WEAK SIGNAL ES SOLIDIFICA

NOU REGISTRE

S’atreveixen a ser la versió sorollosa de qualsevol banda indie que no te el valor per ser-ho. I el resultat, és el que era evident, un àlbum que t’agafa del lòbul de l’orella i t’amorra a l’altaveu del que no et separes fins que l’agulla treu fum.

El 2018 van debutar amb LP1, un disc amb el que ja van fer tombar a la gent. El 2020 van llançar una versió sense masteritzar d’aquest Bianca. Ara el treuen amb tots els honors fets. Comanda Mike Bones – de nom real Strallow – un músic molt ben considerat a l’escena indie de Nova York. Va treure un parell d’albums abans d’entrar a formar part de Soldiers Of Fortune amb qui va editar Early Risers el 2015. 

A Weak Signal, estar acompanyat de Sasha Vine al baix (Sian Alice, Atlas Sound) i de Tran Huyng a la bateria. El desenllaç en aquest segon treball, que solidifica totes les expectatives i que em te l'orella vermella com un pebrot.

SCOTT VON RYPER, PRECIOSISME POP

NOU REGISTRE

Actualment, a l’hora d’editar un àlbum, hi ha dues tendències bastant dominants. Cap d’elles no és ni millor ni pitjor que l’altre. Son diferents.

I son, haver-ho fet mentre estaven tancats pel confiscament – com totes, aïllades del mon i de l’espai, bé, això algunes no – i tocar tots els instruments que se’ls ha acudit posar-hi en el disc. Aquest és també el cas de Scott von Ryper, que tot i residir a Los Angeles, va ser cofundador de la més que interessant banda australiana The Black Ryder i a estones, pot ser el guitarra de suport en les gires de Jesus And Mary Chain. Son quatre cançons per cara amb un denominador comú: inspiració barroca. Simfonies que recullen delicades notes d’un melangiós piano, o la languidesa extreta del suau lliscar de l’arc sobre les cordes d’un violoncel, mentre acompanyen el casi tarareig de Ryper, en les esplèndides Goodnight, Goodbye o Oh My Lord, Take My Soul, per dir-ne dues. De fet ja es diu que per crear s’ha de patir i si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. El disc es diu Dream State Treasure i ha sortit via Transient Records i Silver Door.

MIDLAKE, RECUPEREN EL FIL

AVANÇAMENT

Hi ha amics i companys amb els que deixes de tenir-hi contacte fins que, per circunstàncies que ens pensem que controlem, els recuperem.

Midlake, com a formació, van estar en actiu algo més de 10 anys. Des de principis de la primera dècada fins ben començada la segona. D’això fa gairebé uns altres 10 anys. Ara les circunstàncies els han tornat a juntar per editar l’àlbum que farà cinc.

Es diu For The Sake Of Bethel Woods, amb producció de John Congleton, i al continent arribarà el març via Bella Union. Per anar fent boca, deixeran anar alguns singles. El primer, aquest Meanwhile..., ‘una cançó que fa referència al temps transcorregut entre quan vam posar-nos en pausa el 2014 i el que va tornar a inspirar-nos a tornar a reunir-nos el 2020‘, explica el guitarrista de la banda Eric Pulido, que afegeix ‘la primera etapa era un lloc difícil d’estar, el segon, una visita ‘fortuita’ del difunt pare de Jesse en un somni on l’animava a fer la reunió. Tothom va viure les seves experiències que han culminat en aquest afortunat i alegre retorn’. En el comunicat oficial, el disc el presenten com una ‘càlida expressió de renovació’.

La curiositat del nou treball, fora del concepte musical, figura en la portada. Jesse Chandler en dona els detalls: ‘El 1969, quan el meu pare tenia 16 anys, amb un amic, van fer auto-stop des de Ridgewood, a New Jersey, per anar al festival de Woodstock. La imatge de la coberta, està extreta d’un fotograma del documental de Michael Wadleigh, on hi surt ell amb la ma a la cara mentre la càmara feia el recorregut per sobre la multitud, durant el set de John Sebastian’. Es veu que era molt bon tio. 

PHEW, CLÀSSIC DE L’AVANTGUARDA

NOU REGISTRE

Als seus 62 anys, la músic d’Osaka Hiromi Moritani ’Phew’, manté en els seus treballs, el nivell d’experimentació que molta jovenalla ja li agradaria arribar a tenir a la seva edat. I ja sé que el que acabo d’escriure sona a tòpic. La vida és dura.

