REALITATS AMARGUES
Diners. La cosa més fosca i
per la que movem més desesperadament el cul, dit de passada, també una
part fosca. Tot molt fosc. Tan fosc com la poca claror amb la que es resoldrà
el tema.
Keith Haring va venir a Barcelona el 1989, perquè Montse Guillem, aleshores propietària del Tapas Bar & Restaurant de Manhattan, n’hi va parlar. La intenció era fer alguna cosa, com anava fent en d’altres ciutats. Va ser els dies en que va pintar el famós mural de la plaça de Salvador Seguir, el mateix del que ara només en queda una còpia, al lamentable i suposat museu d’art contemporani. A la nit i després de sopar en un restaurant de Sants, va voler anar a un dels clubs de moda on a més, sabia que punxava Cesar de Melero, l’Ars Studio del carrer Atenes.
Algú li va dir que Haring
estava a fora i que el simpàtic segurata de torn no el deixava passar. ‘El lloc estava ple de gent, vaig posar un
disc i em vaig obrir pas cap a la porta. I allà estava ell, amb aquella cara de
bona persona que tenia’ explica de Melero a The Guardian arrel de la notícia. Una vegada allà es fa ficar al
darrera on en aquell moment punxava Gil Vázquex i amb el mateix vermell que va
utilitzar a la paret del barri Xino pel matí, va fer l’obra. Pocs mesos després
moria, amb 31 anys. La sala va tancar el 1992 i es va convertir en un billar.
El mural, fins ara, ha continuat allà, total i absolutament ignorat per tothom.
Menys per Eduard Llorens, que per sort li agrada jugar al billar i anava per
allà. Estava al corrent del que hi tenien i al saber el destí que li esperava, o
sigui el mateix que el mural de Salvador Seguí, va donar la veu d’alarma.
Seguint en la respectuosa línia
de la burgesia de Barcelona a l’hora de salvar la història i la personalitat de
la ciutat que tant estimen, els propietaris volen demolir la finca i fer-hi més
quartos a tota costa. Ràpidament, les primeres veus sorgeixen: ‘Si no fos per mi, hauria desaparegut sota
una capa de pintura’ explica Gabriel Carral que dirigeix el local i quan va
llogar-lo no tenia ni idea de qui era Haring. D’aqui uns mesos ha de marxar i s’afanya
a explicar que el contracte especifica i li dona dret a endur-se tot el que hi
hagi penjat a les parets. Diu que encara no ha decidit si donar-lo o vendre’l, i
tot netejant-se la consciència, dictamina que el sol fet de parlar-ho ja és
indecorós i contradiu l’esperit de generositat amb el que Haring vivia i l’havia
pintat. La veritat és que en un altre lloc llegeixo que no pensa regalar res. Diu
que una galeria de la ciutat ja s’hi ha posat en contacte per, un cop recuperat,
exposar-lo i posar-lo a la venda.
El ball de xifres, només ha fet que començar: que si 80.000, que si 120.000... depèn del lloc. En què acabarà tot això? Allà sota, primer hi va haver un cine d’art i assaig, l’Ars. Després una discoteca o digue-li ‘club’. Després uns billars. Ara ve el millor. On és el negoci avui? Exacte! Una residència d’àvis. I a viure que son quatre dies. Bé, ara amb tota la medicació que els hi xuten, potser cinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada