WALK ON BY, EN BLACK AND WHITE

COVERS

El 1963, la gran Dionne Warwick va enregistrar Walk On By, recent sortida de la cuina de cals Bacharach/David que es va col·lar en el Top-Ten de les llistes de mig món i convertir en una de les eternes

La cançó, com la majoria de composicions del duet meravelles, és un decàleg del que és una melodia pop. Quinze anys després, la banda de Surrey The Stranglers en va fer una versió, per mi una de les millors de totes les que hi ha i que no son poques, que en un principi la van llançar en un EP de regal amb les primeres 75.000 copies del seu tercer àlbum Black And White (United Artists). 

Converteixen l’original en una peça més inquieta amb un clip rodat al Maryon Park de Londres on es van rodar algunes de les escenes de l’obra mestra d’Antonioni Blow-Up el 1966. Com donar-hi la volta a un mitjó i no notar les costures.

DEERHOOF TAMBÉ ES POSEN SERIOSES

A LA VISTA

Deerhoof han fet saber la seva intenció de treure el que serà nou treball. Des de que s’hi van posar el 1994 han sigut de les més prolífiques de la seva fornada

Seran 10 temes de collita pròpia aquesta vegada carregats de missatge socio-politic. Consideren que el que teníem per normal, no tornarà. Suposo que ho diuen en sentit positiu, encara que no els veig massa optimistes. Es dirà Future Teenage  Cave Artists i ho tenen tot preparat per finals de maig via Joyful Noise Recordings. Amb el vídeo volen expressar com es senten al saber que els rebels son la nostra única esperança. O sigui, campi qui pugui! Està dirigit per Ryan Hover i Allison Durst.

WILLIAM KLEIN. MANIFEST

LA PEDRERA - BARCELONA

fins el 5 de juliol

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La dècada dels seixanta no seria el mateix sense les seves imatges

És, serà, una de les exposicions de l’any. És clar que tampoc costa gaire ser-ho en una ciutat culturalment cada vegada més atordida i obsessionada amb omplir el calaix de quartos a costa dels guiris i la nostra paciència. L’exposició està comissariada per Raphaëlle Stopin qui ens proposa veure la totalitat de l’obra, no només les fotografies.

fot Enric Fontcuberta

el catàleg

Així hi trobarem l’obra pictòrica que va fer entre el 1949 i el 1951, pel·lícules – és l’autor de flms com Qui êtes-vous, Polly Maggoo? (1966) o copartícip del documental Loin Du Vietnam (1967) juntament amb Godard, Maker o Resnais – i llibres, com el Life Is Good & Good For You in New York que el 1956 li va comportar el reconeixement i que aquí es pot veure la maqueta del llibre per primera vegada com a part de l’exposició. En total son més de 200 peces les que la conformen i que el propi Klein li va donar el tret de sortida, tot i estar a punt de fer els 92 anys.

Klein el dia de la inauguració

fot Cristobal Castro

FLOWER – SEGONA PART

A LA VISTA

Els novaiorquesos Flower, van editar Concrete (Bear Records) i Hologram Sky (Semaphore Records) el 1988 i el 1990, dos àlbums magistrals acompanyats de directes que de densos eren casi caòtics

Es van capbussar en un remolí viciat del que saltaven guspires. El temps ho cura tot. I estova també. Després del segon disc, quan ho van deixar, es van fer parelletes i es van dispersar. Els inicials eren Richard Baluyut (guitarra), Ian James (veu i baix), Yosh Najita (teclats) i Rob Hale (bateria). Després hi van haver canvis amb entrades i sortides i al desfer-se van sorgir Versus on hi funcionaven Richard, Edward Baluyut i Rob Hale o French amb Ian James que també a Cell i Andrew Bordwin (el substitut del bateria Rob Hale) a Ruby Fall, tothom fent coses, això sí, mantenint-se a una distància prudencial, però el suficientment curta com per seguir en contacte i de tant en tant especular en tornar a fer alguna cosa junts per veure què passava. Et voilà! Trenta anys després, hi haurà tercer àlbum. Es dirà None Is (But Once Was) i veurà la llum el 15 de maig via Ernest Jenning Record Co. Encara que sigui lleig, que cadascuna jutgi i opini.

