BLONDIE: AGAINST THE ODDS

NOVEL·LA GRÀFICA

Des de Nova York, la ja no tan petita editorial Z2 Comics, especialitzada en temes musicals, fa una aposta d’expansió.

Ho fa, amb una nova novel·la gràfica dedicada als novaiorquesos Blondie. Ha estat realitzada per Amanda Conner i Jimmy Palmiotti i expliquen que combina una versió imaginativa de la història oral de la banda, intercalada amb interpretacions de 10 cançons dels seus àlbums. Sortirà aquesta tardor i es diu Blondie: Against The Odds. 

La novel·la toca la pujada fulminant de la banda en l’escena macarrònica de la ciutat, abans no comencés el seu període gentrificador. Els 10 temes escollits son: X-Offender (76), Fade Away And Radiate (78), Hanging On The Telephone (78), One Way or Another (78), Heart Of Glass (78), Dreaming (79), Atomic (79), Call Me (80), Rapture (80) i Islands Of Lost Souls (82). Ni que sigui per veure dibuixats alguns escenaris històrics de Nova York.

THE CONFEDERATE DEAD, IMMERSIÓ REVER, DEDICADA

VÍDEO

En els temps en que viatjar corporalment, ens ho han convertit en alguna cosa que resulta francament incòmode, és doncs del tot justificat, fer-ho per mètodes no mecànics, sine corpore, que diríem

Una de les millors bandes sonores que podríem trobar pel trajecte, passa pels cercadors The Confederate Dead. Un dels grups més interessants dels que il·luminen el firmament inabastable de la psicodèlia. Des de Londres i amb cinc treballs editats al llarg de la passada dècada, l’any passat van llançar en vinil una recopil·lació dels EP de 2012 i 2017 amb el nom de Barakallah i el disc que fa sis del seu compte, Infinite Expansion. Fa unes setmanes, van editar un vídeo de Fell In A Bad Dream, el tema que tanca l’àlbum, sis minuts i mig d’essència àcid-lisèrgica que els hi dedico a totes les que han aconseguit que el mon sigui cada vegada pitjor. Una abraçada.

HIBOU, MENTRE ARRIBA EL BON TEMPS

A LA VISTA

Al darrera de l’apel·latiu  Hibou trobem a Peter Michel (Craft Spells), un músic de Seattle, nascut per mantenir viva la flama del synth-pop i els repentinats dels vuitanta

Disposa de tres àlbums a vessar de temes plens de sintetitzadors i percussió digital, heretada dels mestres britànics. A ell li agrada dir que estan inspirats en l’amor per l’aigua amb gas, l’estiu i la música dels vuitanta. En la gira del seu darrer treball Halve (2019 - Barsuk Records) va actuar a Supersonic, una de tantes sales de París, ‘després del set, em van presentar a LUHA i ràpidament em va cridar l’atenció el que feia’, explica. Quan va tornar a casa i es va trobar amb que la senyora pandèmia s’hi havia instal·lat, mort d’enyorança, es va posar a escriure lletres en francès per no emparanoiar-se. Ara ens presenta aquest tema, Désir, dream-pop d’altura, editat en col·laboració amb la seva amiga establerta a París, Léa Beneteau – en realitat és de Saint-Nazaire al País del Loira – avançament del que serà un imminent nou EP. Per anar fent temps. 

BIG | BRAVE FAN PENSAR

A LA VISTA

El trio del Quebec, Big | Brave, ha anunciat nou disc. Es dirà Vital i serà al carrer el 9 de juliol via Southern Lord

Fidels a quan les coses funcionen, van tornar als estudis Machines With Magnets a Rhode Island per enregistrar-lo, a mans del seu amic, Seth Manchester amb qui  pensen que coincideixen en el tipus de so que volen aconseguir. La banda continua formada per Robin Wattie, Mathieu Ball i la que va substituir a Loel Campbell a la bateria, Tasy Hudson.

Presenten el tema Half Breed amb un vídeo espectacular de nou minuts, format instal·lació, on el missatge que dibuixen amb la potent veu de Wattie, mostra la trista realitat. En una sola toma d’una persona estesa que es va cobrint de terra amb el trànsit al fons de la imatge, la figura sembla que l’estiguin enterrant viva, fins que al final...

En un comunicat de premsa, expliquen ‘L’acció de tirar pales de terra a sobre d’una persona, actua com una forma de desacreditar, avergonyir i discriminar a la persona. Amb la víctima dolorosament coberta de terra per qui ho perpetra, fora de la imatge, tot el que hem de veure és el mal fet i que queda. Som conscients del què està succeint, el què ha passat, però la font es manté en l’anonimat i el fàcil és no veure-ho’. El final, quan el subjecte, simplement s’aixeca i s’espolsa la pols, és d’una lectura, com a mínim, que fa pensar.

BOBBY GILLESPIE, ESCRIU UNES MEMÒRIES PER FER ALGUNA COSA DIFERENT

LLIBRE

Un dels personatges sense el que les coses no serien igual, és l’escocès Robert Bernard Andrew Gillespie. 

Va néixer el 22 de juny de 1962 a Glasgow, va deixar l’escola als setze anys i es va posar a treballar en el mon de les arts gràfiques. Son pare, membre del sindicat, hi tenia mà. Després de veure en concert a Phyl Lynott a l’Apollo de Glasgow i l’arribada del punk, va comprendre el que havia vingut a fer a aquest mon. Amb el vent de cara, va començar fent de pipa dels Altered Images i anava ficant el nas a tot arreu on podia. La cosa ja va agafar volada quan aprofitant la baixa del bateria d’uns despentinats Jesus And Mary Chain, agafa les baquetes. Amb ells va enregistrar el seu primer disc, Psychocandy, llançat el 1985. Però, tot i l’èxit, com que a segona fila no s’hi trobava, va marxar per dedicar-se de ple a crear Primal Scream, amb qui faria història.   

És, més o menys fins aquí, amb la sortida de Screamadelica el 1991 i la gira corresponent, que explica coses. El llibre es diu Tenement Kids, títol extret, segurament, d’un dels temes del disc More Light de 2013. Està estructurat en quatre parts, on van apareixent el Summer Of Love, Boys Own Parties, la relació amb el pobre Andrew Weatherall, la seva estimada Margaret (Thatcher), l’Alan (McGuee) i Creation Records, fent tot plegat, de fil conductor.

Ell mateix aclareix com va anar la cosa: ‘A principis de 2020, volia desafiar-me creativament i fer alguna cosa que no hagués fet encara. No volia fer un altre disc, ja n’havia fet molts. Així que vaig decidir escriure unes memòries dels meus primers anys de vida. Vaig treballar-hi durant tot l’estiu, tardor i hivern d’aquell mateix any. I aquí està’. Es publicarà el 28 d’octubre, a través de White Rabbit Publishing. Al final, qui s’avorreix és perquè vol.

NICK CAVE / WARREN ELLIS – CARNAGE, EL DISC

A LA VISTA

Malgrat haver treballat junts en els Bad Seeds, a Grinderman o component bandes sonores per  a cine i teatre, aquest es pot considerar el seu primer disc d’ells dos sols

Es diu Carnage i sortirà físicament el 28 de maig. El comunicat de premsa informa que va ser enregistrat al llarg d’algunes setmanes durant l’aturada general forçada. O no del tot. A part, cadascun d’ells a dit la seva. Cave descriu el disc com ‘un disc brutal però molt bonic, que va fer niu en una catàstrofe comunitària’. Per Ellis, ‘el disc va formar part d’un procés accelerat d'intensa creativitat, les vuit cançons van estar allà d’una manera o altre en els dos primers dies i mig’.

L’anècdota la podria explicar un fan quan, en un mail compartit en el lloc web Red Hand Files, a la pregunta d’aquest a Cave sobre com anava el confinament, el músic li va donar el títol del disc i va escriure: ‘He anat a l’estudi, amb Warren, per fer un disc’. Sort que no tothom s’acollona davant de les “noticies”.

STONY SUGARSKULL, UN VIATGE QUE HA ACABAT BE

NOU REGISTRE

Els singles Butterflies, Empty i House On Fire ja anaven descobrint-nos el talent i personalitat d’Stony Sugarskull

Finalment arriba el disc de debut de la Dra. Monika Demmles, Lioness, que des de Berlín ens avisa de tot el que ha de venir. Ens presenta el vídeo pel tema que tanca el disc, Veronica, amb la col·laboració de Gil de Ray des de Londres. Explica que va tenir una mena d’auto-descobriment musical, provocat per un accident que va patir en una autopista alemanya, del que en va sortir pels pèls, i un posterior viatge pel sud dels Estats Units. Mancades d’auto-descobriment és com estem totes. Viatgem, però amb compte. En vinil via Sugarskull Records (DE), STP Records (UK) i Moon Bus Records (USA).

