dijous, 19 de setembre de 2019

DOUG TUTTLE, PRECIOSISME POP

AL CISTELL

En passades entrevistes, apuntava els seus gustos. Per exemple I Am Not Willing (1969) dels Moby Grape i Sick Of Myself (1995) de Matthew Sweet. Per exemple.

Ara, en el que és el quart àlbum de Doug Tuttle, Dream Road (Burger Records), el músic de Somerville en la seva etapa post-Mmoss, ens entrega nous tons i textures soft-psicodèliques de les que es passegen per les fosques estries del vinil mentre ens posem bucòliques menjant-nos l’olla. Sí que és cert que sembla una entrega més homogènia respecte, sobre tot, Peace Potato (Trouble In Mind - 2017) el seu anterior. Però sigui com sigui, se l’observa ha gust i relaxat si tenim en compte les veus escoltades en relació als darrers directes on sembla que es deixava anar, no direm com.


Enregistrat amb equips força personalitzats, entenguis des de la seguretat i confortabilitat que aporta la sala d’estar, Tuttle s’ha convertit des de ja, en un imprescindible.



Cap comentari:

Publica un comentari