PAPUR WAL, SANG FRESCA PER AL 2022

NOU REGISTRE

Tanquem aquest meravellós any, amb un debut dinàmic, replet de contagiosos ganxos pop, a veure si serveix de bon auguri.

Papur Wal son un terceto d’slacker-pop de Cardiff que fan entrega d’un àlbum amb tota la mala llet que han sabut posar-hi, per desencallar l’ensopiment general. Cantat tot ell en gal·lès, Amser Mynd Adra ha sortit editat per Libertine Records, un segell dedicat especialment a bandes gal·leses. Es composa de 10 cançons que funcionen d’una tirada. Pots posar-lo en repeat – amb el vinil hem d’aixecar el cul de la cadira – que no et canses de les melodies encantadores que han parit Ianto Gruffydd (veu, guitarra), Gwion Ifor (veu, baix) i Guto Huws (veu, bateria). Expliquen que per a ells, el procés del disc, en paral·lel a la gravació, ha sigut una experiència estranya: ‘Vam entrar a la pandèmia sentint-nos encara com uns estudiants i vam sortir-ne sentint-nos com uns adults avorrits. El títol de l’àlbum en fa referència’. Benvinguts a la primera crisi i ànims! 

(fot Sam Stevens)

UNA HISTÒRIA DEL LSD

UNA LIBERTAD LUMINOSA

de T. C. BOYLE

traducció de: Jon Bilbao

edita: IMPEDIMENTA – setembre 2021

títol original: OUTSIDE LOOKING IN (2019)

424 pàgines – 1a. edició en espanyol

LLIBRES

Una entretinguda novel·la sobre les peripècies del genial psicòleg Timothy Leary per donar-li crèdit als seus experiments i sabuts resultats.

Comença als anys quaranta en un laboratori de Basilea, on Albert Hofmann fa de les seves barrejant tot el que troba, per acabar descobrint que el mon, no és només un, sinó que n’hi ha d’altres de molt més interessants. Harvard, Nova York, Mèxic... viatges físics i també sensorials a través de l’estudiant de psicologia Fitzhugh Loney i la seva companya Joanie. 

Boyle, l’escriptor de Peekskill, petita població de l’estat de Nova York, s’ha convertit en l’especialista a l’hora de dissenyar narracions centrades en persones que, d’una manera o altre, han influenciat a milers de persones. Amb aquesta nova novel·la, novament aporta la seva particular visió d’uns fets que, situats en els convulsos dies que estem vivint, ens mostra que potser no tot és el que sembla.

fot Jamieson Fry

DAVANT DESAFIAMENTS, ELS “ST 37” AGAFEN EL TORO PER LES BANYES

NOU REGISTRE

La banda d’Austin ST 37, porten funcionant des de 1987 i ells també han sabut aprofitar sensacionalment l’any de la plaga. La prova es diu Over And Over And Over Again. Mira: com les vacunes.

fotografia del “The Touring Party” el 2015, 30 concerts en 31 dies amb els Acid Mothers Temple

Una cassette – els hi encanta el format – amb sis temes que vessen energia en forma de potents descàrregues elèctriques. Es trobaven treballant en Ballardesque el que serà el seu proper àlbum. Eren sessions improvisades, de gran excitació provocada per les restriccions. Quan més els limitaven, més ganes hi posaven. Va anar sorgint la idea de treure un 7” del material que anaven tocant i al final es va convertir en un relluent àlbum. En algunes entrevistes, no els hi fa res reconèixer alguna ajuda externa, LSD? nooo, com a molt psilocibina o ni això, no crec que els hi calgui. Mantenen la formació amb els originals Scott L.Telles i Joel Crutcher, més Lisa Cameron, Bobby Baker, Bob Bechtol i Matt Turner. L’edició ha anat a càrrec de Pariah Child Records amb seu a Belfast.

la formació actual E-D: Telles, Turner, Crutcher, Baker, Bechtol i Cameron – fot de John Foxworth

Que tornin els estat de setge. La vida i els processos de treball eren més divertits. A l’estudi de gravació, anaven tots en pilota picada. Un a sobre l’altre, en una pila de greix. A la seva pàgina ho especifiquen: Recorded clandestinely in the Plague Year 2020. Meravellós.

