THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE, COM EN UNA MUNTANYA RUSSA

DIM. 28 SET’22 - 21:00

SALA APOLO – BARCELONA

HI VAM SER

Als Jonestown se’ls hi perdona tot. Inclús un concert com el de dimecres a la Sala Apolo.

És la gira de presentació de Fire Doesn’t Grow On Trees, del que només van tocar la meitat del disc. Al llarg de les dues hores de concert, sense cap bis, considero que van estar excessivament correctes, derivant en una fredor que encara no correspon. Puntuals a l’hora de començar, de seguida es va poder veure que seria un concert amb alts i baixos. Tret de les típiques emocionades que han anat a moure els braços com si fossin al Woodstock del 69, la majoria de públic ho va pillar. Hi ha qui diu que no es trobàvem gaire catòlics, especialment Joel Gion, es veu que afectat d’algun virus d’aquests dels canvis de temps. 

Com sigui, les llargues pauses per afinar, fer un cigarret, un glop o un discurs – és sabut per totes que els King Gizzard son un producte facturat – destrempaven constantment al personal. Quan et trobaves dalt de l’onada, s’acaba el tema i hòstia contra el parquet. No va ser fins cap a mitat del set, quan van remuntar amb Pish i el clàssic Anemone, per ja en la recta final, amb Nevertheless, A Word i Abandon Ship, arribar al moment en que els hi vam perdonar absolutament tot.

PALM, BRILLEN EN PLENA NIT

NOU REGISTRE

Particular banda que es fan servir de ritmes emparentats en cultures allunyades de la Filadèlfia que els acull, per fer-nos moure d’una manera... també particular.

Son Palm i aquest Nicks and Grazes és el seu nou disc després d’aquell Rock Island de 2018. Especialistes en treure els sons més inesperats, Eve Alpert (veu, guitarra) Kasra Kurt (guitarra), Gerasimos Livitsanos (baix) i Hugo Stanley (bateria), ens submergeixen en llet condensada. 

(fot Daniel Patrick Brennan)

Han compartit el que segurament sigui el darrer tema abans del llançament de l’àlbum. Es diu On The Sky, del que Eve Alpert comenta: ‘Les paraules van acabar sent una mica més tristes del previst, però quan la toquem, somric’. Te prevista la seva sortida per a mitjans d’octubre via Saddle Creek. 

MIDORI TAKADA, PRÀCTIQUES TRADICIONALS

RE-EDICIÓ i NOU REGISTRE

A vegades, quan l’experimentació va abrigada per sons tradicionals, pren aquell aire que pot semblar enfollit de les coses en la seva naturalesa essencial.

La music de Tokio, Midori Takada és una virtuosa en aquest camp. Gràcies al segell suïs WRWTFWW Records, podem gaudir de nou de les seves gravacions en solitari i amb Mkawju Ensemble. La darrera, aquest Tree Of Life, editat en CD el 1999, que estarà disponible en vinil per primera vegada com a part d’aquestes re-edicions. Va ser el seu segon treball en solitari, després del debut el 1983 amb Through The Looking Glass.

Aprofitant aquests re-llançaments, que també han provocat el seu retorn als escenaris – si no recordo malament, va passar pel PS de 2019 – ha tret el seu material nou en 23 anys a principis d’aquest 2022 en forma de dos àlbums, Cutting Branches For A Temporary Shelter i You Who Are Leaving To Nirvana.

En el primer, Takada toca Nhemamusasa, una obra tradicional de Zimbàbue, que va ser enregistrada en viu per capturar els sons més crus dels instruments, que es troben en la col·lecció del Musée d’Ethnographie de Ginebra. Com apunt curiós, el 1981 el col·lectiu anglès Penguin Cafe Orchestra de la mà del tristament traspassat Simon Jeffes, va fer una interpretació molt més curta de la mateixa melodia. El segon àlbum, inspirant-se en els cants budistes, el va enregistrar amb el grup Samgha de l’escola Shingon de Kōyasan. Com a mínim, per aquietar la ment.

DEIXEM-NOS ANAR AMB DELIVERY

A LA VISTA

Mentre tinguem canalla com elles, el final serà més que entretingut. Salvades pel post-punk, ho tindrem tot a punt.

La nova proposta ens arriba des de Melbourne, les productives i abastadores antípodes nostres. Son Delivery, que l’any passat, entre directa i directa, van llançar un parell de 7” i que ara, impulsats per dos petits segells, el de la ciutat, Spoilsport Records i el nord-americà Feel It Records, en mes i mig posaran al carrer Forever Giving Handshakes, el seu debut en gran.