WOODS, COM UN BÀLSAM

AVANÇAMENT

Doncs ja tenimaquí el primer avançament del nou àlbum de Woods, la banda de Brooklyn que a totes més pendents ens té

Es dirà Strange To Explain i sortirà el proper 22 de maig via ells mateixos, o sigui el segell Woodsist. A Jarvis Taveniere i Jeremy Earl els vam poder seguir amb la seva participació a l’àlbum de Purple Mountains, però els volíem en el seu hàbitat més natural. Amb aquest Where Do You Go When You Dream? els reconeixem i quedem ansioses a l’espera de més noticies.

EXPRIMINT LA MAMELLA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A la nostra historia recent hi ha un període de 30 (1955–1985) anys en que no es parava de generar objectes, tot el contrari d’ara, en sintonia amb les persones

Aquest n’és un altre exemple dels dissenys que formen part dels clàssics i que les noves i espatllades ments en un intent d’allargar allò impossible, ens volen colar com si fos el mateix. 

Es va crear el 1949 amb la T1 exclusivament pensada per a mercaderies. Però cap el 1967 van sorgir les primeres variacions convertint-se també per transportar persones transformant-se ràpidament en el que va ser tot un símbol, la Wolkswagen T2 i T3, la Westfalia, Camper, Bay o com més se la coneix, ‘la furgo hippie’, que amb més o menys canvis va durar fins el 1979 que van venir les T4, T5 i T6 ja en el 2015.

Pel 2022, el gegant industrial des del seu quarter general a Wolfsburg, ja té previst llançar la versió elèctrica amb autonomia nivell 4. Segur que alguna picarà.

COTTON CASINO, MÚSICA PER A L’ÀNIMA

NOUS REGISTRES

A finals d’aquest passat gener, va sortir un dels discos que ens enriqueix l’any musicalment parlant

Cotton Casino, la que va ser membre fundadora dels Acid Mothers Temple l’any 1995, en activitat permanent i implicada en diferents projectes sempre – encara estic enganxada al disc que va treure amb els suecs Joxfield ProjeX el 2015 – ens atrapa ara amb aquest The Reflection, editat per la francesa Bam Balam Records, un disc que compta amb la participació de membres dels AMT novament. Son obres de musics que formen part de tota una galàxia existent en un univers paral·lel al nostre, en el que totes voldrien treure-hi el cap. Sobretot avui. La portada és obra de l’artista suec Hawk Alfredson.

01 : La Novia (6:34)

02 : The Dreamer (6:09)

03 : Takeda (7:01)

01 : Sakura (3:58)

02 : Silent Blue (2:59)

03 : China Syndrome (5:00)

04 : In A Darkness (3:00)

05 : The Reflection (5:02)

JOEL VANDROOGENBROECK, JA ÉS ENTRE ELS MAIES

TRASPÀS

M’assabento del traspàs de Joel Vandroogenbroeck fa encara no tres mesos, a finals de l’any passat

Hi ha llocs que diu que va morir a Suïssa – personalment ho dubto – i d’altres a Guadalajara, a l’estat de Jalisco, dos llocs curiosament ben allunyats en tots els aspectes. Es veu que portava vivint a l’estat mexicà 30 anys i malgrat problemes de salut, vivia al màxim de les seves possibilitats físiques. Va neixer a Bèlgica fa 81 anys i va ser el fundador de la mítica banda de krautrock Brainticket, inspirat per les primeres passes del moviment experimental alemany i d’algunes bandes emblemàtiques com Can o Amon Düül. El seus dos discos de debut del 1971 Cottonwoodhill i Psychonaut, estan considerats dos dels més brillants de l’era sideral germànica d’aquella gloriosa època.

