Amb aquests ens posarem una
mica nyonyes. Prendre massa el sol pot tenir conseqüències com aquesta.
El terceto de Detroit, Sisters Of Your Sunshine Vapor, tenen el cul pelat de traginar pels canals de la
neo-psicodèlia en la que ens movem tan còmodament d'uns anys cap aquí. Acaben de
treure el seu cinquè àlbum, Good Goddamn,
via The Acid Test per Europa. En ell,
hi trobem cançons per diferents estats d’ànims amb el que és fa fàcil acabar
com la protagonista del vídeo, una mica perdudes. Ha sigut dirigit per Joshua
Woodcock, especialista en curts-metratges i es veu a una noia que pateix
ansietat i paranoia, que intenta deixar les drogues però no pot. Res de nou. De
fet, és com acabarem totes.
La sortida del nou disc d’Helvetia estava prevista per aquests
dies, però han hagut d’ajornar-la. No cal dir-ne la causa. Mr.Còvid és el culpable. Com de gairebé tot.
Jason Albertini és un mestre. No satisfet amb tot el que fa
amb Duster o col·laborant amb Built To Spill, es manté a dalt de tot de
l’essència sense que se li desfaci el pentinat i enregistra el disc que fa deu
d’Helvetia, aquesta vegada mantenint
l’alineació amb Samantha Stidham i Steve Gere. Es diu Essential Aliens i conté un reguitzell de cançons, totes empapades
d’un so dens, de guitarres aspres com a New Mess, o el ritme brillantment imposat per una
bateria deslligada a Claw, o la potent base a Why Am I Missing. Un no parar. Influirà
que l’hagi compost i enregistrat al soterrani de casa seva? Per culpa de... sí, mr.Còvid, va haver de centrar tota la
seva paciència en l’educació de la seva filla i tota la seva energia continguda
en aquest grapat de meravelloses cançons.
La parafernàlia visual, l’ha
tret d’un somni que se li repeteix, en el que la seva vida, la d’Albertini, es posa constantment de cap
per avall per un seguit de fets inexplicables que resulta que son orquestrats
per un fantasma. Total, que es desperta pensant-se que també ell és un
fantasma. Conseqüència de mr. Còvid també,
o què? L’edita Joyful Noise Recordings.
Aquell
noiet prim i amb cara de bon noi que ara fa 30 anys va fer embogir a la
jovenalla amb un debut que incloïa peces bellugadisses i bellugadores com There’s No Other Way, quan es materialitza,
sol, mostra el seu costat madur i li passa com a les galetes que ja porten dies
fora de l’embolcall, que es remullen.
Es diu
que no li agrada treure discos amb el seu nom. Potser per això, amb una llarga carrera
com la seva, curiosament aquest àlbum serà el segon en solitari, després de Everyday Robots (Parlophone – 2014). Es dirà The
Nearer The Fountain, More Pure The Stream Flows i sortirà via el nou
segell Transgressive Records, el
novembre.
Es va
mig retirar a Islàndia. Allà, en els seus paisatges desbordants de
majestuositat, va trobar la inspiració. ‘[Islàndia] és un bon lloc per
meditar sobre els elements i les coses petites’ explica al NME. ‘Estava donant
voltes en que havia de posar-me a treballar mentre mirava per la finestra, quan
un amic meu em va etzibar: “Pots fer el que vulguis”, i em vaig posar en algo
diferent’. El títol el pren d’un poema del poeta anglès del segle XIX John Clare, Love and memory.
Albarn no s’està de sincerar-se: ‘He estat en un viatge propi, obscur, mentre
feia aquest disc i em va arribar a portar a creure que encara pot existir una
font de puresa’. Tou, tou. El primer trimestre del 2022 sortirà de gira per
Europa. Aquí, si no és un festivalet, ho tenim clarinet.
Fins fa entre 30 i 40 anys,
les ciutats eren centres neuràlgics de creativitat. El que s’enten per un
planter. Obvia dir que unes més que altres.
No només els creatius, les
persones en general es podien permetre el luxe de viure en elles, podien pagar
un lloguer sense que s’acarnissessin en elles, no calia ser un fill de papà i
viure de les especulacions familiars, de manera que podien dedicar tota la seva
energia en viure la vida i evidentment, les artistes concentrar-se en el seu
treball. Un clar exemple el podem veure aquests dies en l’exposició sobre
l’underground d’aquí, al Palau Robert
de Barcelona.
Als anys 80 i 90 a la ciutat
de Nova York, es va destapar un fenòmen d’experimentació i sintetització de
diferents gèneres, des del no wave, fins la salsa i el hip-hop en base a una
solida escena de bars, clubs, parcs i espais d’art. El demòcrata Ed Koch era
l’alcalde i li va tocar viure l’arribada de moltes persones que progressivament
van perdre tot el que tenien. La desindustrialització del país per, entre
altres causes, la deslocalització de les grans empreses multinacionals i sense
encara ‘les ajudes’ socials va posar els fonaments a un nou tipus de vida, i
més tenint en compte que moltes d’aquestes persones deien ‘no’ a les ajudes
activades per l’alcalde. Així va anar apareixent la vida a les cases
abandonades i al carrer. Més endavant ja va venir David Dinkins i el va seguir el 'gran' Giuliani. Després, ja la fatídica gentrificació. I aqui estem. A Barcelona
ja ha arribat el primer creuer altre vegada.
Al Museum of the City of New York s’ha inaugurat també una
exposició on s’analitza aquella escena musical i nocturna. Els Talking Heads, Madonna, John Zorn, Cindy Lauper, The Lounge Lizards, Beastie
Boys, Laurie Anderson, Sonic Youth, Kid Creole and the Coconuts, Run
DMC, Kurtis Blow, The Feelies, Teenage Jesus, Suzanne Vega,
Bad Brains, i més, tots al costat de
segells discogràfics i dissenyadors, hi tenen cabuda en un intent d’explicar
aquella explosió de diferents estils i la riquesa experimental del moment.
Debbie
Harry, Fab 5
Freddy, Grandmaster Flash i Chris Stein el 1981 (fot Charlie
Ahearn)
Més de 350 elements que inclouen fotos, vídeos – on
destaquen els videoartistes Pat Ivers i Emily Armstrong –, objectes,
instruments i tot tipus de documentació entre cartells, flyers i prospectes
promocionals, ajuden a fer-se una idea des d‘aquest altre punt de vista. Per
exemple, en el cas dels Talking Heads que van tocar per primer cop al CBGB el
1975, aquí se’ls situa en el concert que van fer a Central Park el 1980, amb
una formació ampliada i submergits de ple en les influències afrobeat.
‘Hi ha molta música increïble feta en aquell moment que força gent
desconeix’ com explica Sean Corcoran, representant del museu que vol donar-ho a
conèixer. Durant l’exhibició es projectaran una sèrie de pel·lícules
directament relacionades, com el clàssic de Martin Scorsese de 1985 After Hours o Smithereens de Susan Seidelman de 1982 amb música de The Feelies.
Malgrat que en la seva
aparició i llarg recorregut comercial, no tot va ser positiu, s’aprofita per
commemorar els 40 anys de l’emissió del primer vídeo per la cadena MTV. Va ser l’1 d’agost de 1981 amb el
famós Video Killed The Radio Star de Bruce Woolley i popularitzada per The Buggles.
Debbie
Harry, Jean-Michel Basquiat amb altres pel vídeo de Rapture (fot Charlie Ahearn)
A mesura que la ciutat anava
canviant de color amb la conseqüent revifada econòmica, tothom volia el seu
tros de pastís i amb la fam de dolar va reaparèixer, especialment a l’East Village i al Lower East Side, l’avanç de la gentrificació i coses pitjors com el
crack i la sida, que van arrassar amb
el miracle. L’exposició New York, New
Music 1980 – 1986, restarà oberta fins la pimavera de 2022.
The Oscillation s’han convertit, definitivament, en un clàssic
de l’space-rock,per posar-li un nom a la música sorgida de mesclar la psicodèlia i
l’electrònica.
Des de la seva creació el 2006 a Londres fins avui,
han estat com un fanal per a moltes altres bandes que empaiten el costat fosc i
lluminós de la ment. Aquell pel que moltes sospirem. A principis d’any, Demian Castellanos va editar en digital
l’EP Time Lapse, dedicat al seu
company de viatge Tom Relleen,
traspassat als 42 anys, d’un càncer d’estomac l’agost de 2020. Ara però, ja te
a punt Untold Futures, un nou àlbum
farcit d’inputs vibracionals. Dissonàncies en múltiples capes, distorsions,
trèmolos, sons frontissa, van apareixent i desapareixent des de que arranca Dilated Mind fins Forever Knowing o la captivadora Obscured. Surt en format vinil via All Time Low – el segell creat per Relleen – a mitjans d’octubre, acompanyat d’un altre en una versió
‘ambient’ que li diuen.
