DOCUMENTS D'ACCIÓ

OBRES DE LES COL·LECCIONS DENNEY I CORDIER

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES – BARCELONA
 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

Rodolphe Stadler: “Als museus, a la dècada de 1950, no hi passava res”. I a la del 2016 tampoc, almenys a la ciutat de Barcelona. Edificis mastodonts i megalítics aixecats i mantinguts amb tota la barra del mon, que van canviant de mans i servint a l’oligarquia de sempre. 

 

Què faríem sense la Fundació Tàpies?

 

 

 

 

 

Lucio Fontana – Concetto Spaziale – 1962

 

 

Aquesta exposició presenta una seixantena d’obres procedents de Les Abattoirs de Toulouse. El gruix de la tria es correspon amb el llegat de la Col·lecció Anthony Denney i es complementa amb dibuixos de la Col·lecció Daniel Cordier. Ambdues col·leccions són testimonis de l’emergència de l’art informel a finals de la dècada de 1940, així com de la seva ràpida comercialització i assimilació a una modernitat internacional.

 
L’articulació d’un sistema ensems teòric i mercantil per part del crític d’art francès Michel Tapié va ajudar a popularitzar una pintura abstracta i matèrica que s’alineava amb l’explosió de l’expressionisme abstracte als Estats Units i amb les recerques del grup Gutai al Japó.

 

La ràpida difusió de l’art autre, una encertada invenció del crític d’art Michel Tapié, va assolir una dimensió internacional a la dècada de 1950. Si bé l’art autre s’inspira en artistes com ara Fautrier, el primer a fer-lo cèlebre va ser Dubuffet. Tot seguit, aquella etiqueta va esdevenir inspiració per a l’art informel i altres formes d’abstracció. Artistes com ara Fontana o Burri a Itàlia i Falkenstein, Brown o Coetzee a Gran Bretanya van ser representants d’un art "dement" que va emblematitzar la crisi de l’humanisme durant el període de la postguerra a Europa. Tapié va organitzar la primera exposició de Pollock a París l’any 1952, i va introduir l’art de Gutai a Europa, un grup d’artistes japonesos que ell coneix des de 1957. Tot plegat articula un sistema teòric i mercantil que es recolzava en una xarxa de galeries com la Martha Jackson Gallery a Nova York, on Tàpies va exposar des de principis de la dècada de 1950, i la Galerie Stadler, la galeria que el representava a la ciutat de París.

 

Aquesta exposició proposa una relectura dels objectes artístics com a signes d’una acció passada que l’espectador no ha pogut observar. Tot el que li és donat a veure és una matèria endurida que conserva rastres d’un esdeveniment privat, i que sovint ha tingut lloc a l’estudi de l’artista, a excepció de les grans teles de George Mathieu que va realitzar a peu de carrer o de les accions del grup Gutai que es van acabar desenvolupant sobre un escenari. La possibilitat de llegir la pintura com una crònica de fets i no pas com a imatge o visió transforma l’obra d’art en quelcom semblant a un document de l’acció més o menys pretèrita. La imatge d’un Fontana practicant incisions sobre una tela o dels membres de Gutail esquinçant un bastidor s’eleven a la categoría de Zeitgeist, d’icones d’una època.