AMOR

Denominador comú. 

George Harrison i Pattie Boyd

Jame Taylor i Carole King

Genesis P-Orridge i Lady Jaye

DYAN DIAMOND - IN THE DARK - 1978 - MCA

Forma part dels experiments a que es dedicava Kim Fowley. Després de partir peres amb les Runaways, es va entretenir en la seva nova creació, Venus & the Razorblades una banda que havia de ser barreja de nois i noies, on apareix ja la protagonista. Érem al 1976 i Dyan Diamond contava amb tan sols 14 anyets. L’any següent, la banda es desintegra i ella segueix camí sola. Fowley però, hi veu molla i de la seva mà es deixen veure per totes les sales i boulevards d’aquella pecaminosa vall. El 1978 signa amb MCA i li produeix senceret aquest treball, l’únic de la seva carrera. L’àlbum no va rutllar a les botigues i desprès d’una època tocant i donant tombs pel circuit de la ciutat, se li perd la pista. Tot temes d’ella i versions de Jimmy Red, Elvis Costello i Chris Spedding. De moment no ha estat reeditat. 

BARDO POND

Segona i darrera jornada còsmica. Així com l’anterior va ser exclusiva dels Acid Mothers Temple, aquesta nit, a part dels Bardo Pond, tenies l’opció d’escoltar les propostes de N’toko i les de Praha Depart. El primer, un “rapper” eslovè, exclusivament per amants del gènere i els segons una banda de Tokio en formació trio, amb més bones intencions que altre cosa.

Bardo Pond son una d’aquelles bandes clàssiques, del nivell d’uns Sonic Youth, d’artistes complerts. Les guitarres dels germans Gibbons van teixir el bressol perfecte per la veu d’una rejuvenida Isobel Sollenberger que amb peçes com Limerick, Sometimes Words o Just Once ens van provocar ràpidament les experiències que tocaven. I no precisament musicals.

ACID MOTHERS TEMPLE & THE MELTING PARAISO U.F.O

Tsuyama Atsushi : monster bass, voice, cosmic joker

Higashi Hiroshi : synthesizer, guitar, dancin'king

Shimura Koji : drums, latino cool

Kawabata Makoto : guitar, speed guru

(extret de la seva pàgina a internet) 

Impossible descriure les gairebé dues hores de concert ofert ahir per la banda de Kawabata Makoto. Impossible descriure el que vam sentir davant la catarsi produïda per aquella manifestació esotèrica. Impossible descriure la satisfacció del cos per les vibracions i l’energia rebudes per clàssics com Pink Lady Lemonade. Les seves sabudes influencies psicodèliques i de krautrock de gent com Gong, Incredible String Band, Hawkwind, Guru Guru o Embryo, ens van fer sucumbí als peus del gran sacerdot. A més, entre nosaltres, en un espai transdimensional, podies copsar a una Maria del Mar Bonet que en veu de Tsuyama Atsushi va cantar una entranyable Balanguera, mentre Makoto canviava una corda de la seva guitarra trencada només començar el concert.

  (cartell Abel Cuevas)

WE SHALL OVERCOME

“Aquí estem de nou”. Aquest podria haver estat una dels slogans cridats el vespre d’aquest cap de setmana passat pels carrers de l'Upper West Side de Manhattan. Per què en la manifestació que el va recórrer, es van reviure moments ja produïts en altres èpoques. Pete Seeger, mestre de cantants, i no cantants, amb 92 anys, juntament amb Arlo Guthrie, va desfilar com un activista més defensant i exigint llibertat per l’home. Res canvia.

  

I en aquests afers, encara menys.

NO VEGIS LA TELEVISIÓ
NO LLEGEIXIS LA PREMSA OFICIAL
NO FACIS RES DEL QUE ET DIUEN
NO VOTIS

SIGUES LLIURE

                                                                                                    AP

LEONARD COHEN

La vida és plena de desenganys. És per això que, la gent que en sap, diu que hem d’aprendre a no esperar res de ningú. Perquè així serà l’única manera de conquerir la felicitat. I és cert. Com també és cert que no aprenc i així continuo en la meva infelicitat. Perquè, fa gràcia, però soc dels que encara creu en les coses “correctes”. I soc dels que ha tingut una nova desil·lusió quan ha recollit el premi satisfet, en comptes de asseure’s a sobre i fer una gran botifarra. 

No és admissible que una persona que va ser símbol de totes les esperances per aconseguir que el món sigui només, una miqueta millor, perdi els papers i accepti participar de tota aquesta indecent, obscena i vergonyosa societat.

Per què ningú mostra la veritable cara de tot això?

1970...

... i quaranta-un anys després.

IN-ÈDIT 2011

M’estava revisant el programa d’aquest In-Èdit que se’ns apropa i m’han sorgit tot de preguntes. Em donarà temps de veure tot el que he escollit? Tindré prou pressupost? Després de veure el documental Toc De Re Per A Mandolina I Clarinet, tindré les mateixes ganes de vomitar que quan vaig sortir l’any passat de veure Barcelona Era Una Fiesta? – aquest és el punt flac del festival, sembla que cada any ha d’haver la pel·lícula ensabonada. A les taquilles del carrer Muntaner, hi figurarà encara el rètol de venda d’entrades per anar a veure els pobres toros – ara que ja no n’hi ha? I el cartell del festival? Algú sap perquè no contracten un dissenyador?

SOMEWHERE

Beneits exhibidors cinematogràfics. Aquest cop no ens ha calgut fer cues a cap festival – encara que ens ha sortit barba. La darrera pel·lícula de Sofia Coppola es va estrenar com Déu mana fa uns dies a quatre sales de la ciutat. Benaurats afeccionats.

Que si Johnny Marco representa un “home objecte”, que si Cleo n’és la consciència transformada en una filla imaginada, que si res. Quan “apoltronat” al sofà de casa dono un cop d’ull al full promocional, llegeixo que la noia diu que “al començar a treballar amb el personatge, vaig pensar en la cultura pop d’avui en dia, la seva fascinació per la fama i tot el que ella comporta”.

Tant malament veu el panorama?

JA QUE SOM A 12 D'OCTUBRE

..em ve al cap una conversa habitual amb les meves amigues. Sempre diem que nosaltres no disposem d’un argot propi a l’hora de parlar de cultura pop, com la gent normal. Entre altres coses perquè no tenim els mitjans que té la gent normal. No ens enganyem. Evidentment, per sort, disposem de l’opinió anglesa i per desgràcia, de l’espanyola. I dic per desgràcia, no perquè els hi tinguem mania (Déu me’n guardi) sinó perquè trobem de tricorni xulesc elevat al quadrat l’argot que utilitzen els que escriuen sobre música en espanyol. I diria que fins i tot una doble desgràcia, perquè a l’argot esmentat, s’hi afegeix un inexplicable i infantil menyspreu cap a un determinat estil. Afortunadament hi ha una minoria que s'en salva.

Extracte tret del suplement cultural de la setmana passada d’un diari espanyol, una breu crítica a la reedició d’un àlbum. No te pèrdua: “...Entre sus filas habia iluminados como por ejemplo Keith West, Steve Howe (después en –puah!- Yes) i Twink...”

Sort en tenim dels nostres, d’il·luminats.

FIRA DEL DISC DE BARCELONA

Com qualsevol persona normal que pateix passivament aquesta mal denominada crisi, vaig fer els meus números i vaig decidir la quantitat a gastar. Tot i que la xifra va haver de baixar considerablement respecta a la de l’any passat, no em vaig poder resistir a passar una estona sota els efluvis que desprenen uns quants milers de vinils agrupats en un sol espai. Així doncs, i després de passar pel peatge de l’entrada, vaig començar el pelegrinatge. Mai millor dit. Com que no escriuré aquí l’avorrida llista de les meves compres, expressaré les diferencies detectades respecta la darrera edició i, per què no?, les que m’hauria agradat no detectar. Del primer grup son: que han baixat considerablement el volum de la “música d’ambient” (quin horror d’expressió), que els expositors estan molt més oberts a fer-te una rebaixa en els dilatats preus dels discos (he dit molt més?) i, per acabar, la visió de parelletes perdent la virginitat penetrant en el món del vinil. I les del segon grup: que els discos considerats rars continuen pels núvols, que segueix havent grans buits en determinats corrents musicals, l’habitual deliri en l’stand de “l’holandès”, la sensació de que hi havia menys expositors (maleïda sensibilitat) i els coneguts que et vas trobant i que sempre et fan la mateixa pregunta:

- Què? Has trobat coses?

- Que sííííí!!!!