N’hi ha que, quan algu es mora, volen anar tan de pressa amb ser el primer en posar la noticia a internet que
passa això:
‘Vols
realment fer-me mal? Descansi en pau Boy
George. Jo era una de les seves més grans fans.’ Clap, clap, clap
(aplaudiments).
És el que va penjar a Twitter l’actriu Sarah Michelle Gellar confonent el cantant de Culture Club amb George Michael.
Després van venir d’altres tweets on intentava salvar la dignitat
dient que lamentava la confusió i donava les gràcies a tots els que ràpidament
la van corregir.
I afegia:
‘Que
quedi clar que sí conec la diferència entre Boy George i George Michael.
Senzillament ho vaig escoltar malament, les meves intencions eren bones.’
‘Per
coses com aquestes no comento temes públics. Lliçó apresa.’
Si, és clar.
La vida cada dia és més còmica i una mica de riures sempre van be.
A principis d’any corrien rumors sobre un possible
nou disc de Ride, el que vindria
després d’aquell Tarantula del 1996.
I ara, a les acaballes de l’any, el rumor ha agafat forma definitiva. El nou
disc sembla que arribarà a l’estiu. La confirmació ha vingut de la mà d’Andy Bell.
Tot va començar quan amb motiu dels concerts
que han donat aquest 2016, es van trobar per escalfar motors i van començar a improvisar
apareixent algunes coses que els va engrescar amb la possible idea d’un nou
disc. És el que diu.
Parla també d’una fusió entre Motörhead i el compositor
avantguardista William Basinski (?????). Sons bruts, pop, ambiental i
psicodèlic. Com en política: informació per desinformar. Que ens quedem igual.
No em sembla bé i espero que mai hagi de
menjar-me aquestes paraules: col·leccionar discos per tenir una agradable jubilació
és d’un mal gust extraordinari. No només els discos, sinó tot el que aquests t’han
anat aportant al llarg dels anys, no és material que es pugui vendre. Sí,
tindrà una pasta i podrà anar a Fuengirola a fer aquagym, però serà un traïdor. Dóna’ls, però no especulis.
Aquest paio, Jacques Volcouve, ha decidit treure’s
de sobre els seus 15.000 articles entre discos i memorabilia dels Beatles que ha anat
col·leccionant.Ho farà el 18 de març en
una subhasta de la casa Drouot de París.
Diu aquest home: ‘Per a mi, la vida
començarà als 60. Seguiré estimant als Beatles,
però la col·lecció s’havia convertit en un pop que m’estava estrangulant amb
els seus tentacles’. Sí, que m'ho cregui. Malament. Molt malament.
A França disposen d’un personal excèntric i
extravagant, que té ben poc a envejar dels que se’m puguin acudir d’altres
latituds. Aquests dies un d’ells, potser el que més, està sent noticia pel seu
ingrés d’urgència a l’American Hospital
de Neuilly.
El 1966 amb Love Me, Please Love Me i després amb La Poupée Qui Fait Non – ojo, amb Jimmy Page i John Pau Jones
tocant – va sortir disparat com una bala i és de les que més rebots a fet en
parets de tots colors, textures... i dureses.
Més tard va venir la Polnarevolution, els escàndols i les multes, els problemes amb
hisenda, l’exili nord-americà, el posterior retorn a França, gires
multitudinàries i el reconeixement general amb inauguració inclosa del discret Centre Cultural que porta el seu nom a
Fontenay-Trésigny, localitat propera a París on va residir la segona meitat de
la dècada dels vuitanta. Tot això amb l’acompanyament d’una bona pila
d’extraordinàries composicions editades en més d’una dotzena de discos.
Que seria de la cultura pop sense les suggestives
i acaronadores notes de la bossa brasilera. En quants paisatges de la nostra
vida diària entreveiem la calidesa de les seves melodies o en busquem refugi.
Recurs intemporal en infinitat d’ocasions en que ha sigut necessari donar una
pinzellada d’elegància a la bogeria frenètica del pop de la mà de clàssics com Sinatra o la mateixa Ella Fitzgerald, així com recurs
compositiu per a tantes i tantes bandes de pop d’arreu del planeta.
Hi ha un bon grapat de gent que va fer grans
coses, component, cantant i posant el seu propi estil. Les germanes Ribeiro Leite de Sá del Quarteto em Cy formen part d'aquest grup, començant la seva
carrera a les discoteques de Rio de Janeiro cap el any1964.
amb l’influent cantautor Dorival Caymmi
Tot va ser posar-s’hi
i passar a les pàgines de llibres com el que l’editorial Turner va editar el 2009, una edició en castellà de Chega de Saudade: A História e as Histórias da
Bossa Nova escrit per l’escriptor i biògraf Ruy Castro. Un llibre per a
seguir pas a pas com va anar la cosa.
Qui va ser gerent del CBGB Drew Bushong, no té un pèl de tonto.
Segons explica: ‘era el meu dia lliure i estava com una cuba a la barra del Mart. Crec
que va ser sobre el 2004. Em vaig apropar al local, per si hi veia algú, i hi
vaig veure una caixa amuntegada amb les escombraries. La tenia vista del
despatx d’en Hilly (Kristal). Recordo que vaig pensar: què fa això aquí? Quan em
vaig despertar l’endemà era allà a sobre el llit amb mi. Més tard vaig saber
que estava al despatx d’en Hilly perquè un dels treballadors se suposava que
havia de posar-hi els segells per enviar-ho al Saló de la Fama de Cleveland i
senzillament això mai va passar. Ho he tingut a sota el meu llit des de llavors’
Aquest cap de setmana passat, aquest tendal
que va recollir un dia borratxo de les escombraries, el va vendre a Sotheby's per 30.000$ en una subhasta de
nom “A Rock & Roll Anthology: From
Folk to Fury” amb altres objectes de memorabilia.
Aquest va ser el segon tendal – més o menys en
actiu del 1988 a 2003 – i va ser substituït després d’haver estat malmès, per
un tercer que aquest sí, està al Saló.
Del primer no se’n sap res més que el què explica la llegenda de que va ser
robat per la banda de harcore d’Arizona JFA
(Jodie Foster’s Army).
Potser com que som a Nadal, Jonnhy Rotten se’ns estova. En
declaracions a Pitchfork, JohnLydon, diu que ha perdonat a Nirvana pel fet de usurpar-los el nom
del disc amb el que van fer explotar l’escena, Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols del 1977 pel seu Nevermind del 1991:
‘He de
dir que Smells Like Teen Spirit, és una de les més grans cançons de tots els temps.
La tinc ficada en la meva psique. Per tant, els perdono. La majoria de bandes
no poden ni fer una cançó i altres amb una és més que suficient.’
Ara és el torn de Manuel Göttsching, el músic fundacional
dels alemanys Ash Ra Temple, qui estarà
tocant al Barbican londinenc aquest
proper 22 de març.
L’esdeveniment, programat dins del Convergence 2017, constarà de dues parts: en la primera,
interpretarà l’àlbum del 1984 E2E4,
disc de referència dins de l’àmbit electrònic, i en la segona, l’escenari es convertirà
en l’Ash Ra Temple Experience a
partir de la reproducció dels discos del 1972 Schwingungen
i Seven Up, disc que van enregistrar
amb Timothy Leary i Brian Barritt.
en les sessions Seven-Up (Leary és a l’esquerra i Barritt a la dreta)
En aquesta segona meitat, comptarà amb l’ajut
de Ariel Pink (veu i baix) Oren Ambarchi (bateria) i ShagsChamberlain (teclats). Aquesta ja va ser interpretada l’any passat
a Melbourne del que a principis d’any sortirà enregistrat en un àlbum i més cap
aquí al Kilbi Badbonn de Suïssa.
