D'ALLIBERAMENTS

LAKE RUTH – “HAWKING RADIATION”

NOU REGISTRE

La subtil brisa retro-futurista que desprèn la banda de psicodèlia-barroca, Lake Ruth, s’agraeix. Com s’agraeix que algú continuï fent melodies trans-planetàries.

S’han agafat el seu temps, però finalment ha arribat el tercer àlbum del trio de Nova York format per Allison Brice (Eighteenth Day Of May, The Silver Abduction) a la veu, el multi-instrumentista Hewson Chen (The New Lines) i Matt Schulz (Holy Fuck) a la bateria. Set costeruts anys han passat des d’aquell Birds Of America. La llarga travessia l’atribueixen a que han tingut diferents mogudes personals. El disc ha sortit la primera setmana d’aquest mes via el segell especialitzat en gemes de psicodèlia-pop Feral Child Records.

Es diu Hawking Radiation i inclou 12 talls inspirats en el drama conegut com a Heaven’s Gate (on 38 seguidors de Marshall Applewhite es van suïcidar creient que així una nau espacial amagada darrere el cometa Hale-Bopp els trauria d’aquí), en la novel·la de ciència-ficció Children of Time d’Adrian Tchaikovsky i en el dibuix de 1920 Angelus Novus de Paul Klee i la interpretació que en va fer el filòsof alemany Walter Benjamin en relació el repetitiu cicle històric de la desesperació.

Allison Brice dona més detalls sobre la composició temàtica de l’àlbum: ‘El successos de Heaven’s Gate i els seus relats em van commoure profundament. Vaig escriure sobre Nancie Brown, que hi va perdre un fill a “Potalaka Listening Station”; Terrie Nettles, filla de la fundadora del grup, Bonnie Nettles, a “Take Me With You”, a més de dues cançons sobre Frank Lyford i Erika Ernst, que es van unir la comunitat sent joves i ell, al final, va sortir-ne, però a ella no va poder convèncer-la i va morir’. 

Dels drames, a vegades surten obres d’una bellesa que transforma. Chen suggereix que el títol fa referencia a l’energia que s’allibera quan un forat negre s’alimenta d’alguna cosa, ‘marxat però no oblidat’. Psicodèlia pop filosòfica.

                         

SENSE POR

THE SICK MAN OF EUROPE – “THE SICK MAN OF EUROPE”

NOU REGISTRE

No sé ben bé perquè, però a l’escoltar les cançons propulsades per The Sick Man Of Europe m’ha fet pensar en la pel·lícula Liquid Sky d’Slava Tsukerman de 1982.

The Sick Man Of Europe és la creació particular de Jamie Reeves. La terminologia The Sick Man Of Europe, antigament s’utilitzava per descriure a les nacions europees que passaven períodes d'inestabilitat social. És la seva intenció recordar-nos-ho? Potser si, i ho fa amb una travessia introspectiva a l’abast de qualsevol mortal a base de ritmes constants i lletres escrupolosament dites amb la relaxada veu de baríton de Reeves.

El passat febrer va entregar Moderate Air Quality, un EP com a paga i senyal. Igualment li haguéssim fiat. Aquest compacta debut de títol homònim, allisa com una piconadora deixant l’asfalt perfecta per agafar, a poc a poc, la velocitat adequada. Ha sortit fa una setmana via el segell Leaf, oficialment The Leaf Label.

Amb base a Londres, intervé en aquests temps en que se suposa que s’apropa una nova plaga enviada pels Déus, amb polides guitarres minimalistes, estructures monolítiques del teclat i versos que insisteixen que la por, només ens conduirà a una menor llibertat. En aquest Transactional el sentim dir: #Tremolo, cago, ho sento tot / Els ecos m’arriben fins els ossos / trepitja-li les entranyes / Fes-lo créixer, vomita’l / Soc la por, estic aquí / Estic viu, és el moment#. En el vídeo l’acompanya Bella Keery, la responsable de les fotografies que acompanyen l’àlbum.

Al film de Tsukerman que parlavem abans, va d'uns petits extraterrestres que aterren en un terrat de Manhattan i s’apoderen dels humans d’una manera plàcida i sorprenent. Sense por. Potser per això m’ha recordat la pel·lícula.

                         

MITES

HOTLINE TNT – “RASPBERRY MOON”

NOU REGISTRE

Els han encasellat en un suposat ressorgiment del shoegaze. I ni és shoegaze – especialment aquest disc –  ni hi ha cap ressorgiment de res.

Avui, com ha passat amb les modes, els retorns son anecdòtics. Cadascú va i fa el què vol. Si et fa feliç creure que ho tens tot controlat i sota conceptes tele-dirigits, allà tu. Quan diem que tothom fa el que li rota, ens referim a casos com aquest.

(fot Graham Tolbert)

Hotline TNT fins ara era la ceba de Will Anderson. Després de dos àlbums, decideix que aquest ha de ser obra de tota la banda. Se li han acabat les idees? Dels tres discos, aquest tampoc és el millor ni el més complet. Assequible? Si tenim en compte que s’han estovat, potser si.

El quarteto de Brooklyn han llançat aquest Raspberry Moon fa una setmana, novament de la mà de Third Man Records. En una mica més de mitja hora, es ventilen onze cançons que busquen fer-se un lloc en el perdut panorama actual.

A més d’Anderson, la banda està composta per Lucky Hunter (guitarra), Haylen Trammel (baix) i Mike Ralston (bateria). Especifiquen que han comptat amb un cinquè membre, Amos Pitsch (Tenement), als teclats i fent cors, que és qui s’ha encarregat també de la producció i enregistrament en el seu estudi.

En la mitologia es diu que l’Ave Fénix ressorgeix de les seves pròpies cendres per trobar solucions als moments amargs i, de moment, l’ocellot te presentada la sol·licitud d’una subvenció per poder tirar endavant amb un mite més mite que mai. 

                      

EL TIMO DE L’ESTAMPETA

COMET GAIN – “LETTERS TO ORDINARY OUTSIDERS”

NOU REGISTRE

Aquest és un àlbum ple de nostàlgia i no se n’amaguen. Diuen per quedar bé, que al final, també si pot veure un missatge d’esperança. Son molt educats.

Comet Gain treu el seu dotzè àlbum (sí, dotze). El darrer va ser Fireraisers Forever! que com aquest, els hi va editar Tapete Records. Es diu Letters To Ordinary Outsiders i va sortir la primera setmana d’aquest mes. Son dotze increïbles cançons de pop brillant. En uns dies en que només triomfa el narcisisme i l’hedonisme en una hipocresia que fa vomitar, ells tiren pel dret i sospiren pel  dies que hem deixat enrere.

Els records s’acumulen en elles per posar espelmes per uns temps que van ser millors, quan no estàvem tan exageradament alienats per les tecnologies i tot era força més fàcil. Quan solíem passejar pels nostres carrers sense ensopegar amb gent que t’ha fet fora de casa, sobre les il·lusions que poc importa si es van realitzar o no, sobre els amors i desamors amb els que les papallones campaven al seu aire, sobre els melancòlics de mena carregats d’una esperança que no va resultar, mentre ara tot se’n va a fer punyetes. Segurament és el que necessitem per començar de nou, segurament també en petits nuclis on la pau estigui present en cada petita ànima que l’habiti.

En aquest disc trobem a l’incombustible David ‘Feck’ Christian (veu, guitarra), Ben Phillipson (guitarra), James Hornsey de Clientele (baix), Anne Laure Guillain (teclats), Robin Christian (bateria) i Rachel Evans (veu) amb la contribució de Sean Read (veu, metalls, teclats). El fil conductor de l’àlbum és com una entrevista on Christian va responent a les preguntes que li fan. Obre el disc The Ballad Of The Lives We Led. ‘La cançó reflexa el meu estat d’ànim actual, agredolç, nostàlgic. Lamentablement, encara que se suposa que hem de “viure el present” i mirar endavant, la situació actual no ho permet fer. Quan el món s’ensorra, un tendeix a voler escapar al passat’ diu.

En la mateixa línia podem escoltar aquest Do You Remember ‘The Lites On The Water’ on l’entrevistador fa la intro dient: ‘Tots desapareixem i reapareixem en un altre lloc però la casa queda’ on Christian canta sobre un amic que encara viu a la mateixa casa on va créixer i recorda els temps en que es trobaven per llegir còmics i escoltaven cançons dels Fab Four.  ‘Son èpoques passades, però ara mateix no seria genial tornar a aquells dies on tot era més senzill?’ Ens han ben enredat.

                        

TREBALLANT L’AUTO-EMPATIA

THE ALBINOS – “ENABILIZER”

A LA VISTA

Qualsevol persona de qualsevol dels gèneres humans, al llarg dels segles ha tingut la pulsió per explorar el significat de la nostra existència. Bé, algunes, no totes.

N’hi ha que ni ho intenten. Que ja els hi està bé on son. Però n’hi ha que mostren un interès per entendre el perquè som aquí. Que no pot ser que només sigui per fer el gandul. N’hi ha que aporten creativitat a la recerca. La música sempre ha estat un vehicle. Qualsevol música. Bé, qualsevol tampoc. Hi ha estils que en comptes d’ajudar encara et fan més tonto. Però això seria un altre tema.

El terceto de Houston The Albinos col·laboren en la investigació amb el seu treball. Per a mitjans d’aquest mes que ve, tenen previst llançar el seu segon àlbum. Es diu Enabilizer, que els hi editarà el segell belga PUG Records. El van enregistrar a Storm God Studios, Wesley, amb la producció de Durle Stagger. Han avançat un parell de temes, Baptized In Gold, que vol capturar el contrast entre admirar i estar inquiet, dos dels conceptes que des de la superfície ens maregen constantment i aquest Next To You.

Next To You, ve carregat de distorsions guitarreres que com si pengessin d’un fil van donant voltes al nostre costat, en aquest cas batallant entre dos conceptes més d’aquests amb els que fem veure que vivim: les creences i els dubtes als que estem aferrats i no ens deixen veure més enllà del nostre nas. Tot plegat fan que gaudim del viatge sobre la fràgil naturalesa humana i el seu intent per entendre res. 

                        

SUCRES AFEGITS

LIFEGUARD – “RIPPED AND TORN”

NOU REGISTRE

El que passa amb aquest nois em recorda molt els temps en que un setmanari anglès que tothom coneix, una setmana encumbrava a una nova banda i la mateixa publicació una setmana després, la posava a parir.

Ara això potser ja no passa, i segurament no serà el cas, però la realitat és que els souffles, sempre acaben baixant i la confiança en els productes que ens venen, està sota mínims. Son de Chicago i es fan dir Lifeguard. L’integren Asher Case, (19 anys) veu, guitarra i baix, Isaac Lowenstein (18 anys) bateria i sintetitzador – germà de Penelope Lowenstein, guitarra de Horsegirl – i Kai Slater (20 anys) a la veu i la guitarra. Els tres es coneixen de l’institut i tenen altres projectes. El mateix Slater va estar tocant el mes passat a BCN amb Sharp Pins, una de les seves altres agrupacions.

(fot Grace Conrad)

Després d’alguns singles, EP’s i un primer àlbum, Dive, que editaven en petits segells com Chunklet Industries o Born Yesterday, el febrer de 2023 el prestigiós segell Matador va anunciar que se’ls quedava. La conseqüència de l’esdeveniment és el llançament d’aquest nou àlbum de debut, Ripped And Torn, que es troba al carrer des de fa dues setmanes.

Lowenstein ha explicat que per aquest disc van optar per un so que es sentís com algo fet a mà, allunyat de sons d’estètica digital. Case afegeix que per l’enregistrament van utilitzar equips analògics: ‘Tot va succeir simplement perquè teníem les idees, per això sona així’. S’esforçen per mantenir l’essència de comunitat, referint-se a l’escena de la que van sortir a Chicago. ‘Quedar amb gent per anar a concerts punk tres cops per setmana, és bo recordar que es tracta d’això. Com també ho és estar amb els amics abans del llançament del teu disc amb Matador o el que sigui’ diu Lowenstein.

El van enregistrar l’any passat a Chicago amb el productor Randy Randall. Li van posar Ripped And Torn en honor a un fanzine punk anglès. Slater, tenia o te un fanzine que es diu Hallogallo, en honor a la cançó de Neu!. També és un homenatge a la new wave dels 80 a la que Case n’està bastant penjat i al post-punk britànic més recent, en la línia dels Klaxons. Finalment dir que també anomenen molt les bandes del llegendàri segell SST, aconsseguint un particular so mescla de tot plegat que els fa ser el capritx dels moderns de catàleg.

La realitat però és que, de moment, han tret un disc que figurarà a la llista dels millors “debuts” de l’any. Va de tonades electrificades en les que ens quedem enganxats com si fossim en un enreixat. Una pista darrera l’altra ens va socarrimant les neurones que ens queden. El darrer single de l’àlbum és aquest Like You’ll Lose de la que diuen que estar inspirat  en la bateria compacta de Lee Perry. Serà el que vulguin, però sona com quan els budells no estàn per masses òsties desprès d’un excés de sucres afegits. Que es deixin d'alternatives i tirin per aquí.

                          

MÀGIA i MISTICISME

THE NEW EVES – “THE NEW EVE IS RISING”

A LA VISTA

Aquest és un d’aquells debuts que passa molt de tant en tant. Vibrant, místic. Perfecte per a una calurosa, fosca i màgica Nit de Sant Joan.

The New Eves son un cuarteto amb base a Brighton format per Violet Farrer (guitarra, violí, veu), Nina Winder-Lind (violoncel, guitarra, veu), Kate Mager (baix, veu) i Ella Oona Russell (bateria, flauta, veu). Tenen previst per al primer dia d’agost llançar el seu primer àlbum pel que molts sospirem amb ganes. Es diu The New Eve Is Rising, que arribarà a tots nosaltres via Transgressive Records.

