RUMIAMENTES I BARRINADES
En una entrevista publicada a la revista The Beat, Bobby Gillespie es
deixa anar una mica i, entre altres repassades, fa afirmacions que en unes
altres circumstàncies podrien ofendre molt, però que actualment entren per una
orella i surten per l’altra.
Situats en el context de que en aquest moment
de la historia del pop, ningú critica el sistema, o ben pocs, que algú et digui
que tens orxata a les venes i serradures al cap pel fet d’escoltar a la Rihanna o Kanye o anar a festivals pensant-te que és la cosa més güai del món, participant així del mercat musical infectat pel neoliberalisme i el capital
financer, no hauria de fer-te gràcia.
I què?... es deuen preguntar algunes persones.
Ni putu cas.
Coachella –
sense comentaris
Fa cosa de tres anys, quan Primal Scream van editar "More Light" i el senyor Gillespie va atacar el sistema, el neoliberalisme i tota la resta d'ismes possibles tant des de les lletres de les cançons com en cada entrevista que concedia, una revista anglesa va publicar una carta d'un desconcertat lector. El pobre home es preguntava com era possible dir tot allò en públic i a la vegada portar els fills a una de les escoles privades més elitistes de Londres.
ResponEliminaDoncs bé, ara sóc jo qui es pregunta com es pot parlar tan alegrement de capital i neoliberalisme, i al mateix temps cedir els drets de "Movin' on Up" per a un anunci de cotxes (porta setmanes emetent-se). A mi em sembla fantàstic que Gillespie faci amb la seva obra allò que li vingui de gust (per alguna cosa és seva), i sobretot que s'hi guanyi la vida tan bé com pugui (només faltaria). El que ja no em sembla tan bé és que esdevingui part activa del mateix sistema que tant critica i a la vegada es dediqui a alliçonar la resta de la humanitat. O és que ell no ha tocat mai en cap macrofestival? (Sense anar més lluny, bona part dels concerts que PS han ofert a Barcelona durant l'última dècada han tingut lloc al Fòrum).
Ara bé, un cop dit això i malgrat les seves incongruències, ja m'agradaria a mi que al panorama musical de casa nostra existís algú com Bobby Gillespie. Algú que, discursos de classe al marge, entengués que existeix més revolució, més transgressió, més llibertat i més vida fora del sistema en un moviment com l'acid house o la cultura rave, que en tota la retòrica dels antisistema amb sou de funcionari que tant abunden darrerament... Per cert, i amb això ja acabo, molt recomanable "Bobby Gillespie Presents Sunday Morning Comin' Down", un recopilatori de cançons de ressaca auspiciat l'any passat pel mateix Gillespie (i que personalment trobo força més consistent que l'últim disc de PS). Perquè això de fer la revolució està molt bé, però agafar una bona merda de tant en tant tampoc va gens malament...