THE HABIBIYYA – IF MAN BUT KNEW / 1972 (ISLAND RECORDS)

Aquest únic àlbum, considerat el tercer de Mighty Baby, és un brillant exercici d’experimentació psicodèlica. De retorn a Londres després d’un viatge al Marroc on van quedar trasbalsats pel sufisme, enregistren aquest meravellós treball banyat d’espiritualitat inspirada en el descobriment del coneixement absolut. La banda la componien tres dels membres de Mighty Baby, Ian Whiteman, Michael Evans i Roger Powell amb els incorporats Conrad i Susan Archuletta, membres de la Floating Lotus Magic Opera Company. Amb l’elevació personal com a única expectativa, mediten i toquen amb una cítara, flautes Shakuhachi i Nay, l’òrgan Bina (instrument indi), percussions, un oboè i un Koto (com una arpa japonesa) i afegint delicades veus, generen aquests sons transportadors, com kirtans cantats pels mestres més elevats, que em demostren la sensibilitat a la que es podia i es pot arribar amb no gaire ajuda. Puresa i elevació de l’home.

 

 

 

Ian Whiteman - 1972

Conrad i Susan Archuletta a Califòrnia - 1972

FUNK & SOUL RECORDS

Ronda de Sant Pau, 17 – 19 / Galeries Olímpia – local 8 

 

Raval Groove es mou. I aprofito l’ocasió, per fer una passejada pel barri que més estimo. Creuo el xino des de la Rambla, tallant pel carrer de Sant Pau que el faig de punta a punta i arribo a la Ronda. M’és molt difícil deixar de sorprendre’m a l’observar la mutació soferta per aquest singular territori de Barcelona. Passo per davant del Liceu, catedral de la decadència capitalista, pel mar de botigues de mòbils que l’inunda, per davant de les històriques putes que s’arrengleren a tocar de la nova Filmoteca, pel pavelló esportiu que, potser allà on ara hi ha la pista de basquet, hi havia hagut l’enyorat Saló Diana, i per l’ església de Sant Pau del Camp, resistint en nom de la cristiandat enmig de territori enemic.  

 

Però no s’acaba aquí la meva sobrenatural ruta. Vaig a la recerca d’una nova botiga de discos exclusivament de vinils, que està oberta oficialment des del dissabte. Porto l’adreça i no hi ha pèrdua, encara que estigui en l’interior d’unes galeries on, a part d’una botiga de roba per criatures, no hi ha gairebé cap comerç obert, o encara que estigui encofurnada al fons d’un passadís, fent cantonada amb un altre que no va enlloc. Hi vaig perquè me n’han parlat, sinó, com si no existís. Dedueixo que el lloguer deu compensar i molt.  

 

 

 

 

Els que intenten viure de la venda de discos es queixen de que, justament, això no passa gaire. Com sobreviure? Potser amb poca despesa de local? O amb la manca de personal contractat? O amb l’especialització? A les cubetes: funk, soul, R&B, disco, latin i similars, estils ara per gent molt enrotllada. La pàgina a internet, en espanyol, anglès i xinés. 

 

Admirable.

JOHN SINCLAIR – GUITAR ARMY

Hauria de ser llibre de capçalera per a tots aquests marrecs xitxarel·los i talossos que m’envolten. Apropiadíssim pels dies que corren. A veure si aprenem alguna cosa encara que ho dubto.

 

edició espanyola 2012

 

Dies després del concert organitzat per John Lennon a Nova York exigint el seu alliberament, va sortir de la presó després de dos anys de ser-hi per una condemna política de deu. Això era el 1972 i poc després de ser posat en llibertat, va publicar aquest llibre que va a passar a ser un referent per molta gent en aquells dies tan extraordinaris. Ràpidament es va esgotar i va a passar a ser un clàssic.

 

 

El 2007 es va celebrar el 35 aniversari del llançament amb una espectacular reedició. Ara ha estat editat en espanyol (per poder llegir-lo en català haurem d’esperar uns quants decennis més) i el podré assaborir en detall.

 

http://fatteningblogsforsnakes.blogspot.com.es/

COACHELLA VALLEY MUSIC & ARTS FESTIVAL 2013

Ahir es va presentar el cartell d’un dels festivals més “in” dels que es fan i es desfan, i que es celebrarà un mes i pocs dies abans que el Primavera. Casi presenten el cartell el mateix dia. I com es pot veure per les coincidències de noms, muntar un festival no és més que un tema de contractació. 

 

Així, com en aquell joc que jugava de petita, em puc entretenir una estona:

 

BUSCA LES (SET) DIFERÈNCIES ENTRE AQUESTS DOS DIBUIXOS

 

o el que és el mateix:

 

BUSCA LES (X) DIFERÈNCIES ENTRE ELS DOS FESTIVALS.

 

 

ALBERT PLA – MANIFESTACION

El tío té gràcia. Un individu que es perd per diferents manis i al final no sap ni per a què es manifesta. Aquest és l’argument del nou espectacle. El seu treball acostuma a basar-se en la més pura provocació, desafiant i emprenyadora. M’agrada observar i desxifrar o fins i tot imaginar-me missatges frescos, fora del context rutinari al que estic destinada a viure. Aquest home ha sabut trobar el seu lloc, no com el de la mani. Personatge en vies d’extermini.

 

 

imatge promocional de fa uns anys

LAUREL HALO

ÀLBUM DE L’ANY PER WIRE

 

Molt poques revistes em mereixen credibilitat. Una d’elles es Wire. Manté la capacitat d’explorar el futur sense deixar de mirar el passat. Ho dic bé? En el darrer numero destaca com del millor de l’any el primer àlbum, editat l’estiu passat pel segell anglès Hyperdub, de Laurel Halo. Després de sorprendre’ns amb l’EP Hour Logic l’any anterior, aquesta noia de Michigan, encara que des del 2009 resideix a NY, amb aquest disc s’ha enfilat a la parra. En el bon sentit.

 

(foto Tim Saccenti)

 

 

 

PRIMAVERA SOUND 2013

En la presentació del cartell del festival, no puc deixar de pensar en com seria veure i escoltar algun dels noms anunciats en una sala de concerts i actuant ells sols exclusivament. 

 

Molts noms repetits (n’hi ha que sembla que estiguin en nòmina) i d’altres que s’incorporen al club. Canvi de marca, de San Miguel a Heineken i manteniment de les formes i la manera de fer dels organitzadors. Continuen on ho van deixar, encara no fa dos mesos, amb la pedanteria i l’egocentrisme. A quin nivell es situen organitzant una gala, fet més propi d’un programa de teleporqueria que de festival que presumeix d’independent i alternatiu? 

 

He de fer tot el possible per mantenir-me al marge d’aquesta marea de xerrameca. En definitiva, l’important son les actuacions que per sort, aquí no hi poden fer res i n’hi ha d’ineludibles: Nick Cave and The Bad Seeds, Fiona Apple, The Breeders, Deerhunter, My Bloody Valentine, Animal Collective, Grizzly Bear, Daniel Johnston, Dinosaur Jr., Kurt Vile and The Violators, Neko Case, Camera Obscura, Fuck Buttons, Savages, Wild Nothing, Bob Mould, DIIV, Christopher Owens, Woods... per tant, amb aquest enfilall de noms els hi commuto la pena per fatxenderia, i a més, què dimonis, que la Heineken és molt millor que la San Miguel.

 

Fiona Apple

 

 

GERI HALLIWELL

Estic fascinada. Sé que per norma, els músics anglesos quan es posen a treballar s’hi posen amb tots els sentits. Per exemple, a la ex-cantant del grup que no escriuré, que es troba en un estudi de Londres enregistrant nou àlbum, li va agafar un atac de calor de l’entusiasme que hi posava, i es va treure d’una revolada la camisa quedant-se amb uns simples i sexys sostenidors. Més tard va comentar que havia fet com Kate Bush als 80 que, segons sembla, va acabar treballant en un estudi en topless a causa de la calor que hi feia. Anècdota desconeguda. Sigui com sigui, això és posar-hi salsa. Més endavant ja escoltaré – tant si com no – la causa de tal sufocació.

 

18è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DE BARCELONA

Desplegat el cartell del Minifestival que recupera l’Espai Jove Les Basses. Bon canvi, m’agrada més que no pas el de la Fontana de Gràcia, que peca de tibat i que mai s’ha acabat d’acoblar del tot. Amb les actuacions de The Primitives, Amor de Días, Coffee & Wine i Xiu Xiu Plàstic mantenen el nivell d’un festival que a part del nom, de mini no en te res.   

 

200 MOTELS

Aquest cap de setmana, en el marc del Rest Is Noise Festival, al Southbank Centre, es va donar la noticia del que serà un dels actes més destacats d’aquesta tardor a Londres. L’estrena britànica de 200 Motels de Frank Zappa, tot un esdeveniment donada l’envergadura que requereix, motiu pel qual, diuen, no s’ha estrenat fins ara i, també, per la polèmica història que ve arrastrant. L’encarregat de dirigir-la serà un tal Jurjen Hempel que s’enfrontarà a un grup de prop de 70 músics, cors, narrador i no se quantes coses més. Així doncs sembla que, finalment, es va aconseguir un acord amb Gail, la vídua i marmessora dels drets de la família Zappa, que posava com a condició que per representar-se s’havia de fer tal i com ell hauria volgut. 

 

D’aquesta manera, 42 anys després d’haver estat prohibida la seva representació al Royal Albert Hall per obscena, esdevé el moment de la seva estrena. Em pregunto si prepararan taps per a les ladies i els gentlemens de l’alta societat - alta i també carca - perquè les seves delicades orelletes no es rebreguin al sentir aquestes paraules tan grolleres. 

 

 

The Southbank Centre (foto David Pearson-Alamy)

 

Amb Gail, la seva segona dona

PAWS – COKEFLOAT! / OCTUBRE 2012 (FAT CAT RECORDS)

Procedeixen de Glasgow i son Phillip Taylor, veu i guitarra, Matt Scott al baix i Josh Swinney a la bateria.

 

 

Toquen rock sorollós empolsinat amb notes de power pop, compartint el seu amor entre les bandes dures de so lo-fi com Dinosaur Jr. i les de melodies com Teenage Fanclub. Després d’una tirada curta d’enregistraments en cassets, varis singles i EP’s de 7” i 12” amb Gerry Loves Records d’Edimburg i el segell anglès Fat Cat Records, aquest és el seu primer llarga durada.

 

Enorme.

SAM PACE

1944 – 2013

 

Va formar part del grup de R&B The Esquires format l’any 1957 pels germans Moorer. El traspàs es va produir dilluns passat desprès d’una llarga malaltia. Va néixer a Kansas i es va unir al grup de Milwaukee el 1961. Tenia 68 anys.

 

The Esquires (per l’esquerra) Sam Pace, Millard Edwards, Alvis Moorer i Gilbert Moorer a l'Apollo Theater de Nova York el 1968

DISCOS CRAC, TANCA

Trista notícia. Finalment aquest dimecres que ve, una de les millors botigues de discos de Barcelona, tanca. Va començar sent una d’aquelles botigues que compartien espai amb la fotografia i que a poc a poc va anar agafant protagonisme la passió de l’Albert, el seu propietari, la música en format vinil, passant així a ocupar, pràcticament, tot l’espai del seu local del Guinardó. En poques botigues podies trobar la varietat d’estils en discos de segona mà que ell posseïa, tant en format gran com petit. Meticulosament classificat, va anar cobrint de prestatgeries i cubetes cada paret i cada racó amb petites joies i peces dignes de tot inici d’una col·lecció que vulgui arribar a alguna cosa. Amb tot, cal dir també que sigui pel barri on era ubicada, lluny de la Barcelona de parc temàtic o pel caràcter afable d’ell mateix, que la feia una botiga de discos fora del que estic acostumada, propera, sobretot sense els tòpics de la ridícula modernitat imperant en alguns agosarats (i arrogants) establiments nouvinguts.

 

La trobaré molt a faltar.

 

 

NIC POTTER

1951 – 2013

 

Músic membre de les bandes Misunderstood i Van Der Graff Generator, a part de col·laboracions i treballs en solitari. Segons les primeres informacions, el traspàs ha sigut a causa d’una pneumònia.

 

(amb VDGG - el tercer per l’esquerra)

EL MILLOR DEL 2012

Llistes si, llistes no. A favor o en contra. 

 

Millor àlbum de l’any

JULIA HOLTER – EKSTASIS – RVNG

 

22 de juny 2012 – Sidecar

 

 

Millor àlbum recopil·latori

TIME TO GO – THE SOUTHERN PSYCHEDELIC MOMENT 81-86 – FLYING NUN

 

 

Millor film estrenat a les nostres sales comercials

ALPS – YORGOS LANTHIMOS

 

Yorgos Lanthimos amb les actrius Aggeliki Papoulia (esq) i Ariane Labed en la presentació de la pel·lícula a la 68 Biennale de Venècia (2011)

THE FIELD MICE – SKYWRITING / 1990 (SARAH RECORDS)

De tant en tant, l’he de posar al plat. La banda es crea a Londres per Robert Wratten i Hiscock Michael i aviat van passar a ser una de les formacions insígnies del segell Sarah Records. Aquest el seu treball numero dos de tres elepès, encara que el primer va ser editat en format 10”. Jo em quedo amb aquest, el del mig. La primera cara es composa d’un sol tema, Triangle, seqüènciadors i matisos electrònics, destinat a la parcel·la més club-era, dominant en aquells dies de principis de la darrera dècada del segle passat. La segona, és on hi ha el tall, Canada, Clearer, It Isn’t Forever, cançons totalment rodones i altres potser més ovalades, amb tocs inspirats, sospito que amb alguna ajuda extrasensorial, com la que tanca, Humblebee i el seu definitori missatge/mantra: xocolata-amor-sexe. El van editar ja com a banda complerta,  amb els afegits Harvey Williams, Annemari Davies i Mark Dobson. El 1991 es van separar. La llegenda parla de la relació d’Annemari Davis i Wratten, iniciada durant la gira pel Japó com la causant.   

 

Hi ha gent que pel fet de tenir un primer tema tan llarg, i altres consideracions molt inoportunes, ocupant la primera cara, no el valoren com el que en realitat és. Ni putu cas.

 

 

 

Annemari Davis amb una samarreta de Teenage Fanclub i al seu darrera Harvey Williams - Birmingham 1991

YEAH YEAH YEAHS – MOSQUITO

Continuo amb llançaments. Nou disc en portes dels novaiorquesos dels que estic enamorada. 

 

A l’abril, yeah yeah yeahs mil!

 

 

(fot. Marc Stamas/Getty Image)

 

WHERE ARE WE NOW? – DAVID BOWIE

Tothom en parla. Bowie llença un primer tema del que serà nou treball i que sortirà aquest proper març. The Next Day, es dirà. Ja tots ho sabem. 

 

Llegint sobre el retorn del duc, no puc deixar de rememorar la visió de Ziggy Stardust and the Spiders From Mars en l’edició del 2011 de l’In-Edit. Reflexiono sobre les diferents transformacions que ha anat desenvolupant al llarg de la seva carrera i que donen per molt. I Bowie és un expert en metamorfosis. Que formi part de la maquinaria destructiva de l’entertainment m’ha de influenciar a l’hora de valorar la seva feina? Es pot veure l’evolució d’un artista sense que això suposi entrar en judicis maliciosos? Costa. El que no costa gens és entregar-se incondicionalment o com el que fa la majoria, dir disbarats i menysprear-lo des de la crítica fàcil. Aquest avançament és cert que no és per tirar coets. Per tant, el millor és tirar pilotes fora? 

 

Benvingut de nou a la terra Ziggy!... i no et preocupis per on som ara. Res ha canviat, només els terrícoles.

 

 

GENT QUE ENS DEIXA

L’endemà de Reis Lou Wilson, fundador amb els seus dos germans del grup Mandrill. Al dia següent, Tandyn Almer, compositor d’infinites harmonies pop. Dijous, Lou Olangua, del grup punk Humedecidos, una de les primeres dones en cantar en euskera en el món masclista del rock radical basc. I divendres, Trevor Gordon, membre de bandes com els Blue Sect o Marbles. 