Va començar a les darreries dels anys 70. El 1981 es va llançar en solitari a construir una carrera que la ha portat a treballar amb nombroses patums del mon de l’electrònica avantguardista com Holger Czukay i Jaki Liebezeit de Can, Chrislo Haas de la Deutsch Amerikanische Freundschaft, Alexander Hacke d’Einstürzende Neubauten o el membre co-fundador de PIL Jah Wobble, entre molts altres. Per aquest treball però, no ha tirat de casi bé persona alguna, tret del guitarrista Seiichi Yamamoto amb qui ja havia treballat, i el dibuixant de sons Hiroyuki Nagashima. El disc es diu New Decade - que li torna a editar Mute - títol que lliga amb el que raona: ‘En dècades anteriors, les coses avançaven al llarg d’una línia de passat, present i futur, però crec que això ha canviat, especialment des del començament del nou segle. En lo personal, vaig deixar de veure un futur que es prolonga des del present’. NO FUTURE.

KEN STRINGFELLOW, AL BANC DELS ACUSATS

DINÀMIQUES DE MASSES

Dilluns, l’emissora pública de Seattle KUOW, va informar que tres dones van tirar endavant una denuncia contra Ken Stringfellow dels Posies, acusant-lo de conducta sexual inapropiada.

Segons s’informa, aquestes tres dones es van conèixer aquest estiu i van decidir explicar els seus casos per animar a d’altres a que també ho facin públic i així fer que la balança s’inclini una mica més cap a la justícia. KUOW va fer una recerca i va entrevistar-se amb més de 20 persones, de les que quatre el van acusar de relacions no desitjades i de sentir-se controlades. Una d’elles era la seva ex, Kim Warnick, qui va dir que encara que mai va abusar d’ella, la relació, tot i que oberta, també era horrorosa i que estava al corrent de les infidelitats del seu marit. Les altres tres, una al·lega que la va forçar en el bany d’una habitació d’hotel de San Francisco, una segona també al·lega haver tingut una relació forçada i la tercera assegura que un matí es va despertar i se’l va trobar a sobre amb l’artilleria a punt.

Per la seva banda Stringfellow ja ho ha negat tot categòricament i ha declarat: ‘Mai he volgut fer mal a ningú amb qui tingui una relació, sexual o d’un altre tipus. El consentiment ha estat la base de totes les relacions sexuals que he tingut, i la violència mai n’ha format part’.

A partir d’aquí, els rumors de tot tipus, de separació de la banda i de retirada de l’amistat per part dels seus companys Jon Auer i Frankie Siragura, estan a l’ordre del dia. Millor no anar per aquí i enredar-ho encara més. Això sí, mencionar però, que Stringfellow, suposadament va tocar el passat 25 de setembre a La Muriel de Barcelona, encara que no he trobat a cap persona ni informació alguna, escrita o gràfica, que m’ho pugui corroborar. Si entre el públic hi ha algú que ens ho pugui confirmar, li agrairíem eternament.

ELECTRIC ORANGE, PODEN SER EL PRINCIPI

NOU REGISTRE

La recerca mitjançant un cert virtuosisme d’esperit, dels ambients que guarden les atmosferes que ens mostraran el camí cap al discerniment, va indestriablement associada, a música com la dels alemanys Electric Orange.

Si no ens equivoquem, aquest Psi-Hybrid és el seu àlbum que fa 14 des que s’hi van posar a principis dels noranta. Les 10 noves cançons que el componen, han estat creades individualment per després treballar-les a l’estudi previ a l’enregistrament. El grup es manté amb Dirk Bittner (veu, guitarres, cítara), Dirk Jan Müller (teclats), Georg Monheim (percussions) i la incorporació com a membre oficial de Werner Wieczorek al baix (substituint a Tom Rückwald), així com la col·laboració i membre convidat de Harald Königs al saxo i la flauta. Molt possiblement, arribats als 20 minuts de les dues darreres peces del disc, Wacky Amoebatrons i Erusamu Basement, comprens que la capacitat d’aconseguir la comprensió, dependrà tant de la música com d’una mateixa. Per alguna cosa s’ha de començar. 

GRAM PARSONS, EL GENI DE LA “COSMIC AMERICAN MUSIC”

ANIVERSARI

A més de John Lennon, aquest any hi ha molts músics nascuts el mateix 1946 i que de seguir vius, haurien fet els 75 anys. Keith Moon, Mick Ronson, Al Green, Syd Barrett... i Gram Parsons.

Parsons va tenir una relativament curta però intensa vida, fins que el 19 de setembre de 1973, amb 26 anys, en una habitació del Joshua Tree Inn, un aleshores petit motel al famós desert situat a dues hores de Los Angeles, va traspassar. La causa, una mala combinació de substàncies addictives. 

En el seu cas, descobreixo desenes de petits homenatges que se li retran. Tots sense coaccions cap a ninguna persona. Per entrar pots proporcionar un test negatiu (de 72 hores) o un certificat de vacunació, i els que no proporcionin cap dels dos documents, se’ls demana que a l’interior del local, per favor es posin el morrió. Així de fàcil. 

En tots ells hi haurà diferents activitats, entre elles, evidentment actuacions musicals, com aquestes a Yucca Valley amb les de Sin City All Stars (amb Louisse Goffin filla de Carole King i Jerry Goffin) o Carla Olson i Todd Sharp. El record serà aquest 5 de novembre. Per aquí no hi haurà més homenatge que el teu. O sigui que ha posar-se el barret i a fer girar al plat qualsevol d’aquestes tres alternatives: Safe At Home de 1968 amb The International Submarine Band, The Gilded Palace Of Sin de 1969 amb The Flying Burrito Bros o l’increiblement meravellós GP de 1973. 

SCOTT HIRSCH, APROFUNDITZA EN LES ARRELS

NOU REGISTRE

El music Scott Hirsch pot presumir i molt, d’haver rebut una bona educació musical. Un ensenyament que el permet treure discos com aquest Windless Day.

Blues, country, gòspel, es mesclen perfectament en les 10 cançons que es troben en aquest nou àlbum enregistrat a l’estudi que el mateix músic i productor te a la vall d’Ojai, on també viu amb la família, a un centenar de kilòmetres de Los Angeles. Scott Hirsch va fer carrera amb la mítica banda de country-folk Hiss Golden Messenger abans de treballar amb Alice Gerrard i el disc Follow The Music de 2014. El seu present es troba en la diversitat que li aporten les arrels musicals, com per exemple quan parla de Spirit True, el tema que obre l’àlbum: ‘Estava buscant un punt d’entrada. Estava obsessionat amb el canvi de la secció rítmica de la cançó de Willie Nelson Pretend I Never Happened del disc Phases And Stages’. També intenta construir a partir dels costums, com a Wolves, on parla de les conseqüències del gòspel sobre l’estat d’ànim a llocs com Nashville. És ben cert que qui remena i busca, troba. L’ha llançat a través del seu propi segell, Echo Magic.

KAREN PERIS, IMPOSSIBLE NO CREURE-TE-LA

NOU REGISTRE

La persona fa la música o és la música que fa a la persona? En aquest cas, la segona opció es la que defineix la música de Karen Peris i s’emporta la palma.

Des que amb el canvi de segle va saber veure i valorar el meravellós timbre de veu amb el que déu la va dotar, ha sigut un no parar de discos d’una bellesa inusual. Ara ha tret el que es podria dir el seu segon disc ‘sola’, un disc auto editat des de la casa mare de The Innocence Mission i molt ben acompanyada, com sempre, pel seu marit Don Peris. Es diu A Song Is Way Above The Lawn, i l'ha llançat a través de Bella Union a principis de mes. Ja sigui només acompanyada del piano, com a To The Library o a George in The Car, amb un lleuger arranjament de corda, o el subtil acompanyament amb l’acordió a Sister Birds, tot tan ben posat, amb una poesia per lletra que t’imbueix a alliberar-te de tota la càrrega emocional que arrosseguem, “...I sortirem al camp - sortirem al camp - parlant de les petites coses – escoltant cels en calma” canta a For A Giraffe. Quan acaba el disc, hipnotitzada per la seva veu i la cadència rítmica d’aquestes 10 cançons, em podria cantar que tot ha estat un mal son, i me la crec.

FOAM GIANT POSA UNA BANDA SONORA

NOU REGISTRE

L’any 1983 a les nostres sales de cine s’estrenaven coses com El Fascista, Doña Pura y el Follón de la Escultura que si no ho hagués fet, tot això que ens hauríem estalviat.