POLY STYRENE: I AM A CLICHÉ

DOCUMENTAL

El documental, basat en el llibre Dayglo: The Poly Styrene Story, escrit per Celeste Bell, filla de Poly Styrene i Zoë Howe, que es va editar oportunament el setembre passat, sembla que finalment veu la llum

Dayglo: The Poly Styrene Story (edició especial) - el llibre escrit per la filla

Des del 2017 que se’n parla. Evidentment, aquest tipus de documental no reben el suport necessari per dur una altra velocitat. Al final, es va haver d’activar una campanya per poder-lo acabar. El van co-dirigir la pròpia filla i Paul Sng. Han explicat que han pogut comptar amb molt material d’arxiu inèdit, molt d’ell de la seva pròpia mare, i que han visitat tres continents per entendre millor la faceta de Styrene, com icona del punk i com a persona. Inclou també diverses entrevistes a persones que l’han conegut o que les ha influït: Vivienne Westwood, Neneh Cherry, Thurston Moore o Kathleen Hanna per nombrar-ne quatre. La data escollida ha sigut aquest divendres passat a través de Modern Films Entertainment.

Nascuda el 1957 a Londres com a Marianne Joan Elliott-Said, britànica i barreja d’origen somali, va ser després de veure als Sex Pistols en un local a Hastings Pier l’any 1976 quan va veure clar, com tanta gent, el seu destí. Va treure un single i va formar els X-Ray Spex, amb qui va editar un únic i imprescindible àlbum, Germfree Adolescents (1978 – EMI). Va tenir una vida complicada, que el 2011 es va acabar abans d’hora per un càncer, als 53 anys. Per més detalls, veure Poly Styrene: I Am A Cliché. 

DIR-SE FOGERTY i COMPLIR EXPECTATIVES

NOU REGISTRE

Si el teu pare es diu John Fogerty, tens un gran ventall de possibilitats i coses a fer al teu davant. Però si vols fer música, sobretot ni vulguis ni tan sols intentis assemblar-t’hi

Dos dels seus fills, Shane i Tyler Fogerty, que a vegades han acompanyat en algun concert a son pare, eren un dia en un d’aquests, a Hyde Park. El concert era amb Bruce Springsteen – alerta – i estaven caçant mosques al backstage quan la E Street Band els van encerclar i van començar a cantar el famós espiritual When The Saints Go Marching, com escalfant abans de sortir, ‘...i de sobte estàvem com,... què? què està passant? I em va fer pensar en que tenia molta sort – i que ho digui – i que no havia de deixar que se'm puges al cap. Però sí. Era això el que estava buscant’, recorda Tyler. 

Debuten amb el nom de Hearty Har i l'àlbum Radio Astro, un disc, desafortunadament només en CD, i afortunadament, res a veure amb el que feia son pare, on es passegen per diferents sonoritats. Des del que se’n diu neo-psicodèlia, Radio Man ’56, Can’t Keep Waiting, Waves Of Ecstasy, fins una aproximació al soul amb Calling You Out, al garatge amb Scream And Shout o fins i tot a Morricone, amb Canyon Of The Banshee. Aquest Fare Thee Well, a sobre és divertit. Al final, una mica de tot el que deuen haver mamat. Com unes esponges.

CARNIVOROUS PLANTS, EXPERIMENTACIÓ AL RESCAT

ALTRES REGISTRES

Owen Chambers, és un apassionat de la música. Entenent per música, qualsevol tipus de treball sonor que es pugui gravar

Te el seu propi segell, Liquid Library, amb seu a Bristol, des d’on edita tot el que li agrada en format cassette. Des de la seva frenètica activitat, personalment també executa algun que altre treball. Com per exemple ara, que com a Carnivorous Plants, edita Solo Guitar II – continuació del Guitar I – a través del segell NIM. Son sis talls enregistrats a pèl en una gravadora digital de dues pistes. Chambers a través de les cordes de la guitarra, com si fos el nostre paladí, va creant cascades d'infinites partícules que les escampa i ens protegeix de tot el que hem d’aguantar. Poesia sonora al quadrat.