 

Anem molt malament.

 

Lou Wilson

 

Tandyn Almer

 

Lou Olangua (fot. Maribi Ibarrola)

 

Trevor Gordon (fot. Chris Walter)

POP THAI

Estic fascinada per tot l’oriental, en especial per la facilitat d’assimilació, de la que en son veritables artistes, a partir de les diferents influències que els hi arriben d’occident. He trobat aquests discos que han anat editant des del segell Sublime Frequencies, on operen una colla d’exploradors que dediquen part del seu temps a la recerca, adquisició i edició de qualsevol document sonor, de qualsevol racó de món i quan més estranya la troballa, millor. Aquests son uns exemples: la sèrie Thai Pop Spectacular, temes enregistrats al llarg de les dècades dels 60 i 70, òrgans elèctrics, guitarres, vents, interpretacions vocals capaces de fer-me dubtar sobre el què estic sentint amb tocs tradicionals com el clàssic Khaen. O el cas del volum dedicat a la música vietnamita, temes enregistrats en plena guerra del Vietnam, en estudis improvisats o instal·lacions militars dels Estats Units i llançats en format single o cassette. He dit mentida, fascinada per casi tot l’oriental. Fins els ovaris del Gangnam Style.

 

Per llepar-se’n els dits.

 

 

 

PLEXISON IMPERMEABLE

En una recent entrevista a en Pep Laguarda amb motiu de l’edició d’aquest CD, només 33 anys després d’enregistrar-lo, llegeixo: “Em van demanar un disc que pogués sonar per la ràdio”, fent referència a que no realitzés una continuació del màgic i genial Brossa d’Ahir enregistrat al Banana Moon Observatory de Daevid Allen. Aquest disc per raret i el segon, Plexison Impermeable, perquè els factotums d’Edigsa no el van arribar a editar, perquè no els hi va sortir d’allà on els hi fa més mal, el cas és que ni l’un ni l’altre va ser aclamat i per tant, radiat.

 

Suposo que editar-lo ara, respon a allò del “millor tard que mai”, i certament era necessari per varies raons. Forma part de la història musical d’aquest país i s’havia de recuperar. Però és un disc que pertany a l’any en que va ser enregistrat, el 1979. I escoltant-lo, m’adono del poc que hem avançat. I no només musicalment.

 

ENVÀS, ON VAS?

Aquest serà l’any de les nenes de l’envàs. No puc deixar de tararejar l’enganxosa tonada. Amb el nom de The Mamzelles, el seu enlairament ha estat impecable. Han passat pel concurs Sona 9 d’on es van endur un dels guardons, per un primer contracte amb la festa major de Barcelona, per tenir de productor del seu primer ( ? ) disc llarg a Miqui Puig i per ser les protagonistes estel·lars d’un fascinant espot fet per la conselleria del bon rotllo de la Generalitat. Son joves i aprofiten que ho son, d’esperit i de cos. Tenen simpatia i unes veus interessants. Bons contactes i les coses clares. 

 

Tan clares com tinc jo de què serveix el reciclatge o gastar els diners públics en aquest tipus de publicitat.

 

CAMPANADES TV3

No els hi ha arribat la crisi als australians? A Sydney van rebre l’any 2013 amb la cantant Kylie Minogue i un espectacle de foc impressionant. Aquí vam tenir a la Nora des de Ripoll (com podia ser Vallbona de les Monges), de la telenovel·la que TV3 emet cada tarda per entreteniment de les senyores “Maries” catalanes, enfilada dalt d’un entarimat de festa major i amb un deplorable attrezzo. En fi, que cadascú té allò que es mereix.

 

 

ESTÀ TOT FATAL

No sé pas quin any ens espera. Les manifestacions només les podem aprofitar per sortir al carrer a estirar les cames. Els aires esperançadors que corrien per canviar el món son història, no es mou ni una fulla. Les polítiques d’esquerres han desaparegut com diables amb la cua entrecames,. Certament, pitjor no pot anar.

 

Visca el capitalisme!