LES RALLIZES DÉNUDÉS, LA FI DELS “BOOTLEGS” (O COM A MÍNIM, ELS SEUS)

PUNT i APART

A l’espera dels Reis Mags, el que ens arriba ara per ara de les terres d’orient, és només la insofrible música de Corea del Sud, que amb diferents noms i formes, ens fustiga en un constant bombardeig de novetats de ‘pa sucat amb oli’.

Nens i nenes del cap dret, acabats de sortir del col·legi, repentinats ells i cosificades elles, ens atabalen des de les grans multinacionals globalitzades. Com ja és costum dir, no sempre ha sigut així i com també és costum en la banda japonesa Les Rallizes Dénudés, els esdeveniments seran una incògnita fins el final. S’està anunciant a so de bombo i platerets, que al llarg de 2022 s’editarà o reeditarà, bona part del “catàleg oficial” de la banda convertida en llegenda – però hi ha un catàleg? Sí que la gent de The Last One Musique, erigits com a únics representants, van obrir a mitjans d’octubre una pàgina oficial on s’intueix que alguna cosa s’està movent per poder, finalment, tenir material de la banda de Kyoto amb cara i ulls i poder així deixar de pagar veritables fortunes pels bootlegs que porten corrent fa més de vint anys.

Es diu que fins poc abans de morir Takashi Mizutani, hi havia hagut converses entre aquest i el seu company Makoto Kubota – del que es diu és l’home al darrera de la web – per reactivar el concepte de la banda. De moment, ara han llançat White Awakening, una cançó que serveix per commemorar el segon aniversari del traspàs de Mizutani i que sembla que formarà part d’OZ Days Live: ’72-’73 Kichijoji – 50th Anniversary Collection que sortirà a l’estiu via el segell Temporal Drift.

Per si no n’hi hagués hagut prou amb la imprescindible música que feien, la participació del baixista Moriaki Wakabayashi el 1970 en el segrest del vol 351 de la Japan Air Lines en nom de la Japanese Communist League-Red Army Faction, va servir per enaltir la causa musico-social. S’especula en que Wakabayashi i tres membres més de l’escamot, continuen vivint com a refugiats polítics a Corea del Nord. La sort que tenen aquests quatre és que segur que no els arriba l’arma de destrucció massiva de l’espantós K-Pop sud-coreà.

LA MÀGIA DE BRIAN ENO

SIUSPLAU

La societat de consum funciona així. Ser ben imaginatiu creant alguna cosa que no la necessites perquè ja la tens, però que igualment te la trauran de les mans en un plis plas...

... i Brian Eno, si alguna cosa te, és imaginació. A partir de les seves conegudes capses de llum caleidoscòpiques, l’home, imagino que un dia en deuria posar una plana per embolicar-la i pensaria,... però si sembla un tocadiscos! ‘Un dels grans avenços en la teoria de l’evolució, és que pots començar amb alguna cosa senzilla i es converteix en complexa. Això és molt poc intuïtiu: és una d’aquestes coses que el cervell humà no és capaç de veure de immediat. No agafa sentit fins que ho veus... És una de les coses que m’agraden d’aquesta feina, que és una proba d’això mateix’ diu arrel del llançament del giradiscos que ha dissenyat i ha produït en col·laboració amb la Paul Stolper Gallery de Londres. Es tracta d’un tocadiscos transparent amb llum LED que va canviant de color. El que no sabem, és si la velocitat del canvi va lligat amb si el que sona és Celine Dion o ACDC.

Per explicar el germen de l’invent, Eno va dir: ‘La llum d’ell es podia copsar com si estigués atrapada en un núvol de vapor. Vam estar asseguts mirant durant segles, paralitzats per l’experiència totalment nova de la llum com una presencia física’. La sopa d’all. En va fer 50 unitats. No ens podem, ni volem, imaginar el que en demanaven. A la galeria no en queda ni un a la venda. Comença la re-venda.

“PINEGROVE”, CARREGATS DE BONES INTENCIONS

NOU REGISTRE

Pinegrove ha anunciat la sortida del seu cinquè treball. Es dirà 11:11 i en ell conserven les lletres que, sense voler donar lliçons, mantenen el tonillo didàctic habitual.

