HEATHER TROST, COMPENSA LES DISTORSSIONS

NOU REGISTRE

En mig d’una nebulosa transportadora cap a sons avant-pop, estem totalment entregades a l’escolta del nou àlbum de Heather Trost.

La compositora d’Albuquerque, va trobant les estones per anar editant els seus propis àlbums, a banda de Hawk And A Hacksaw – el grup liderat per Jeremy Barnes, ex-bateria de Neutral Milk Hotel – i així entrega el que fa tres de la seva discografia en solitari.

(fot Jeremy Barnes)

Es diu Desert Flowers i li ha editat aquest mes, el segell de Brooklyn Ba Da Bing. Conté nou cançons amb les que abrigades amb la celestial veu de Trost, i el mellotron que l’ajuda a remarcar de què va l’assumpte, vagarejarem eternament per les fredes i excitants nits d’hivern, atentes als xiuxiuejos que van circulant per entre les parets de la cambra.

Tot i la tendència cap a les sonoritats folk tradicionals, en aquesta ocasió ha preferit batallar amb sons més experimentals. Explica que una de les influències per aquest Desert Flowers, ha estat la banda progressiva de Catherine Ribeiro + Alpes, especialment el meravellós disc Paix, editat el 1972.

Per compensar les distorsions d’aquest mon desequilibrat, amb cimeres climàtiques on els fills de puta de sempre van dient-nos a la cara que seguiran fent allò que els sembli i fent-nos creure que la culpa és nostra, hi ha talls com aquest The Devil Never Sleeps, una poderosa cançó que va sobre que ens deixem portar per la intuïció. A veure si ho aconseguim.

RABBIT, POP DENÚNCIA

NOU REGISTRE

Respecte: paraula màgica que ha deixat d’usar-se.

Aquest és un àlbum amb el que Rabbit ha volgut mostrar tot el seu respecte cap al poble ‘palawa’ de ‘lutrawita’. La terra que els blanquets coneixem com Tasmània.

El quartet conscienciat es diu Rabbit, i també els protagonistes d'aquest acte que els honora al reconeixer el que la colonització per part dels blanquets rics, s'ha carregat. Com en tants altres pobles.

Son d'Hobart, la capital de l'illa, es van formar cap a l’estiu de 2020 i els noms dels responsables d’aquesta petita joia de power pop que ara aporten, son: Bobby K (guitarra, veu), Maggie Edwards (veu), Claire Johnston (baix) i Willy Wyers (bateria).

El gener passat, des de TdP ens vam fer ressò del seu EP de presentació a l’alta societat. Es deia Gone i ja ens va fer brillar els ulls de la cara. Ara entreguen un àlbum sencer amb el nom de Good Love Is A Hot Chip, de nou via Rough Skies Records, en edició limitada en cassette, de 100 unitats.

En una entrevista que hem recuperat de l’any passat que els hi va fer Gimmie Gimmie Gimmie, parlaven de la gran influència que els hi arriba per part de bandes com The Nerves, The Flamin’ Groovies, The Only Ones o de tota la maquinària punk d’Oz com Celibate Rifles o The Saints. Guitarres saturades, riffs contagiosos... i merda pels blanquets que seguim colonitzant.

ISLA CRAIG, NOVES DIMENSSIONS, VELLES PRETENSIONS

NOU REGISTRE

Costa trobar un àlbum de folk amb la intensitat compositiva com la d’aquest nou treball de Isla Craig.

Ens remet als grans temps del folk-rock britànic. El de bandes com Pentangle, de John Renbourn, Bert Jansch i la veu de Jacqui McShee. Àlbums d’una gran profunditat compositiva, amb uns polits arranjaments i detalls de bellesa sorpresiva. La músic resident a Toronto Isla Craig, recórrer novament a les inspiracions on el folk i el jazz s’ajunten per tornar-nos a deixar en l’estat previ a la contemplació.

(fot Claire Harvie)

És el seu tercer àlbum, es diu Echo’s Reach i acaba de sortir via el segell local Idée Fixe. Explica sobre ell: ‘És una col·lecció de cançons que expressen un desig d’espais i tempos de meditació, absorbent i reflectint els terrenys sagrats sota la vida de les ciutats. Descriu un desig d’il·uminar i caminar cap a els llegats de la vida entre el guaret i la sembra’.

D’aquest Moon, un dels senzills, ha comentat: ‘És la meva humil ofrena al cànon de les cançons com Moon al llarg dels anys’. De la col·lecció de cançons que amb la seva vibració ens demana per uns instants, aturar ‘les aspres freqüències de bogeria’.

BLACK MARKET KARMA, PER PUR ENTRETENIMENT

A LA VISTA

Tan sols quan deixem el cos, sentim l’autèntica felicitat i deixem de queixar-nos. Diuen. Unes persones triguen més que unes altres a aconseguir-ho, però n’hi ha que ni així.

Com a mínim, qui sí son feliços ara mateix, son els anglesos Black Market Karma. Fa més de 10 anys que van enregistrar amb Ruari Meehan unes notes, en un estudi amb un micro al mig, dos línies de guitarra i ni melodia ni lletra: ‘Sempre vaig pensar que realment allí hi havia alguna cosa, però va acabar en un calaix’, diu Stan Belton.

(fot Dan Briston)

Després amb el temps i una canya, han anat pillant petites sessions mig improvisades d’aquí i d’allà, amb amics amb els que s’anaven trobant en gires o per casualitat, i guardant-ho perquè mai se sap. Sense presses.

Així, finalment, a mitjans de gener tenen previst treure el resultat d’aquestes gravacions en un àlbum que es diu Friends In Noise via Flower Power Records. A part de Ruari Meehan hi ha coses amb The Confederate Dead, The Underground Youth, Les Big Byrd, Joakim Ahlund i Tess Parks, del que han compartit el tema The Sky Was All Diseased. El presenten amb un vídeo filmat pel mateix Belton des de la finestra d’un tren bala japonès, amb imatges capturades per Tess entre 2014 i 2015, quan ella i BMK es van conèixer.

El setembre, la banda de Londres va treure Aped Flir & Hijacked Ideas via el mateix segell, el seu desè àlbum. Psicodèlicament instal·lats a la costa del sud d’Anglaterra, aquesta vegada Stan va confeccionar el disc amb la col·laboració del seu germà Finley.

MÉS EXQUISIDESA POP: PER ROBYN HITCHCOCK

NOU REGISTRE

Contentes de retrobar-nos amb un Robyn Hitchcock amb les bateries carregades i amb ganes de traspassar-nos l’ànim i la vitalitat que no deixen d’acompanyar-lo.

Cinc anys després del seu darrer i magnífic àlbum de títol homònim, ha llançat el seu vint-i-no-sé-quants àlbum via el segell que té a mitges amb Emma Swift, Tiny Ghost Records. Deu cançons totes de collita pròpia, amb el títol de Shufflemania! que transpiren optimisme i ganes de viure la vida amb totes les seves conseqüències.

Per això, va enviar-les a diferents amics quan encara no eren més que uns esbossos, per començar la feina de contaminar-los i per com diu ell mateix ‘torejar el destí, abraçant l'atzar’. Hi trobem des dels seus companys de Soft Boys, Morris Windsor i Kimberley Rew, fins a Johnny Marr, Brendan Benson o Kelley Stoltz, entre altres. Lo bé que s’ho deurien passar. A veure si se’ns enganxa res de tot això.

TENNIS, LA PARELLA DE MODA

A LA VISTA

Torna el pop embafador de Tennis. Son la banda sonora perfecte per aquests temps de sospirs i enyorances. Per això l’anunci del seu sisè àlbum, ens omple d’alegria.

Els Romina i Albano dels nostres dies, la parella formada per Patrick Riley i Alaina Moore, avisen de que el tenen enllestit amb la intenció de que ompli de sentiments els nostres cors. Li han posat Pollen, i preveuen treure’l la segona setmana de febrer. 

En un absolutament necessari comunicat, ella, explica lo del nom: ‘És en referència a les petites coses amb grans conseqüències’. Produït i enregistrat a l’estudi de casa seva a Denver, asseguren haver fet un esforç per ser més espontanis que en els treballs anteriors, amb tomes directes.

El resultat és aquest àlbum, que tornen a treure a través del seu propi segell, Mutually Detrimental, en el que com continua explicant ella ‘parlem del fràgils que arribem a ser, en com una cosa que pot semblar insignificant, un parell de segons, una decisió, poden portar seqüeles’. One Night With The Valet és un primer avançament. La resta del pastís, en camí.