Les cançons de Mariska Baars tenen la força de
l’inesperat. Després de sC, el seu
segon àlbum, editat el 2007 i muntanyes de col·laboracions, ens sorprèn amb
aquesta meravella en 10” que inclou 8 talls en una perfecta aliança amb l’atzar
més poc atzarós.
Soccer Committeees va posar en marxa cap el
2005, amb només la seva veu – i un esporàdic tàndem amb un baixista – mentre
que altres persones feien els arranjaments. Entre els dos discos, treballar i
estudiar la va deixar apartada per un temps, tot i que sempre trobava algun
moment per anar composant.
Actualment viu al petit poble de Kekerdom, a la seva
Holanda nadiua i en una entrevista per It’s
Psychedelic Baby explica: ‘Vaig sentir que havia de grabar i produir la
meva música jo mateixa aquesta vegada i em vaig divertí molt. Anhelava, poder
prendre totes les decisions, des de l’enregistrament fins a la mescla. Tenia
clar que ho havia de fer des de casa jo mateixa’. El disc va sortir dilluns
passat via Morc Records en una preciosa funda serigrafiada amb un dibuix de la
pròpia Mariska Baars i dissenyada per Rutger Zuydervelt.
Glenn Donaldson és un d’aquells músics que manté una activitat
musical sana. Hi ha qui fa esport sense parar. Ell, sense parar fa música.
No cal dir que simpatitzo
bastant més amb els que escullen la segona opció. Ha estat i està en infinitat
de bandes, des dels meravellosos The
Skygreen Leopards de principis de segle, fins a les coses que fa amb Jem Fanvu a Vacant Gardens o amb Jeremy
Earl de Woods i l’absolutament
recomanable recent editat disc de Painted
Shrines. Per si no fos prou, també fa coses sol amb uns quants amics que
aporten color, amb el nom de The Reds, Pinks And Purples. A través del segell anglès Tough Love Records ha llançat Uncommon
Wheater, un àlbum colorista on deixa anar totes les pistes per endevinar el
seu amor pel pop suau i melòdic.
El 2013
va perdre en un accident de bici al seu company d’Art Museums, Josh Alper.
Aquest fet el va deixar estabornit una bona temporada respecta de com
continuar. Fer passejades, a peu, pel privilegiat districte de Richmond a San Francisco,
on viu, el va reconfortar, el va fer connectar amb una certa melanconia, una
nostàlgia per moments passats. ‘A vegades
una casa al capvespre transmet aquesta sensació’ explica Donaldsoni afegeix que va ser en una d’aquestes passejades que se li va
ocórrer la idea de The Reds, Pinks &
Purples. Una d’aquestes fotografies és la que apareix a la portada del
disc.
‘La banda tracte del veïnat, sobre
mi, la meva vida i el que veig aquí mateix’ diu, ‘Fou així de simple, no se perquè no ho havia pensat abans. Intento fer
el disc que m’agradaria escoltar a mi’. El seu desig és que Uncommon Weather, doni consol a les
persones que es sentin una mica deprimides. Fa be en acotar l'espectre del personal.
Parlant d’antídots. Ara que
vivim uns dies en que la netedat i la desinfecció son sinònim de correcció
política, aquí tenim el millor remei per sobreviure a tanta castedat.
La banda anglesa Part Chimp assalta l’ensopit panorama
per fotrens un jec d’hòsties ben donades a base de contundència noise. L’artefacte
llançat es diu Droll i es pot
considerar el cinquè disc oficial de la gloriosa banda de post-rock. Dotze
cançons sorolloses, plenes de contundents riffs i brutícia, molta brutícia. Edita Wrong Speed Records.
‘La raó de ser de Part Chimp radica en la quantitat de diversió absurda
que pots tenir amb amplis sorollosos, afinamentes estúpides, pedals estranys i
gent, també com més estranya millor. Això ens inspira’. Així és com descriu Tim Cedar la filosofia de la banda i
afegeix ‘En la música d’avui dia, hi ha
massa “confiança”, cosa que em pot deixar fred. Sempre hem representat
l’element caòtic de les actuacions. M’encanta quan l’equip de la gent
s’espatlla, les cordes es trenquen, els amplificadors peten. Tot això treu a la llum
l’apassionament d’un directe. Hi ha massa professionalisme’. Tim Cedar i Jon Hamilton
continuen acompanyats de la guitarra d’Iain
Hinchliffe i el baix de Joe
McLaughlin. Per acabar de reventar-ho, han afegit a Robin Freeman al baix aconseguint doblar la base rítmica. Doncs siguem
diferentes, tronades i ben estranyes.