Per aquesta estrena han sabut treure un so colpidor d’una originalitat difícil de trobar a aquestes alçades. Serà allò que tantes vegades diem, la química que sorgeix entre elles ha funcionat espectacularment. El van composar a la mateixa Brighton i al llarg d’una residència a The Cornish Bank. L’enregistrament al van fer entre Rockfield Studios i una església de Cotham, a Bristol. La producció va anar a càrrec de la pròpia banda juntament amb el multi-instrumentista Jack Ogborne (Bingo Fury).

‘L’espai al que ens dirigim està bastant allunyat de la vida quotidiana. Ens exigeix molt i fa que ens endinsem en una nova dimensió. Entenc que pot ser difícil portar-hi gent allà amb nosaltres’ explica Ella que afegeix ‘Volem veure fins on podem arribar com quatre persones que creen la seva pròpia mitologia’. Per la seva part és Nina que diu: ‘Aquest projecte ha tractat de redefinir-nos i esperem que els que l’escoltin es sentin inspirats igualment’.

Son nou pistes que parlen de coves de bandolers, d’Heloise i Abelard, els famosos amants del segle XII, amb una història marcada per la tragèdia. En tots els casos no deixen passar per alt l’experimentació i el krautrock. Defineixen el seu estil com hagstone-rock en referència a les històriques i misterioses pedres.  

Han avançat alguns singles que només han fet que augmentar el grau d’impaciència per l’arribada del disc sencer. El primer que van llançar si no m’equivoco va ser l’inquietant Highway Man, de poderós i hipnòtic ritme compulsiu, on el violí de Violet Farrer ens traspassa l’estómac; o Rivers Run Red una introducció al món fascinant i místic del Canterbury Sound del que mai ens cansarem d’escoltar.

O aquesta entusiasta Cow Song, un tall sorgit de la improvisació. L’anècdota és que els primers segons van ser gravats en un prat, cantant-li a Bonnie, una vaca que passava per allà. Ho expliquen: ‘Cow Song és una cançó sobre grans paisatges muntanyosos i l’anhel d’entrar en ells, simplement caminar-hi. També és una cançó sobre el pasturatge. A Suècia, com en altres països similars, hi ha una tradició molt antiga de portar el bestiar a una granja d’estiu”, un “fäbdob”. Era una feina que només feien les dones i les seves filles i es quedaven amb els animals durant tot l’estiu, fet que creava un vincle molt especial entre elles, els animals i el paisatge. Les dones utilitzaven una tècnica vocal que es deia “kulning” per comunicar-se entre sí i els animals. És algo fantàstic i molt potent! Això ens va inspirar a utilitzar les nostres veus d’una manera diferent’.

Avui, revetlla de Sant Joan, una nit màgica malgrat els constants intents de convertir-la en una nit de festa més, les cançons de The New Eves ens ajudaran amb les nostres pregàries i desitjos, que no costa gaire d’imaginar quins son.  Salut i foc!

                        

MECÀNICS DEL VIURE

THE BUG CLUB – “VERY HUMAN FEATURES”

NOU REGISTRE

Son especialistes en reparar cors desemparats. Capturen la bellesa oculta de les coses quotidianes amb ironia i bon humor i ho fan servir de betadine.

La banda gal·lesa The Bug Club es va formar el 2016 i la integren dues llumeneres que comparteixen geni creatiu: Sam Willmett, veu i guitarra i Tilly Harris veu i baix. Fa una setmana que han tret el seu quart àlbum, que és el segon amb Sub Pop, segell amb el que van fitxar el 2024. Es diu Very Human Features i el van enregistrar als Rat Trap Studios de Cardiff amb la producció de Tom Rees, que també es va posar darrera la bateria.

Nosaltres ja ens vam quedar penjats d’aquesta parella amb Rare Birds : Hour Of Song, un doble LP amb 47 pistes – si comptem els talls de veu de segons entre cançons – que recuperava el folk-pop més espontani dels 70. A poc a poc s’han anat atrevint a pujar el volum de les seves cançons, interposant algunes guitarres esborronades i saturacions en plan piscolabis.

Així amb aquest nou disc trobem algunes petites joies pop on juguen amb això de la intersecció de veus: noi/noia, ara tu, ara jo, ara els dos junts. Amb cançons com Bee Boop Computers amb uns la la las i uh uh uhs que treuen de l’ensopiment al més estabornit dels ciutadans, How To Be A Confidante amb una tonada que t’entra fins el moll de l’os o la temperada i bonica Jealous Boy per dir-ne tres, se’n riuen del mort i de qui el vetlla.