DISQ, RECUPERANT EL TEMPS PERDUT

NOU REGISTRE

Ja hem comentat varies vegades, que la gent del TdP son dels que pensem que la dècada dels noranta va ser la darrera en escampar llavors. Uns germens per a qui els vulgués recollir.

El quintet de Wisconsin Disq és, des de 2014, de les que es van afanyar a arreplegar-los. Han entregat un segon disc, que és un gratificant recull de influències, totes cuidades, pel gaudi de tota persona que es resisteixi a abandonar aquelles agradoses infusions de finals de segle, ni que sigui durant algunes estones de desesperació. Ho fan amb gran coneixement i estil acurat. L’àlbum en qüestió es diu Desperately Imagining Someplace Quiet i ha sortir ara fa un mes de la mà de Saddle Creek.

Per aquesta sempre difícil segona entrega, la banda liderada per Isaac deBrounx-Slone, ha adoptat una actitud més seriosa respecte de Collector, qüestionant-se l’actual estat de les coses. I ho fan amb ecos de Pavement, Lemonheads, Dinosaur Jr o Stone Temple Pilots per dir-ne quatre. La veritat és que és com si el temps no hagués passat. Ja ens agradaria.

BIRD STREETS, TANCANT CICATRIUS

NOU REGISTRE

El músic de Brooklyn John Brodeur, porta des de fa més de vint anys en nombrosos fronts. El 2018 va debutar com a Bird Streets amb un àlbum homònim, que va fer parar màquines en sec.

Ara, quatre anys després i havent superat inclemències personals i les comunes imposades que ja coneixem, presenta Lagoon, un més que deliciós àlbum amb 12 temes que destil·len power-pop i melodies carregades de bellesa pels quatre costats.  

El va enregistrar a mitja dotzena d’estudis recorrent el país i per confeccionar-lo, va convidar a un grapat d’amics: Aimee Mann, Ed Harcourt, Jody Stephens (Big Star), Pat Sansone (Wilco) o Michael Lockwood amb qui ha editat l’àlbum via Sparkle Plenty/Deko Entertainment, a primers d’aquest mes. Encara que parla d’emocions més aviat amargues, el missatge final vol ser optimista. L'esperança és el darrer que es perd.

“EVIDENCE” – ARA i ALLÀ

SOUNDWALK COLLECTIVE & PATTI SMITH

CENTRE POMPIDOU - PARÍS

fins el 23 de gener de 2023

EXPOSICIÓ

Més que re-sabut és que Patti Smith, ja des de ben jove, estava al cas dels estats més enllà de la nostra esquifida i insignificant existència.

Als seus 75 anys, com a seguidora dels grans gurus de l’avantguarda literària, els capdavanters del surrealisme i menjades d’olla com Arthur Rimbaud, René Daumal o Antonin Artaud, i al llarg de la seva vida, sempre ha intentat compartir l’afany d’expansió mental i introspecció personals.

És inspirant-se en les vides i els texts d’aquests tres poetes, que Patti Smith amb Stephan Crasneanscki de Soundwalk Collective, han muntat una mena de manifestació creativa al Pompidou que estaria molt bé veure. Es diu “Evidence”, una exposició multi-disciplinar que fa un recorregut per les obres d’aquests tres monstres de la imaginació a través dels seus desplaçaments. 

La composició Perfect Vision fa de punt de partida. Entre 2019 i 2021 els dos artistes han anat treballant i confeccionant aquest tríptic d’àlbums, The Peyote Dance, Mummer Love i Peradam que dona forma al recorregut reflexiu sobre l’infinit i l’universal, sobre la recerca espiritual de la unitat real de totes les coses. 

Gràcies a una mescla d’escenografies construïdes en fustes, minerals... cactus al·lucinògens i, és clar, músiques que escoltem amb els auriculars que ens proporcionen a l’entrar, anem circulant per les muntanyes d’Abissínia que Rimbaud va travessar a Etiòpia, els cims de l’Himàlaia a l’Índia de Daumal o per la mexicana serra de Tarahumara – el peiot te l’has de dur tu – d’Artaud. 

Cent-cinquanta sensors ho fan possible i per si no l’abastem, un gran panel ens ajudarà, acompanyat de poemes, fotos i fantàstics dibuixos que s’afegeixen als de Patti Smith, procedents de la seva col·lecció particular i del MoMA.