L’estiu passat, una persona
que no s’ha donat a conèixer, va adquirir per 5 dòlars canadencs una pintura de
25 x 20 cms. en un centre de donacions.
Una mena de lloc de residus, a South River, a unes 3 hores al nord de Toronto. Fins
aquí, tot normal.
La persona no és un
col·leccionista i senzillament la va comprar perquè li va agradar. O això diu. Un
cop a casa, va mirar el llenç amb més atenció i va observar una etiqueta a la
part posterior amb el nom de David Bowie, 1997 i la descripció acrilic i 'computer collage' sobre llenç.
Al tenir
dubtes sobre si en realitat era el que semblava que era, es va posar en
contacte amb la casa de subhastes Cowley
Abbott. Aquests, per autentificar-lo, van anar a buscar a l’expert en productes Bowie Andy Peters. ‘La
qüestió està en que va canviar molt la seva firma al llarg dels seus 55 anys de
carrera, però hi ha matisos, que els falsificadors desconeixen’ va explicar.
(fot 1995, Michael Lavine)
Es tracta d’un retrat titulat
DHead XLVI i forma part d’una sèrie
de 47 obres que Bowie va pintar
entre 1995 i 1997, aclariria un cop fetes les gestions el mateix Rob Cowley,
president de la casa i per tant, qui se’n cuida de la festa. S’esperava que la
pintura aconseguís un preu d’entre 7.500 i 10.000 USD, però el primer dia que
va estar a la venda, ja va superar l’import. La subhasta es tancarà aquest dijous de Sant Joan. El 2018, Christie’s en va vendre una altra de la sèrie, per 27.500 USD. Em
pensava que això ja no passava. Però veig que sí.
El quartet de New Haven Mountain Movers, acaben de
publicar el disc que fa vuit de la seva poderosa carrera.
Només engegar, I Wanna See The Sun ens interpel·la a
ser capaces de continuar el viatge, i fa bé. La potent guitarra de Final Sunset ens espera al tombar. Sense
pietat ens farà miquetes el cervell per veure si encara hi ha alguna
possibilitat. La suggestiva distorsió de Then
The Moon, que fa d’introducció a la celestial melodia de Haunted Eyes ens deixa relaxades i a
punt per continuar grimpant.
(fot Ellen Goggins)
Encara fascinades, planegem fent anar les llanternes
que ens traspassa Staggering With A Lantern
il·luminant el rostre de Neil Young
que sorprès, escolta també Way Back To
The World. No s’ho creu. The Last
City ens deixa ajagudes en un estat de semi-inconsciència de la que ni els
més de 6 minuts de psicodèlia folk a lo Dream
Syndicate del darrer tema, Flock Of
Swans, ens recupera per tornar a la mundana i trista realitat. L’àlbum es diu
World What World i finalment sortirà
per la Mare de Déu d’Agost via Trouble In
Mind Records.
El cap de setmana passat,
tothom ja sap que es va celebrar la 47èna Cimera dels autodenominats, G7, les set
cares visibles del mal.
La trobada s’engloba en la tragi-comèdia
que de tant en tant representen per fer-se una foto i poder continuar amb la
funció. L’escenari el van canviant. Aquesta vegada va tocar a Carbis Bay, a
Cornualles. Com que lo de les manifestacions, o ja és història o les silencien
tant que sembla que no se’n facin, l’artista Joe Rush amb el suport de MusicMagpie, van posar el seu granet de
sorra alternatiu perquè no quedés tan evident la poca protesta per la tant
valuosa visita.
(fot Hugh R. Hastings)
Alex Wreckage i Joe Rush, al
davant (fot Hugh R. Hastings)
Va fer una escultura ideada a
partir del Mount Rushmore que es diu Mount Recyclemore amb les cares dels 7 terroristes,
que aproximadament fan 3 x 1 metres, i que va instal·lar a la platja de Sandy
Acres, relativament a la vora de la trobada. Consisteix en apilar més de 20.000
peces d’aparells tecnològics fora d’us, per denunciar la creixent amenaça que
tota aquesta merda representa pel ja famós medi ambient. Van treballar-hi 15
persones durant sis intenses setmanes a l’estudi que Rush te al sud de Londres.
Un cop a punt, van traslladar totes les peces, un total de 12 tones, en varis
camions per ser muntades a lloc. Joe Rush se’l coneix per les seves
instal·lacions d’art ambiental. Ha col·laborat amb altres com ell com Banksy,
Vivienne Westwood o Damien Hirst. Avui la retiren. Quedarà instal·lada a la seu de MusicMagpie a Stockport, al Greater Manchester.
Com han trigat tant de temps
en editar les seves composicions? Chi lo
sa.
Afortunadament s’han decidit
a fer-ho i després de mitja dotzena de singles, per fi aquest divendres que ve podrem
desempallegar-nos de l’empatx de coca amb aquest àlbum mitigador d’excessos ple d'estimulants melodies, ni que sigui movent només els peus. Els responsables son Carl Mann i Simon ‘Syd’
Oxlee, vells amics de Maidstone, localitat al sud-est de Londres,
entusiastes del pop elegant de tres dècades en darrera. El disc es diu The State Of Being Human, va ser
enregistrat als Raffer Studios als
afores de la ciutat i del llançament se’n cuida Spinout Nuggets.
Quan van voler posar en solfa algunes demos que serien la llavor per fer
realitat el disc, van tirar de dos amics més, Martin Corder (baix) i Phil
Elphee (bateria). Amb unes seductores guitarres, vestides de lletres que
parlen de desitjos i anhels, ens conviden a no perdre l’esperança i reflexionar
sobre el punt de no-retorn on ens trobem. Ai aquells 80’s que al final encara
resultarà que van ser bons. Amb The Shop Window, a la vista està.
Torna la fastuosa psicodèlia
dels austríacs Juleah. Un nou paquet
de composicions compactes, amb la veu arrossegada de Julia Hummer, per tornar a somiar amb aquells bars de carretera
també desapareguts on no només fèiem benzina.
En marxa des de fa 10 anys,
el 2012 es va estrenar amb un EP homònim. El seu primer àlbum, Shimmering Road gairebé el va
acompanyar. Tres anys després va llançar Melt
Inside The Sun seguit de prop per l’aclamat 10” Entangled and Entwined. Amb tots els ulls al seu damunt, va venir Desert Skies, amb el que ja hi vam ser,
provocant un embadocament general. Tots editats amb el segell de Viena Konkord.
(fot Aria Sadr-Salek)
Stoked On Planet Summer és el reafirmament de que quan
es desperten les passions, la barrinada s’escolta una bona temporada. La de
Julia Hummer la va provocar l’espetec dels 90 i de retruc en el seu cas, la
subsegüent immersió en les bandes pretèrites. Un dels temes inclosos, aquest Snake, te tots els ingredients per
convertir-se en un clàssic. La cadència que marca la bateria i el tintineig
metàl·lic dels menuts platerets, es cola sense remei pels plecs del cervell com
un ectoplasma qualsevol. Convertir-se en clàssic no ho se, però que la meva veïna
també l’acabarà taral·lejant i gronxant-se al seu so, que ninguna ho dubti.
Físicament al carrer a finals de juliol.
Sí, potser com comenta alguna
ens repetim, però és que va ser casi la darrera exhalació cultural, abans no
comences la travessia pel desert instituciocultural que encara travessem.
També és cert que l’assumpte
està començant ha agafar l’aspecte de les trobades on s’acaba explicant batalletes.
Tot i això, als difunts, se’ls ha de respectar i no oblidar-los. En tot cas, ara
que hi ha dies per a tot, podrien
posar el dia dequan érem progres i així, ja estem tranquil·les. Com una mena de
dia dels difunts o del dia de sortir a la pota coixa.
Des de primers de mes i fins
no se quan de novembre, hi ha instal·lada al Palau Robert una exposició on es repassa de manera força
exhaustiva i molt ben estructurada, tot el que es pot englobar en els dies en
que dur els cabells llargs, viure en comunes, drogar-se o proclamar el teu amor
per l’anarquia no era sinònim de ser anti-sistema. A la tele encara no ho deien
i per tant, podies fins i tot caure simpàtic a alguna iaia enrotllada. Per
acabar amb això, la classe política ja se’n va cuidar de liquidar-ho amb el cas
Scala.
Es pot veure quan les
Rambles eren de la gent de la ciutat. De quan es detestava la trampa de la
subvenció. De quan no hi havia la tant abominable auto-censura actual. És
veritat que tot el que es va desenvolupar aquells anys, va ajudar a que, com
diu el comissari de l’exposició Pepe Ribas en el folletó, ‘moltes de les
llibertats que la ciutadania considera avui normals, tenen el seu origen en les
múltiples lluites d’unes persones que van passar a l’acció’. Doncs encara hem
tingut sort.
