COURTNEY LOVE ES REBOTA

EMBOLICA QUE FA FORT

Responent a una publicació de Bust Magazine on demanaven que Bikini Kill no toquessin només a Nova York i Los Angeles i ampliessin dates, Courtney Love explota: ‘Parla per tu només. Son l’engany més gran de la historia del rock’n’roll’. S’esplaia encara més i diu que ‘son unes amateurs, Hanna és un simple hype... Fan pudor. Això es tot!’

Courtney Love no deu poder dormir sinó és a base de Diazepans. Sembla ser que la teràpia que va haver de fer fa uns anys arrel ja d’un altre incident amb la líder Riot Grrrl no va servir de res. La mania que li continua tenint a Kathleen Hanna li estarà amargant la vida i... li està donant titulars que al final és el que compte. I si és per una baralla, ja ni t’explico. Llàstima que sigui tan lluny sinó encara acabaria fent parella amb la Rahola.

DOHERTY FOREVER

AVANÇAMENT DISCOGRAFIC

El nostre estimat Pete Doherty ens ha donat una alegria. L’aparició prevista per aquest abril via Strap Originals / Cargo Records, del que van enregistrar ell i la seva nova banda els The Puta Madres, durant un cap de setmana llarg, en una ville francesa que es suposa és casa seva i un estudi a Normandia. Aquest n’és el primer single.

Encara el recordem tocant per Sarrià la primavera d’ara farà cinc anys.

EL JAPÓ, LA NOVA TERRA PROMESA

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Acidclank son una banda d’Osaka que han editat Addiction, el nou treball on mantenen tooooootes les influències psyches i shoegaze de que s’han anat empapant, i els hi treuen brillo. Han anunciat l’edició en vinil per un dia d’aquests.

Al país del sol naixent estan passant coses de les que hauríem de prendre nota. Aquest any en farà 60 d’aquell article d’en Lluís Serrahïma, “Ens calen cançons d’ara”, que va escriure enlluernat per la chanson française i va ser el detonant de l’aparició del fenomenu de la nova cançó.

Doncs ja no ens en calen més. Amb que cada any facin la cançoneta de l’estiu de la TV3, en tenim més que suficient. Ara hauríem de canviar de punt de mira i fer com els japonesos, que sabem, com ells, que copiant també s’aprèn. Pel bé de la nostra salut. 

PETER GREENAWAY, DESENFRENAT

EMBOLICA QUE FA FORT

Sembla que amb això del Brexit, els anglesos hagin acabat de perdre la vergonya. Peter Greenaway, el director de The Draughtsman’s Contract (1982) i The Belly Of An Architect (1987), té al cap retre un homenatge al clàssic de la literatura nord-americana On The Road de Jack Kerouac, fent una instal·lació on ens preguntem on anirem a parar amb tanta autopista i automòbils que aniran sols. Diu – i aquí té raó – que portar un cotxe als anys cinquanta, seixanta i setanta, comportava l’emoció del propi fet de conduir-lo i que ara, sembla que només en serem simples tripulants, sense cap control sobre ell, com una cosa desapassionada.

La instal·lació està en fase de projecte. A causa del seu milionari cost, està pensant en fer-ho a Dubai, on diu que ja hi han mostrat un fort interès, abans no viatgi a Europa. Esperançat comenta que ‘a aquests potencials financers els hi fascina la idea’.

Tot està fatal.

primers esquetxos del propi Greenaway (fot.Peter Greenaway)

TUTTI... ECCITATO

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Per aquest mes que ve, i després de 36 anys, està previst el llançament del segon disc de Cosey Fanni Tutti, una de les personalitats més carismàtiques del pop. Ens caldria molt de temps per fer-li una intro prou satisfactòria. El seu pas pel col·lectiu COUM o Throbbing Gristle la va dotar de prou energia per posar de potes enlaire l’escena experimental de les darreres quatre dècades. O va ser al revés?

Les vuit cançons de componen aquest Tutti (Conspiracy International), originalment van ser compostes per la banda sonora del documental autobiogràfic Harmonic Coumaction, presentat l’any passat dintre dels actes commemoratius per a la retrospectiva COUM Transmissions. El mateix any va treure també un llibre autobiogràfic on repassava en 500 esplèndides pàgines el seu recorregut artístic, editat per Faber & Faber (original anglès) per a les més curioses. 

ANDREW WASYLYK, RETROBAMENT AMB EL MILLOR FOLK BRITÀNIC

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Melodies i progressions escoceses, reflexes del Mar del Nord i els impressionants paratges de Seaton Cliffs o Lighthouse. Un àlbum intens, enregistrat amb tot el sentiment que requeria per obtenir un resultat tan equilibrat com el que ha aconseguit Andrew Wasylyk, que és com es fa dir el multi-instrumentista i productor escocès Andrew Mitchell que temps enrere podíem trobar formant part de la graella de bandes com Idlewild o Electric Soft Parade.

Entronca amb el british folk dels setanta i l’escena del Canterbury Sound amb la voluntat de “recuperació” de sonoritats antigues. Amb ell, no és estrany que ens vinguin al cap noms com el de Robert Wyatt, encara que hi ha qui hi veu també proximitat a alguns dels treballs de Brian Eno.

The Paralian aquest primer de febrer mitjançant Athens Of The North.