Diu Patti Smith: ‘La idea principal no és muntar una peregrinació seguint les seves petjades, sinó fer que els visitants imaginin el seu propi viatge. Rimbaud, Daumal i Artaud, necessitaven anar molt lluny, a terres desconegudes, sovint perilloses, per continuar amb la seva recerca de l’absolut. Buscaven altres formes de superar-se a sí mateixos, i les van trobar en una altra banda. És gràcies a ells que jo també un dia vaig deixar la meva Nova Jersey  natal per Nova York. Tenia set de cultura, arquitectura, música, coses noves, experiències... Aquesta exposició tracta d’això: com el viatge físic i/o interior pot transformar-te’.

El 22 d’octubre, 2 dies després d’obrir portes, Stephan Crasneanscki i Simone Merli de Soundwalk Collective i Patti Smith amb alguns convidats especials, van fer una representació de Perfect Vision a la Grande Salle del Pompidou. Fins el 23 de gener.

DARREN HYMAN, COM SI S’OBRÍS DE CAMES

NOU REGISTRE

Darren Hyman és del tipus que si d’ell depengués, ja pot tronar tot el que vulgui.

Ha anat editant obra des de que porta pantalons llargs. Compon dia i nit. Per això ha estat compensat amb reconeixements i encàrrecs de diferents institucions, especialment per vestir relats històrics, sobre els conflictes a l’Anglaterra del segle XVII o comunitats rurals oblidades, per dir-ne dos del temari. A punt de fer els 52 anys, li ha arribat el moment introspectiu. Potser és la crisi de la davallada física, que només alguns humans, fora del grup dels eixerits, tenen.

Es diu You Will Not Die que li ha tornat a editar Fika Recordings en un elegant doble vinil. Està enregistrat totalment per ell, acompanyat de la seva col·lecció de sintetitzadors dels anys 70. Explica sobre l’àlbum: ‘En els darrers anys, la meva vida ha anat canviant i seria estrany que aquest fet no aparegués en la meva música. El darrer disc, Home Time (2020) va ser com l’àlbum de trencament. Ara volia riure’m de mi i aquest estil de disc’. El disc va de festes mediocres i solitaris passejos nocturns cap a casa. A un pas dels ansiolítics.

‘You Will Not Die, la darrera cançó i la que dona nom al disc, va de les relacions de qualsevol tipus que comencen i acaben, però també de la nostra vida interior i com ho processem els canvis a mida que anem envellint. Pensava en la mortalitat i la temporalitat de tot, però també en la fragilitat com alguna cosa bonica per posar-hi música’. Des d’aquí esperem que s’hagi recuperat.

GILLA BAND, COM UNA CAMPANA

NOU REGISTRE

Tenim poques ocasions de submergir-nos en ràfegues d’eficaç i real post-punk. Per sort, de moment podem tirar d’aquests quatre meravellosos incendiaris de Dublín.

Ara es fan dir Gilla Band – per les acabades d’aterrar, abans Girl Band – dir que aporten molt del millor gènere actual en mig d’un endreçat batibull. Amb cada un dels dotze temes que inclou aquest Most Normal, el seu tercer àlbum – al carrer via RoughTrade – et rebreguen l’estòmac, te’l pategen i te’l tornen com nou, sense saber com ho han fet. La veu escanyada de Dara Kiely, una reinterpretació de l’enyorat Mark E. Smith, la guitarra amb vida pròpia d’Alan Duggan, el baix de Daniel Fox i la contundent bateria d’Adam Faulkner, per descomptat ajuden molt.

(fot Robert Watson)

Amb la salvatge distorsió inicial de The Gum, ja et deixen a punt pel recorregut iniciàtic fins que arribes a Post Ryan, quan poca cosa més has de fer. ‘No el descriuria en absolut com particularment accessible’, fa broma Daniel Fox, que també ha produït l’àlbum. ‘De fet, és una bogeria. Hi ha algunes parts que son genuïnament experimentals. Però escoltem coses que son més radicals que el que fem, i encara pensem: “Oh!, aquesta és una bona cançó”. És difícil saber quin és el baròmetre de cada persona’. Escoltar aquest disc et deixa com nova. Com si fos una posta a punt. 

СОЮЗ / SOYUZ, MELODIES EN COMPETÈNCIA

NOU REGISTRE

Fins ara, els japonesos eren els reis del mambo en convertir-se en els fills adoptius del brasil i de la bossa-nova en concret.