Eficaços cops de guitarra mesclats amb refrescants teclats new wave. Poderosos cors via Lisa Rashleigh i Rebecca Allan, que expandeixen caràcter i actitud a través de ritmes vertiginosos. Terrabastall sonor per esvalotar el galliner.

HALLYU! THE KOREAN WAVE

SHOWCASING THE DYNAMIC POPULAR CULTURE OF SOUTH KOREA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

En Kim Jong totes el coneixem. A vegades, com un dels dolents, és el culpable de tots els nostres mals, com ara ho és en Putin. Els dolents acostumen a ser famosos per això, perquè son els culpables de tots els nostres mals.

En Yoon Suk-yeol en canvi, no el coneix ni Déu. Mana a la Corea del Sud. És un bo i com a tal, la seva societat ha progressat amb la resta de països que han progressat fins a ser on som. El V&A (Victoria & Albert Museum) de Londres, dedica una amplia i de lo més vistosa exposició  – dura 9 mesos – on s’explora la cultura popular de la part de baix de Corea i l’impacte que està tenint en el mon en el context de les arts creatives com el cinema, la moda o la música. En l’Oxford English Dictionary ja s’han inclòs 26 paraules coreanes.

Es poden experimentar al voltant de 200 objectes, des de indumentàries de les colletes del K-pop, fins al fenomen Gangnam Style o una rèplica del bany de la pel·lícula Parasite de Bong Joon-ho. 

La curadora de l’exposició Rosalie Kim comenta: ‘A tot el mon, en les exposicions sobre Corea es centren en la dinastia Joseon o la Goryeo, però no necessàriament en la cultura popular’. Per exemple, que aixequi el braç qui sàpiga que vol dir Hallyu?, doncs es refereix a la popularitat mundial de la cultura del país asiàtic.

Només entrar, amb el primer que et topes, és una pantalla on es reprodueix una de les cançons més famoses després del llançament el 2012, el famós Gangnam Style de PSY i al seu voltant, tot de pantalles petites on es reprodueixen les versions, paròdies i rebregades de la cançó, on apareixen des de presoners, astronautes o iaies a punt de caure i trencar-se el fèmur. Tot un poema.

MAMALARKY ENS MOSTREN EL COSTAT FELIÇ DE LA VIDA

NOU REGISTRE

No se n’amaguen. Han volgut fer un disc com si la vida fos divertida i totes acabéssim sent felices i menjant cloïsses.

Fa dos anys van debutar amb un disc homònim més posat en circumstàncies. Amb aquest segon, amb el títol de Pocket Fantasy, Mamalarky han volgut veure les coses des d’un altra punt de vista. Mythical Bonds, el darrer tema compartit, vol mostrar aquesta actitud. La cantant del quarteto, Livvy Bennett diu: ‘Realment necessitava escriure alguna cançó on es veies tot el què significa l’amistat per mi en el viatge que estem fent com a músics i amics. Només fèiem que produir cançons a vegades a punt del deliri. Així que vam decidir deixar-nos anar i mostrar l’amor que ens tenim, per superar totes les hores encorbades a l’estudi’.

Amb Bennett (veu i guitarra) estan Noor Khan (baix), Michael Hunter – ara també amb White Denim – (teclats) i Dylan Hill (bateria). Es van configurar a Austin, però s’han anat movent cercant la felicitat, fins establir-se a Atlanta, on van enregistrar l’àlbum que estarà a punt per comandes en una setmana, via Fire Talk.

LES RENCARDS, MADE IN BARCELONA

NOU REGISTRE

La veterania és un grau i sinó, que els hi preguntin als membres de Les Rencards. Quatre músics units per la passió pel freakbeat i el garatge, amb una trajectòria de gran tonatge.

Amb el cul pelat de fer carretera, els hi ha arribat el moment de deixar-ne constància en format físic en aquest mon finit, amb l’edició del seu primer disc, aquest tremendo àlbum de títol homònim enregistrat als estudis Sons de Barcelona, de la mà de l’expert en produccions garatgeres i líder dels The Raunch Hands, Mike Mariconda, que dit de passada, resideix habitualment a la ciutat.

La banda la formen les catalanes Merli Marlowe (front girl, veu) membre de The Mortettes i el llegendari Marc Argenter (guitarra) dels famosos The Flashback Five, més el brasiler Gabriel Camargo Nogueira (baix) i el francès Ian Kay (bateria), tots quatre en nombrosos fronts, sempre de serrell i patilla llarga. Amb una acurada presentació, els hi ha editat el segell de Lisboa Groovie Records i l’estaran presentant, de forma més o menys oficial, el divendres 14 d’octubre a la sala Almo2bar de Barcelona.