En canvi Acetate Parade, una pel·lícula del mateix any, no es va arribar a estrenar perquè ni tans sols es va arribar a fer. Tan brillant com això, Stephen Lawrie (The Telescopes) i els nord-americans Flavor Crystals, s’han trobat per fer la seva banda sonora. Aquesta sí, existent. Muntanyes de sintetitzadors analògics i guitarres i percussió i un deixar-se anar per crear una espectacular simfonia espacial. S’han batejat amb el nom de Foam Giant i l’editen en un doble vinil blanc immaculat, amb els 17 temes + 2 d’extres. 

Stephen Lawrie

#FoamGiant #FlavorCrystals #StephenLawrie #NovetatDiscogràfica #AcetateParade  

QUE LLUNY QUEDEN AQUELLES PERFORMANCES

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Art activista o simplement l’activitat de l’art? On acaba l’expressió artística per a benefici de tothom i comença la utilització de l’art per a benefici propi? En dies en que l’art i el seu mercat, son més que mai com vies de tren que mai s’ajunten, estem també més a la vora que mai, d’obtenir respostes desagradables d’escoltar.

El fotògraf nord-americà d’origen jueu, Spencer Tunick, diumenge passat va fer la seva tercera performance a l’acumulació d’aigua híper-salina situada entre Israel, Cisjordània i Jordània, coneguda com ell mar Mort – va haver una primera sessió al 2011 i una segona al 2016 – congregant en aquesta ocasió, a 200 persones d’entre 19 i 70 anys, tots pintats de blanc com al·legoria de la història bíblica de Lot (que els convertia en pedra com a càstig). 

Com ja és habitual en les seves fotografies, els va fer despullar a tots i totes per suposadament pretendre denunciar, que cada any el mar Mort, està perdent aproximadament 1,2 metres, sempre segons mitjans israelians. La seva aigua, és bombejada a les ciutats israelianes que és utilitzada per a fins agrícoles. La instal·lació es va fer a la zona desèrtica que envolta la ciutat d’Arad, població que te a l’alcalde, Nisan Ben-Hamo, molt preocupat, però amb l’esperança de que les fotos de Tunick, més el futur museu que recollirà l’herència cultural del lloc, serveixin per atreure turistes i inversions, tant del govern com de privats. Ja som al final del carrer. D’aquí poc no quedarà ni gota d’aigua, però tindran tot de guiris fent-se fotos per penjar a les xarxes amb els seus smartphones. Solucionat.

#SpencerTunick #Fotografia #Instal·lació #marMort

HILL, EXPRESSIÓ LLIURE

NOU REGISTRE

Una de les coses que més ens agraden, és veure que hi ha gent amb una creativitat i energia suficient com per fer coses com aquesta.

Pete Piskov, des de Bristol i amb l’àlies de Hill, es dedica a fer volar la imaginació, captar tot el que pot i convertir-ho en obres benèfiques per a la gent de barretines de colors. Ho porta fent des de fa sis o set anys. Per aquest Metaflections, s’ho ha fet tot sol. Composicions entre acadèmiques i improvisades que inclouen flautes, percussions i sorollets que fa amb la veu i amb tot el que arriba a tocar amb la mà, amb les que vincula passat i present. Pot passar de temes que conviden a jeure al Prat de la Calma, fins a d’altres que muten en un sarau descontrolat de wah wah’s. Un sac de sorpreses. El títol de l’àlbum, Piskov explica: ‘El nom Metaflections es va crear per la necessitat de tal paraula. L’àlbum tracta de mirar-se a un mateix, mirar el mon que t’envolta i provar de trobar-li un sentit o no, Metaflections és un koan, una pregunta, no una resposta. Des d’una mescla de misteri i història, mirant de refiló al passat i al futur’. Oooh benvinguts, passeu, passeu...

#Hill #PetePiskov #Metaflections #NovetatDiscogràfica

ONETWOTHREE, D'AQUÍ A L'ETERNITAT...POST-PUNK

NOU REGISTRE

Quan hi ha talent, ja poden passar dies i anys. Tornar a mostrar-lo és una qüestió de tenir ganes... i temps. Klaudia Schifferle (Kleenex / LiLiPut), Madlaina Peer (Noknows) i Sara Schär (TNT, Souldawn, The Kick) tenen les tres coses.

Com sortides del túnel del temps i transportades directament de 1981, OneTwoThree aterren en aquesta època de misèria amb un disc sorprenent, divertit i brillant a sota el braç. Onze temes que es colen amb una facilitat auditiva semblant a una lavativa d’Aromes de Montserrat. El trio de músics i amigues, quatre dècades endarrere en bandes suïsses que feien posar firmes a qualsevol banda de post-punk anglosaxona, el 2018 es van posar en contacte per activar un àlbum que es va acabar d’enregistrar aquesta primavera. Cançons com Jamais, que podria haver signat una moderna Patti Smith, la poderosa i crítica Buy Buy o la lírica imaginativa de Things que tanca el disc, podrien pertànyer a un recopil·latori de greatest hits de l’era daurada de la new wave europea. De la mà de Kill Rock Stars.

#OneTwoThree #KillRockStars #NovetatDiscogràfica

HENRY PARKER, RESSONÀNCIES VITALS

NOU REGISTRE

Fantàstiques interpretacions de músiques creades per bandes històriques. Henry Parker, calat de dalt a baix per aquestes, entrega un segon àlbum més inspirat encara. Molt enrere queden els seus primers passos en àmbits allunyats de les melodies psicodèliques folk.

Fairport Convention, Pentangle i genis com John Martyn o el traspassat recentment Michael Chapman han sigut els seus miralls. El disc es diu Lammas Fair, en referència a Lammas (Lughnasadh), el déu de l’Europa medieval, i en ell Parker explora la intersecció on es troben el passat i el present. Ha compartit dues peces, la que dona nom a l’àlbum i aquesta Nine Herbs Charm, ‘una cançó que es basa en un antic embruix anglès que es remunta al menys al segle X. L’encanteri havia de cantar-se tres vegades mentre es preparava amb nou herbes que es mesclaven amb sabó i fonoll portat a ebullició, abans d’aplicar-ho sobre una ferida’ explica Parker. La cançó compte amb la col·laboració estel·lar de la meravellosa flauta de Theo Travis de Soft Machine. Al carrer la primera setmana de novembre via Cup And Ring Records.

#HenryParker #LammasFair #CupAndRing #NovetatDiscogràfica

"BOWIE 75"

DINÀMIQUES DE MASSES

En menys de tres mesos (el proper 8 de gener) David Bowie hauria fet 75 anys. I fent veure que continua viu –a part dels familiars – s’han preparat pel llarg de l’any, tot un seguit d’activitats, actes i negocis de diferents menes.

El primer, una mica abans i tot. A partir de dilluns que ve, 75 dies justos abans del dia del seu naixement, i fins a finals de gener, s’obren dues pop-up en dos llocs emblemàtics. Un, al 14 de Heddon Street a Londres, escenari de la portada The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars del 1972. L’altre, al 150 de Wooster Street de Nova York, a poca distància d’on va viure els darrers anys i on va preparar Blackstar, el darrer àlbum.

En elles hi haurà unes sales de projecció HD, amb so immersiu amb 360 Reality Audio i Sony, especial per els mes durs d’orella, algunes imatges inèdites dels milers que encara els hi queden per anar tirant, roba per emprovar-te, comprar i deixar-hi la pasta dels papas, a part evidentment, de noves edicions per les noves generacions acabades d’aterrar i no amb la nau del Major Tom, precisament.

Heddon Street a Londres

representació de la pop-up a NY (David Bowie State)

Tot això entre mig de l’anunci del llançament de Brilliant Adventure el 26 de novembre, el box-set que cobreix l’etapa 1992-2001 de cara a les compres de Nadal i de l’anècdota, per dir-ho d’alguna manera, que Susan Sarandon ha explicat de quan estava a l’illa de Lesbos, per ajudar a l’acollida de refugiats. Diu que com que dormia malament, es va prendre una pastilla per dormir i que va somniar que la trucava Bowie, amics des que van rodar The Hunger. L’endemà es va donar compte de que la trucada havia sigut real, perquè la tenia registrada al mòbil. Però que no recorda res de res. Segurament no deu passar de ...zzzzzz.  Més info aquí

#DavidBowie #Pop-Up #Bowie75 

UNA MOSTRA DE CULTURA POP QUE ES DISPERSA

CURIOSITATS

A veure. No ens enganyem. Estaves en un bar, posaves una moneda, començava el joc, empenyies la bola amunt, amb els llums que s’encenien i s’apagaven i sonaven i senties  campanes sense necessitat de prendre res. Tu i la màquina.