EL FANZINE PUNK

RIPPED & TORN – 1976/1979

Publicat per ECSTATIC PEACE LIBRARY

D’ESQUITLLADA

Tony Drayton – Tony D – va ser un activista del punk i qui va crear un dels documents més representatius del moment, Ripped & Torn, el fanzine que no faltava en cap habitació on residís un incendiari com Déu mana. Després d’un entretingut treball, s’han aconseguit reunir els 18 números que es van editar del 76 al 79 i l’editora de Thurston Moore, Ecstatic Peace Press, en col·laboració amb Tony D, els ha imprès de nou en format llibre, reproduint de manera fidel aquelles pàgines que de forma gairebé artesana eren l’òrgan oficial underground de finals d’aquella remuguda dècada dels setanta. Hi ha una impressió limitada fins esgotar existències signada pels propis Tony D i Moore.

SLEATER-KINNEY, REFINADES?

EFECTES COL·LATERALS

Ha sigut la propia Annie Clark que ho ha escampat. L’assumpte és que el proper disc de les noies d’Olympia estarà produït per St.Vincent. Quin serà el resultat de la mescla d’ambdues entitats? El que està clar és que l’esperit Riot Grrrl dels inicis probablement quedi pel record. Les vides canvien, com molt bé deia Carrie Brownstein a Stereogum quan explicava que ara les cançons en comptes de sorgir en el soterrani de casa, sorgeixen mitjançant el mail. Llàstima que sempre canviïn en el mateix sentit.

JEFFREY LEE PIERCE, CONVÉ MOLT

ESTÍMULS

Després de més de 20 anys del seu traspàs, s’ha anunciat la realització d’un documental sobre la vida de Jeffrey Lee Pierce. Es dirà Elvis From Hell i inclourà entrevistes a Nick Cave, Jack White, Mark Lanegan o Jim Jarmusch, tot sota direcció d’Heiko Lange (B-Movie: Lust And Sound In West Berlin). A banda d’un parell d’enregistraments en solitari, entre 1981 i 1993 Pierce amb la seva banda The Gun Club va enregistrar set àlbums d’estudi, discos que van influenciar a nombroses bandes de finals del segle passat.

Jeffrey Lee Pierce va deixar el cos el març del 1996, amb 37 anys. Tenen previst tenir enllestit el documental el 2020. El temps passa volant.

LIBERXINA, POP i NOUS COMPORTAMENTS ARTISTICS, 1966-1971

fins el 22 d’abril al MNAC

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Al MNAC s’està exposant un bon grapat de interessants obres d’artistes amb accent català executades al llarg de la segona meitat de la dècada dels seixanta. Van ser anys de canvis i moviments com el Pop-Art i la Nova Figuració, que van ser alguns dels més representatius. Dels valencians d’Equipo Crónica, Antoni Porta, Arranz-Bravo, America Sanchez, el Grup del Maduixer o Joan Rabascall per citar-ne quatre, son algunes de les obres exposades que podem veure.

cartell de l’exposició amb un disseny d’Enric Sió (1968)

El catàleg insisteix amb el discurs d’aquests artistes i la seva intenció política, la critica a la societat de consum, al poder establert, però aquestes suposades conseqüències reflectides a la nostra societat més propera, que sempre es diu que hi va haver, no les he vist mai per enlloc. A d’altres lloc del mon, potser sí que l’art va tenir un paper important en algun dels canvis que hi va haver. Per tant, fixem-nos amb lo important que és el treball que ha quedat i no ens feu badar més.

Configurada dins d’una sèrie d’exposicions que es proposen endinsar en marcs temporals concrets, per fer-ne una re-lectura de l’art català de postguerra.

(fot. Carles Ribas)

Equipo Crónica – Pim, Pam, Pop (1971)

disseny de Jordi Batista pel single Orgia nº1 / L’Home Dibuixat d'en Sisa (1968)

Silvia Gubern al Maduixer - Jordi Galí (1971)

ASTRAL SON i ELS REIS D’ORIENT

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Des dels països nòrdics sempre han vingut de les millors propostes psicodèliques. Així, el passat mes d’octubre rebia amb els braços oberts el nou treball d’Astral Son, o Leonardo Soundweaver, aquest multi-instrumentista de Groningen instal·lat permanentment en un núvol d’atmosfera lisèrgica i del que no baixa ni prometent-li l’oro i el moro. 

Marcat per totes les influències i més, Wonderful Beyond (Headspin Records) és el mitjà de transport idoni del que, amb tota probabilitat, baixaran els Tres Reis d’Orient. 

CHRISSIE HYNDE, ARTISTA COMPLETA

MENCIONS APART

Diu ‘agraeixo a la meva estrella de la sort que cada dia puc tocar la guitarra i si vull pintar, pinto. No vull res més.’ Doncs sí, ja li pot agrair. No hi ha masses persones amb aquesta fortuna. Chrissie Hynde, aparca els discos i acaba de treure un llibre recull d’aquestes pintures, Adding The Blue, editat per Genesis Publications.

‘Sempre vaig pensar que em posaria a pintar, però el rock’n’roll si va interposar i era més divertit. Després van venir els fills i un cop van fer la seva vida i vaig trobar el lloc adequat on poder estar sola i pintar sense interrupcions, vaig poder dir-me: ara és el moment’.

Ha estat en un grup, ha sigut mare, ha escrit un llibre i pinta. Haurà plantat l'arbre?                           

    

            

PORTADES ( 17 )

ROTARY CONNECTION – PEACE (CADET CONCEPT – 1968)

LP ART COVER

Hi ha portades que enganyen, com aquesta. Rotary Connection van ser una banda formada el 1966 a Chicago fortament compromesa amb el soul i la psicodèlia, entre altres coses. L’any 1968 van treure el segon disc, aquest Peace, on es veu a membres del grup amb un Santa Claus hippie no indentificat i amb cara sospitosa. El disc va ser un polèmic i provocador llançament nadalenc amb forta càrrega flower power, directa als implicats en el conflicte del Vietnam. El disc, també per la portada, va patir censura. Els nadals sempre son sucosos.