Les reedicions de discos que van fer història
– dels originals o en formats de luxe – son una forma de penjar-los el títol
d’obra clàssica de manera oficial. I aquestes reedicions surten una mica quan
volen o en aniversaris com els 25 anys de la seva posada al carrer. Com en
aquest cas.
Foxbase
Alpha
dels Saint Etienne, pot ser disc de
capçalera. No tant pel seu contingut, que també, sinó per tot l’embolcall. SWINGING LONDON = SAINT ETIENNE. Va veure la llum el setembre de 1991 de la mà de Heavenly.
L’alcalde
de la Guingueta d’Àneu, Josep Cervòs, ha confirmat que dels 200 propietaris dels
terrenys necessaris per dur-ho a bon port (200!!) el 60% ja han signat l’acord
pel lloguer.
O
sigui que el festival de la vomitada de Patti
Smith torna. O de moment diuen que va per bon camir. El senyor Sala, el presi
de la promotora dependent Doctor Music,
li sembla que pot tornar a fer negoci muntant un nou festival a Escalarre, semblant als que va fer a finals de la dècada dels noranta. El 1999 es va haver
de deixar córrer per les poc reals reclamacions econòmiques de la productora
pels pagesos de la zona i administracions varies.
Com
està a la quinta punyeta i no hi ha platja, té de bo que als guiris s’espanten i no hi pugen. Esperem
que continuï així encara que al senyor Sala no pensi el mateix.
Serà
la primera quinzena del juliol 2019. Qui sap si hi serem i si ho podrem pagar.
Em pensava que ja ho havia vist tot. Doncs
encara no, em faltava veure que The
Jesus andMary Chain traguessin
disc després d’un carrera brillant que va posar un punt, i seguit, ara fa 18
anys. De fet, el bocamoll d’Alan McGee ho va xerrar fa mesos.
Es dirà Damage
and Joy i aquest Amputation és un
dels temes que formaran part del disc a partir del març que ve.
Avui tothom és fan de Greg Lake. Hi ha coses ben curioses. Fins ahir tothom ratllava i
deia pestes del que es defineix – encertadament o no – rock simfònic.
Donovan, de 70 anys, donarà
dos concerts al nostre país l’any que ve. El primer el 12 de març a Lleida,
dins l’onzena edició delMUD. El segon, a la sala Barts de Barcelona el dia 18.
El mític cantant escocès està girant en el que ha titulat The 50th Anniversary Tour o el que és el mateix, la celebració dels
50 anys de l’edició de Sunshine Superman, el que va ser el seu tercer disc. I posar al cercador, Donovan al Músiques Disperses per buscar algo més de informació i començar a riure,
és tot a la vegada.
A la pàgina d’El Segre, de Lleida:... bla bla bla, el cantautor es troba en
plena gira de presentació del seu últim àlbum Sunshine Superman amb que celebra
els 50 anys de trajectòria musical.Premio para el Caballero!
Un altre, un altre! Aquesta
a la d’EuropaPress: ... bla bla bla, que se celebrarà del 9 al
12 de marzo, contarà con el cantautor y poeta norteamericano Donovan Leitch como cabeza de cartel.
Bingo!
Al llarg de la
primera setmana de desembre, a la capital de Florida te lloc l’Art Basel nord-americana i a la seva
ombra, més de 20 fires d’art simultànies a la ciutat. PULSE, n’és una d’elles. L’art contemporani s’ha proposat
convertir en alguna cosa que de tant passatgera, acabarà formant part, com
tantes altres formes d’expressió, d’un cabàs d’obra aliena a sí mateixa i totalment
fora de context.
Entre totes les
muntanyes de producte, destaco però, Champ,
uns ovaris en neó i uns guants de boxa de l’artista londinenca de 31 anys Zoe
Buckman, una obra en protesta per l’actual política nord-americana – tornem-hi –
en contra del dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos. Buckman és
també la dona de David Schwimmer (Ross Geller 'friend').