El líder de la banda Evan Stephens Hall comenta que l’àlbum vol ser encoratjador, tot i la gran varietat d’emocions que conté: ‘Hi ha molt pel que està enfadat en aquests moments. Però voldria que el sentiment més fort fos el de la unió col·lectiva. Vull obrir un espai per a que la gent senti aquestes coses’. Sobre el títol del disc, que vol ser una imatge figurada, ell mateix explica que intenta significar un efecte d’estratificat, com el d’una filera d’arbres o com el de gent espatlla amb espatlla.

En aquest àlbum, a part dels dos membres originals Hall i el bateria Zack Levine, hi han participat Josh F. Marre (guitarra), Megan Benavente (baix) i el pare de Hall, Doug, (teclats). Per la mescla van tirar de Chris Walla ( ex-Death Cab For Cutie) fet que no poden amagar en el que és el senzill principal, aquest dinàmic Alaska. Per la gravació es van desplaçar a dos espais de Hudson Valley, The Building a Marlboro i el llegendari Levon Helm Studios de Woodstock. Al carrer a finals de gener via Rough Trade Records.

L’EMPREMTA DE L’“HOME DE VÍMET”

BANDA SONORA – ALTRES REGISTRES

The Wicker Man, és una pel·lícula que continua aixecant passions. Rodada el 1973, va incloure tots els ingredients – a més de Christopher Lee, Britt Ekland, Ingrid Pitt i Lindsay Kemp – perquè d’una forma lògica, generés una legió de fans que encara avui, no para de créixer.

El segell anglès Silva Screen, especialitzat en bandes sonores, ha tret la reedició que, finalment, sembla que és la bona. Aquella que al seu autor, el compositor novaiorquès Paul Giovanni, li hauria agradat veure premsada després de l’estrena de la pel·lícula. Però sembla que per diferents causes, no va ser possible, fins uns quants anys més tard. Segons Discogs, la primera edició publicada oficialment data de 1998.

Per la banda sonora de la pel·lícula, inspirada en el llibre Ritual de David Pinner, publicat el 1967, van encarregar al músic londinenc Gary Carpenter de formar especialment un grup. Es va dir Magnet. L’àlbum es considera pels experts (ara que aquests estan tan de moda) una important influencia del neo-folk i l’àcid folk. El 2004, la influent antologia editada per Castle, Gather In The Mushrooms: The British Acid Folk Underground 1968-1974, va incloure el tall Corn Rigs de Magnet en la seva edició. 

The Wicker Man va arribar a tenir el seu festival de música, The Wickerman Festival, considerat el germà petit de Glastonbury. El 2013 es va treure una edició per commemorar els 40 anys de l’estrena del film. Per aquella, Silva Screen va demanar a Richey Beckett una nova imatge per la portada en vinil que es va esgotar ràpidament. Aquest llançament d’ara, aporta noves il·lustracions i el vinil es presenta en color, en una nova edició limitada. Paul Giovanni, que va fundar també Side Show, amb el que van editar un únic i fluixet àlbum el 1970 amb Atlantic, va traspassar amb 57 anys el 1990.

OVLOV, IMPASIBLES A LES TENDÈNCIES

NOU REGISTRE

Hi ha força bandes que beuen d'aquell poderós fuzz-rock que regnava als 90. Ovlov és una d'elles, a més de ser un venerat grup, que es fa estimar per allà on passa.

La seva obstinació en mantenir-se fidels a aquelles sorolloses-melodies, ens fa molt felices. De tant en tant, fan un recordatori en forma de disc. Es van activar a finals de la primera dècada. Van venir alguns singles i el 2013 el debut amb Am. Cinc anys després el va seguir Tru – Steve Harlett va editar un segon àlbum amb la seva altra banda, Stove – i gairebé cinc anys després més, arriba aquest inalterat Buds. Les seves composicions son com pulsacions en front de les experiències que anem vivint al llarg del dia, enuigs, reconciliacions, com quan veiem que es maltracta a una persona o discutim amb algú que estimem. A part d’Steve, la banda la formen Morgan Luzzi (guitarra) i els dos germans del líder i vocalista, Jon (baix) i Theo Harlett (bateria). El disc ha sortit via Exploding In Sound Records.

CANÇONS QUE ENS RECONFORTEN

NOU REGISTRE

Si vols posar-te encara més trista, escolta aquesta meravella de debut i deixat gronxar per les suaus composicions de Carolina Lee. Atreveix-te a endinsar-te en la nebulosa i atreveix-te a no sortir-hi.

El quartet de Berlín ha debutat fa deu dies amb aquest Haunted Houses editat per Marzipan Records. Vuit cançons farcides de matisos folk, poètics i bromosos. A Nadja Carolina, l’acompanyen Jule Schröder (baix i veu), Simon Grote (guitarra, teclat i veu) i Lutz Oliver (guitarra i bateria). Ha sigut enregistrat per Max Braun, a l’Studio Areal 51 d’Stuttgart, que ha col·laborat també amb el sintetitzador, guitarra i percussions varies.

És la música perfecta per recollir-te i desaparèixer de la bogeria en la que sembla que ens trobem tan a gust. Viure entre existències de mentida i ànimes buides, la càlida música de Carolina Lee, com a mínim reconforta una mica. 

CATCHER, FRESCOS COM UNA ROSA

A LA VISTA

No parlarem del millor de l’any. El 2021 ja és historia i més val oblidar-lo. Hi ha hagut coses bones, però també moltes de dolentes. El mon, desgraciadament, està deixant de ser wonderful.

Per això avui treiem a una banda que pràcticament encara no ha sortit de l’ou, però ha ensenyat la poteta i n’hem tingut prou per dir allò de: a aquesta gent, caldrà seguir-los el rastre. Poques vegades ho diem, per no dir mai. Normalment és millor esperar que les coses passin, abans de llançar coloms. Però amb Comparing Saviors and Friends no ens n’hem pogut estar. El quintet post-punk de Brooklyn, Catcher, després de penjar durant l’any Yesterday's Favourite, Only Advice, Fallen Stones i el tema en directe The Skin, sembla que s’ho prenen seriosament i llancen aquesta castanya amb la que carreguem piles per afrontar – no ens enganyem – un altre any de malson. 

 (fot Kevin Allen)

Sense deixar un segon per agafar aire, engeguen amb uns despietats riffs de guitarra per deixar que el vocalista, Austin Eichler, es desfogui. L’acompanyen Jack Young i Christian Reech, i a les bases Cameron McRae al baix i Wilson Chestney a la bateria. És el mateix Chestney que explica sobre el single: ‘Crec que no és cap mentida si dic que aquest tema formarà part del nostre primer àlbum, que per cert tenim ja apunt. Captura l’energia dels nostres directes. Quan Austin i jo vam fer la demo, vam pensar que potser era massa poppy, però una vegada es va afegir tota la banda, va acabar sent un dels nostres favorits’. Com a mínim, d’entrada hi ha bones perspectives.

“DIABOLIK” A LA MOLE ANTONELLIANA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

L’estètica i el disseny del nostre primer mon, no sempre s’ha regit pel daltabaix suec d’IKEA. Vist ara, sembla impossible, però fins i tot ells van tenir grans genis del disseny, com Arne Jacobsen i Alvar Aalto.

A banda del disseny nòrdic, els anys cinquanta i els seixanta especialment, el disseny va viure el seu moment d’esplendor i al cinema hi va quedar plasmada molta d’aquella excitació i esbojarrament. Un clar exemple és la producció italiana de 1968 Danger: Diabolik del director Mario Bava, amb coproducció de Dino de Laurentiis, música de Ennio Morricone i protagonitzada per John Phillip – que l’acabàvem de veure a Barbarella de Roger Vadim – i Marisa Mell.

Ara, el Museo Nazionale del Cinema de Torí, presenta “Diabolik alla Mole”, una exposició dedicada a l’anti-heroi italià del que l’any que ve, es celebraran els 60 anys de la seva creació, per les germanes Angela i Luciana Giussani, el 1962. S’hi pot veure fotografies i còmics originals, accessoris extrets directament del plató i material inèdit de la versió de Bava, així com de la versió que mai va arribar a tirar endavant de Seth Holt el 1965 que havia de protagonitzar l’actor francès Jean Sorel. També hi ha rareses dels arxius de l’editorial Astorina, de l’Archivio Publifoto Intensa Sanpaolo i material de nombrosos col·leccionistes privats. 

projecció sobre la cúpula de la Mole de Torí

Inaugurada a mitjans d’aquest mes, coincidint amb l’estrena del remake dirigit per Manetti Bros, estarà en marxa fins el 14 de febrer de 2022.

“MARAGDA” ENS MOSTREN EL MONSTRE

NOU REGISTRE

Hi va haver un temps, en que bandes andaluses i catalanes progressives es fusionaven en un sol segell. La música i les bones vibracions viatjaven de l’Albaicín a La Floresta, i viceversa. Potser sigui l’inici d’alguna cosa. De moment, de Barcelona cap a Cadis. Com als 70.

El trio de Barcelona Maragda, han confeccionat un debut espectacular. L’àlbum, de nom homònim, el configuren set temes que desenvolupen la història de Maragda. El comunicat oficial en fa cinc cèntims: ‘És una antiga civilització que, després del Gran Desastre, es va veure forçada a buscar refugi en el subsòl... Finalment, el poble es va acostumar a viure sota l’opressió d’un govern totalitari, conegut com The Core. Però un dia, tot va canviar. Va ser el dia en que la gent va començar a escoltar la crida de la seva veu interior’. En una entrevista per a Psychedelic Magazine, ho filtren i ho situen en lo metafòric, tot i que sense tancar-se a altres lectures: ‘És una història d’alliberament. En aquest cas es presenta com un viatge que algunes persones tenen mentre cerquen la veritat sobre els seus orígens, però pensem que es pot interpretar de moltes maneres.... En la nostra opinió, aporta una perspectiva psicodèlica de la vida’. I ho reblaven dient: ‘És com una metàfora. El nucli pot ser qualsevol element que no permeti el creixement o l’expansió, que podria ser la por, la ignorància, etc...’

Els responsables son Guillem (guitarra), Marçal (baix) i Xavi (bateria), tots tres membres actius de l’escena psicodèlica i progressiva underground de Barcelona i voltants. Amb els temes enllestits, per la producció i la mescla es van posar en contacte amb Edgar Beltri i els Atlántida Estudis de Barcelona. Després va venir l’enviament a Peter Deimel a l’Studio Black Box al nord de Nantes per masteritzar. Finalment, Spinda Records de La Línea de la Concepción, se n’ha cuidat de donar-li cos.

Imagina una sala que programés regularment bandes com aquesta. Imagina que pots entrar sense que cap galifardeu obedient et barri el pas en nom de lleis fetes per governs reaccionaris. Imagina a tothom vivint en pau. No, no és la nova versió de Imagine. Encara que el final podria ser el mateix: “You may say I’m a dreamer – But I’m not the only one – I hope some day you’ll join us – And the worldwill be as one”.

"HOO", PER APAIVAGAR ELS ÀNIMS

NOU REGISTRE

El recent pack de cançons entregat per Nick Holton i companyia, no li agrairem mai prou. Nou cançons com nou petites gemmes. Cada una d’elles, condensa no només el seu passat musical, sinó que atrapa tot l’enamorament que destil·la per la vida.

HOO (Holton’s Opulent Oog) és com una família, com ell mateix defineix. Sembla que per sí sola, flueix tota la inspiració necessària per anar treballant. Per aquest We Shall Never Speak, llançat via Big Potato Records, per si no en tingés prou amb els habituals Paul Blewett, Ian McCutcheon i Neil Halstead, ha comptat amb la guitarra de Lee Lavender, la llegenda dels Beachwood Sparks, Dave Scher, la cantant de folk Jackie Oates i... el petit Charlie Holton perquè ho vagi pillant. Sobre el so general que volien aconsseguir pel disc, explica que ‘vam voler passar-ho tot a través de vells equips i revers analògics abans de començar a enregistra-lo’. El resultat, a part de celestial, és una heterogènia mescla purificadora de pop agre-dolç. 

Nick Holton i Neil Halstead (Slowdive)

KUUNATIC, TRADICIÓ+MODERNITAT AMB MOLTA TRASSA

NOU REGISTRE

Al Japó la mescla de tradició i experimentació es deu ensenyar a les escoles. Hi tenen la mà trencada a l’hora de produir paisatges que son d’una acaplaradora i complexa bellesa transformadora.

La música de Kuunatic, explora en tot allò que els aporta saviesa. Des del hardcore de bandes japoneses dels 90 com Jurassic Jade, que les anaven a veure al 20000V o al Earthdom de Tokio, com els sons més tradicionals del tipus Gagaku, la música dels monestirs japonesos, o el Kabuki, les representacions teatrals tradicionals. El seu moment fundacional va ser el 2016, amb Fumie Kikuchi, veu i teclats, Shoko Yoshida veu i baix i Yuko Araki veu i bateria. El nom el van treure de la paraula finlandesa kuu, proposada pel seu amic finlandès Sanni, i que vol dir lluna. Tenen editats un parell d’EP’s i un split de 7” amb els taiwanesos Crocodelia. Ara es disposen a fer-se un lloc en l’escena psico-experimental amb el llançament d’aquest Gate Of Klüna, de la mà de Glitterbeat.

El disc l’ha produït Tim DeWit, de la banda experimental i orientalista de Nova York Gang Gang Dance amb el que tenen molt en comú. Kikuchi explica una mica de que va l’assumpte: ‘El concepte musical de Kuunatic és una fantasia. El nostre primer EP es deia Kuurandia que és el nom d’un planeta imaginari en el que vivim. Va ser com un pròleg i Gate Of Klüna és un àlbum conceptual sobre com va començar tot, com va evolucionar i com va ser explorat’. Amb un àcid – que no és imprescindible, però qui ho necessiti, li pot donar una empenteta – cançons com Dewbow, que ens inicia en el viatge, la majestuosa Titian o el mantra Para Bennyà ens dona perfectament una idea de l'exploració. 

KING BUFFALO, REGNA EN GRAVETAT ZERO

NOU REGISTRE

Metamorfosats de cuc a papallona, King Buffalo emprèn el vol. El seu regne és hipnòtic, narcotitzant, i com xuclades per un imant, es fa impossible no deixar-se arrastrar a dins d'ell.

El trio de Rochester, NY, construeixen poderoses muntanyes de rock sorgides de moviments en capes de visualitzacions passades. Potser no és casualitat, que Acheron, el seu nou àlbum, fos enregistrat a les Howe Caverns de Nova York, un espai a 30 metres sota terra, durant el mes d’abril. És el disc que fa quatre de la seva discografia, el segon del que portem d’any i d’una trilogia que es tancarà dintre del 2022.

La banda la formen Sean McVay (guitarra i veu), Dan Reynolds (baix) i Scott Donaldson (bateria). L’atmosfera aconseguida pels tres membres a través de les seves composicions, és com un estira i afluixa amb les parets de la gruta. Un intent reeixit i captat per la càmera d’Adam Antalek. Al carrer a finals de gener.

CONCERT DE NADAL, DAVANT “LA BOTIGA”

ESTIMULANTS NATURALS

Mitjançant la iniciativa i l’esforç de la gent d’El Genio Equivocado, avui Gràcia ha gaudit d’un migdia musiquero.

Cubetes carregades de vinils i una estora màgica que han trepitjat representants del que és la música en directe ‘de proximitat’, tot sense manies, al mig del carrer, sense més limitacions d'aforament, que les de les parets dels edificis laterals. Euripidis and His Tragedies, Edu Ruinas, Invisible Harvey o The Missing Leech, que ha estrenat Back To Back, corresponent al seu proper àlbum, hi han passat. Només ha faltat fer cagar ‘el tió’. L’any que ve.

The Missing Leech en el seu torn d’actuació

SANTA CLAUS IS COMING... AMB YOKO ONO

ALTRES REGISTRES

Molt oportú aquesta tema desencallat per Secretly Canadian del tema The Snow Is Falling de Yoko Ono. Va ser la cara B del famós senzill Happy Xmas (War Is Over).

El van enregistrar amb la Plastic Ono Band, el 30 d’octubre de 1971 al Record Plant East, NY i es va editar l’1 de desembre als EEUU. La veritat, és una tonada que fa molt per Nadal. En aquesta ocasió, Ono canta dolçament mentre Lennon l’acompanya a la guitarra. La cançó va acabar formant part dels bonus tracks en diferents reedicions del Wedding Album. En una entrevista de 1993, Ono deia sobre ella: ‘La primera cançó pop, si és que se li pot dir pop, que vaig escriure va ser aquesta Listen The Snow Is Falling. La vaig composar abans de que (Lennon i jo) ens ajuntéssim. Una vegada junts, la vaig convertir en una verdadera cançó pop’. 

Galaxie 500 en va fer una versió inclosa a This Is Our Music, el seu tercer i darrer àlbum, llançat el 1990. Cantava Naomi Yang i la van allargar fins casi els 8 minuts. 

#Jingle bells, jingle bells... #