RUMIAMENTES I BARRINADES
És cert que a part del que fan les Dixie Chicks, - lluny queden les
cançons de Gram Parsons – l’estil
que es coneix com a country es poc reconegut per la defensa d’actituds
progressistes. A principis d’aquesta dècada i per reblar el clau, ha aparegut
el bro-country: noies, alcohol i
cotxes de la mà dels salvadors del món.
(fot Matt Cowan)
Darrerament, i com és obvi, als Estats Units
està sent tema de tertúlies, on es debat que poc han canviat les coses i a les
lletres de les cançons, a la dona se la continua descrivint amb els típics i
tòpics argots de sempre, i es pregunten què fa que malgrat la presumpta tendència
al canvi, es mantingui el missatge masclista: serà que els homes continuen
necessitant sentir-se en un extracte superior i per això han de compensar-ho
descrivint a la dona com a objecte?
Conclouen afirmant que si és així, es veu poc
probable que aquesta tendència desaparegui sota la presidència d’una dona.
Dir que amb la conclusió ho han clavat és
poc.
Que aquest món està ple d'animals (i no pas dels que viuen a la selva) i que alguns d'ells fins i tot es dediquen a la música no t'ho discutiré, però d'aquí a dir que al country hi falten veus crítiques o avançades (perdona que m'estalviï l'adjectiu "progressista", porto massa anys associant-lo amb PSOE i similars), trobo que hi ha un tros.
ResponEliminaSalvant excepcions (com en qualsevol altre gènere: el món del rock també té els seus Ted Nugents, i de tant en tant surten artistes de reggae i de hip hop amb missatges clarament misogins i homòfobs), crec que la majoria de grans veus del country han mantingut actituds crítiques i avançades en molts aspectes. Penso en Johnny Cash, Hank Williams, Jimmie Rodgers o Merle Haggard (que deia el que deia i ho deia com ho deia, però la seva trajectòria vital és molt més coherent i rebel que la de molts hippies amb xalet a primera línia de costa). També en Kris Kristofferson, que ara sembla que està fora de circulació per temes de salut però fa un parell o tres d'anys en va deixar anar unes quantes de bones durant un concert a Barcelona.
I pel que fa a músics en actiu a dia d'avui, a banda de Dixie Chicks -que van aixecar certa polseguera pels seus comentaris sobre l'administració Bush i poca cosa més: en aquell grup l'única que realment es mulla és Natalie Maines-, citaria a Steve Earle i Lucinda Williams, a diversos dels seus contemporanis, i a tota una corrent més o menys subterrània que comença a treure el cap de forma paral·lela al fast food que Nashville porta dècades manufacturant (penso en Margo Price i companyia). I això per no parlar de tota l'escena queer que s'ha generat al voltant d'Hurray for the Riff Raff...