No estan per orgues. Amb
aquest tercer treball, Abronia
catapulta totes les seves influències i les va dosificant en set claus de volta
des de les que es sostenen els pilars de les músiques paganes.
La banda de Portland, amb
aquest Map Of Dawn ens fa tombar el
cap per concentrar-nos en un viatge que amb una acurada producció, ens portarà
per terres d’inabastables vistes. La formació és la mateixa que la que va
treure The Whole Of Each Eye el 2019,
aconseguint enregistrar l’àlbum, mantenir-se units malgrat la paranoia regnant.
Potser les circumstàncies, properes a l’edat mitjana, els va ajudar a trobar el
camí. La guitarra d’Eric Crespo i la
percussió de James Shaver, sonen més
compactes i la veu de Keelin Mayer
s’eleva com la d’una sacerdotessa i els seus conjurs, entremig dels esgarips
del pedal steel de Rick Pedrosa.
Crespo opina que el disc explora un paisatge en
constant canvi de formes, espais i terrenys poc fiables. Per la seva banda Mayer ha comentat que les lletres
acostumen a ser intensament personals. ‘No
son del tot explícites intencionadament, perquè estimo l’element críptic, de
manera que qui l’escolti, hi trobi el seu propi significat’. Ha sortit fa
una setmana, via Cardinal Fuzz / Feeding Tube Records.
És del tot lògic, que bandes
capdavanteres i de bona fe com Foals,
continuïn camí amb un àlbum que transpira ballaruca Els darrers dos anys, és
innegable que han sigut un exemple de com poden ser de foscos els dies.
Tancaments, sospites, acusacions,
han sigut la tònica dominant. Així doncs, s’ha d’aprofitar mentre ens “deixen”
fer coses. Diu Yannis Philippakis: ‘És una mirada retrospectiva cap a una època
més hedonista de la meva vida, i una època més innocent de la societat en
general, abans de la passa i de totes les amenaces. Un àlbum dance amb lletres
que t’alliberen de l’opressió, la desolació i el tancament’.
Riffs, sacsejades disco i tonades enganxoses que la banda d’Oxford vol recuperar: ‘Definitivament, és el disc més pop que hem
fet fins ara. Desitjàvem fer un disc que totes les cançons compartissin un
mateix ADN, ballable, enèrgic i alegre’ explica Philippakis. I això és el que és aquest Life If Yours, que estarà al carrer a mitjans de juny, a través d' ADA/Warner Ltd... i aquí no ha passat res.
Estem davant d’una banda que
te gairebé totes les veus del mon musical parlant d‘ells. Això està molt be.
Els posa al millor lloc per a les millors vistes. Però també al llindar del
precipici.
El quartet de Brighton Porridge Radio es van estrenar
amb Rice, Pasta and Other Fillers (Memorials Of Distinction – 2016). Van
obrir un parèntesi de quatre anys, per tornar amb el que acostuma a ser el difícil
segon àlbum, Every Bad (Secretly Canadian – 2020) generant
encara més expectatives. I així ha estat. Amb aquest Waterslide, Diving Board, Ladder to the Sky que acaba de sortir de
nou via Secretly Canadian, fan un pas
més, solidificant la seva proposta i posant el llistó ben alt amb un imponent treball.
‘Volia que sonés com quan el teu cor
queda tan fet miques, que tot el cos et fa mal’ explica Dana Margolin. Cançons com Birthday Party o Flowers, ho rubriquen. El timbre tan particular de la seva veu i l’acompanyament coral
dels companys de banda, Georgie Stott, Sam Yardley i Maddie Ryall,no deixen forat per escapar-se.
(fot Matilda Hill-Jenkins)
Expliquen que el títol els hi
va inspirar per casualitat un collage de l’artista britànica-argentina Eileen
Agar, que juga amb connexions sorprenents d’allò estrany amb allò que vol ser
divertit, igual que la música de Porridge
Radio, com quan converteixen una confessió en un solo de guitarra, com en
aquest The Rip. Ja han sigut nominats
als Mercury Prize i Margolin va dir a NME que volen ser tan grans com Coldplay. Esperem que sàpiguen corregir a temps.
Des d’aquesta pàgina, a l’hora
de fer coses, sempre hem sigut del parer d’evitar que l’estat, directament o via
qualsevol dels seus tentacles administratius, hi fiqui el nas o les urpes.
Per això, l’èxit de Charm Circle, encara és més important.
Aquest documental, és un clar exemple de que es poden fer coses sense haver de
ser políticament correcte i lluny del que toca representar o fer. Dirigit, escrit i rodat per la novaiorquesa
Nira Burstein des de la seva productora Vacancy Arts, explica la vida dels seus pares i la connexió amb les seves dues
germanes, d’una manera absolutament fresca, honesta i divertida.
Nira Burstein
Uri Burstein, el pare - de
jove un curiós agent immobiliari - utilitza els episodis que li van passant, per
escriure cançons amb la guitarra o el piano. Entre mig d’aquestes més que brillants
composicions i a cop d’escenes quotidianes, s’evoquen moments de les seves
vides a través de grans moments en la història de la musica: el cantusseig de Ramble on Rose dels Grateful Dead mentre passeja per la casa d’on el banc els farà fora
en pocs dies o la versió que canten des d’un escenari improvisat de Don’t Think Twice, It’s All Right de Bob Dylan, el dia que la germana petita
es casa amb dues amigues en una boda poliamorosa.
La pel·lícula es va estrenar
en el prestigiós Sheffield DocFest de
l’any passat, on es va endur el Premi del
Públic i la Menció Especial delPremi al Primer Llargmetratge.
Son una de les parelles musicals consolidades. Van molt a l’hora. Es
veu que es troben a gust o com a mínim, en donen la imatge. El que fan, si no ho
fessin ells dos, alguna altra parella hauria de fer-ho.
Tenen a punt el seu setè disc, el segon de versions (sense comptar
els de nadales). Es diu Melt Away: A
Tribute to Brian Wilson i a diferència de l’anterior, que li van dir Classics, en aquest ocasió, She & Him s’han centrat en
un sol intèrpret, per dir-ho d’alguna manera. Han agafat per les banyes diverses
composicions del genial Brian Wilson,
catorze en total, confeccionant uns bons arranjaments de temes coneguts i
d’altres de no tant. Wilson, que el
mes que ve farà 80 anys, ha mostrat la seva satisfacció, apareixent fins i tot, en la cançó
Do It Again, al costat de la parella.
L’àlbum sortirà a mitjans de juliol via Fantasy
Records.
(fot Chantal Anderson)
‘La primavera de 2020, vam
començar una llista de les nostres cançons favorites de Brian, una de molt
llarga’ expliquen ella i ell. ‘Vam escollir cançons sense tenir en compte
el seu funcionament a les llistes. Les fosques ens colpegen tan fort com les
més populars, i totes estan prou madures per tornar a imaginar-les,
re-interpretar-les i re-inventar-les’. Això, malgrat que ho diguin ells mateixos,
està be. Aquest Darlin – editat a l'àlbum Wild
Honey (Capitol Records-1967) – és el primer senzill i ve acompanyat d’un glamurós vídeo, dirigit
per Lara Jean Gallagher, inspirat en la cadena QVC Beauty. Entranyables.
La música d’Alex Izenberg, entronca amb els
cantautors clàssics tipus Harry Nilson
o Randy Newman i aquell pop a la
vegada elegant i murri que campava amablement pels carrers de Los Angeles la
dècada dels setanta.
Acaba de treure el seu tercer
disc, que porta per nom I’m Not Here,
via Domino Records/ Weird World. El títol
ja fa pensar en el component íntim, cançons de desesperació i confusió. Quan al
2012 li van diagnosticar un tipus d’esquizofrènia, que no se n’amagués, no va
fer més que enfortir la seva vulnerable personalitat, dotant al seu treball de
doble interès. Així, amb I’m Not Here,
ha incorporat una nova pàgina al seu relat biogràfic. ‘M’agrada la idea de fer alguna cosa que pugui escoltar quan tingui 90
anys’, va explicant.
(fot Giraffe Studios)
Sobre com ha anat la creació
d’aquest nou àlbum, Izenberg
comenta: ‘Estic cada vegada mes a prop de
fer que l’inconscient sigui conscient. Es fa difícil simplement escriure, quan
ets bombardejat constantment amb el que està be o malament. He començat a mirar
cap a dintre, més que abans’. L’àlbum va ser enregistrat a Tropico Studios al seu Los Angeles
natal. La producció ha estat d’ell mateix i el seu amic i col·laborador
habitual Greg Hartunian. Ha comptat pels arranjaments de corda i
instruments de vent, amb Dave Longstreth
de Dirty Projectors, que aporten un genuí
i oportuníssim toc Van Dyke Parks.
Aquest és un llançament específic
per a les amants de les coloratures vocals... i que també vulguin ser engalipades.
Venut com l’octava meravella, no deixa de ser un disc per ballar a les pistes
de moda d’aquest estiu post-viruslàndia.
El quartet de Manchester Everything Everything, treu el
seu sisè àlbum amb el nom de Raw Data
Feel on aporta la seva nova dosis de musica dance-floor. Cal vestir-ho: la manera ha estat una formula per
crear les lletres, que dit de passada, no li veig l’interès. Sempre s’han
beneficiat de crear uns textos especials, absurds, però per aquest nou treball,
van crear un BOT IA (parlant normal,
un software que treballa de manera autònoma) i el van alimentar amb informació
d’aquí i d’allà (terminologia de LinkedIn,
de 4Chan, etc.) per posteriorment, Jonathan Higgs l’encarregat de les lletres, treballar amb el que
en va sortir. En una declaració posterior va dir: ‘Aquesta forma de treballar, revolucionarà la música pop moderna’, i es va quedar ben tranquil.
El mateix Higgs, ja l’anomena ‘el cinquè membre
de la banda’ i que aquest, el va ajudar tant a desconnectar dels mals rotllos
pandèmics. D'altres van tirar directament de l'ampolla de Glenrothes.
Acaba de sortir via Infinite
Industries/AWAL, amb l’edició per
una altra banda, del llibre Caps Lock On:
Lyrics + Debris 2007-2022, sobre les lletres, a traves de Faber Music. Per a la que en vulgui dues
tasses.
El 1973, Woody Allen va
dirigir i protagonitzar la pel·lícula Sleeper,
on en una de les moltes enginyoses escenes que la configuraven, es veia a Diane
Keaton que acompanyada d’un amic, entrava a la càpsula de l’orgasmatrón per tenir sexe virtual.
Ara la cadena britànica de
grans magatzems Selfridges, ha pensat
en instal·lar en els seus espais comercials, la càpsula Sensory Reality Sensiks, pensada pel benestar físic dels seus
clients. És quan entres en ella i a través d’un casc de realitat virtual que es
produeix l’experiència multi-sensorial mitjançant uns canvis de llum, de so,
temperatura i olor. El trippie dura
uns 10 minuts i forma part del programa Superself
que promou activitats per un millor estil de vida.
(fot Jason Alden)
A les càpsules els han posat
el nom de “A Good Trip” i,
evidentment, es complementa amb una gama de productes a base de vitamines.
També es poden fer reserves per a sessions amb un/una terapeuta sexual. Ho
tenen tot pensat. Al final, les botigues, grans i petites, si no volen perdre
la dura batalla que tenen contra de les compres on-line, s’han de posar les
piles per introduir nous serveis i fer que la gent torni a elles. Ara volem l’orgasmatrón.
La banda de psych-rock Hooveriii, porta seduint-nos des
de principis de la dècada passada amb tot el seu estoc d’encensos i sedes de
colors.
Com que el gènere és de
qualitat, cada nova partida és rebuda amb satisfacció no-continguda. Xivarri
que és ben acollit per tota la comunitat. És el cas, al rebre la notícia del seu
nou llançament, A Round Of Applause,
previst per a finals de juliol, de nou via The
Reverberation Appreciation Society. Han compartit un primer tema, aquest
See de so més afable si comparem amb les darreres entregues. Bert Hoover senyala: ‘La cançó parla de no donar res per fet a la
vida. Algunes coses son més fàcils de dir que de fer’. A l’hora d’enregistrar-la
es van fer acompanyar d’Anna Wallace,
que diuen que ‘va aportar al tram final, delicadeses
per a les orelles’. No costa res quedar be.
(fot Alex Bulli)
El vídeo que l’acompanya, va
ser enregistrat en 16mm. a la particular zona de Trona Pinnacles, al desert de Califòrnia. Creat i co-dirigit per
Nikki Houston i Owen Summers, es veu a uns extraterrestres encallats a la terra, mentre intenten trobar el camí de retorn a casa. No m’estranya gens. Si
poguessim, se d’uns quants que també tocariem el dos.
Es fa difícil deixar que la
tonada desaparegui del teu cap. Amb un ritme pausat, ens ha entrat per tots els
porus de la pell, convidant-nos a seure a la fresca i a veure-les passar.
Com una barreja d’aquelles
cançons inoblidables, cantades per Sarah
Cracknell o Elizabeth Fraser, Annemarie Duff, coneguda com T.G. Shand, des de Ōtautahi, NZ,
disposa del talent per crear aquests sons que t’aboquen a un estat de vigília.
Va llançant temes sueltos. Fa un
parell d’anys, va treure l’EP Golden Hour.
Ara ha editat en un 7” aquest Little
Sieve, on ha reduït fins on ha pogut, tot vestigi que pugui alterar el
repòs. I a la cara B, amb ocellets i tot.
John Dwyer és un dels tipus que aconsegueix mantenir la
música en l’status que li pertoca. Energia i creativitat a parts iguals per
fer-nos explotar el cervell.
Es va re-encarnant en
diferents noms. Ara amb Osees,
te a punt un nou àlbum, A Foul Form,
que sortirà a mitjans d’agost, via Castle Face. Comparteix un primer tema,
aquest Funeral Solution, amb vídeo de
Logan Feser. Un tema que sense arribar als dos minuts, deixa clar el concepte
triturador.
Henry Rollins els hi ha dedicat unes paraules a l’anunci del
llançament: ‘Els Osees no sembla que mutin o es transformin, sinó que romanen
extraordinàriament oberts a allò que els mou a fer a continuació i son capaços
de fer música que sigui consistentment bona. Què ha motivat a la banda a donar
via lliure a aquesta híper-concentrada explosió en poc menys de 22 minuts de
música, un tros ‘punkazoïdal’ ,amb densitat de meteorit? Quan es tracta dels Osees, això és, en el millor dels
casos, una investigació mediocre, ja que només fan el següent, el gènere, els
gustos predominants o qualsevol influèncIa que pugui guiar a una unitat menor,
ni tan sols son una consideració.
‘A Foul Form’ és un gir genial dels seus
esforços d’estudi de 2020 ‘Metamorphosed’, ‘Panther Rotate’ i ‘Protean Threat’.
‘A Foul Form’ sacseja vigorosament al 'Oseesetch' i deixa un esbós clar, de
manera que el que vingui a continuació (que probablement serà més aviat del què
t’esperes) segurament serà una vegada més, alguna cosa completament diferent.
Sobre un possible indicador d'on els hi ve la inspiració, és posible que observi que la cançó
final de l’àlbum és una versió de ‘Sacrifice’ de Rudimentary Peni, que es pot trobar a l’EP ‘Farce’ en 7” editat el
1982. Una manera apropiada d’explotar aquesta porció radical’.
A vegades, amb la música, es
dona una imatge. Fins que es diu prou i es dona una altra de diferent. I quins
és el resultat? Doncs descobrir que es poden dir les mateixes coses sense
encasellar-te. Al final, si es fa be, tot enriqueix.
Alex Edkins, al capdavant del terceto de Toronto METZ,
ha volgut dona un tomb a la seva història. Ho ha fet formant una nova banda, Weird Nightmare i traient un
disc de títol homònim. ‘Es tractava de
tornar a sentir alegria amb la música. Em trobava gravitant cap a progressions
d’acords “fàcils”, que vol dir “feliços”, que em feien sentir be. Amb METZ, mai
he fet servir acords regulars, sinó dissonants, pel que abraçar acords i frases
més tradicionals amb Weird Nightmare, em va ser molt alliberador. No li dono
l’esquena al que estimo, però definitivament he ampliat el que estimo i ho vaig
llançar tot a l’olla’ explica Edkins.
(fot Ryan Thompson)
Lusitania és el tema fetitxe i el músic canadenc
comparteix el seu significat: ‘La cançó
és especial per a mi. Va ser el punt d'inflexió que em va empènyer a fer un
àlbum sencer, a compartir aquest tipus de cançó amb la gent. Estava obert a ser
com molt bàsic. No ho havia fet en 10 anys’. Weird Nightmare ha sortit aquest divendres via Sub Pop.
‘Estic emocionat: he volgut estar a Sub Pop
des de que era un adolescent. Crec que soc la primera persona amb 50 anys que
ha firmat amb ells’ ha explicat Doug
Martsch, músic llegendari i l’ànima de Built To Spill.
Doug Martsch, al capdavant de la llegendària banda indie rock de Idaho,
pot fer tota la broma que vulgui emparat per una carrera de més de 30 anys. Untethered Moon va ser el seu darrer
disc, editat fa set anys, el 2015, per Warner
Bros, sense comptar el que va treure amb versions de Daniel Johnston fa dos anys. Ara te enllestit When The Wind
Forgets Your Name, amb el 9 de setembre com a data prevista de sortida,
sempre que, cap virus de mona peluda, interfereixi el procés.
Va
a començar a treballar en el nou disc, després de conèixer a Le Almeida i João
Casaes, membres de Oruã, amb els que va girar pel Brasil el
2018 per continuar després pels EE.UU. i Europa. Una vegada mesclades les
cançons, els dos musics brasilers es van reincorporar la seva banda i Martsch es va fer amb Melanie Radford (Blood Lemon) a la guitarra i Teresa
Esguerra (Prism Bitch) a la
bateria amb qui possiblement faci la gira de presentació de l’àlbum.
Aquest Understood és el
segon avançament. Parla dels malentesos, sobre els riscos, les limitacions i la
incertesa, inspirat en el salt frustrat des d’un canó sobre el riu Snake, del
popular acròbata Evel Knievel, succeït a la ciutat natal de Martsch, Twin Falls, quan aquest era un
nen. Un salt que va resultar ple de desafortunades casualitats i que va acabar
com el rosari de l’aurora.
Les que enyorem aquell estil
fràgil, sorgit de la cançó yeye francesa
i que tan be van saber reconduir per aquí baix bandes com Pic-Nic o Le Mans i el so Donosti, ja tenim qui reculli el testimoni.
Es diuen Adiós Amores i son Iman
Amar (guitarra i veu) i Ana
Valladares (guitarra, sintetitzadors i veu). Dues noies de Sevilla que amb
els seus singles editats al llarg dels dos darrers anys, han generat una
corrent elèctrica per la estaríem disposades a pagar el que paguem per posar la
rentadora, i molt més. El mateix Stephen McRobbie (The Pastels), que segueix de prop tot el que fa olor de pop ben amanit, de la ma de Monorail, el temple musical de Glasgow, en recomana l’àlbum en un dels darrers posts.
Abans no es posin amb
material nou de trinca, han decidit recollir tots aquests singles, més dos cançons
noves, Sol de Ayer i Noche Iluminada, i treure’ls en un LP
que es diu, com no, Sus Mejores Canciones.
Fins avui, és clar.
Ho fan a través de Snap
Clap! Club! en un recopilatori d’edició limitada i per a totes aquelles que
no es vulguin perdre la seva màgia.
No ens deixarem endur per la
profunda nova decepció que significa la recent postura del país escandinau, encara que
sigui simbòlica. Deixar la neutralitat que portaven mantenint des de feia
dècades, per voler pertànyer a un bloc militar, al menys a mi, em repugna.
Però com dèiem al començar,
no farem cas de les fastigoses minories governants, i ens centrarem només en la
música. En concret, la que fan UFO Över Lappland des d'Umeå, al nord de Suècia. La banda, de matisos
psicodèlics i post-rock, que acaben de llançar Spökraketer,
centrant-se en aquest segon treball, en cançons més elaborades.
A mitjans de la dècada del
2000 feien les seves primeres passes com a The
Magic Lantern. A principies de 2013 ja es van formar com a UFO Över Lappland. El 2016 van editar
un primer cassette, de títol homònim,
que es va anar reeditant en diferents versions, incloent en vinil, tots en segells
suecs. Esgotades les existències, el 2020 el segell nord-americà Burnt Toast Vinyl els hi re-masteritza i
re-edita el debut, i ara és de la ma d’aquest mateix segell, que treuen Spökraketer.
El nom fa referencia als
objectes voladors no-identificats que es van veure per aquell territori durant la
dècada de 1940. La fotografia de la portada és de Thomas Christensen, un fotògraf
que viu a Groenlàndia, amic de la banda, a qui van demanar una de les seves
fotografies de l’aurora polar. Per la megafonia del parlament suec, haurien de posar
aquest Blå Vägen,
a veure si als que estan escalfant les butaques, amb
sort, amb molta sort, se’ls hi transforma el suro que tenen dins dels caps, en una mica de dignitat.
Unions com la de Graham Coxon
(Blur) i Rose Elinor Dougall (The Pipettes), si més no el primer treball resultant,
sempre és d’un particular interès.
Pels vols del Nadal de 2020,
Coxon i Dougall van començar a intercanviar missatges que van acabar agafant
cos i donant com a resultat, la creació d’aquesta nova banda, The Waeve. Si no
recordo malament, mentre enllestien l’àlbum, el mes passat ja van anunciar com
una mena de presentació pública del projecte, amb el concert que van oferir el dimecres
4 en el Lexington de Londres, així com el llançament l’endemà del directe, d’un
primer senzill, aquest intens Something Pretty.
Han explicat, que tots dos
comparteixen el seu amor per la música folk anglesa, d’on parteixen per
experimentar amb les guitarres, teclats i saxo. A poc a poc, les veus i la
música van anar trobant el seu lloc. Sembla que hi ha bones expectatives de futur. Coses més curioses s'han vist. La inquietud, mou muntanyes.
títol original: NINA SIMONE’S GUM: A MEMOIR OF THINGS LOST
AND FOUND – setembre 2021
232 pàgines – 1a. edició en espanyol
LLIBRE
Guardar un objecte que ha
tocat algun ésser al que admires, et produeix satisfacció, però també és
aferrament. Al final, s’ha d’entendre que no és ni una cosa ni l’altre.
Alguna cosa així li ha sortit
a Warren Ellis, que ho explica en el
seu primer llibre, una obra que vol ser una autobiografia del músic. En el fil
conductor des d’on va describint les seves històries, hi ha objectes com una
cinta de cassette de la cantant grega Arleta o un dels seus primers violins,
ple de inscripcions tallades, instrument que va perdre però més tard va
recuperar. Però l’objecte més significatiu, és evidentment el que dona títol al
llibre i que no és cap broma: el xiclet de Nina
Simone.
Ellis explica que va tenir la gran sort d’assistir a
un concert d’ella el 1999 a Londres, en el festival de Meltdown, que organitzava Nick
Cave. ‘Ja llavors, li era molt
difícil caminar, a poc a poc es va dirigir cap al davant de l’escenari per saludar i
podies sentir l’emoció que hi havia a la sala, podies sentir aquella energia...
abans no s’assegués a la cadira del seu Steinway. Escoltar-la va ser com
escoltar la veu de Déu’ explica Ellis.
Durant el directe, comenta
que Simone mastegava un xiclet i
fumava. Un cop acabat el concert, un Ellis
en èxtasi, va pujar a l’escenari per fer-se amb ell, que havia vist que
enganxava a sota el piano just abans de tocar la primera nota. El va embolicar
en una tovallola suada de la mateixa cantant i se’l va endur cap a casa. L’ha
tingut al llarg de 20 anys, atessorant-lo com un objecte molt especial, fins
que en va fer unes petites joies, vint rèpliques en plata.
‘Bàsicament el xiclet es va convertir en un tòtem espiritual per a mi.
Estava inclús convençut de que la meva carrera musical, funcionava gràcies a
ell. Que l’esperit de Nina Simone em
protegia’ va fent saber Ellis, ‘Però en realitat, el que estàs protegint no
és res. És una cosa que no es pot veure’.
Sobre el que passarà amb el
curiós objecte, diu que de moment durant uns quants anys anirà donant voltes en
exposicions per tot el mon. Descarta la possibilitat de vendre’l, ni l’original
ni cap de les còpies en plata. Encara que una d’elles és possible que la
entregui per una subhasta benèfica que organitzarà per recaudar fons per a l’Ellis Park, el santuari per animals que
gestiona a l’illa de Sumatra. Ara ja ningú en mastega de xiclets. Tot es perd.
Passar-ho pel mateix vel, li
confereix una sola unitat atmosfèrica. El resultat, queda tot ell entonat per
igual. Això pot fer que s’apropi més a la realitat. La de cadascuna de
nosaltres.
Resplandor, la banda gestada a Lima,
porta gairebé dues dècades forjant, de manera intermitent, realitats
amalgamades en una fusió de sorolls espessos. Es reincorporen de nou editant Tristeza amb Antonio Zelada encarregant-se de la música i lletres. Instal·lats a
Amsterdam, la nova formació inclou a Joeri
Gydé (baix, guitarra, violoncel), Tatiana
Balaburkina (sintetitzador, cors) i Christopher
Farfán (batería).
L’àlbum ha estat produït i mesclat en la seva totalitat
per Robin Guthrie (co-fundador de Cocteau Twins) que ja els hi va fer la
mateixa feina fa un parell d’anys, amb la re-edició de Pleamar (2008). La masterització ha anat a càrrec de Simon Scott (Slowdive). Ha sortit a través del propi segell de Zelada, Automatic Entertainment. Aquests setembre i octubre, estaran recorrent
Europa.
.png)