Docs els hi ha sortit competència i mai hauríem endevinat des d’on. A la part oriental d’Europa, entremig de Polònia, Lituània, Rússia i la famosa Ucraïna, hi ha un lloc que es diu Bielorússia, amb Minsk de capital. Fins aquí la introducció.

Hem de deixar de banda la imatge que en tenim dels homes en camises de dormir i bombatxos i pensar en que ells també ens deuen imaginar que anem sempre amb barretina. Una cosa és la que et venen i l’altre la realitat, que afortunadament tenen poc a veure.

Son Alex Chamuk (veu, teclats) i ànima de l’assumpte, el multiinstrumentista Mikita Arlou i Anton Nemahai (bateria). Es diuen Soyuz (en rus Союз) i aquest és el seu tercer treball editat. Porten des de 2018 fent un pop fi, cançons electroacústiques amb incursions subtils en el kosmische. Ara han fitxat per Mr Bongo que els hi edita aquest Force Of The Wind que acaba de sortir.

En el tema I Knew It, amb la veu de la compositora d’avant-pop russa Kate NV (Yekaterina Shilonosova), és un clar exemple de que el lloc on siguis, és el que menys importa. Sempre que es sàpiga veure més enllà del nas. 

ADULTS, ENS RECORDEN QUE HEM DE FER SOROLL

NOU REGISTRE

El missatge és el de sempre. La societat que trobem la gent jove, la creada pels adults, és una merda... i aquests Adults, ho saben.

El que ens queda doncs, és lluitar per un món amb un futur més interessant. De la manera que sigui. Inclús recuperant la que s’utilitzava els anys setanta, com a mínim per demostrar que encara som vives, amb una mica més de soroll. No sé si m'explico.

(fot Amy McCarthy)

Un soroll diferent però no menys interessant és el que fan aquests quatre amics de Londres i Manchester. Acaben d’editar via Fika Recordings, el seu àlbum de debut, aquest For Everything, Always, gravat i produït per Rich Mandell (Happy Accidents, ME REX) en un parell de setmanes de l’estiu de l’any passat.

Hi trobarem diferents ecos de a partir de la mirada retrospectiva que fan, d’entre 10 i 15 anys enrere. A partir d’aquí, deixen anar uns quants riffs d’afilades guitarres per dir el que ja sabem: observa com et tracta el capitalisme, fent-te oblidar el que importa realment. Cal fer soroll de veritat.

DRUGDEALER, FA EL SEU HOMENATGE AL RHYTHM & BLUES

NOU REGISTRE

Parla d’amor, però del sòrdid, aquell que l’has d’acabar ofegant amb alguna cosa abans no t’ofegui ell a tu.

Drugdealer, és dels músics que es recrea en les esperances i desesperances de la vida, especialment les amoroses, aquelles que s’arrosseguen per les amples avingudes de LA. Ideal amb cançons amarades de R&B, una bona secció rítmica, un piano Rhodes i la profunda veu que li surt de l’ànima a Michael Collins, a més de les col·laboracions de Kate Bollinger, Sean Nicholas Savage i Tim Presley.

(fot Andrea Adolph)                                    

Porta en el món de la música des de 2010, amb diferents noms. Amb el de Drugdeale, Hiding In Plain Sight és el tercer àlbum, després de The End Of Comedy (2016) i Raw Honey (2019) i és el més enfocat en aconseguir una atmosfera marcada per les composicions R&B que porta tant de temps empaitant.

El tall Someone To Love li va molt be per explicar-ho: ‘Va sorgir d’una jam que amb la banda anàvem improvisant concert a concert durant la darrera gira pels Estats Unts. Un cop a casa, vaig començar a treballar-ho i em vaig adonar que era un dels millors episodis tocant de forma natural. Es va convertir en un veritable tribut al soul que mai havia pensat que seria capaç d’expressar com a vocalista’. El disc ha sortit aquest final de mes via Mexican Summer. 

EVERYTHING BUT THE GIRL, DONEN LA CAMPANADA

QUI HO HAVIA DE DIR

Coses que no t’esperes que passin ni en somnis, de sobte salten als canals de notícies. Vint-i-quatre anys després del seu darrer treball, Everything But The Girl, torna amb nou àlbum.

Una cosa així, també de sobte, et provoca una sacsejada mental, que per alguna cosa som humanes. La parella formada per Tracey Thorn i Ben Watt, referents d’una escena apareguda a mitjans de la dècada dels vuitanta, iniciada amb Eden (Blanco y Negro – 1984) amb una carrera elegant com poques que va acabar derivant en l’obra mestra de downtempo, Walking Wounded (Virgin – 1996) dona la campanada amb un retorn que no s’esperava ni la portera de l’immoble on viuen.

(fot Juergen Teller, Londres 1996)

Després d’una batalla amb Warner per aconseguir els drets dels seus primers àlbums – aquest és el que farà onze – una vegada recuperat el catàleg pel segell propietat de Watts, Buzzin’ Fly, que aplegava el període de 1984 a 1995 i amb la tranquil·litat que això dona, es van dedicar a re-editar-los. 

Un cop posats al dia i per sorpresa de totes, Tracey Thorn ja estava en condicions d’anunciar-ho: ‘He pensat que t’agradaria saber que hem fet un nou àlbum de EBTG. Sortirà la propera primavera. Amb amor, Ben i Tracey’. A què sonarà? Quin aspecte musical tindrà? Ens tornaran a deixar amb la boca oberta? Caldrà tenir paciència. 

El missatge original: 

JUST THOUGHT YOU’D LIKE TO KNOW THAT BEN AND I HAVE MADE A NEW EVERYTHING BUT THE GIRL ALBUM. IT’LL BE OUT NEXT SPRING 😍@BEN_WATT@EBTG

— TRACEY THORN (@TRACEY_THORN) NOVEMBER 2, 2022

PHOENIX PER AL QUE QUEDA DE LA CLASSE MITJANA-ALTA

NOU REGISTRE

Phoenix, la banda de l’ensucrada Versalles als afores de París, porta fent el mateix pop elegant que porta fent des de temps immemorials.

Des del cursi Ti Amo de 2017 que no hi havia gaires noticies seves. A aquestes alçades de la pel·lícula, l’aparició d’un nou treball dels francesos, aporta poca cosa més que una nova tongada de cançons, únicamet per posar en un decadent còctel d’una decadent família de classe mitja-alta, en un àtic de Saint Gervasi.

(fot Shervin Lainez)

El disc es diu Alpha Zulu – també haurien d’escollir alguna altra persona per triar els títols del seus àlbums – i acaba de sortir de la mà de Glassnote / Loyauté. El van enregistrar i produir ells mateixos, diuen que durant l’arrest domiciliari, en el Musée des Arts Décoratifs que es troba ubicat en el Louvre. Lo de l’arrest, com ja se sap, no anava per a tothom.

Tots han dit la seva al respecte. ‘Vam sentir que seria una aventura fantàstica crear alguna cosa del no res en un museu, a l’estar completament sols’ ha explicat Branco Brancowitz, el teclista de la banda. Christian Mazzalai, el guitarrista, ha dit ‘Tenia una mica de por, i amb tanta bellesa al nostra voltant, vaig pensar que seria difícil crear. Però va ser el contrari, no podíem deixar de fer música. En els 10  primers dies, vam escriure gairebé tot l’àlbum’. I és clar, Thomas Mars, com a cap visible: ‘Per a cada àlbum, sempre hem tractat de trobar un lloc inusual. Llavors per aquest, en lloc de discos d’or a la paret, hi havia el trono de Napoleó’. Ha ha ha... amb tot el carinyo del mon, però son una colla d’esnobs.

RIBBON STAGE, FAN DE PONT

NOU REGISTRE

Recullen el testimoni de les bandes pop dels 80 i facturen un producte que carrega piles com qui es neteja les orelles amb un palet de cotó.

Es fan dir Ribbon Stage i després d’un primer intent el 2020 truncat per aquelles famoses qüestions alienes a ells i a tothom, va ser suficient però, perquè la gent de K Records els clitxés.

Son ells qui els hi edita el seu àlbum de debut, aquest Hit With The Most, un mini-lp a 45 revolucions que inclou 11 talls que van directes a les cèl·lules dinamitzadores, aquelles que tenim adormides desconnectades pel sol fet de viure entre el que vivim.

El trio, instal·lat a Brooklyn, son Anni Hilator (veu, baix), Jolie M-A (guitarra) i David Sweetie (bateria) ex-membre de la banda punk mexicana Ratas del Vaticano, que d’entre mig d’un enrevessat soroll d’estimulant fuzz-pop, fan que sorgeixi una enèrgica melodia capaç d’enllaçar amb aquelles bandes que mantenien a la gent en continu estat d’eufòria.