dijous, 13 d’octubre del 2016

MACHOS MANS

RUMIAMENTES I BARRINADES


És cert que a part del que fan les Dixie Chicks, - lluny queden les cançons de Gram Parsons – l’estil que es coneix com a country es poc reconegut per la defensa d’actituds progressistes. A principis d’aquesta dècada i per reblar el clau, ha aparegut el bro-country: noies, alcohol i cotxes de la mà dels salvadors del món.


(fot  Matt Cowan)


Darrerament, i com és obvi, als Estats Units està sent tema de tertúlies, on es debat que poc han canviat les coses i a les lletres de les cançons, a la dona se la continua descrivint amb els típics i tòpics argots de sempre, i es pregunten què fa que malgrat la presumpta tendència al canvi, es mantingui el missatge masclista: serà que els homes continuen necessitant sentir-se en un extracte superior i per això han de compensar-ho descrivint a la dona com a objecte?




Conclouen afirmant que si és així, es veu poc probable que aquesta tendència desaparegui sota la presidència d’una dona.

Dir que amb la conclusió ho han clavat és poc.


1 comentari:

  1. Que aquest món està ple d'animals (i no pas dels que viuen a la selva) i que alguns d'ells fins i tot es dediquen a la música no t'ho discutiré, però d'aquí a dir que al country hi falten veus crítiques o avançades (perdona que m'estalviï l'adjectiu "progressista", porto massa anys associant-lo amb PSOE i similars), trobo que hi ha un tros.

    Salvant excepcions (com en qualsevol altre gènere: el món del rock també té els seus Ted Nugents, i de tant en tant surten artistes de reggae i de hip hop amb missatges clarament misogins i homòfobs), crec que la majoria de grans veus del country han mantingut actituds crítiques i avançades en molts aspectes. Penso en Johnny Cash, Hank Williams, Jimmie Rodgers o Merle Haggard (que deia el que deia i ho deia com ho deia, però la seva trajectòria vital és molt més coherent i rebel que la de molts hippies amb xalet a primera línia de costa). També en Kris Kristofferson, que ara sembla que està fora de circulació per temes de salut però fa un parell o tres d'anys en va deixar anar unes quantes de bones durant un concert a Barcelona.

    I pel que fa a músics en actiu a dia d'avui, a banda de Dixie Chicks -que van aixecar certa polseguera pels seus comentaris sobre l'administració Bush i poca cosa més: en aquell grup l'única que realment es mulla és Natalie Maines-, citaria a Steve Earle i Lucinda Williams, a diversos dels seus contemporanis, i a tota una corrent més o menys subterrània que comença a treure el cap de forma paral·lela al fast food que Nashville porta dècades manufacturant (penso en Margo Price i companyia). I això per no parlar de tota l'escena queer que s'ha generat al voltant d'Hurray for the Riff Raff...

    ResponElimina