YOUNG GUV, CONFIRMA EL QUE JA SABÍEM

NOU REGISTRE

Encara que estigui núvol, el sol sempre hi és. Només cal esperar que desapareguin, perquè torni a brillar. Alguna cosa semblant passa quan escolto les músiques de Young Guv.

Amb aquest pseudònim retallat de Young Governor, hi ha Ben Cook, una de les raons per tenir tota la paciència del mon. Malgrat haver passat per altres registres des que vam entrar en el nou segle, en bandes com Fucked Up, amb les seves composicions via Young Guv, plenes de tots els tics ben apresos de bandes que van dels Big Stars fins els TFC, tot torna a irradiar la claror del segle anterior, abans no entréssim en la foscor del nou mil·lenni.

Young Guv, era allà sense fer massa soroll des de principis de la segona dècada, per entremig de totes les empreses. Just sortir Guv I i Guv II el 2019 es va obrir la capsa de bombons. Convertit espontàniament en un dels gurus del power pop, a principis d’aquest mes que acabem avui, ha llançat Guv III, novament via Run For Cover Records. Un àlbum amb onze nous temes, sorgits del retir “forçat” en un lloc anomenat The Earthship, al desert de Nou Mèxic.

D’aquest Take Up All My Time Cook explica: ‘La cançó surt d’una demo que vaig fer una nit quan vivia a Nova York, abans dels confinaments [...] Quan vaig arribar a les muntanyes de Nou Mèxic, seguia sent una peça instrumental, que tenia pendent de posar-hi lletra. Una vegada més, la vaig escriure en mitat de la nit i la vaig tornar a arxivar. Sabia que formaria part del nou disc, perquè sabia que mai més tornaria a escriure una balada emocionalment impulsada pel desert des de Brooklyn. [...] Va de voler estar molt a prop d’algú permanentment i això en aquest mon actual d’intens aïllament, em temo molt que serà difícil que pugui tornar a passar’. Ara no ens posem tristes.

CREANT CONDEMNES

DINÀMIQUES DE MASSES

En la cultura de masses, el cercle ja s’ha tancat. La música, el cine, els llibres, els museus, tot rep diners de l’estat. Qui diu l’estat, diu les grans corporacions o multinacionals, que al final son el mateix.

Ja està tot apunt per controlar fins les vegades que aniràs a pixar. Ara, amb la posada en marxa del nou decret aprovat el dimarts 22, el govern espanyol, posa a disposició de casi 500.000 senyorets, un “bono-cultural” de 400 euros dels quals 200, son per entrades a espectacles de música en viu. O sigui, t’estalviaràs l’entrada i aquests calers te’ls podràs deixar a la barra. Els nostres estimats veïns, sempre al capdavant del progrés. 

Com a mínim, si els agafes, utilitza’ls per a fer què se’n penedeixin d’haver-te’ls donat.

PICTISH TRAIL ENS MOSTRA EL CAMÍ

NOU REGISTRE

Totes hauríem de fer com Johnny Lynch, abandonar les ciutats actuals, símbols de lo ignorants que podem arribar a ser creient-nos totes les mentides que ens diuen, i tornar a les petites comunitats en paratges que hauriem de jurar i jurar mil vegades, que respectarem.

El 2010 va arribar a l’illa d’Eigg i allà que es va quedar. Es va dedicar a crear música, muntar un segell i organitzar actuacions, puntualment en format màgic-festival. I això és tot. Que més es pot demanar? 

Amb el pseudònim de Pictish Trail, posats a buscar, es pot dir que la seva obra és mescla torrefacta de psych-pop i folktrònica. Ha tret el seu cinquè disc d’estudi, Island Family. Deu fantàstics – literalment – temes, tots diferents però amb el denominador comú, d'un frenètic batec pop i viciós que altera els sentits. Els aires d’Eigg? Aires no contaminats, segur. Editat per Lost Map Records – segell propi – i Fire Records.

THE BLACK SEEDS, LLANCEN UN DIVERTIT MISSATGE DIVERTINT-SE

A LA VISTA

Quan a Nova Zelanda faci fred i aquí – si deixen de fer proves amb el clima d’una vegada – faci calor, és quan sortirà el disc. Perfecte per a les càlides i mosquiteres nits del meu poble.

Les de més edat, recordaran Annie I’m Not Your Daddy, de Kid Creole and the Coconut. Les incursions cap a ritmes llatins i afros del debut de Tom Tom Club, abans que David Byrne no desenfundés amb els seus compassos caribenys. Els ritmes funk i reggae d’algunes bandes angleses del segell Stiff Records. Així, la banda neozelandesa de vuit membres The Black Seeds, fidel al moviment que es va imposar mig espontàniament aquells anys, treu el seu setè disc d’estudi, Love & Fire, a través del segell Proville Records/Kartel Music Group. Han avançat tres temes. Ara és el torn del que obre l’àlbum, el primer dels deu talls, d'una eclèctica efervescència de funk, soul, afro-beat i dub-reggae, que formen l’àlbum.

És aquest It’s So Real, amb un delirant vídeo dirigit per Ria Simmons, a partir del les explicacions que Barnaby Weir, co-líder i veu, li va donar. Simmons comenta com va anar: ‘Barnaby em va trucar i em va dir que la cançó anava bàsicament sobre la rutina domèstica i fer els possibles per a que les coses amb la teva parella no es descontrolin[...] Se’ns va acudir la idea de seguir a Barnaby i al seu fill Miles en una rutina diària d'aquestes: una setmana de mestressa de casa, combinant-ho amb la idea d’un super-heroi. Volem animar a les persones a que descobreixin la diversió i la màgia que hi ha en aquesta rutina i que creguin que l’hedonisme pot ser l’acte més insignificant, com rentar els plats!’ Pensem-hi.

HORSEGIRL, ALEGRIA PAL CUERPO, MACARENA

A LA VISTA

Vivim dies complexos en molts àmbits. Un d’ells, el de la música que ens agrada, que dona la sensació que acabarà sent, de nou, alguna cosa per a gent estranya.

La que es consideri normal, pertanyent al sector Netflixs, Globos, Amazons i altres armes de destrucció massiva, no li cal preocupar-se. Ja li posen al seu abast, i sense que ni ho demani, un munt de material subvencionat pels amos: festivals, concursos, concursos eurovisius, Rosalies, Paparres, entre molt més gènero de diferent calibre. Per això, que des de segells suposadament amb cara i ulls com Matador, vagin editant coses com les de Horsegirl, dona alegria.

El terceto de Chicago debutarà a principis de juny amb Versions of Modern Performance. Dotze cançons amb esperit sorollós i energia de primera fornada. Ara han compartit el primer tema, aquest Anti-Glory, del que han explicat: ‘La vam escriure casi per accident, mentre en un assaig fèiem el tonto amb una vella cançó. Quan hi pensem, no tenim ni idea de com ho vam fer’. Els hi ha produït John Agnello, que tot i ser un dels enginyers d’ofici del segell, te experiència per haver fet coses amb gent com The Breeders o Dinosaur Jr. per lo que estan més que satisfetes.

PLACEBO ES COPIA MOLT BE

NOU REGISTRE

Divendres va ser el dia H per situar de nou en el mapa indie a Placebo. Aquella banda que inesperadament a finals dels 90, amb tres colpidors àlbums, tothom volia veure i escoltar.

A principis d’aquella dècada, hi va haver un corrent encapçalat pels debuts de les bandes comandades per Brett Anderson i Luke Haines, on ràpidament se’ls va posar en l’òrbita de gent com Marc Bolan o fins i tot de Bowie. Amb tot l’enrenou que van generar, pocs mesos després va aparèixer Brian Molko al capdavant dels Placebo que, al corrent barreja de indie i glam, hi va donar una volta més a aquell estil androgin, deixant enrere el component romàntic i poètic de les seves dues predecessores i pujant el volum dels amplis.

(fot Mads Perch)

Divendres Brian Molko i Stefan Olsdal van posar al carrer l’àlbum que fa vuit d’un trajecte que semblava definitivament oxidat. Així, després de nou anys sense notícies serioses d’un nou disc, tot i que en els convulsos darrers dos anys, hi va haver comentaris constants sobre aquest nou treball, finalment és una realitat amb tots el components dels millors Placebo de cap a peus. Es diu Never Let Me Go i ha sortir editat per So Recordings, amb 13 temes perfectament ajustats i greixats. Això sí, només per a fans una mica nostàlgics.

MICK TROUBLE, CANÇONS CONTAGIOSES

NOU REGISTRE

És el que va néixer l’agost de 1963 a Londres, es diu Michael Tooney-Head, també Mick Trouble i a les primeries de la dècada dels 80 navegava per l’orbita del post-punk amb companys de viatge com Television Personalities.

És reputat productor i un dels dos Jeanines, entre tots els milers de coses que es poden fer i desfer en aquest mon del pop. Com a Mick Trouble, que és el que ens interessa ara, no va ser fins el 2019 que no va editar Here’s The MickTrouble, la desitjada i “secreta” gravació d’un joveníssim Trouble. Entremig de tot aquest intríngulis, la primera setmana del mes que ve sortirà via Emotional Response un nou àlbum, amb el nom d’It’s Second LP. Es manté en els canons del pop enciclopèdic, temes curts i enganxosos, del que aquest Me and the Riddle Tree, amb el seu corresponent vídeo promocional, n’és un esplèndid i lluminós exemple. Complicacions, les mínimes. La vida ensenya. 

IRMA VEP

MÚSICA al CINEMA  ( 1 )

Fa temps que ens ronda pel cap anar visualitzant el fort vincle “cine & música”. Hi ha moltes escenes en el mon del setè art, en que una cançó passa a ser com la salsa "Espinaler" pels berberetxos.

Irma Vep és una pel·lícula francesa d’Olivier Assayas, rodada el 1996 i protagonitzada per Maggie Cheung, Antoine Basler i Nathalie Richard entre altres, i amb una escena que brilla especialment, per l’aparició de la mítica Bulle Ogier. El film narra en format satíric, una història del gènere cinema dins del cinema, a partir de l’intent de rodar un remake del clàssic francès de Louis Feuillade, sobre la banda de malfactores que es fan dir “les vampires”.

En ell hi trobem tres fragments amb tres músiques diferents: (1) Tunic (Song for Karen) de Sonic Youth, que a més es veu a la protagonista a la seva habitació d’hotel amb l’insert d’una copia de Goo a la mà, (2) Soukora d’Ali Farka Toure & Ry Cooder, en un trajecte de les dues protagonistes dalt d’una scooter pels carrers de París en direcció a un sopar, on acaben posant el vinil amb la versió de (3) Bonnie and Clyde interpretada per Luna. Per amants del bon cinema costumista francès.

 

 

SCREENSAVER, MANTENEN EL POLS

ALTRES REGISTRES – 7”

Si ens pensàvem que ho havien dit tot fa només uns mesos, amb un més que excitant debut, ja podem fer veure que no pas, per no perdre la compostura, i continuar brincant amb Clean Current.

El quartet de synth-pop de Melbourne Screensaver, que fa sis mesos van editar Expressions Of Interest (Heavy Machinery – 2021), ens avancen un single per ensenyar-nos les dents en proba de que la festa no ha fet més que començar. Son dos temes Clean Current i Repeats d’una dinàmica activitat de teclats, excitades guitarres i una base rítmica influenciades per les millors bandes de finals dels 70, carregades de rabiosa energia post-punk. 

El grup el composen Krystal Maynard (veu, sintetitzador), Christopher Stephenson (guitarra, sintetitzador), Giles Fielke (baix) i James Beck (bateria). Stephenson fa cinc cèntims del tema de la cara A: ‘Clean Current és un bon contrapunt al nostre material més malenconiós, provocant una atmosfera més dinàmica i lletres de caràcter inquiet. El sintetitzador sobre la tornada és el bàlsam perfecta per congelar el temps, fins que tornem al punt de partida’. Surt el mes que ve en un seductor 7” de color groc, a través d'Upset the Rhythm.

GENTLE SINNERS o COM DE BE QUE VA CAMINAR

A LA VISTA

El temps, com a concepte físic, és aquell espai que hi ha entre que es fa una cosa i no es comença un altre. Doncs en un d’aquests estats, i una mica d’esforç, poden sortir-ne coses, que a més, és possible que donin fruits.

És com va anar en aquest cas, entre passeig i passeig. Dos dels membres de dues veteranes bandes escoceses, Aidan Moffat, d’Arab Strap i James Graham de The Twilight Sad, sortien junts a escampar la boira, en aquells estrambòtics dies amb toc de setge, un llunyà 2021. I així, parlant parlant, que si hem de fer alguna cosa per distreure’ns i tal, va arribar la decisió de fer alguna cosa plegats. Al dispositiu li van posar Gentle Sinners.

Escoltant Killing This Time, DTM o aquest Face To Fire (After Nyman), reconec que donaria part de la meva fortuna per poder haver caminat amb ells aquells dies. El resultat d’elles, brillants combinacions de maneres, amb el denominador comú de mostrar l’emprenyamenta – darrerament un concepte bastant comú en els treballs de molts músics – i les ganes d'oblidar-ho.

De Face To Fire (After Nyman), Aidan Moffat comenta: ‘Sempre havia somniat fer una cançó que fos un creuament entre AC/DC i Michael Nyman i que tracti de la salut mental. És un win-win total!’ Han explicat també, que és un àlbum amb molts estils, ja que l’objectiu principal era fer coses que no haguessin fet encara. Com se sap prou bé, s’ha de provar tot, almenys una vegada a la vida. El prometedor debut, que es dirà These Actions Cannot Be Undone, sortirà a mitjans de maig, via el segell de Glasgow Rock Action Records.

MAVIS STAPLES & LEVON HELM, UNA PARELLA D’OR

NOU REGISTRE

‘Mai se’m va passar pel cap que podria ser la darrera vegada que ens veuríem’ diu Mavis Staples de 82 anys, referint-se a Levon Helm, quan parla de les gravacions que van compartir el 2011 i que han acabat en aquest disc.

Es diu Carry Me Home, un àlbum de música en viu que va gravar amb el músic de The Band, a Woodstock, NY. Mesos després, ja en el 2012, Levon Helm traspassava, amb 71 anys. Per ell, les relacions amb Robbie Robertson, desafortunadament, no fluïen. En la jornada de la introducció en el Saló de la Fama, Helm els va plantar, per què no se’l volia ni creuar. Per desgràcia, aquestes coses passen a les millors famílies.

Parlar de Mavis Staples és parlar d’una llegenda viva del gospel, el R&B i el soul, així com també de l’activisme social. Ella era de les que desobeïa lleis. Que per això estan. Tant amb la família The Staple Singers des de finals dels anys 50, fins la posterior carrera sola a partir de finals dels 60, la trajectòria d’aquesta meravellosa veu no ha fet més que acumular grans moments per la música i de retruc, per aquest mon cada cop més alienat. L'àlbum sortirà via el segell Anti- Records la tercera setmana de maig. 

Mavis Staples ho defineix molt be: ‘Estava tan ple de vida i se’l veia tan feliç aquella setmana. Era el mateix vell Levon que sempre havia conegut, tan sols una ànima lluminosa, per dins i per fora’. 

CAPTURAR L’AMOR o MORIR EN L’INTENT

HARUHIKO KAWAGUCHI

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Les descriu com una ‘foto familiar commemorativa’, que amb el nom de Flesh Love, ho ha convertit casi en una missió que dura dues dècades.

Kawaguchi és un fotògraf nascut a Tokio el 1971 i les seves fotografies, sèries en les que porta anys treballant, estan donant la volta al mon. Explica que la seva obra va principalment sobre l’amor i la connexió humana en les seves diferents formes. 

Quan va començar, buscava voluntaris entre els seus amics i els amics dels seus amics. Va comprovar que el màxim que podien aguantar sense aire eren 15 segons. Així que va decidir establir com a norma 10 segons, abans d’obrir la bossa, independentment de si havia pogut fer la foto o no.  Actualment hi ha un equip de set persones al darrera d’elles. Una, està sempre preparada per obrir la bossa en cas d’emergència i te a mà una bombona d’oxigen. 

Volia visualitzar la intimitat i l’amor entre parelles. Explica que es va inspirar en El Convit, el diàleg de Plató, on el filòsof deia que els homes i les dones, alguna vegada van ser éssers únics, amb quatre braços, quatre cames i dues cares, abans que Zeus els partís per la meitat. Les fotos més recents, contenen un altre missatge diferent, tot i que la tècnica segueix sent la mateixa. ‘Aquestes impliquen un missatge de connexió amb el mon exterior i expressen amor per tot igual, no només per a elles mateixes’ assegura el fotògraf.

Amb el nom de Photographer Al, en referència a la computadora de la nau de 2001 de Kubrick, ara que amb els darrers treballs ja ha embolicat cases senceres, està engrescat en envasar al buit tot un parc. També està liat filmant una sèrie que es diu Washing Machines, que no te res a veure amb l’àlbum de Sonic Youth, però sí en entaforar a gent dintre d’una rentadora.

GRUFF RHYS, S’ESPLAIA CANTANT

ALTRES REGISTRES

El gal·lès agitador musico-social, Gruff Rhys, aporta un single que edita en cassette, on es desfoga de tot el xou, especialment el desplegat per Boris Johnson.

Després del seu darrer àlbum en solitari, l’esplèndid Seeking New Gods (Rough Trade – 2021), va llançar la segona setmana de març, aquests dos temes, People Are Pissed i Arogldarth, que la durada la tenen poc de single, el primer és de 7:48 i el segon de 8:15 minuts respectivament. ‘Bàsicament em vaig inspirar en la ràbia que hi havia en general, que jo i molta altra gent, vam sentir amb la incompetència i l’arrogància del règim de Johnson al llarg del tancament. Tampoc és que em senti diferent ara’ ha explicat exactament el músic. Suposem que sap que la situació ha sigut igual a tot arreu. Us en recordeu del Fernando? Sí home, el Simon. Segur que ara està gaudint d’unes merescudes vacances.

Tinc entès que ha fet una petita gira per ambdós costats dels Pirineus. El Gruff Rhys, no el Simón. En territori català, s’haurà aturat el dia 19, a Las Cigarreras, Alacant i el dia 20 al Loco Club, de Valencia. Potser torni. Li agrada tot això. 

 

CHAYSE PORTER, DE DINS CAP A FORA

NOU REGISTRE

Aquest és un disc dels que es mou entre les coordenades de les coses senzilles, de naturalitat dolorosa però efectiva. Chayse Porter ha fet el seu disc introspectiu.

Fent coses des de Birmingham, AL, també amb Human Beat i Seriously, aquesta mena de debut, ‘és un viatge d’auto-exploració i descobriment’ explica Porter, i vol transmetre a qui l’escolti, el mateix missatge: ‘Segueix el teu instint, observa on et porta’. Es diu Chay’s Palace i la composició de les cançons, els enigmàtics arranjaments i la producció, son obra d’ell. L’enregistrament el va portar Brad Timko analògicament directament a cinta, amb el que ha treballat anteriorment, a l’estudi Communicating Vessels de la mateixa ciutat, la primavera de l’any passat.

Explica que és un àlbum conceptual com Déu mana. Que va sorgir de conflictes personals: ‘Quan estic passant per una etapa traumàtica, em decanto cap a aquest mon de fantasia distorsionada. Van apareixent estranyes i divertides idees, però contradictòries a la vegada’. El vídeo per aquest Purpling Dawn, filmat en un híbrid de càmera digital i analògica, encara li dona més caràcter i ajuda a entendre el missatge. Chay’s Palace va sortir a primers de mes via Earth Libraries.

EN SUPORT D’ SPUNKY, LA GATA DE DANIEL JOHNSTON

SOL·LICITUD D’AJUDA

El membre de Pavement i Silver Jews, Bob Nastanovich, ha posat en marxa una campanya per a recaptar fons per Spunky, la gata del difunt Daniel Johnston, traspassat el setembre de 2019.

La pàgina, a GoFundMe, espera recollir 2.000$ per poder ajudar amb totes les despeses mèdiques que necessita Spunky. L’amiga de Johnston i que en ocasions li feia de tour manager, Laura Anderson, ha explicat que ‘el gat d’en Daniel, Spunky, ha viscut sol a casa des que va morir i fa poc al vam haver de portar a una societat d’acollida’. 

  © JUNG KIM

També ha fet saber en un comunicat a través de GoFundMe: ‘Ha tingut un tumor a la boca i ens va donar un bon ensurt, afortunadament, la biòpsia va donar negatiu. Ella s’està recuperant a poc a poc: el repte final és poder treure-li totes les dents i haurà d’aprendre a menjar nous aliments, mentre es cura... Esperem recollir diners per la cirurgia d’extracció i les cures postoperatòries, per a que Spunky no tingui infeccions i visqui tots els anys que li queden el millor possible’. Vinga va! A rascar-se la butxaca totes a través d’aquest enllaç.

I'm raising money for Please Help Save Daniel Johnston's Beloved Cat Spunky. Click to Donate https://t.co/DLKYm8wMAW

— Bob Nastanovich (@BNastanovich) March 21, 2022

LA FAMOSA FOTO D’ALDRIN DE PASSEIG PER LA LLUNA, ES VEN PER 7.700 DÒLARS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Les fotos que Neil Armstrong i Buzz Aldrin es van fer com uns turistes més, en el seu passeig per la Lluna, van sortir a subhasta aquesta segona setmana de mes a Bruun Rasmussen Auctioneers de Copenhaguen.

Segons es va fer saber, la sèrie de fotografies, un total de 74, surten dels arxius originals de la NASA i pertanyen a la famosa missió de l’Apollo 11 de 1969. La foto estrella va ser la que es veu a Aldrin dins del seu vestit d’astronauta i el reflexa d’Armstrong que li fa la foto en la visera del casc. La imatge va ser portada a Life i National Geographic i es va convertir automàticament en una de les imatges de la dècada.

Aquesta es va vendre per 7.700 dòlars. En el lot, n'hi havia d'altres, com la primera que es va fer de la Terra durant la missió de l'Apollo 8 un any abans, per la que s'en van pagar 13.100. Les fotos estaven valorades entre els 192.000 i els 270.000 dòlars, sent adjudicades a la de tres, per 172.000, sense arribar a les expectatives existents. ‘El que feia que fos un lot únic, és el volum de la col·lecció i el fet de que no es veu un conjunt com aquest en el mercat de l’art tots els dies’, va dir a Reuters el director de vendes Kasper Nielsen abans de començar la subhasta. No es va revelar ni la identitat del venedor ni la del comprador. Com tampoc si el que es veu és en realitat la Lluna o un plató en un hangar d’un complex secret. O sigui, que seguim igual.

Aldrin en una foto del gener de l’any passat quan en va fer 91

SEDUÏDES PEL FIRMAMENT KIT SEBASTIAN

KIT SEBASTIAN + FERRAN PALAU

19 – 03 – 2022

22.00 hores – CAFÈ DEL TEATRE – LLEIDA

HI VAM SER

Una llàstima que el concert que va tancar l’edició del MUD acabés amb la sala mig buida. De tots els concerts que hi va haver al llarg dels tres dies que durava, aquest se suposava que havia de ser un dels plats forts. I ho va ser, per benefici dels encantats – mai millor dit – que vam quedar-nos fins al final.

Obria a les 10 tocades de la nit, el músic de Collbató i ex-Anímic Ferran Palau. La sala era plena a petar de gent i d’expectació, segurament pel fet que havia anunciat que deixaria de tocar les cançons del seu darrer disc, Joia (Hidden Track – 2021) per temps indefinit. Va realitzar un concert molt en la seva línia habitual de letàrgica i monòtona bellesa, tant en la primera i ‘joiosa’ part com la segona amb banda, només per a fans enamoradisses.

Un cop va acabar, van sortir els musics de Kit Sebastian, per preparar els estris pel fi de festa, en la que era la seva primera visita per aquí a baix. El seu concert va ser tota una suite de música particularment practicada des de les entranyes del folklore asiàtic, el moviment Tropicàlia i el swinging londinenc. Van anar passant tots els temes del seu darrer disc Melodi (Mr Bongo – 2021). Des de la sucosa i sofisticada Agitate amb Merve Erdem convertida en una Sharon Tandy en ple 1967, fins a l’exòtica Yeter, transportant-nos a tota l’audiència a traves de les subtils notes de la guitarra de Kit Martin, al “sender turc” de la capital parisenca.

Gaudir d’aquelles melodies magistralment definides amb els tres músics que els acompanyen, va ser un gran i elegant fi de festa. Llàstima que totes les senyores i senyoretes seguidores del músic del Baix Llobregat, no els interessés el més mínim descobrir coses noves i fruir d’alguna cosa més que del producte de proximitat. A vegades ni entenem ni volem entendre.

POORLY DRAWN HOUSE, SLOWCORE i POST ROCK A PARTS IGUALS

NOU REGISTRE

Per dir-ho dolçament, els temps tan particulars que vivim fan que objectes que, aquests sí, podien considerar-se obsolets, ho hagin deixat de ser i a sobre tinguin la seva cosa.

Parlem del cassette, un suport que a bandes com Poorly Drawn House els hi va de perles com a llampant alternativa al “posa-vasos”, en auge a la tan avorrible dècada de “la suciedad del bien estar”. Certament, l’enregistrament d’aquests nois de Carolina del Sud per aquí genera passions. Amb el llançament a finals de febrer del seu sorprenent mini-àlbum Home Doesn’t Have Four Walls, fan que puguem apagar l’estufa de butà o la calefacció de gas amb alegria. 

Els set temes que componen el cassette, escalfen, consolen i reviscolen tots els cossos que traspassen les seves notes. El terceto, es van començar a bellugar el 2018 i son Anthony Gansauer (veu, guitarra), David Gansauer (baix) i Christian Adrian (bateria, guitarra). Han explicat que admiren les bandes que fan un esforç artístic sense aspirar a cap gran benefici o popularitat. senzillament pel seu propi creixement. La seva ambició és crear paisatges sonors amb carcasses abstractes, sempre amb esperit cercador allunyant-se tot el que puguin de convencionalismes. Aquests nois, com a mínim, haurien de ser a l’ajuntament del seu poble.