Era un enamorat de mèxic. En una entrevista explicava com hi havia anat a parar: 

‘Estava a San Francisco i em volia quedar un temps més, però el dolar estava tan alt (en relació al franc suís) que no vam tenir més remei que tornar a casa. Però llavors algú va dir, per què no vas a Mèxic? Ahir hi va haver una devaluació de més del 60%! Així que vam agafar el tren a Los Mochis i vam parar a Creel, on vaig experimentar un cas real de xoc cultural.vaig veure pistolers i indis i vaig sentir que jo havia estat allà. Finalment vam arribar a Guadalajara, on vam fer amics. Estava impressionat. Tot em semblava fascinant. Va ser tan forta la impressió que hi tornava any rere any i després, un febrer, de tornada a Suïssa em vaig trobar amb temperatures de 10 graus sota zero i un metre de neu. En algun lloc sota tota aquella neu hi havia el meu cotxe blanc, vaig trigar dos dies a trobar-lo. Va ser la gota que va omplir el got. Em vaig dir, prou hiverns! Vaig vendre tot, vaig regalar o cremar la resta i vaig anar a viure definitivament a Guadalajara. Hi ha alguna cosa màgica a Mèxic’. 

Sens dubte. 

Vandroogenbroeck a Guadalajara 

(imatges cortesia de Mexico News Daily)

GUILLEM RUBIÓ I EL SEU EXPERIMENTAL INICIAL

GALERIA RICHARD VANDERAA

c.Auriga, 3 - baixos - GIRONA

FINS AL 28 DE MARÇ

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Ja sabem que la “provincia” de Girona, tira enrere. Entre ex-pujoleros i puticlubs, no fa cap ganes

Però malgrat la fauna i els poblets horteres, es poden trobar coses. Com l’exposició que presenta la Galeria Richard Vanderaa (allò que dèiem) de Girona, que amb el títol Arrels 1972-1974 recupera un trosset d’història.

El juny del 1974 a Pineda de Mar hi havia una galeria que es deia Montnegre. Ves a saber com, tres amics de Barcelona que compartien estudi, Pérez Sánchez, Arseni Llopart i Guillem Rubió, dibuixant de còmics, fotògraf i artista plàstic respectivament, van muntar-hi una exposició amb el nom “De la buena Leche, de la alegria, del amor”. 

Guillem Rubió, a la galeria Montnegre de Pineda de Mar, el dia de la inauguració

fot. arxiu de l’artista

Doncs allà hi trobarem el grapat d’obres que Rubió hi presentava, englobada en el Nouveau-Réalisme, en línia amb el Pop-Art però amb aquell punt d’intel·lectualitat que aporta sempre la nostra estimada Europa i que va escalar posicions a principis dels setanta entre algunes joves promeses. La sèrie de diapositives d’accions efímeres d’objectes, les capses de vidre amb productes d’us diari, o les primeres obres amb dibuixos més o menys abstractes i unes fotografies ‘concepte’ en formen part. Una bona ocasió per treure-hi el cap. Quan passi la locura és clar.

fot. Richard Vanderaa

TIM BURGESS i LES ESCALES MECÀNIQUES

AVANÇAMENT

Escoltant, i veient, els dos vídeos editats fins ara, Empathy For The Devil i especialment aquest The Mall, detecto com el cercle es va tancant

Tant amb The Charlatans com en solitari – que sumen 18 àlbums – Burgess s’hi deixa la pell en el producte. En aquest cas, més. Les dotze cançons son de collita pròpia i explica que ‘van ser compostes a Norfolk, allà on nostre Senyor va perdre les sandàlies, amb la botiga més propera a 12 kilòmetres, no hi havia distraccions i així suposo que és com funciona’. Sobre aquest segon vídeo diu ‘el centre comercial és com un estat mental: tot i res està allà. Inclús en el procés d'anar a les diferents plantes ets auxiliat per escales mecàniques’. Sortirà via Bella Union aquest 22 de maig. 

MASCARETES PER A TOTES

LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Max Siedentopf és un fotògraf germànic-namibià establert a Londres que altres vegades ja ha realitzat obres de denuncia

Així, donat que les més llestes que van anar corrent a les farmàcies i drogueries, i van esgotar les existències pensant sempre en les demés, Siedentopf s’ha posat mans a l’obra i ens proposa una sèrie de pràctiques alternatives inspirades després de veure algunes imatges de gent amb mascaretes casolanes a la xarxes socials. Mascaretes reciclades de sabatilles esportives, d’unes calces o amb una fulla d’enciam – no diu si de fulla de roure o ‘Iceberg’ – que en aquest darrer cas a sobre és biodegradable i de proximitat, en son alguns dels exemples que ha enginyat. 