Ja no et dic quan li foties una remenada, que de sobte es bloquejava i l’amo et fotia una llambregada, que sort que érem amics. Eren les incomparables màquines del millón. A Banning, una ciutat petita a uns 130 kilòmetres a l’est de Los Angeles, hi havia fins ara una nau que John Weeks, un fanàtic del pinball, havia convertit en un museu d’aquests entranyables trastos que obria al públic 10 exclusius dies a l’any. Presumia de ser el que més màquines tenia del mon. Al voltant de 1700, entre les típiques del millón, unes 800, i les primeres recreatives, unes 900, de les de matar marcianitus. La gent podia passar-hi el dia, sempre que anessis ben carregat de suelto.

Doncs aquest setembre va plegar veles i la darrera setmana del mes, va posar en subhasta tot l’estoc a través de Captain’s Auction Warehouse. El resultat, espectacular. Per una de la pel·lícula Back to the Future van arribar a pagar 12.000 euros i per una edició limitada de la Familia Addams, casi 20.000. Quan els darrers mesos ja es veia venir la sotragada, era difícil aguantar les despeses amb les limitacions obvies, Weeks va intentar compensar les pèrdues llogant a uns quants cultivadors de “maria” una part de la nau, però no va ser suficient. Una llàstima.

(fotos Frederic J. Brown – AFP)

#Pinball #Subhasta #Captain’sAuctionWarehouse

JAPAN REVIEW, SABEN MOLT BE EL QUE FAN

NOU REGISTRE

Pel fet d’introduir-nos en un paisatge terbolenc, no cal patir. Al final sempre s’aclareix per obra d’una força  misteriosa. I l’experiència s’ho val. Japan Review ho tenen claríssim.

El duo de Glasgow, iniciat per Adam O’Sullivan i ara compartit amb Genna Foden, tenen a punt el seu àlbum de debut carregat d’experiències noise-pop com a les que ens referíem. L’àlbum és Kvetch Sounds, que sortirà a finals de mes via Reckless Yes. Per començar, el títol fa referència al Pet Sounds dels Beach Boys. O’Sullivan es va empapar de les teories de Brian Wilson que fan al·lusió a ‘ignorar la tradició i deixar-se portar, de la mateixa manera que després ha fet Kevin Shields’ explica. ‘Crec que les bandes quan graven música és quelcom que no haurien de pensar-se gaire, sinó més aviat, anar a l’estudi, treballar i veure què passa. Segurament, si haguéssim gravat alguna de les cançons que van en aquest disc un altre dia, serien totalment diferents’ assegura O’Sullivan. ‘Sempre he pensat que l’èxit d’una banda, tracta més de reunir a les persones adequades, més que al músic adequat. La química i la connexió son molt més importants que el virtuosisme o la tècnica. Si t’avens i tens una ètica de treball i expectatives similars, la resta es resoldrà per sí sol’. A més de fer bona música, Japan Review han assolit el coneixement. Des de ja, deixebla seva.

#JapanReview #KvetchSounds #RecklessYes #NovetatDiscogràfica

FREAKSCENE: THE STORY OF DINOSAUR JR.

DOCUMENTAL

Hi ha poques bandes que et quedis amb elles només escoltant una cançó. L’estil personalíssim de Dinosaur Jr. traduït en la veu arrossegada de J Mascis per sobre, o per sota, de la contundència del soroll produït, en plena dècada dels vuitanta es pot dir que encara van crear escola. Potser de les darreres.

Per això és per alegrar-nos, que s’hagi construït un documental per explicar-ho, tot i que segueixin en actiu. Per allà el 1984, Mascis i Lou Barlow van crear el monstre. De seguida va entrar Murph i es va tancar la mítica formació. Van passar per diferents alts i baixos. Ruptures – amb la sortida de dos dels tres membres originals, no cal dir quins –, reunions, amors i des-amors entremig de canvis més o menys encertats i produccions apoteòsiques. Amb tot però, els primers 10 anys son per sucar-hi pa amb àlbums clàssics com You’re Living All Over Me, Bug o Where You Been.

L’ha dirigit Philipp Virus o Philipp Reichenheim, que és cunyat de J Macis. Coses més rares s’han vist. Hi ha entrevistes a personal com Kim Gordon, Thurston Moore, Bob Mould o Henry Rollins, amb nombrós material poc o mai vist. Inclòs en la programació de l’In-Èdit d’aquesta tardor. Continuem amb les coses rares.

#FreaksceneTheStoryOfDinosaurJr #PhilippVirus #Documental

MÀGIA MUSICAL, DE LA MÀ DE THE WITCHING TALE

NOU REGISTRE

En tres setmanes ens arriba un àlbum fascinador. Un treball evocador, d’escenes plenes d’encanteris i misticisme. És el treball resultant de la suma dels talents de Katherine Blake (Miranda Sex Garden, Mediaeval Baebes) i Michael J. York (Coil, Current 93, The Utopia Strong).

Totes les cançons de The Witching Tale, estan inspirades  en els poetes àrabs del primer mil·lenni i genis literaris del XVIII i XIX com Poe, Thomas Chatterton i Walter Scott. El descriuen com ‘una celebració negra del poder màgic de l’erotisme – i el seu perill. És una captivadora mescla de influències musicals i líriques des de l’Aràbia del segle VIII fins ara, que fusiona la instrumentació tradicional amb l’electrònica analògica i enregistraments de camp’. Han comptat amb la participació de gent com Kabus Toravi (Gong, Knifeworld) i Charlie Cawood (Knifeworld), com també de la filla de Blake, Rosa Marsh de 12 anys amb una espectacular i etèria veu de soprano. Deixem que les nostres insignificants ments siguin envaïdes per les màgiques litúrgies extretes de lires, cítares, guzhengs, trompes i desapareguem per uns instants.

#TheWitchingTale #KatherineBlake #MichaelJ York #NovetatDiscogràfica

SUBSONIC EYE, SENTEN PAPALLONES A L’ESTÒMAC

ALTRES EDICIONS

La ciutat de Singapur és una ciutat amb una vegetació espectacular i ben endreçada. És per això que és coneguda com la Ciutat Jardí. Pot ser per això, Subsonic Eye treuen aquest romàntic single groc en 7”.

Per Dijangka / Matahari es van inspirar, segons comunicat de premsa, en la relació que tenen la vocalista Nur Wahidah i Daniel Castro que es cuida de la guitarra. Ambdues cançons, com a novetat respecte la seva obra enregistrada, estan interpretades en malai. També les dues tenen aquesta cosa romàntica, sobre amor etern, lleialtat i tot això, ‘sí, molt carrinclones’ segons les seves pròpies paraules. ‘Volíem que aquestes cançons les posessin a Suria’ va fer broma la parella, fent referència al canal de televisió en malai de Singapur. Com en una telenovel·la asiàtica. 

Wahidah, posant-se seria, va voler afegir que també li han donat l’oportunitat per ‘gravitar cap a les meves experiències i emocions personals, al cantar-les en el meu idioma matern’. A principis d’any, el quintet va editar Nature Of Things, un tercer treball en format vinil que va tenir molt bona acollida. Dijangka, és un tema inèdit, encara que l’han tocat en algun concert i Matahari apareixia només com a bonus track. 

(fot. Christopher Sim)

#SubsonicEye #Dijangka #Matahari #Single #7”

PEP TALK i ELS MERAVELLOSOS TRES ACORDS

NOU REGISTRE

No son guapos, ni educats i no inventen res, però què faríem sense ells? De tant en tant sorgeixen, com una explosió vital, per alegrar una mica la merda de mon que hem creat.

Es diuen Pep Talk, son de Nova York i en menys de 25 minuts disparen 14 temes de tralla, simples, ràpids, de la millor escola. Ramones? Bé, a Trespass hi ha l’aparició estel·lar de CJ Ramone. És el seu àlbum de debut i li han posat Live, Laugh, Lobotomy i de principi a fi, no deixen de llançar ganxos xucladors, elèctrics, contagiosos amb tota l’essència del pop-punk. Casualitat que es diguin com un tema del disc All de The Descendents? Ha sortit via Hey Pizza Records. Tonto l’últim!

#PepTalk #LiveLaughLobotomy #HeyPizzaRecords #NovetatDiscogràfica #Pop-Punk