La banda amb campament base a
Melbourne, Quivers, entreguen el seu disc de consagració, Golden Doubt.
Son 10 cançons, 10 gemes pop de
l’alçada d’un campanar. Brillantor extreta d’unes polides composicions amb meravelloses
harmonies vocals, guitarres i cordes diverses, amb senzills però acurats arranjaments.
En el corresponent comunicat on ens fan cinc cèntims de l’àlbum, expliquen: ‘Va de l’allau de sentiments i pors quan et
lliures a enamorar-te d’alguna persona. També és un disc carregat d’amor per
altres bandes i àlbums’. Com no. Per exemple, Go-Betweens, The Chills,
Hoodoo Gurus, The Triffids o The Verlaines
i així fins que es faci de dia.
(fot Kieran Sullivan)
Les veus doblades de Nostalgia Will Kill You a lo The
New Pornographers, el viatge de You’re
Not Always On My Mind o aquest Gutters
Of Love del vídeo que carrega las piles per passar tantes parèmies com
calgui, fan d’aquest àlbum una pura delícia. Des de fa una setmana que
està al carrer via Spunk Records
(Australia/NZ), Ba Da Bing (EEUU) i Bobo Integral – envieu cartes per
sol·licitar que es canviïn el nom, per favor – (Europa).
Com a personatges escandinaus
interessants, entre molts, els primers que em venen al cap son Munch, Von
Trier... i a partir d’ara, també Daniel Hedin.
Hi ha els quadres existencials de Munch, de la que El Crit n’és la seva màxima expressió o Dogville, al meu criteri, la màxima expressió del cineasta, de l’etern sentiment d’angoixa. Doncs aquest nou disc
del suec Daniel Hedin, conegut com Le Days, podria formar part del grup de
nòrdics desconsolats. Aquest mes treu We
Are Nowhere, ho fa via el segell hungarés blindblindblind i son 15 noves cançons de folk obscur, presentades
en un doble àlbum que fa servir per revelar-nos les inquietuds i neguits que el
pertorben. El tema Red Little Hands (Only
You Know) és el primer avançament. Riu-te’n de la insensibilitat de la gent
del nord.
És el que entre elles es
pregunten a la perruqueria Llongueras
de Ganduxer, mentre descansen els seus ja no tan ben formats culs a la butaca
ergonòmica i sostenible del local.
Acaben de llegir en un tweet, que les cinc noies, Victoria, Mel, Emma, Melanie i Geri, s’estan posant en forma per celebrar els 25 anys de
l’insofrible Wannabe. A banda de
donar la paparra altre vegada amb la cançoneta, han fet saber del llançament d’un
EP d’edició limitada – ja deuen esperar-se que no serà el mateix – que sortirà
el 9 de juliol amb tres versions diferents a la de 1996. Si no vols caldo, dues
tasses. ‘Las Spice Girls pertanyen a tots
i és per això que volem celebrar aquests 25 anys amb els nostres fans’ van
explicar donant la sorpresa. Posades, estan pensant en fer una segona part d’Spice World, la pel·lícula que van
protagonitzar el 1997. Per si no en teníem prou amb el virus.
Aquest pobre noi és una mina.
Fa uns dies es van pagar casi 15.000$ per un ble de cabell del líder de Nirvana. Una fetitxista pot ser un
veritable negoci.
No se si haurà sigut la
mateixa, però en una altra subhasta, aquesta vegada oferta per la casa Julien’s Auctions a Califòrnia com a
part d’una de relacionada amb objectes de musics, per un dibuix fet per Cobain, del preu de sortida de
20.000, es va enfilar a partir de 21 pujas fins a 281.250$. És una caricatura
d’ell tocant la guitarra i posa: ‘No se tocar i m’importa un rave’.
El venedor va afirmar que Kurt Cobain va fer el dibuix a Singapur
en el decurs de la gira de Nevermind.
La casa de subhastes va especificar que l’havia regalat al fotògraf Jacque
Chong que en aquell moment el tenia al costat. La sort d’estar al lloc adequat, a l’hora
adequada i en el moment adequat. M’estranya que encara no hagin venut la tassa
del wàter.
SOLD for $281,250! A self-portrait caricature by Kurt Cobain playing the guitar, signed on the left of the drawing "Kurdt Kobain Rock Star" and handwritten on the right "I don't know how to play and I don't give a hoot!" Sold now in our Music Icons at https://t.co/TiME89uOXn! pic.twitter.com/jvfHVeyXdQ
