TOT QUADRA

THE MISANTHROPES – “HEADLANDS”

NOU REGISTRE

Com resistir-se a una banda que els seus membres venen ja de fer historia. Instal·lats a Melbourne, presenten un disc excessivament ben fet.

Es fan dir The Misanthropes i son tres consumats músics. Tim Evans (veu, guitarra) nascut a Hobart a l’illa de Tasmània. Ha estat tocant en nombroses bandes, Mouth, Bird Blobs, Coconuts, DeGreaser o la molt recomanable Sea Scouts, entre altres. Monika Fikerle (bateria) també amb el cul pelat de córrer món amb Love Of Diagrams, Miniature Submarines i també amb Sea Scouts. El tercer és Josh Watson (baix) que ve d’Sewers i Kitchen’s Floor, reemplaçant a Kristian Brenchley que va estar en el primer àlbum llançat l’any passat.

Headlands és el seu segon àlbum.  Deu impecables talls enregistrats per Max Ducker, enginyer de so i amic que dirigeix el seu propi segell, Undunn Records i que els hi ha llançat fa 15 dies. Imaginem-nos uns Echo and The Bunnymen emprenyats. Temes com Third Person, Glass Sunset o aquest Running Start son la baga perduda que podrien tancar el curs que van encetar. Amb el permís d’en McCulloch.

            

HA ARRIBAT L'HORA

SQUID – “COWARDS”

A LA VISTA

Squid, la banda de Brighton amb campament a Londres, és de les poques que ens mantenen atentes a com continuaran. I això és genial!

Han anunciat el que serà tercer àlbum de la seva sucosa discografia. Es diu Cowards i sortirà, fidels al respectat segell Warp Records, la primera setmana de febrer. Van debutar amb Bright Green Field (Warp Records – 2021), van continuar amb Monolith (Warp Records – 2023) i ara som davant de nou noves cançons que venen lligades per un nexe, cadascun dels quals presenta a personatges que s’enfronten a dilemes morals i a la profunda naturalesa del mal.

Per fer boca, han compartit aquest excitant primer tall, Crispy Skin, en el que sobre un ritme compulsiu on un piano va dibuixant un paisatge imaginari, Ollie Judge ataca amb una lletra distòpica inspirada en la novel·la Tender Is The Flesh (el fil és que els humans son venuts en supermercats) on furga sobre pràctiques caníbals. ‘Crec que quan la majoria de les persones llegeixen llibres com aquest, s’imaginen a sí mateixos com la típica persona que adoptaria la més forta posició moral. La cançó va ser escrita com si poguéssim disposar d'una brújula moral real en aquestes històries de desesperació. Seria extremadament difícil de fer servir’ amplia Judge.

El disc, ha estat produït per Marta Salogni, Grace Banks i l’habitual d’ells Dan Carey. El van enregistrar a Church Studios de Crouch End i hi han col·laborat Clarissa Connelly, Tony Njoku i Rosa Brook de la banda post-punk POZI. #Soc jo el dolent? / Si, si el soc/ No podria menjar un altra cosa#. S'han acabat les bromes. Ha arribat l'hora.

           

BEN CONTAMINATS

MIDDING – “NOWHERE NEAR TODAY”

A LA VISTA

Propostes que sorprenen per la solució aplicada, producte d’un inesperat treball d’equip.

Amb un subversiu resultat final, el quintet indie/psych de Cardiff Midding aporta la seva fórmula mica de noise-rock, mica d’industrial-pop, aparcant la idea inicial de fer algo menys intravenós. Que surti bé, és algo que veuràs a base d’anar provant, que és el que han fet.

Va ser a Joe Woodward (veu, guitarra) que se li va acudir de fer-ho mentre escrivia i enregistrava cançons que li anaven sorgint mentre era ajagut al sofà de casa, en una gravadora de 4 pistes. Amb Elliot Roberts i Cam Wheeler compartia l’entusiasme pel que anava fent. Van acabar passant les nits experimentant i bevent de tot menys aigua.

Durant les sessions, van creure convenient de fer extensiva la festa. Així se’ls van unir Eli Allison (segona guitarra) i Nia Abraham (bateria). Ara, després d’estripar enèrgicament la recepta durant aquests darrers anys pels escenaris de Gal·les, tenen a punt el seu debut en format EP que es diu Nowhere Near Today, un 12” que han enregistrat i mesclat ells mateixos amb el suport dels estudis Shift Cardiff i que sortirà la primera setmana de febrer via Tough Love Records.

Han compartit un primer tema, aquest poderós Clem’s Crime on ensenyen les dents amb una incombustible secció rítmica relligada amb unes guitarres carregades d’un expansiu tremolo que ens te contaminats fins el moll de l’os.

            

RECURSOS CREATIUS

KATHRYN MOHR – “WAITING ROOM”

A LA VISTA

La música que crea Kathryn Mohr, es mou en un espai liminal i en dissociació auditiva.

‘La música em fa sortir del cos, em submergeix en un altre món. Puc començar i acabar en estats emocionals molt diferents. S’obren portes allà on abans no n’hi havia: això és el que vaig experimentar al fer aquest disc’ explica Mohr. ‘Si aquesta agitació és contagiosa i s’estén a qui l’escolti, llavors aquest haurà estat un àlbum que haurà valgut la pena crear’. Així s’expressa la músic resident a San José, a Califòrnia, per presentar el seu debut. Un treball que es diu Waiting Room i que sortirà la darrere setmana de gener via Flenser Records.

El va crear i enregistrar ella mateixa al llarg d’un mes dins d’una fàbrica de producció de peix abandonada, en procés de recuperació, al poble pesquer de Stöðvarfjörður, a Islàndia. Mohr va passar hores immersa en l’experiència creativa en un espai de formigó sense finestres il·luminada només per una sèrie de bombetes de colors (les que es poden veure a la portada del disc) amb alguns descansos per passejar per la fàbrica o la costa, gravadora en mà sempre.

El seu treball explora la natura efímera de la humanitat, la deformació de la memòria i com el trauma pot canviar l’experiència que un té d’aquest món. Les lletres descriuen aquesta inquietant vivència de la seva ment, mentre lídia amb les diferents atrocitats de la natura humana en un lloc sobrenatural on les ovelles superen en nombre a les persones. 

           

ARA

THE SUBMISSIVES – “LIVE AT VALUE SOUND STUDIOS”

NOU REGISTRE

És un cul inquiet. Se la troba en diferents fronts en diferents estats i de tant en tant requereix fer un reset d’ella mateixa, per així començar de nou.

The Submissives és un dels vehicles que la imprevisible Deb Edison (Tara Desmond) utilitza des de Montreal per mostrar el seu treball. Entre 2015 i 2016 va llançar un parell de cassettes que la van posar en el punt de mira de la modernor regnant en aquell moment. El 2022 va decidir donar-los continuïtat amb Wanna Be Your Thing que li va editar el segell de París Bruit Direct Disques. A mitjans del mes passat va treure el seu darrer impuls, antídot de tot el passat i de tot el futur.

Expressat a través del seu personalíssim filtre, el 2017 va reunir a una banda per enregistrar Live At Value Sound Studios a l’estudi de la seva actual parella. Eren Talia Boguski en el suport vocal, Christina Bell a la guitarra i trompeta, Olivier Dumont a la flauta, Emily Gray al baix i Marissa Cytryn a la bateria. Les va tancar a totes i va llançar la clau.

El van gravar en una sola presa, el va masteritzar i ho va posar al calaix, amb la clau al llarg dels darrers set anys. A les noies les va deixar sortir. Ara veu la llum aquell enregistrament via Celluloid Lunch. La causa de l’espera? Cap, senzillament ara és el moment de que vegi la llum.  Una dotzena de cançons d’enamoraments i desenamoraments tan poc convencionals, com fascinants.

            

RECREAR-SE DES DEL MILLOR

THE LAUGHING CHIMES – “WHISPERS IN THE SPEECH MACHINE”

A LA VISTA

Mentre es parla i ens distraiem més del compte amb les típiques llistes del millor de l’any, continuen apareixent bandes que, discretament, fan la feina indispensable.

És el cas del cuarteto d’Ohio The Laughing Chimes. Tenen pensat treure a finals de gener el seu segon àlbum que es diu Whispers In The Speech Machine i ho farà via Slumberland Records. Es dediquen a tocar influenciats per tot el millor de l’indie-pop dels 80, impossible d’enumerar, i les essències del Paisley Underground.

Desprès d’In This Town, el seu debut de 2021, escrit pels germans Evan i Quinn Seurkamp mentre eren inscrits en unes classes extraescolars de música i que l’alacantina Pretty Olivia Records els hi va editar en vinil, es van preparar per fer el salt. Així van venir uns quants singles que auguraven que la cosa no era que hagués sonat la flauta per casualitat. 

Dit i fet, ara anuncien aquestes vuit noves cançons compostes pels germans Evan (veu, guitarra) i Quinn Seurkamp (bateria), Avery Bookman (baix) i Ella Franks (guitarra, teclats) de les que avancen aquest estimulant High Beams que no ens cansem d’escoltar. Diu Evan Seurkamp: ‘La part de sota d’Ohio està ubicat en les elevacions de les Appalachian Mountains que té una atmosfera única. A vegades aquesta atmosfera pot ser opressiva, que fa que vulguis fugir d’allà, però a la vegada hi ha un romanticisme estrany en els pobles fantasma que he estat intentant afegir’. 

        

EN CADENA

BOYRACER – “SEASIDE RIOT”

NOU REGISTRE

El que es fa, s’ha de fer be, sinó millor dedicar-se a una altre cosa. És per això que Boyracer porten més de 30 anys fent allò que broden.

La banda que va veure la llum a Leeds, manté el pols a base de fantàstiques melodies de fuzz-pop que, a aquestes alçades de la pel·lícula, broden una darrera l’altre com especialistes en el tema. Veus ajustades i mitigades entre el batibull que van combinant-se Christina Riley i Stewart Anderson amablement, voltades de poderosos riffs de guitarra i una contundent secció rítmica.

Seaside Riot, llançat fa tres setmanes via Emotional Rescue - co-dirigit pel mateix Anderson -  conté 15 talls enregistrats en directe entre Oakland, les dues petites localitats de Seaside a Oregon on viu Anderson i a California, on viu Riley, i Crydon ciutat al sud de Londres amb Simon Guild, Mario Hernández i Chuck R. 

Des de Salt On My Tongue que engega el festival amb unes veus que s’estiren com les tardes d’estiu, la hipnòtica distorsió de Midweek Soulcrusher, fins la fosca Cog, que es va enfilant rere un feedback de mil dimonis, gairebé totes d’entre 2 i 4 minuts, totes ens mantenen en híper-ventilació. Aquest Stale Mate és el tercer single d’una col·lecció de quinze. Un no parar.

            

VA BÉ TREURE LES PENES

EX-VÖID – “IN LOVE AGAIN”

A LA VISTA

S’apropa una nova entrega d’aquests incansables de les tonades d’amors i desamors d’arrels  noise-pop.

La banda amb seu a Londres Ex-Vöid, liderada per Lan McArdle (Joanna Gruesome, Lanny) i Owen Williams (Joana Gruesome, The Tubs) han anunciat el llançament del seu segon àlbum, In Love Again, continuació de Bigger Than Before (Prefect Records – 2022) que sortirà a mitjans de gener via Tapete Records.

(fot Jody Evans)

Tant McArdle com Williams, capitanejen el grup a les veus, guitarres i composició. Amb ells estan Laurie Foster (baix) i George Rothman (bateria), els quatre plegats des de fa anys en els escenaris anglesos. Pel que expliquen - reafirmat en aquest Swansea, el primer tall compartit - en aquest nou disc, els hi ha vingut de gust inclinar-se cap al costat power-pop per deixar en stand-by el seu passat més accelerat.

La cançó pren el nom de la ciutat de la costa de Gal·les i t’enganxa des de la primera escolta amb les dues veus perfectament compassades i el ganxo de guitarra que rebota per l’habitació omplint-la d’aire càlid. Williams explica que ‘tracta sobre algú que està obsessionat amb tu i que et segueix fins a Gal·les i, malgrat l’amenaça que suposa, descobreixes que li sents llàstima en comptes de por’.

Les lletres del disc tenen una perspectiva una mica auto-biogràfica. Això és degut a que tant McArdle com Williams, mentre creaven el disc, van viure  processos de ruptura. ‘Òbviament, una ruptura super-catastròfica és útil’ diu McArdle. El patiment sempre ha estat una gran font d’inspiració.

           

EL DESTÍ

MAGIC USER – “SHADOW ON THE DOOR”

ALTRES REGISTRES

Circular amb cotxe per la carretera amb circumstàncies suposadament adverses, a hores intempestives o amb pluja i acompanyat de música, sempre dona la sensació de pau.

La mateixa sensació també l’augmenta que les notes que omplen l’aire humit i en penombra que hi ha a l’interior del cotxe, no siguin gens presumptuoses i que inspirin autodomini. Un autodomini que imagines fàcil, que ja el voldries per a tu. Com el de Jordan Martich, penses, quan va començar a escriure melodies per matar el temps, amb la satisfacció que dona estar fent allò que t’agrada sense que t’importi res més.

(fot @orangefriendlyfrog)

La satisfacció va donar pas a tocar per alguns bars d’Oakland i de San Francisco, animat i indiferent al pensar que per mostrar-les al personal més preocupat per tenir una cervesa a les mans i poder dir un munt de tonteries al del costat, ningú més que ell podria prendre mal. Amb sorpresa, va veure que uns quants com ell li donaven suport. Així se li van afegir Charles Thomas a la guitarra, Colin McDonald al baix i Digger Barrett a la bateria, i com una cosa porta a l’altre, van anar escrivint noves cançons ja com a grup.

Magic User tenen a punt per a mitjans del mes que ve, el seu debut, aquest Shadow On The Door que sortirà via Dandy Boy Records. Tot això sempre que el cotxe no sigui elèctric. Si ho fos, potser en comptes d’acabar formant una banda hauria acabat tele-treballant a casa.

            

NO SENSE ELLS

PRISON – “DOWNSTATE”

A LA VISTA

Aquest és pels amants dels treballs compromesos amb les avantguardes. Herència d’algunes bandes èpiques: Blue Cheer, Pink Fairies, MC5 i les seves derivacions més addictives branca experimental.

El col·lectiu de Nova York Prison – en actiu des de 2015 – anuncia el que serà el seu segon treball. Es diu Downstate, l’han enregistrat als estudis Rockaway i és la lògica continuació d’Upstate, que l’estiu passat ens va agafar literalment amb els pixats al ventre. Avisats, ens volen tornar a posar a to en el procés de recuperació post-Nadal. Surt a finals de gener, per a qui a aquelles alçades encara no hagi tret l’escudella i carn d’olla, donar-li una nova oportunitat.

Ens recargolaran de nou les orelles a base de riffs desguitarrats, bases d’alt tonatge i crides a la supervivència. La formació actual consta dels propulsors Sarim Al-Rawi i la seva veu desafiant, de Matt Lilly i de Paul Major, i completant el dispositiu detonant Marc Razo i Adam Reich a les guitarres, Matt Leibowitz al baix i Dave Smoota al trombó. La gravació inclou la veu i guitarra del lamentablement traspassat Sam Jayne.

Per anar fent boca, han compartit Eyes For Keys, un primer tall que acompanyen d’un vídeo dirigit pel mateix Matt Lilly i editat per Johnny Celentano. Puja el volum i clavat una injecció de pa amb tomàquet. Un antídot per al verí mediàtic. Sens dubte la millor vacuna que ens podem posar.