LES DELICIES DE RENOVATOR’S DELIGHT

NOU REGISTRE

Aquest és un bon intent de fer cançons que, dintre de ser reflexives respecte les dissonàncies que vivim, se’ls hi ha tret el dramatisme habitual que hi posa la gent amb el pis mal moblat.

Cançons escrites des de l’observació per Madeleine Keinonen que a més de cantar en aquest disc de debut, ho toca gairebé tot, amb l’acompanyament de Pippin Blackwell al violí, Patrick Hill a la bateria i Cam Smith als teclats, que també fa la seva aportació especial amb la serra arquejada. Es fan dir Renovator’s Delight i l'àlbum l’han enregistrat a Incremental Records a Brisbane, amb el mateix Cam Smith a la feina de producció, donant-li aquest aire casolà una mica local. De fet, estan a només sis hores d’avió d’Auckland.

Keinonen és l’anima al darrere de Dumb Things, que hi posa la veu i la guitarra, dels que inevitable i afortunadament, hi deixa algunes mostres. Com dèiem, és el seu primer àlbum en solitari, es diu Bark All Night, li ha editat el segell Little Lunch Records. Insisteix en que no és un disc melancòlic. Melancòlic no, però per anar de festa tampoc. Potser per a un dia de pluja auspiciosa? 

IWIC, RETROBAMENT CÒSMIC

NOU REGISTRE

Improvització i experimentació, dos calificatius que junts poden generar-nos un cert vertigen. Composar amb aquestes dues premisses com a eix de rotació, implica tenir en tots els sentits, les coses clares.

Kiss My Emoji Ring és el segon i extraordinàri treball de IWIC (I Work In Communications), enregistrat entre Atenes i Londres, que estarà disponible en format físic via tier.debut a finals de mes. L’experimentació amb instruments clàssics mesclats amb electrònica generen un trànsit lúcid i fluid cap a atmosferes que poden esbossar-nos treballs d’episodis kraut o fins i tot Sun Ra o Miles Davis.

Marius Mathiszik

Liderat per Marius Mathiszik amb el saxo de George Crowley i la bateria del multi-instrumentista Dave De Rode, l’àlbum es va anar creant per etapes. ‘La major part dels temes van començar amb les meves improvitzacions de guitarra basades en bucles. Després, ho feia malbé amb components electrònics, fins que el resultat es convertia en una nova font d’inspiració’ explica Mathiszik.

Marius Mathiszik va néixer el 1985 en la que se’n va dir República Federal d’Alemanya. Els seus primers anys musicals, els va passar a l’ArtEZ Conservatorium d’Arnhem, als Països Baixos. Fins el 2015, va formar part del conjunt art-pop Nausica, any en que es va començar a dedicar en projectes que li rondaven pel cap, arribant a treure un primer disc en solitari, amb el pseudònim Jan Matiz. Es va traslladar a Atenes, on amb Gustav Penka i Dimitris Kalousis van tirar endavant el grup post-kraut Forest Binary. D’aquells dies, surt l’amistat amb l’anglo-italià Dave De Rose amb el llançament del primer disc d’I Work In Communications amb talls de les sessions de Forest Binary. I la resta, és història.

PROTEX, DE FORTA ESSÈNCIA

NOU REGISTRE

Amb nou àlbum, i carretera i manta, l’essència del punk amb tocs power-pop es manté intacta de la mà de la banda de Belfast Protex.

Van sorgir un mogut 1978, fent tàndem amb els seus veïns de Derry The Undertones. Amb un grapat de singles editats i una gira pels Estats Units i Canadà el 1981, no van poder evitar la sempre trista separació. En plantilla de Polydor, van enregistrar un LP que no van aconseguir llançar fins el 2010, quan el segell de Nova York Sing Sing Records es va poder fer amb les cintes i les va treure amb el nom d’Strange Obsessions.

Potser animats pel fet, Aidan Murtagh i David McMaster van reformar la banda i s’ha mantingut en actiu fins ara amb Murtagh (veu, guitarra), més Norman Boyd (guitarra, veus), John Rossi (baix, veus) i Gordie Walker (bateria). El nou àlbum es diu Wicked Ways que els hi ha editat el segell austríac Bachelor Records. Inclou dotze frenètiques cançons, amb l’esperit enèrgic d’un concepte indestructible, incrustat en cada una d’elles. Continuarà.

CATHERINE GRAINDORGE & IGGY POP, UNEIXEN FORÇES CONTRA EL MAL

ALTRES REGISTRES

Com si fos la intró de Richard Burton fent de periodista a The War Of Worlds augurant les desgràcies que ens portaven els marcianos, Iggy Pop ens canta a la recerca de la salvació del mon.

