FLAGS
FROM THE OLD REGIME
C/ CALÀNDRIES, Nº 10 – BARCELONA
ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY
Mai la pintura la pintura representarà
per a Dylan ni per a cap de nosaltres
el que ha pogut aportar la seva persona musicalment parlant. Igual passa amb Doherty, els seus quadres no li faran
cap ombra a la relació que va tenir amb Kate Moss ni esclar, a Up The Bracket.
L’assumpte però, és que l’obra de Doherty
tampoc es pot comparar amb la de Dylan.
Un és producte d’uns anys convulsos que van aportar una gran creativitat al món
i l’altre n’és del inevitable desencís i la conseqüent derivació cap a la manca
d’aquesta creativitat. Però fem-ne cinc cèntims, hi ha excepcions.
La setmana passada, tots dos van
inaugurar exposició. Per a Bob Dylan
és la primera vegada, encara que recordo com a mínim algun intent anterior. Doherty l’any 2006 ja va exposar
algunes de les seves obres en sendes exposicions a Londres i París.
Dylan ho fa en una galeria de Manhattan,
la Ross Art Group, amb el nom de Drawn Blank Series i son gairebé una
cinquantena de dibuixos, notes i quadres realitzats entre 1989 i 1992. Els
preus, entre els 2.500 i els 425.000 i com sol ser habitual en aquest tipus de
cosa, la recaptació anirà destinada a la T.J.Martell
Foundation que treballa en la lluita contra el càncer i la sida.
Per la seva part, el cantant de The Libertines, en coautoria amb Alizé
Meurisse, ha penjat trenta de les seves pintures realitzades des del 2002 en
endavant, penjades a la galeria Puntoaparte
de Barcelona al barri de Sarrià amb el nom de Flags From The Old Regime, exposició que fins avui s’ha pogut veure
a París i a Ginebra i d’aquí, que estarà fins a finals de mes, marxarà cap a
Moscou i Nova York. Doherty encara
està a la ciutat, de fet, moments abans a la meva visita era a la sala i segons
m’ha explicat Fabienne Yot, la propietaria de la galeria, li encanta Sarrià, el
barri on està situada la sala. Prova d’això és que en comptes d‘utilitzar els
serveis d’un luxós hotel, dorm en un matalàs a terra de la mateixa galeria i
igual que va arribar a aquí amb la seva furgoneta molt més tard del previst, a
Hamburg, la seva següent parada, des de diumenge que l’esperen. Si troba a
gust, dit per ell mateix, i que hagi coincidit, de manera casual o no, (això el
meu excessiu sentit de la discreció no m’ho ha deixat esbrinar) amb el seu
company de The Libertines Carl Barât
i que estiguin fent les paus gaudint de l’encara pacífic barri – passejant per
la plaça Artós, per la de Sant Vicenç – no ajuda a la seva puntualitat.
En quant a preus, hi ha de tot, assequibles i menys, depèn de qui sigui la butxaca, el més car és Haine Dureé Date, que porta una mica de
sang del cantant. La tècnica que comporta l’aplicació del
líquid viscós, l’artista l’anomena ‘esquitx arterial’. Fa dos anys en va vendre
un amb aquesta mateixa tècnica, duia sang d’ell i d’Amy Winehouse, de qui per un temps va ser-ne parella, per una xifra
que no he pogut concretar d’entre 30.000 i 40.000 euros. Assegura que des de
que un monjo de Thailàndia li va dir que era negatiu en termes energètics i que
el missatge que transmetia era extremadament perillós, que la va deixar
d’utilitzar.
En qualsevol cas, l’exposició val
moltíssim la pena de visitar. Els quadres son una expressió sincera d’una ànima
àvida per fer-ho, en un espai inundat de creativitat, on cada objecte té el seu
precís racó, tot especialment muntat pel propi Doherty. Perquè no solament hi ha obra seva a les parets, sinó
escampat per tot arreu aconseguint només al traspassar la porta del carrer que
hi dona accés, que m’hagi sentit imbuïda per un esperit que per uns dies ha
convertit Sarrià en santuari de culte pop. I això, contadíssimes vegades ho
podem viure.
