Aquest és l'aspecte que oferia ahir la sala Bikini moments abans de començar el concert. L'enigmàtic Mark Everett, parava novament a Barcelona, aquest cop per presentar-nos la seva darrera obra emmarcada com una trilogia composta per Hombre Lobo, End Times i Tomorrow Morning. No hi cabia ni una agulla de cap. Portes obertes i gent a fora el vestíbul fent puntetes per veure alguna cosa més que el cap gros del teu davant. Una freda pantalla instal·lada a la sala anexa per poder seguir el concert, qui volgués veure'l sense empentes ni trepitjades. Màxima expectativa. Encara no eren tres quarts de deu que apareix en escena. Enfundat en una mena de mono blanc, amb un mocador al cap lligat al darrera i ulleres de sol, inicia el concert amb Daisies Of The Galaxy en solitari. Ja amb la banda al complert - curiosament, també tots amb barba i ulleres de sol - dues guitarres - intercalant amb una steel guitar - baix i bateria, encetem el viatge arcà de la mà de l'home llop. Anàvem fent camí amb End Times, What I Have To Offer, ens revolcàvem amb la pertorbadora Prizefighter, de sobte el trajecte es convertia en somni de colors amb versions com She Said Yeah dels Stones o amb Summer In The City de Lovin' Spoonful, lliscàvem damunt de Spectacular Girl, ens delectàvem en la memòria escoltant My Beloved Monster o més tard amb I Like Birds, continuàvem amb Fresh Blood, Dog Faced Boy o That Look You Gave That Guy. Ja a la recta final, la nota exultant amb un Mr.E's Beautiful Blues, disfressada del clàssic Twist and Shout, una Summertime irracional i feroç i finalitzant el set amb I Like The Way This Is Going i Oh So Lovely, recuperant el fil inicial sa i estalvis. I això és una síntesi. Se'm fa molt difícil resumir un concert d'aquest home. La seva suposada complexitat personal deriva en una calma i seguretat absolutes dalt de l'escenari. La seva il·limitada discreció deriva cap a una explosió de sentiment i força de la qual ahir en vam sortir tots esquitxats. Chapeau, Mr. E.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada