VINÇON

D’ESQUITLLADA

Com d’altres establiments històrics de la ciutat, li ha arribat l’hora de l’adéu. Suposo que moltes són les circumstàncies del seu tancament. La majoria d’aquestes, segur que poc encoratjadores. Però deixem-ho córrer.

 

Passejar – ja no dic comprar – per tots els seus metres quadrats, era tota una vivència. Objectes d’utilitats diverses i de tot tipus de materials i colors – ja no dic preus – convertien l’experiència en alguna cosa més que una simple necessitat. Molts d’aquests estris indiscutiblement formaven part de la cultura pop més ben parida i de la que en podíem gaudir senzillament fent-hi una visita. Allà encara si podia trobar iniciativa, risc, passió, sentiments i capacitats que sí mouen a les persones. Doncs això, també s’ha acabat.

 

La trobaré molt a faltar.

 

 

 

 

POPARB 2015

DINÀMIQUES DE NO-MASSES

Aquesta és una entrada nostàlgica, ressentida, amarga. I paro per no fer-me més sang. És que la dinàmica de vinga festivals, vinga fer números calculant quants calerons deixaran els amants de la festa, mentre, aquell que sí, que fa les coses per amor a la música, traient hores d’allà on pot, perquè la gent treballa, tard o d’hora haurà de fer el mateix però per no acabar enganxant-se els dits.

 

Recordo l’excitació de l’Anna Cerdà el primer any, parlant dels espais, dels grups, de la gent. No té preu.

 

Amb l’onzena edició, el PopArb s’ha acabat.

 

Com sempre passa, marxen els millors.

 

cartell de la primera edició
 

 

cartell de la darrera
 

 

 

BYE BYE GRATEFUL DEAD

6 DE JULIOL 

CINEMA 

 

 

La música, tal i com l’hem entès fins ara, està morint. Sembla que, tal i com hem pogut copsar darrerament en esdeveniments de modernitat oficial, han de néixer d’altres formes d’expressió musical, amb forces llumetes que s’encenen i s’apaguen, tant si ens agrada, com si no. 

 

Hi ha qui diu que el futur de la música passa per bandes-clon. D’altres que per simples hologrames. O sigui, fum. D’altres són del parer que ja està morta fa temps, i la catipén que desprèn es suma a d’altres catipéns d’altres conceptes diversos. Per catipéns no hem de patir.
 

 

 

Grateful Dead, han anunciat el seu darrer concert abans de desaparèixer com a banda. L’esdeveniment, el 6 de juliol al Soldier Field de Chicago i serà retransmès en directe per qui el vulgui veure i escoltar a través d’una pantalla en diferents ciutats del món, entre elles Barcelona. Al complex Heron City i al Parc Vallès de Terrassa.

 

El dol ens envairà aviat del tot.
 

 

REINTERPRETAR TAMBÉ S’HI VAL

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

Divertit el treball que ha realitzat Huw Gwilliam inspirant-se en el llibre Penguin By Design, reinterpretant el disseny d’algunes cobertes de discos a l’estètica adoptada els anys seixanta i setanta dels llegendaris Penguin Books, l’editorial anglesa que va apostar pel llançament de llibres a preus molt assequibles i que avui continua sent una de les més fortes en llengua anglesa.  

www.flickr.com/photos/littlepixel/sets

 

 

A GIRL WALKS HOME ALONE AT NIGHT

CINEMA

Sempre m’han fascinat les pelis de draculins i draculines, desde Bela Lugosi (Lew Landers - 1944) fins a Tilda Swinton (Jim Jarmusch - 2013). Al llarg d’anys, el degoteig de bons films sobre aquest influent personatge, tret de les inevitables excepcions comercials, no ha parat. Els Drácules de la productora anglesa Hammer al llarg dels anys seixanta i setanta, són impagables en quant a estètica pop. El recent desaparegut Christopher Lee, de la mà de la mítica productora anglesa, figura com a representant indiscutible del personatge transsilvànic, així com també les germanes Mary i Madeleine Collinson (1971).

 

Christopher Lee en una imatge promocional

 

Twins Of Evil

 

 

Ara és el torn de Sheila Vand de la mà de la directora iraniàna-americana Ana Lily Amirpour amb aquest seu primer llargmetratge dedicat a tan inspiradora figura i amb rigorós i impecable blanc i negre. L’escenari, la ciutat de Bad City on putes, drogoaddictes i altres éssers corrents campen en la millor de les normalitats. La dolenta, cerca les víctimes amb xador. Es va estrenar al Sundance Film Festival i es va poder visionar al darrer Sitges a toc de trompeta i platerets.

 

 

 

Sheila Vand, Ana Lily Amirpour i Elijah Wood,

un dels productors del film, al Sundance 2014

(gettyimages)

 

 

 

 

THE MUFFS

CONCERT

Desconec quina mena de cereals es deuen prendre per esmorzar aquest ‘terceto’ de Los Angeles. I ja no m’ho pregunto per sopar. La vitalitat que van despendre la nit de dijous a la sala del carrer Nou no és normal. Com tampoc, a aquestes alçades, l’estat d’eufòria en que ens van deixar una hora llarga després de començar l’exhibició. Quin bé de Déu. Deu anys després d’aquell Really Really Happy, editen nou treball, Whoop Dee Doo, un disc farcit de temes d’un vitamínic power pop, encapçalat pel brillant Weird Boy Next Door que supera tota expectativa.

 

Els xiscles de Kim Shattuck deixaven clar qui manava allà i la resta, submises als seus peus. Enamorada novament.