendi del geni. Cançons d’una estranya bellesa capaç de volatilitzar totes les neures que pugui tenir – que en aquests moments en son moltes –  per encomanar-me a les seves. Sorollets, distorsions, veus, una suma que produeix un pop ple de màgia sobrenatural. Fins i tot els gairebé 2 minuts i mig de silenci al mig de la cara A compleix la seva funció alliberadora. L’unicorn de la portada com a animal mitològic ens dona la pista. Posteriorment va crear The Kidds, una banda d’adolescents d’entre 12 i 13 anys que va desfer quan els pares van començar a preocupar-se per l’excessiu temps que passaven els seus fills amb Trimble. Contemporani d’un altre geni de qui en parlaré, R.Stevie Moore, continua realitzant enregistraments i esporàdiques actuacions. 

El Sisa de Massachusetts.

JASON NOBLE

1981 – 2012 

Aquest dissabte va començar a passar víctima d’un càncer. Músic inquiet i vital de Louiville, Kentucky, ens deixa una muntanya de magnífiques obres realitzades en diferents bandes. 

BARCELONA, DEL ROCK PROGRESIVO A LA MUSICA LAYETANA

ÀLEX GÓMEZ – FONT

EDITORIAL MILENIO / 2011

Realment espectacular el xiringuito del davant de la Mar Bella. Asseguda allà després d’un bany, bevent una cervesa ben freda, la paròdica situació actual d’aquest costat del món capitalista i reaccionari es dilueix com qui dilueix un dibuix al carbó amb un d’aquells difumino en forma de llapis.

M’he endut aquest llibre, i la decepció ha sigut de nou el que he trobat. Com és habitual, quan enceto un llibre que la portada t’anuncia que allà dins hi trobaràs la història de Zeleste o de la Música Progressiva de Barcelona d’aquells anys 70 o la de la música Laietana, reconec que hi poso massa expectatives. I és així com després ve la irrefutable frustració i desengany assegurat. Sí, aquest no és res més que un altre llibre dels molts que ja existeixen i que de tant en tant editen perquè piquin il·luses com jo. No aporta res de nou, tot el que hi diu ho pots trobar al Google. Potser alguna de les fotografies val el que fan pagar pel llibre, suposo que per incloure precisament alguna novetat d’aquestes que hi ha amagada en els nombrosos arxius secrets dels diferents protagonistes. Secrets que - no perdré mai l’esperança - algun dia espero veure amb tots els honors que es mereix, sigui en forma de llibre, exposició, documental o el que el privilegiat de torn consideri concedir-nos.

El pròleg l’ha escrit Karles Torra (amb k de kitsch) i et sents enganyada per les seves lloances cap al treball “bien documentado e impagable”. Sí, és clar, no ho he posat, el llibre és també en castellà, com gairebé tots els altres.

També trobo a faltar una fe d’errades:

En comptes de King Crimson, a la pàgina 57 li diu King Creamson i a la 49 i la 76 King Krimson.

En comptes de John Mayall, a la pàgina 60 i altres del capítol insisteix en dir-li John Mayal.

A la 49, inclou al grup Creedence Clearwater Revival com un grup progressiu.

A la 149 s’inventa un nou lema que diu va ser famós: Not Future. Suposo que en realitat es refereix al No Future.

De moment, tan sols per qui acabi d’aterrar, vulgui introduir-se en l’època i poca cosa més. Sense pretensions.

Sort que ha fet un dia molt maco.

FLYS – WAIKIKI BEACH REFUGEES / 1978 (EMI)

Ara fa 34 anys es va enregistrar aquest àlbum, i cada any ho celebro especialment. Conté dotze temes que entren com una cervesa ben freda entra per la gola en aquesta època de calors asfixiants, difícils de calmar, encara que t’exhibeixis en bikini per casa tot el dia. Cançons com Looking For New Hearts, Fun City o la que dona nom a l’LP li proporcionen l’status de clàssic del power pop. 

Breument:
Gestació de la banda el 1976 a Coventry, amb Dave Freeman, Joe Hughes, Neil O’Connor i després de tocar amb diferents bateries, es queda Pete King, germà de qui tenen de manager. Per una temporada es converteixen en teloners oficials dels Buzzcocks. Primeres maquetes, Bunch Of Five, un EP autoeditat. A finals del 1977 signen un acord amb EMI. Edició d’EP i single a primers del 1978 acompanyat de varies actuacions en diferents sales de Londres, incloent el mític Club 100, abans d’estrenar-se amb aquest lluminós debut. L’any següent van editar un segon treball abans de desaparèixer el 1980, igual com van arribar. Elegantment.

BILL DOSS

1968 – 2012 

Dilluns ens deixava Chris Marker un dels darrers grans cineastes i documentalistes francesos. Tenia, acabats de fer, 91 anys. Lamentable però natural. 

Però el mateix dia també partia aquest home, i aquesta si que no és tant natural, i sap greu. Membre vital de l’escena musical dels darrers anys – cofundador del col·lectiu trampolí de músics, Elephant 6 – i actualment i des del 2009 novament amb la seva banda de referència de The Olivia Tremor Control ens estava tornant a donar felicitat com ho van fer el passat 2 de juny dins del Primavera. De moment no ha transcendit la causa del traspàs. En tenia 43.

Bill Doss