Ho ha plasmat en una sèrie de dotze fotografies titulades How-To Survive A Deadly Global Virus i poden ser de gran ajuda a l’hora de tenir idees per cuidar-nos, assegura.

Alerta que les seves propostes poden no ser del tot eficaces. Perquè, igual que les de farmàcia, tenen un us limitat, ja que només atrapa el virus en lloc de destruir-lo, amb el que encara podria ser més perillós. És eficaç en els malalts, perquè en els seu cas eviten la propagació. Pensa l’home.

GENESIS BREYER P-ORRIDGE ABANDONA EL COS

RETROBAMENT

Bé, de fet des del 2017 que es va fer saber que la patia, sabíem que podia passar amb més o menys rapidesa. A pesar d’això, i de que tan sols ha deixat el cos, avui recordarem el dia amb tristesa

Enamorat de la vida, mestre de cerimònies en tantes i tantes iniciatives, des de la creació de COUM Transmissions, aquell pertorbador col·lectiu format el 1969, passant pels deliciosos Throbbing Gristle i després amb un estil més hyperdèlic amb Psychic TV, la seva energia seguirà entre nosaltres.

En un comunicat, les filles de P-Orridge, Caresse i Genesse, compartit amb Ryan Martin, cofundador de Dais Records, ho han expressat així: ‘És amb molta pena que anunciem el traspàs del nostre estimat pare, Genesis Breyer P-Orridge. Ell/Ella ha estat lluitant contra la leucèmia durant dos anys i mig i ha deixat caure el seu cos a primera hora d’aquest matí, dissabte 14 de març de 2020. Ell/Ella descansarà al costat de l’altre meitat, Jaqueline “Lady Jaye” Breyer que ens va deixar el 2007, on es re-uniran’.

RIP Genesis P-Orridge.

This statement was released by Gen's daughters and was posted to Facebook about 15 minutes ago. pic.twitter.com/pQ7Iu31UHY

— Richard Metzger (@RichardMetzger) March 14, 2020

THURSTON MOORE PLANTA UNA POP-UP

D’ESQUITLLADA

Thurston Moore, amb el dibuixant de còmics Edwin Pouncey i Pete Flanagan (Soho Music i Zippo Records) han obert una botiga pop-up de visita obligada al 96 de Church Street a Stoke Newington, al nord de Londres

Moore manté un compromís amb el tema del Support Your Local Record Store. L’any passat ja va vendre a la botiga de discos World Of Echo i a les vendes esporàdiques que es munten al Cafe Oto, més de 300 discos de la seva col·lecció – això sí és desaferrament – i ara a The Daydream Library Series and Ecstatic Peace Library que és com es diu la botiga, hi podrem trobar a part de discos, llibres, cartells i més discos.

A través de Instagram ha dit que l’espai ‘serà portat amb tota l’energia i amor que nosaltres (Thurston, Eva, i socis de l’Ecstatic Peace i Daydream Library) tenim per la comunitat local i la nostra passió per l’activisme creatiu...L’imaginem com un espai de refugi on donarem la benvinguda a tothom, musics, poetes, artistes i amants d’un ARA no excloent’.

Thurston i Suzanne Moore

fot. Sarah Lee

MODERN NATURE, SUPERBS MALGRAT EL CORONAVIRUS

MODERN NATURE + SERGI EGEA

SALA VOL – BARCELONA

11 – 03 – 2020

CONCERT

La veritat, totes hi anàvem amb el culet apretat. El fantasma de la cancel·lació planava de costat a costat a tot lo ample del carrer Sancho d’Àvila

Un cop a dins, amb la conya de la ‘passa’, l’ambient no es pot dir que fos enrarit, però sí que per pena dels protagonistes, ho van deixar de ser. Una mica. Era la nit en que els avisos als mòbils, de cancel·lacions de concerts, festivals i tot tipus d’actes que hi pogués saltar tan ample per allà el virus, es van disparar.

Obria Sergi Egea, que amb les baixes i la depre que semblava portar de resultes, no començàvem massa bé la nit. Fos com fos, quan va aparèixer el quartet de Londres i es van posar a tocar, allò va funcionar com un antídot. Per satisfacció de totes les agosarades presents que hi vam anar, van desgranar peça a peça How To Live, el seu fastuós àlbum de debut. De la mescla dels xiuxiuejos de Jack Cooper i l’endimoniat saxo de Jeff Tobias sorgia l’alquímia: allà hi sonava de tot. Anaven apareixen notes, delicadeses i experimentacions via Canterbury Sound, krautrock i la psicodèlia britànica més àcida. Categoria.

YUMI ZOUMA, LOCIÓ AGRADOSA

PER SORTIR

Els mestres d’obres del dream pop ens tenen preparat per aquest divendres una nova entrega del seu particular camí perfumat

Es dirà Truth Or Consequences i sortirà via Polyvinyl Records. Amb els tres avançaments, comprovo que el quartet de Nova Zelanda es manté fidel al seu decàleg particular de delicioses harmonies i brises agesminades gràcies, en part, a una acurada producció. Amb les seves lletres, ja es poden esforçar amb missatges d’enyorança, que la cara de tòtila satisfeta que se’m posa escoltant-los no me la treu ningú.

A NEW DAY YESTERDAY: UK PROGRESSIVE ROCK & THE 1970’s

LLIBRES

Hi ha diferents tipus de persones. A la música també. Grups com Comus o Affinity que agrupaven a nous viatgers vinguts d’etapes immediatament anteriors, condensaven tota l’energia no digerida. Se’ls va dir progressius

Malgrat les enormes influències que s’assumeixen com si res entre músics i no músics, a la vegada que una part de l’opinió pública menysté el gènere, el seu pes a la història és d’obligat testimoni. Les persones que hi passin de llarg, son del tipos B negatiu.

El periodista Mike Barnes (Mojo, Wire o la lloada biografia de Captain Beefheart), fa un estudi exhaustiu, en aquest cas centrat en el progressiu britànic, amb entrevistes musics, managers i testimonis personals dels anys setanta, així com una anàlisi de les condicions culturals que van alimentar-lo. Son 608 pàgines per entretenir-se.

ELP - juny 1971 - Dusseldorf

... I UN ALTRE SOBRE EL 8-M

DINÀMIQUES DE MASSES

Avui vivim dies en que en nom d’un fals feminisme, anem convertint el món, en un lloc encara més fosc

O el que és el mateix, en una societat dirigida i ben ensinistrada que defensa les normes que dicten gent malalta i reaccionaria, o sigui els de sempre, i que acaben patint els quatre pobres desgraciats de torn, a part d’aprofitar el tiro del negoci contra els homes les habituals quatres eixerides. Però bé, demà sortirem, per la tarda a prendre el sol i al vespre a la tele.

A Miss Pamela, Miss Mercy, Miss Cynderella, Miss Christine, Miss Lucy, Miss Sandra i Miss Sparky, o sigui les GTO’s, si s’havien de cagar en la família d’algú ho feien i es quedaven ben amples. El 1969 van editar el seu únic i original àlbum Permanent Damage (Straight) per a l’any següent deixar-ho córrer com a grup. Van ser molt d’un moment especial a la regió de Los Angeles. Saber estar en el moment que et toca i treure-li tot el suc, és el més savi. Com feia Cyntia Plaster, que encara que no formava part de la colla, en sabia agafar la mida. 

No ens hem de fiar mai de les aparençes. De cap dels dos bàndols. Utilitzant les paraules de l’activista dels setanta Vivian Gornick aparegudes en una entrevista de diumenge passat a El País, en tot això ‘també hi ha alguna cosa de política parapolicial i de hípervigilancia’. 

HIGHLANDS, REPRODUCCIÓ AUTOMÀTICA

AMB PLETINA

Publicat a finals d'any en format cassette, Wish You Were es deixa escoltar molt bé

Unes guitarres acompassades, les clàssiques veus toves i crescendos d’aquells que quedarien de conya al final de Melancholia del Von Trier conformen la cinta. Venen de la costa oest dels Estats Units, porten auto-editats dos discos i aquest els hi ha agafat amb ganes la independent instal·lada ara a Los Angeles, Etxe Records – segons diuen, el nom està agafat de l’euskera. El vídeo sci-fi que van publicar casi a la vegada, amb el Bowie de The Man Who Fell To Earth, queda de non plus ultra.