La compositora i violinista resident a Brussel·les Catherine Graindorge ha editat The Dictator, un EP via Glitterbeat, amb aportacions del mític ex-Stooges. Explica com va anar: ‘Un dia vaig saber que havia tocat dues cançons meves a la BBC6, així que li vaig enviar un mail al productor del show dirigit a Iggy, dient-li que em sentiria molt emocionada de treballar en una cançó amb ell’. A partir d’aquí, i pensant que mai hi hauria una resposta Graindorge es torna a emocionar quan acaba dient: ‘Em va demanar que li envies un tall. Vaig començar a improvisar i em van sortir tres peces. Vam contactar i vam començar a intercanviar idees’.

(fot Matteo R. Morales)

‘Funciona com una mamposteria gòtica, amb una força molt antiga instigada per estructures molt astutes’ apunta Iggy sobre la música de Graindorge i afegeix: ‘La meva contribució es informar, a través de la paraula, de l’amenaça actual i l’anhel de pau i felicitat’. Amén.

THE BAUDELAIRES, INSPIRACIONS SURFIANES

NOU REGISTRE

Visions enterbolides provocades per incorruptes notes vingudes de mons paral·lels... com les que em provoquen l’esplèndid segon treball de The Baudelaires.

El quartet de Melbourne, acaben de fer salpar direcció als nostres cervells, vuit noves naus equipades amb tot el necessari. Porten el nom de TiLT i les han posat en marxa de la ma d’Andrea ‘Fox’ Volpato des del seu estudi de Venècia.

(fot Jordan Pegley)

La formula consisteix en poderoses guitarres i una efectiva secció rítmica, com les de d’aquesta Roller Vaseline, de la que Grischa Zahren-Bergner explica com va anar la cosa: ‘Volíem que la cançó sonés com alguna de les que fan una de les nostres bandes favorites i amics, els New Candys, amb els que vam estar de gira per Austràlia. Però al final va sortir molt diferent del que preteníem, especialment amb tot el que vam treure inspirant-nos en Fernando (Nuti) – líder de la banda italiana – fent el seu primer surfing a la platja de Bermagui’. Inspiracions matèriques que ens traspassen una i una altra vegada fins que rendides, ens deixem anar per damunt de les ones. A Europa ha sortit via Kozmik Artifactz.

EXPERT TIMING, ALLÒ DE TOTA LA VIDA

NOU REGISTRE

A vegades sí que el què funciona és allò de tota la vida: guitarra, baix i bateria. A aquestes alçades de la pel·lícula, a vegades, complicacions les menys.

La banda d’Orlando – sí, aquí hay tomate – ens demostra que el què ens cal, a part de l’autonomia de Portugal, és unes bones melodies amb l’única pretensió de que qui les escolti, mogui el cap endavant i endarrere. Expert Timing han tret el seu segon àlbum de llarga durada amb el nom de Stargazing, via Count Your Lucky Stars.

(fot Karina Kistler)

D’aquest Kick Rocks, que canta Katrina Snyder, és ella mateixa que diu: ‘És una cançó introspectiva que parla de les pors. Es va inspirar directament de l’ansietat que sento quan em surt la meva por a les alçades. Volia transmetre com em sento en aquells moments i la necessitat de tirar endavant igualment’. Melodies enganxoses i sentir-se insegura. Lo de tota la vida.

JIM NOTHING, EXERCICI ACADÈMIC

NOU REGISTRE

Impetuós debut en format gran, d’un altre resident a les antípodes. Afortunadament les antípodes geogràfiques, perquè la distancia de nosaltres musicalment parlant, és impossible que sigui més propera.

Es tracta de Jim Nothing – àlies de James Sullivan – en funcionament des de 2013, que ha pogut aparcar les feines en altres bandes (entre elles la de bateria amb Salad Boys) i després de dos EP i un de compartit de ja no recordem quan, ha buscat el temps per poder treure un àlbum de dotze cançons, de nota alta. Amb Sullivan, Jim Nothing son la talentosa Anita Clark (Motte, The Phoenix Foundation) al violí i veu i Brian Feary (Salad Boys) a la bateria i al baix, que el comparteix amb Paul Brown i Ben Odering.

Feary, que és una mena de guru de l’escena DIY de Christchurch i ànima del segell de la ciutat Melted Ice Cream Records, ha realitzat també les tasques de gravació i producció, d’aquest flamant In The Marigolds. Un no parar de gust des que arranquen amb la velvetiana It Won’t Be Long, passant per Only Life que podrien signar-la uns joves Pixies, els ressons de The Go-Betweens a In The Marigolds, que tanca i dona nom al disc, o amb aquest Yellow House, el primer tall que van compartir. Ha sortit via la mateixa Melted Ice Cream i el segell espanyol Meritorio Records.