NEW YORK, NEW MUSIC: 1980 – 1986

LA CULTURA DELS 80 A NOVA YORK

D’ESQUITLLADA

Fins fa entre 30 i 40 anys, les ciutats eren centres neuràlgics de creativitat. El que s’enten per un planter. Obvia dir que unes més que altres.

No només els creatius, les persones en general es podien permetre el luxe de viure en elles, podien pagar un lloguer sense que s’acarnissessin en elles, no calia ser un fill de papà i viure de les especulacions familiars, de manera que podien dedicar tota la seva energia en viure la vida i evidentment, les artistes concentrar-se en el seu treball. Un clar exemple el podem veure aquests dies en l’exposició sobre l’underground d’aquí, al Palau Robert de Barcelona.

Als anys 80 i 90 a la ciutat de Nova York, es va destapar un fenòmen d’experimentació i sintetització de diferents gèneres, des del no wave, fins la salsa i el hip-hop en base a una solida escena de bars, clubs, parcs i espais d’art. El demòcrata Ed Koch era l’alcalde i li va tocar viure l’arribada de moltes persones que progressivament van perdre tot el que tenien. La desindustrialització del país per, entre altres causes, la deslocalització de les grans empreses multinacionals i sense encara ‘les ajudes’ socials va posar els fonaments a un nou tipus de vida, i més tenint en compte que moltes d’aquestes persones deien ‘no’ a les ajudes activades per l’alcalde. Així va anar apareixent la vida a les cases abandonades i al carrer. Més endavant ja va venir David Dinkins i el va seguir el 'gran' Giuliani. Després, ja la fatídica gentrificació. I aqui estem. A Barcelona ja ha arribat el primer creuer altre vegada.

Al Museum of the City of New York s’ha inaugurat també una exposició on s’analitza aquella escena musical i nocturna. Els Talking Heads, Madonna, John Zorn, Cindy Lauper, The Lounge Lizards, Beastie Boys, Laurie Anderson, Sonic Youth, Kid Creole and the Coconuts, Run DMC, Kurtis Blow, The Feelies, Teenage Jesus, Suzanne Vega, Bad Brains, i més, tots al costat de segells discogràfics i dissenyadors, hi tenen cabuda en un intent d’explicar aquella explosió de diferents estils i la riquesa experimental del moment. 

Debbie Harry, Fab 5 Freddy, Grandmaster Flash i Chris Stein el 1981 (fot Charlie Ahearn)

Més de 350 elements que inclouen fotos, vídeos – on destaquen els videoartistes Pat Ivers i Emily Armstrong –, objectes, instruments i tot tipus de documentació entre cartells, flyers i prospectes promocionals, ajuden a fer-se una idea des d‘aquest altre punt de vista. Per exemple, en el cas dels Talking Heads que van tocar per primer cop al CBGB el 1975, aquí se’ls situa en el concert que van fer a Central Park el 1980, amb una formació ampliada i submergits de ple en les influències afrobeat. 

 

 

‘Hi ha molta música increïble feta en aquell moment que força gent desconeix’ com explica Sean Corcoran, representant del museu que vol donar-ho a conèixer. Durant l’exhibició es projectaran una sèrie de pel·lícules directament relacionades, com el clàssic de Martin Scorsese de 1985 After Hours o Smithereens de Susan Seidelman de 1982 amb música de The Feelies.

 

Malgrat que en la seva aparició i llarg recorregut comercial, no tot va ser positiu, s’aprofita per commemorar els 40 anys de l’emissió del primer vídeo per la cadena MTV. Va ser l’1 d’agost de 1981 amb el famós Video Killed The Radio Star de Bruce Woolley i popularitzada per The Buggles.

Debbie Harry, Jean-Michel Basquiat amb altres pel vídeo de Rapture (fot Charlie Ahearn)

A mesura que la ciutat anava canviant de color amb la conseqüent revifada econòmica, tothom volia el seu tros de pastís i amb la fam de dolar va reaparèixer, especialment a l’East Village i al Lower East Side, l’avanç de la gentrificació i coses pitjors com el crack i la sida, que van arrassar amb el miracle. L’exposició New York, New Music 1980 – 1986, restarà oberta fins la pimavera de 2022.