CONFINAMENT ARTÍSTIC

THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.

Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.

Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.