ENS HAN DEIXAT AQUEST FEBRER

Febrer ens deixa, i amb ell inevitablement alguns músics. El trompetista nord-americà de jazz Donald Byrd. El baixista i un dels membres fundadors de l’imprescindible banda beat de Tottenham The Dave Clark Five, Rick Huxley. El que va formar part dels primers Beatles, Tony Sheridan, a part de treballar amb Gene Vincent o Eddie Cochran, a mitjans de mes va traspassar a Hamburg. Otis “Damon” Harris, membre dels Temptations del 1971 al 1975, període que inclou el llançament dels clàssics All Direction(1972) amb Papa Was A Rollin’Stone, i del Masterpiece (1973). El guitarrista Dan Toler, integrant dels Allman Brothers a finals dels setanta i primers vuitanta. Per acabar amb aquest recull, ho faig amb Kevin Ayers, a qui he tingut com a referent en molts aspectes de la vida i el seu llegat musical, que és dels que treu el singlot tant amb Soft Machine com tot solet, m’acompanyarà sempre que necessiti reviure una de les millors etapes de la música progressiva i psicodèlica de la història.

 

Donald Byrd  1932 – 2013

 

Rick Huxley  1940 – 2013

 

Tony Sheridan  1940 – 2013

 

Otis “Damon” Harris  1950 – 2013

 

Dan Toler  1948 – 2013

 

Kevin Ayers 1944 – 2013

ALTERNATIVES IMAGINATIVES

Hi ha botigues de discos que, per fer entrar al personal, planten penjadors amb samarretes a la venda com qui posa la pastanaga davant de l’ase. Però per sort, mentre ens ho passem bé, n’hi ha d’altres que pensen en possibles alternatives.

Amb un d’aquests sacrificats comerciants de música parlava d’això, de la dificultat de tirar endavant una botiga de discos. Bé, de fet, subsistir ara en qualsevol àmbit comercial que em pugui imaginar, resulta un treball titànic, però en un de discos com el del carrer Giralt El Pellisser, on a sobre, només és pels bojos del vinil, pot ser per llogar-hi cadires. En mig dels típics ji jis i ja jas, prenent-nos-ho en broma per desdramatitzar-ho, recordàvem aquella temporada que en la desapareguda Overstocks, va està fent de caixera la xicota d’un dels empleats. 

 

A mida que en Marcos, el propietari de la botiga, n’anava parlant i anava prenent el format típic d’una conversa d’homes, recordava l’aspecte de la noia en qüestió: rosseta, tota mona i amb les corbes necessàries per generar unes cues de gent davant del mostrador de caixa que en aquells dies van fer història. Total, que no va faltar ni mig segon per arribar a la conclusió de que o bé es buscava la corresponent dependenta amb uns bons arguments o ja trigava massa per deixar aflorar per l’escot de la samarreta els seus generosos pels de la pitrera.

 

(cortesia de la cadena de restaurants Hooters)

FIB 2013

I comença el ball. Maraworld, l’empresa espanyola corresponsable juntament amb l’anglesa Music Festivals dels tour-operadors amb destí la Costa dels Tarongers, fa una suspensió de pagaments – ara se’n diu concurs de creditors – tot i que curiosament asseguren que el FIB, un dels ganxos, és del tot rentable pel fet que genera diner des del "minut zero". No ho dubto. S’espolsen les puces afirmant que el deute d’uns quants quilos que arrosseguen no és pas per culpa seva, sinó de Vince Power de Music Festivals i els seus negocis a borsa. Aquest personatge, convertit en mestre de cerimònies del festival des que els germans Moran van fer negoci convertint-lo en un destí pel turisme xiruquero anglès, assegura que en cap moment ha pensat que l’esdeveniment corregués cap perill. Des de l’ajuntament, governat per un partit espanyol, es mantenen en la línea ara tan de moda del “tranquilos, que no pasa nada”.

 

És evident que les subvencions segueixen rajant.

 

Esplanada del festival de Benicàssim

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 9)

 

WHIRR – Flashback

PIPE DREAMS 

2012 – TEE PEE RECORDS

http://whirrband.bandcamp.com

 

MINIFESTIVAL

18è. FESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DE BARCELONA

ESPAI JOVE LES BASSES – BARCELONA
23 – 02 – 2013

L’ambient del carrer era gèlid i molt fred mentre caminava ansiosa per arribar a Les Basses. Tot un exercici d’entrega musical. A dins, la gent d’Ultra-Local Records venent discos, bons preus a la barra i els músics passejant entre els que hem anat a escoltar-los. Sí, difícil de creure. No, no vaig arribar a veure The Trees i, vist el que va passar posteriorment, la veritat és que em va saber greu. 

La sensibilitat d’Ana Franco, veu de coffee&wine, em va deixar estovada per a tota la nit. 

Els castellonencs Pleasant Dreams van enganxar a tot Déu amb el seu pop vitalista hereu d’en Pep Laguarda i companyia.

Amor de Días, o el tàndem Lupe Núñez i Alasdair MacLean, distants entre ells com propers a la bellesa pop, potser ja és això. 

 

Sensacional el set de Les Atxes, tal com escrivia ahir, son la proba de que la millor música del país està passant de puntetes. 

L’aparició de The Primitives, amb Tracy Tracy al capdavant, amb els clàssics, Thru’ The Flowers o Crash van desencadenar l’eufòria. 

 

 

I de nou cap a casa, prou satisfeta, encongida pel fred però amb les orelles ben calentes.

No, no em vaig quedar per veure Xiu Xiu Plàstic.

THE MISSING LEECH – SICKBRAIN

SHOWCASE DEL MAMUT TRAÇUT

ULTRA–LOCAL RECORDS  –  BARCELONA
22 – 02 – 2013

És extraordinari. Encara hi ha gent capaç de fer emocionar aquest home.

 

Ahir al vespre, fotent-nos una cervesa com si el fred que ens glaçava les orelles no anés amb nosaltres, m’explicava que havia anat el showcase del Mamut Traçut a la botiga de discos de “la ceba“ del carrer Pujades, oberta a finals d’any, al barri dels news bussines de Barcelona. 

 

M’explicava que encara hi ha esperança. Que hi ha vida més enllà dels Manelics i els seus calcs. Que hi ha una autèntica escena underground i que és a fora de muralles. Engrescat, m’explicava que els primers en tocar van ser Sickbrain, una parella entusiasta i oberta a tota experimentació. “No podem dir que siguem de cap estil per què no en seguim cap de concret”, diu que va dir l’Edu Mató, guitarra, bateria i veu, que acompanyat de l’Adrià amb qui s’anava intercanviant els instruments, van mostrar el potencial que s’amaga al darrera d’aquestes dues poderoses ànimes ocultes.

 

 

Sickbrain

 

Em va explicant que després va tocar l’alma mater d’aquest prometedor segell de Sant Joan de Vilatorrada, el carismàtic The Missing Leech. El vam veure plegats a La [2] a finals del 2011 i ens va agradar molt i que ahir, tot sol, li va semblar pletòric i just l’home capaç de portar-nos de nou, aquella claror desapareguda des de fa massa temps de l’escena musical més propera. M’explica que va tocar alguns dels seus clàssics com Unicorns Psicodèlics o 1998 amb d’altres de nous que s’endurà de bolo pel Japó aquest estiu. Em confessa que potser li hauria agradat sentir-lo en algun tema acompanyat dels Sickbrain en comptes d’un passavolant que desafortunadament es va colar i es va posar a tocar una conga. Ho juro.
 

 

The Missing Leech

 

Al final de la nit, a punt de començar a nevar, m’explicava que el mamut del Bages, amb la seva traça, el va fer trempar com feia temps que no recordava.

FREE PUSSY RIOT

Concert solidari organitzat per la revista Shook Down a benefici de les campanyes pels drets humans, d’algunes persones, d’ AMNESTY INTERNATIONAL.

Em pregunto si algú no hauria de recordar-los a aquesta OSG, allò de “renovar-se o morir”.
 

 

BIBIANA BALLBÈ

Si alguna cosa diferència la cultura pop de les demés, és la seva permanent evolució i activitat. Per això hi ha imatges que representen aquests aspectes. I ella n’és una.

ICONES POP (en aquest cas, INACTIVA)

En el món exterior nostre, aquesta figura és habitual i acompanya al negoci. Nosaltres, per desgràcia, estem molt limitats i no ho és tant. La nostra activitat queda reduïda a una televisió tan sols preocupada per promocionar la cultura de la calçotada o penjar-se medalles en insignificants propostes a internet i a un club encaparrat en ser el millor del món com si això signifiques la salvació de la nostra ànima pecadora. Ben poca cosa. 

 

Ella efectivament és popular, però perquè surt a TV3, no surt a TV3 perquè és popular. Aquesta és la diferència convertida en inconvenient. I per això acabarà convertint-se en un fantasma més del cementiri. Per això i, és clar, perquè no hi ha aquesta activitat creativa de la que es pugui alimentar. 

 

Així, donant-hi voltes penso que caldria, per exemple, que es declarés lesbiana. No sé, per desempallegar-nos una mica de la mediocritat que ens envolta.

MINIFESTIVAL

18è FESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DEBARCELONA

I ja el tenim aquí. Petites fires o petits festivals com el d’aquest dissabte que ve. Bandes a retrobar i bandes a descobrir en un atractiu i excitant cartell. Organitzat des de baix, a l’abast de la gent del carrer, gaudint de la feina i gaudint del resultat. Sense posats molestos de gent estirada, modelets i altres pamplines. Per què no? La sola ubicació a Nou Barris al costat del Turó de la Peira, fa que les que ens hi acostem estiguem per la feina i el que és millor, la possibilitat de veure ni un sol guiri borratxo a qui a sobre has d’estar agraït per la seva assistència, és zero. Meravellós.

Qui diu que no és veritat que en el pot petit hi ha la bona confitura?

  The Primitives (Coventry – England)

 

Amor de Días (Londres – England)

 

 Pleasant Dreams (Castellò – PPCC)

 

Coffee & Wine (Madrid – Espanya)

 

Xiu Xiu Plàstic (Barcelona – PPCC)

 

Les Atxes (Barcelona – PPCC)

 

The Trees (Barcelona – PPCC)

VIDEO DE LA SETMANA

 

GROUPER – Vital

THE MAN WHO DIED IN HIS BOAT – 2013 – KRANKY RECORDS

 

Liz Harris. Compositora textural de Portland.

 

 

 

 

SÓNAR 2013

Llegeixo que el Sónar perd una de les seves imatges principals, la d’esdeveniment al centre de la ciutat, cosa que el dotava de molt punts. Llàstima. Se’n va al complexa firal de la plaça Espanya. Sumat als concerts nocturns que mantenen a l’altre complexa firal, el de l’Hospitalet, passa a ser ja del tot, el festival de fires i congressos. Embolica que fa fort. Des de l’organització es diu que el canvi es deu a la voluntat d’ampliar l’aforament. 

 

Que preguntin a la gent si preferim estar estrets o anar a la plaça d’Espanya i sabrem de quina voluntat parlen. 

 

14 FESTIVAL MIL•LENNI

Cada vegada que veig el cartell del Festival del Mil·lenni, que la veritat, resulta més llarg que un dia sense pa, no se si riure o plorar. Se’m fa difícil entendre’l. Yo La Tengo, Ocean Colour Scene, Low, Patti Smith... eeem Farruquito, Malú, Macaco, Duo Dinámico, Els Amics de les Arts!... Macedònia!!! Això no ho supera ni les barreges del Senglar Rock en els seus millors temps.

 

El diccionari diu: festival = festa grossa. Potser sí. 

 

LOVE IS BACK

SALA APOLO – BARCELONA

Que caigui en el dia 14 de febrer. Que en el cartell hi figuri un cor. Coincidència? Casualitat? 

 

Avui, és un d’aquells dies que ens volen imposar una celebració, tant si com no. Dia de Sant Valentí, (quina) /, dia dels enamorats o el que és el mateix: de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases.

 

Sigui com sigui, per una bona causa es reuneixen a la sala del Paral·lel un bon grapat de bandes del país. Una bona ocasió per posar pautes.

 

SERGIO MENDES AND BRASIL’66

  

  

 

Elegant, sofisticada, sixties, cool, son adjectius que em venen d’immediat al cap al pensar en la seva música. Tradició i modernitat interpretades amb una sensualitat i bellesa igualats en poques ocasions. Des que els vaig sentir per primera vegada que tinc clar que seran un dels 5 grups que es podran escoltar en el meu enterrament. La forma que tenen d’interpretar els temes, em captiva d’una forma que no puc evitar sentir-me complerta, satisfeta, de manera que no necessito més que escoltar-los. La parella Sergio Mendes i Lani Hall, del 1967 al 1969 van desplegar tot el talent que suposo podien mostrar. 

Fascinants.

JOEY RAMONE

L’emoció que puc sentir al posseir un objecte que va pertànyer a algú que em cau bé, és una emoció que em genera un vincle directe amb la persona. I això no és mitomania. O si?

 

M’assabento que la companyia RR Auction, entre els dies 14 i 21 portarà a terme la subhasta de 80 i pico d’objectes sortits de l’apartament de Joey Ramone. Seran donacions per la Joey Ramone Foundation For Lymphoma Research, destinades a la investigació d’aquest tipus de càncer que és el que es va endur al cantant l’any 2001. Entre altres coses hi ha samarretes, pantalons, algunes de les seves reconegudes ulleres rodonetes, manuscrits o un passaport.

 

 

 

 

Però atenció (aquí hi posaria un redobla de tambors), perquè també hi ha: la seva col·lecció d’àlbums. Discos dels Who, Dylan, Led Zeppelin o Human League que han sigut extrets i, en més o menys cura, posats en suspensió a sobre del plat abans de ser pessigats per l’agulla lectora, suposadament, per les seves mans. Van amb una carta signada pel germà verificant l’autenticitat del lot. És que, qui no corra, vola. 

 

Hi ha una adreça per veure la llista en detall, en la que m’he entretingut una estona: rrauction.com
 

PSYCHEDELIA – PATRICK LUNDBORG

AN ANCIENT CULTURE, A MODERN WAY OF LIFE

 

El prolífic autor de l’essencial The Acid Archives, recentment ha publicat aquest meravellós llibre que l’ha tingut entretingut durant 20 anys. Entre altres exposicions interessants, i ho escric amb tot el respecte, presenta la psicodèlia com una cultura amb una història que es remunta a 3500 anys enrere. 

 

El llibre, de 500 pàgines imprescindibles, disponible a lysergia.com a partir de... ja! 

 

THE BEATITUDES – A HISTORY OF NOTHING / 1986 (DAS BÜRO)

A mitjans dels vuitanta, Alemanya estava en els ulls de tothom. A finals de la dècada havia de caure un mur no només físic, sinó també ideològic, que ha portat conseqüències inesperades per a tots. A Hamburg, Düsseldorf o Berlín passaven coses. A principis del 1983 Uwe Sandhop (Sandy Hobbs) i Thomas Bley (Tommy Lamour)  van crear una de les primeres bandes neo-sixties del país. De la mà del segell alternatiu Twang! es va editar una cassette limitada a 120 còpies i donat l’èxit i posterior demanda, el mateix segell va sortir del pas llançant una altra cinta, aquesta de 60 minuts, amb una recopil·lació dels millors directes. La banda la completaven Bob Romanowski, Raimund Stamm, Matthias Fricke i Sabine Schulz. Tot i l’èxit de públic, entre les discogràfiques alemanyes no van trobar qui volgués editar-los res. Va ser quan Twang! va llançar l’EP en 7” The Grace Of Mistery. A l’any següent tant Hobbs com Lamour van abandonar la banda per altres projectes. D’aquesta manera i amb les posteriors incorporacions de Vera Omeirat i Sabine Yeager, la nova formació es va anar decantant cap a un so més pop, amb una sonoritat més neta i definida per patrons més amplis. Aquest és el seu primer treball i temes com Kaleidoscope Club, Reaches Of My Mind o la versió que fan del clàssic I’ll Be Your Mirror o sobretot de She Belongs To Me de Dylan, el fan sens dubte mereixedor d’un lloc destacat a la prestatgeria.

 

 

 

(detall de la funda interior)

DEMANOENMANO

O el que és el mateix: De Mà En Mà. 

 

Demà dissabte i diumenge, mercat instal·lat al Pati de les Dones del CCCB. Mai seran suficients aquestes propostes de venda o intercanvi de coses de segona mà. És un costum encara poc arrelat i comporta molta disciplina pop: música, color, diversió, art i el que una hi vulgui aportar. L’espontaneïtat està garantida.

 

FIRA DEL DISC

13a FIRA DISC - COTXERES DE SANTS - BARCELONA

 

Malgrat la tarda gèlida, molta animació en el primer dia. Molt personal des de primera hora i a les vuit, quan he marxat, l’ambient continuava a l’altura. Majoria de vinils, amb alguns llibres i compactes que no desentonen. Més o menys els expositors habituals, la majoria amb força material nou. Queda provat que amb una mica de ganes es pot fer una fira de discos com Déu mana, sense pretensions més que les de complir l’objectiu de vendre discos i que a més, son imprescindibles per gaudir d’una bona salut musical. Que bona falta ens fa.

 

16.00 hores

55èna. EDICIÓ DELS PREMIS GRAMMY

Tindrà lloc aquest diumenge a Los Angeles i m’han cridat l’atenció dos anuncis fets a través de l’organització. El primer que Elton John protagonitzarà un homenatge al bateria de The Band, Levon Helm que va morir aquest any passat. Admiro al músic anglès, però no per això deixa de sorprendre’m l’elecció.

 

L’altre, l’anunci de que durant la cerimònia, les dones es tapin pits i culs i se n’assegurin de que no se n’escaparà cap més enllà del permès per la santa mare església. Així mateix, també es demana als invitats que evitin lluir samarretes o xapes amb eslògans polítics o fer cap tipus de proclama. No es pot ser més reaccionari. De continuar així, aviat veurem de nou les dones amb mantellines i pels autobusos i metros la recuperació d’aquells cartellets tan patètics: Prohibida la palabra soez.