Es presentava a la ciutat per primer cop
aquest dijous passat. Com que soc molt mitòman m’hauria agradat anar-hi, però
no ho vaig fer per un parell de coses: perquè pagar casi 30 euros em semblava
una exageració (potser no soc tan mitòman?) i perquè no hi havia horari previst
per a la seva sortida a escena en un cartell que incloïa sessions de música
enllaunada i la meva disposició a suportar-les era zero. Llegeixo algunes crítiques posteriors i totes
coincideixen en dir que els fets van ser poc engrescadors amb una Gainsbourg poc disposada, poc comunicativa,
desmotivada i amb forces ganes de tocar el dos. Que tenia un mal dia.
Aquesta va ser la seva estrena en disc de
llarga durada. L’interès del treball radica en escoltar l’embrió formant-se, en
unes senzilles tonades murmurades per la veu adolescent d’una estrella
predeterminada que inclouen a més, dos temes interpretats a duo amb el seu
pare. L’àlbum no es pot pas considerar un clàssic del pop, però sí del francès.
I com que el so dels vuitanta ens formigueja novament pel cos, potser per
això l’altre dia al Razz es va atrevir a repescar algun d’aquells temes. El que
no em queda clar és quins va interpretar. El Bianciotto del “Periódico” diu que Ouvertures Éclair i Don’t
Forget To Forget Me i el Sánchez del “Mondo”
afegeix a més d’aquestes dues, Pour Ce Que
Tu N’Étais Pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada