J.ZUNZ, TENSIONS MOLT BEN POSADES

A LA VISTA

Sinuosos sons i esmolats cops d’efecte, poden actuar de forma inconscient sobre les nostres insegures vides, provocant una acceleració en la nostra capacitat de reacció, que pot ser molt beneficiosa per nosaltres i  molt poc per a ells.

És una de les opcions, quan s’escolta el nou de Lorena Quintanilla, aquesta vegada amb la seva proposta amb J.Zunz. És el seu tercer disc en solitari, després d’Hibiscus (Rocket Recordings – 2020). El va enregistrar a Ensenada, a la Baixa Califòrnia mexicana, mentre no ens deixaven sortir perquè ens atrapava l'home del sac. 

L'àlbum es diu Del Aire i en un comunicat, ha explicat: ‘L’àlbum exorcitza tot el mal rollo mentre va durar el xou, creant com un exercici de continuïtat i discontinuïtat amb Hibiscus, extraient una tensió semblant, però fresca, de complexitat emocional’. El disc sortirà per Sant Joan, engegant també gira europea, i de moment comparteix aquest Ráfaga, amb un vídeo realitzat per l’artista mexicà Víctor Garay.

BLACK LIZARD, CORONATS REIS

A LA VISTA

La veterania és un grau, i això es nota amb la quantitat de detalls que es troben meticulosament posats, en la nova entrega de la banda psicodèlica d’Hèlsinki, Black Lizard.

Formats el 2008, des del país escandinau que han fet de les seves vides un patrimoni del firmament semiconscient. Al llarg de la passada dècada, van editar els tres àlbums que incorporaven la seva declaració de principis. Amb aquest quart, de nom Heads i que arribarà a primers de juny via Fuzz Club, sumat a totes les col·laboracions, que inclouen a Anton Newcombe i Sonic Boom, més les gires amb personal com la pròpia Brian Jonestown Massacre, DIIV o The Horrors, els col·loca com un dels referents europeus del moviment.

El quarteto, format per Paltsa-Kai Salama (veu, guitarra), Joni Seppanen (guitarra), Lauri Lyytinen (baix) i Onni Nieminen (batería), es troben més a gust que mai amb revers, veus calades d’eco i percussions que galopen pel damunt de sòlides ressonàncies. Expliquen: ‘Hem estat treballant amb Heads durant els darrers anys, prenent-nos el nostre temps. La raó principal de l’àlbum, és avançar i créixer’. Han compartit 66Sick ‘una cançó sobre l’acabament d’una festa sense fi, quan aprens que el camí de l’excés, pot enviar-te a un bon mullader’. Tot te el seu moment.

RETROBAR-SE AMB CRAIG FINN, ÉS BON SENYAL

NOU REGISTRE

Hi ha persones que tenen una especial habilitat per fer recorreguts sense cansar-se i sense cansar, que és també important, encara que no tant. Parlem de recorreguts musicals, com el de Craig Finn.

Nascut a Boston i instal·lat des de 2001 a Brooklyn, després de donar guerra amb un parell de bandes, va ser amb The Hold Steady i el seu debut, Almost Killed Me (Frenchkiss Records – 2004) que va començar a trepitjar fort sense deixar de donar treva. El 2012 va debutar en solitari amb Clear Heart Full Eyes (Vagrant Records) editant d’una manera més o menys regular fins a cinc àlbums. La tercera setmana de maig arribarà el sisè, A Legacy Of Rentals via Positive Jams/Thirty Tigers. 

El va enregistrar fa un any amb Josh Kaufman a la producció. La seva tendència natural, continua sent la d’apropar-se a les bandes de rock clàssic nord-americà i alternatiu. L’objectiu, que sempre aconsegueix, és introduir-nos en aquestes atmosferes que tan be genera, amb cançons que parlen de personatges quotidians, íntims. Novament ho fa voltat de grans músics i de les harmonies vocals d’Annie Nero i Cassandra Jenkins. Com un retrobament.

LES NUITS DE LA PLEINE LUNE - ELLI & JACNO

MÚSICA al CINEMA ( 2 )

Éric Rohmer va ser un dels grans directors de la Nouvelle Vague francesa. Les seves pel·lícules, estan gravades en allò que es diu la memòria col·lectiva de tots els bons afeccionats al CINEMA. Així en majúscules.

Elli & Jacno, els protagonstes d'avui

Després d’un impressionant recorregut amb meravelloses obres com la sublim Ma Nuit Chez Mau de 1969, amb Les Nuits de la Pleine Lune de 1984, ens va fer tocar el cel. Una de les imprescindibles dèries que tenia, era col·locar les seves pel·lícules declaradament costumistes, en un context el més actual possible. Per això per aquesta darrera, va triar al duo electro-pop Elli & Jacno per la banda sonora i a l’actriu Pascale Ogier de protagonista, que va aportar molt de la imatge del film, tant en vestuari com decorats, qui es va endur com a millor actriu, el Lleó d’Or al festival de Venecia d’aquell any.

L’escena del ball entre Ogier i Christian Vadim (fill de Roger Vadim i Brigitte Bardot) representa l’efervescent energia de la capital francesa dels anys 80. Segons explicava fa uns anys Olivier Assayas, ‘la trobada entre el cineasta i Elli & Jacno, es deu a la capacitat de Rohmer d’absorvir l’esperit de l’epoca, que era una cosa que li encantava’. La seva música, ha vingut sent en els darrers temps, objecte de recuperació i de diferents homenatges. L’àlbum, editat el mateix any de l’estrena per CBS, estranyament no ha tingut la seva re-edició i continua la seva escalada en el gràfic especulatiu.

 

Pascale Ogier ballant amb Christian Vadim, amb Octave (Fabrice Luchini) i Elli Medeiros pel mig

Rohmer ballant amb Elli Medeiros

CLAMM, NO DEIXA QUE ENS REFREDEM

A LA VISTA

Aparteu a les criatures. Arriba lo nou de Clamm. Energia descontrolada per temps descontrolats. Campi qui pugui!

El terceto punk de Melbourne, després de l’aclamat debut de l’any passat, l’engrescador Beseech Me, no deixen que es refredi la sopa que ja els tornem a tenir aquí amb el segon disc, aquest Care que sortirà a finals d’agost via Meat Machine. 

El nou àlbum ja compta amb la formació definitiva de Jack Summers (guitarra, veu), Mile Harding (bateria) i la nova baixista, Maisie Everett (Belair Lip Bombs) que no s’arronsa. L’àlbum també inclou la participació de Nao Anzai (sintetitzador) i el saxo d’Anna Gordon (Mangelwurzel) que els acompanya als directes que estan donant. Directes que per assistir-hi, t’hauràs de desplaçar uns quants kilòmetres.

Comparteixen aquest primer tema, Bit Much, del que Summers explica: ‘Pot ser estrany concentrar-se en el propi benestar mental, mentre escoltes sobre els constants desastres del mon’. Així estem totes.

EMPATH, EN PERFECTE DISSOLUCIÓ

NOU REGISTRE

El quartet de Filadèlfia, fan una música polivalent. Igual poden mostrar unes poderoses dents de riffs enganxosos, com unes balsàmiques harmonies, com un dringueig que fa que la vida sembli una altra cosa.

Els nois i noies d’Empath, es van posar en marxa el 2015. Després del seu debut amb Active Listening: Night On Earth, llancen el seu segon. Es diu Visitor que els hi ha editat Fat Possum. Igual com la seva música, en ell exploren també diferents mons. Des de les agitades notes de Nosferatu, el film de 1922, fins les del venerat film The Wicker Man de 1973, passant per les de Low, el disc de Bowie de 1972, o els seus admirats Fleetwood Mac. L'ha produït Jake Portrait (Unknown Mortal Orchestra) que ho ha relligat amb eficàcia. ‘El nostre enfoc a l’hora de composar les cançons, es trobar el punt de trobada sonor i conceptual, entre tots els nostres diferents punts de vista i idees’, diu Catherine Elicson. ‘No volem estar subjectes a un tipus de música, ens agrada tot tipus de música espontània, intentant encaixar tot allò que estimem en cada cançó i, amb sort, produir alguna cosa nova i emocionant a través d’aquest procés de síntesi’.

El tercer single, és aquest Passing Stranger, que l’acompanya un clip de Halle Ballard, rodat al pis de la mateixa cantant. És la mateixa Elicson que es diverteix explicant com va anar: ‘El vam filmar en una nit. Vam comprar algo de menjar indi i vi a la botiga de delicatessen del costat de casa. Garret va aconseguir un munt d’espelmes i vam començar a improvisar. Un cop tips, vam donar per acabat el rodatge que va dirigir Halle amb un iPhone 11’. 

JON SPENCER DE NOU ENTRE NOSALTRES

NOU REGISTRE

No ha deixat mai de ser puntal i una de les cares del rock més brut i agradós amb el que sempre tornem a la vida dels vius.

Hauria de ser innecessari anomenar el seu passat. Les seves obres amb Pussy Galore – ja instal·lat a Nova York – amb els meravellosos Boss Hog o el seu triomf absolut amb The Jon Spencer Blues Explosion. Ara reneix amb Jon Spencer & The HITmakers i treu àlbum.

Es diu Spencer Gets It Lit, una descàrrega de passió pel que ha vingut fent sempre, des de les entranyes del deliri més entranyablement humà, des del més lluny possible de l’ensopit mon convencional i de tota ridícula, patètica i reaccionaria normalitat, com la que ens volen vendre ara. Compta amb els components de Quasi, Sam Coomes i Janet Weiss (Sleater-Kinney, Stephen Malkmus and the Jicks). Aquest Junk Man ha estat el primer single de les tretze castanyes amb les que ens fa saber que, la mala herba no mor mai. Afortunadament.

CAT POWER TE BONES AMISTATS

VÍDEO – ICONES

Down by Law (1986), Night on Earth (1991), Broken Flowers (2005) o Only Lovers Left Alive (2013) son algunes de les pel·lícules que hi ha al darrera de qui ha dirigit el vídeo per a Cat Power de la cançó A Pair of Brown Eyes, la versió que fa del tema de The Pogues.

Pertany al seu darrer àlbum, Covers (Domino Records), que inclou onze d’elles més una. ‘La música que m’atrau tracta sobre la curació o l’abandonament, una o l’altre’, explicava la músic nord-americana. Per la seva banda, Jim Jarmusch ha comentat que ‘com algú que estima profundament la música de Cat Power, poder col·laborar amb Chan en aquest vídeo ha estat com un somni fet realitat. Ella és tremendament inspiradora per a mi, per suposat com artista, però també com una persona extraordinària’. Quins dos.

LEWSBERG - ENS AGRADA TOT D’ELLS

ALTRES REGISTRES – 7”

Son la típica banda que és poc coneguda i cada vegada ho va sent menys. Lewsberg son poc coneguts perquè fa relativament poc que circulen. Però cada vegada ho son menys, perquè amb el que fan i després de la primera vegada que els escoltes, ja no els abandones mai més a la vida.

La banda de Rotterdam, porta llançats tres meravellosos discos, sempre auto-editats (crònica del segon, In This House (2020) de TotDePop, aquí). El darrer, In Your Hands el 2021, és una delicatessen. Ara, a través del segell especialitzat en singles i coses rares Speedy Wunderground, han llançat Six Hills. Pierre Hall un dels dos que estan al darrera del segell, explica: ‘Son probablement la banda amb la que més hem volgut treballar des de fa anys. Dan (Carey) i jo estàvem totalment obsessionats amb el seu primer àlbum. Per mi eren el més semblant a una Velvet Underground moderna [...] Tenia aquella sensació de que és una banda que només la coneixes tu, com un secret, per lo que realment, al principi, no els vam empaitar gaire. Semblaven massa perfectes. A més, segurament teníem por de que ens diguessin que no’.

Del tema, és la mateixa banda qui explica en un comunicat: ‘Quan encara continues barallant-te per coses que son realment importants per tu, podries decidir deixar de discutir i mirar de matar-los amablement. És possible que te n’adonis que això funciona. Llavors, per casualitat, també podries adonar-te que ni tan sols has de matar ningú. Que també podries ser amable. Però hi ha una línia molt prima. A vegades, inclús pot ser amable matar a algú’. Ens agrada la seva música i ens agraden les seves conclusions.

CHRONOPHAGE, MOSTREN ELS BONS SÍMPTOMES D'ARA MATEIX

NOU REGISTRE

La banda d’Austin Chronophage – instal·lats a Nova York – tenen preparat el que sembla el seu disc de consolidació. Caldria fer-los el cas que es mereixen.

Immersos en terrenys post-punk, amb un estil personal que els fa estimar, desperten tot l’interès possible des de la seva experimentació lo-fi. Després del brillant Th' Pig Kiss'd Album ‎de 2020, fan via amb aquest tercer disc de títol homònim, que els hi edita la francesa Bruit Direct Disques a primers de juny. 

Amb aquest primer avançament, Black Clouds, s’escolta un so més compacte, amb més matisos. Com si Elvis Costello els hi hagués donat el clatellot definitiu per deixar-se anar. A vegades una cleca a temps, fa miracles.

KURT COBAIN, COM EL REI MIDES

DINÀMIQUES DE MASSES

Hi ha gent que te molta pasta. Que tot s'encareixi i que la vida es converteixi en un esdeveniment per a privilegiats, li pot relliscar a lo bestia. Son els que remenen les cireres o especulen amb elles.

El darrer cap de setmana d’aquest mes, per exemple, es celebrarà una nova edició de la Fira del Disc a Barcelona. A banda dels saldos del guaperes de l’holandès, si ets dels que tenen calés, pots participar directament de l’especulació que ha patit els darrers anys el vinil i que alguns venedors, saben aprofitar. No tenen pressa per vendre, diuen.

Ara be, si ets dels que encara en te més, dels que ni saben com gastar-se’ls, pots participar a la propera subhasta de Music Icons de la Julien’s Auction de Nova York, del 20 al 22 de maig, en el Hard Rock Cafe d’allà, en persona o via telèfon. No tots els Hard Rock son com el d’aquí. Es subhastarà la Fender Mustang de 1969 per esquerrans, la que va ser de Kurt Cobain i que apareix esplèndida en el vídeo de Smells Like Teen Spirit. Hi haurà un munt d’altres objectes del que va ser líder de Nirvana, com un Dodge Dart blau cel de 1965 que va conduir. També hi haurà d’altres, com passes de gira o una targeta d’embarcament d’United Airlines. O sigui, que també hi haurà morralleta.

Del 28 d’abril al 3 de maig, es podrà veure exposada excepcionalment, al Hard Rock de Picadilly Circus, abans no travessi l’atlàntic. L’expectació es veu que és alta. Segons els que la subhasten, esperen una sortida de 600.000 a 800.000 dòlars. Cobain, en una entrevista del 1991 per a Guitar World, va dir ‘no és molt fàcil trobar guitarres per esquerrans d’alta qualitat a un bon preu. Però de totes, la Fender Mustang és la meva favorita’. Com el rei Mides, tot el que va tocar, s’ha convertit en or. Detalls aquí.

THE HEADS, ESTAN DE COMMEMORACIÓ

ALTRES REGISTRES – 7”

Es diu que no s’ha d’acumular. Però hi ha acumulacions i acumulacions. Si no fos per tot el material que no s’utilitza immediatament i que es guarda per allò del mai se sap, ens perdríem moltes coses de les nostres bandes favorites.

The Heads estan posats en l’edició d’una caixa per commemorar els 20 anys d’Under Sided. En ella, hi volen encabir diferents vinils, a més del doble original, un amb demos, una Peel Session i altres cosetes. Mentre remenaven per localitzar el material, van trobar una versió que van fer de For Mad Men Only de May Blitz, que va sortir originalment en una compilació d’Small Stone Records, de tribut dels 70. Però no va acabar aquí la cosa. També van ensopegar amb una versió de Born To Go de Hawkwind apareguda en un 10” de Rocket Recordings de nom In, Demons In el 2005. 

Així, llancen els temes en un preciós 7” limitadíssim, a través de Rooster Records com a part de la commemoració dels 20 anys d’Under Sided, que també inclou un únic directe el setembre, amb convidats especials, a l’Electric Ballroom de Londres. El single surt avui. I per la caixa, la data prevista per fer-ho, és a finals de setembre, coincidint amb el concert. Sort!

JAWHAR, A LA RECERCA D’UNA ALTRA REALITAT

NOU REGISTRE

Aquest és un registre especialment elegant. Quan va viatjar de jove a França per aprendre anglès, va descobrir a William Blake i Emily Dickinson. I com no, també la música de Nick Drake, de la que encara avui, en forma una bona part de la seva inspiració.

El músic i cantant Jawhar va néixer a Radès, a deu kilòmetres de Tunis. Compartia la passió de sa mare, la literatura àrab, de la que n’era professora, i la música i la poesia. Ara viu a Brussel·les, des d’on revisa el passat i l’aboca en les seves cançons. Aquest Tasweerah – que en àrab vol dir retrat i també projecció de l’esperit – és el seu quart disc. 

A Jawhar Basti, l’acompanyen Louis Evrard (bateria), Éric Bribosia (teclats) i Yannick Dupont (baix). L’edita el segell belga subsidiari de [PIAS], 62 TV Records. D’aquest Fough Layyem, una cançó que evoca els sentiments contradictoris que sent quan torna a Tunísia, explica: ‘És alegria, inspiració, però també la sensació de tornar a aquell horitzó de bloqueig que em va fer marxar’. La vida és complicada.

TALLIES, ES PERFECCIONEN

AVANÇAMENT

Les històries quotidianes i les pel·lícules que ens muntem, son una opció molt recorrent a l’hora de construir cançons. Tallies ho aprofiten sense manies.

Formats el 2018, la banda de Toronto va debutar l’any següent amb un àlbum homònim que els hi va editar Kanine Records. Després d’alguns singles, tenen ja enfundat el seu segon disc. Es diu Patina, els hi ha produït Graham Walsh, fundador de Holy Fuck, la banda de la mateixa ciutat, juntament amb Dylan Frankland i el van enregistrar als estudis Palace Sound i Candle Recording. Tot això passava mentre a Simon Raymonde dels Cocteau Twins se li van posar al punt de mira i va acabar fitxant-los pel seu segell, Bella Union, que a finals de juliol els hi editarà a Europa. Amb aquest disc, li donen una volta més al so dels 80 i 90. Tant, que hi ha moments que son com uns Throwing Muses suavitzats. Fet que no és per desmerèixer.

Aquest Hearts Underground és el quart avançament, del que Sarah Cogan ens en fa cinc cèntims: ‘La cançó va de la nostra veu interior, aquella que ens va turmentant. La que em diu, “Per què has fet això?” i de l’autosabotatge que ve a continuació. A vegades voldria sentir la veu abans i no després del fet. La cançó és un reflex d’aquests moments, en que a vegades em fustigo massa i altres hauria d’haver-me contingut més’. Mai estem contentes.

HIGH VIS, SABEN QUE NOMÉS PODEN PICAR DE PEUS

AVANÇAMENT

La banda de Londres High Vis, aporten aquell grau d’arrogància tan anglès, que ja trobàvem a faltar.

La banda, formada el 2016, informa de que entra a formar part de l’escuderia independent nord-americana Dais Records i presenten, per celebrar-ho, un avançament de com sonarà el seu segon disc previst per a finals d’any. Es diu Talk For Hours i és una fusió de la música dels orígens dels seus membres, en bandes de l’escena hardcore de la capital britànica com Dirty Money o Tremors, amb el so Madchester de bandes com Inspiral Carpets. Talk For Hours és més enganxosa i polida que el que han vingut fent fins ara. El canvi, promet.

El portaveu Graham Sayle explica: ‘La cançó és una reflexió alliçonadora sobre converses interminables sense cap conclusió final. Optimisme químic temporal i la posterior introspecció desesperançadora. Una cançó nascuda a altes hores de la nit, mentre esperes el teu torn per cridar sobre la teva lluita que ningú escoltarà’. Com ho sap.

“SEVERANCE” CASI HO CLAVA

SÈRIE DE TV

Aquest 2022 ha portat una estrena que, tot i no ser ben be cinema sinó que està pensada per a emetre’s com a sèrie per a televisió, destaca molt per sobre de la resta del sac d’emissions.

Dintre de la cultura pop, el disseny de producció en el setè art (el què en queda d’ell) sempre ha sigut un component important. A la sèrie Severance, creada per Dan Erickson, aquest disseny ha estat molt cuidat. De fet, és una de les claus principals pel desenvolupament de la història que s’explica. Els espais interiors i el vestuari, estan perfectament triats per entendre-la.

Jeremy Hindle, el dissenyador de producció, diu haver-se inspirat en la meravellosa Playtime (Jacques Tati – 1967), així com amb les obres de Eero Saarinen – l’exterior de l’edifici corporatiu protagonista, correspon a Bell Labs a Nova Jersey, que és un dels seus dissenys – i de Kevin Roche. Posats, també es pot incloure a la pel·lícula Gattaca (Andrew Niccol – 1997) com un exemple de l’ambient gèlid i poc humanitzat que es vol transmetre.

Playtime (Jacques Tati – 1967)

A Severance, a les Industries Lumon, els empleats poden presentar-se com a voluntaris per a través d’un procediment quirúrgic aplicat al cervell, un xip, se’ls hi bloqueja i divideix les seves vides en dues, la de fora i la de dintre l’empresa: els “innies” i els outies”. 

Espais inertes, absolutament asèptics, laberíntics, mesclats amb individus robotitzats, conformen un lloc de treball de malson pels nostres futurs desesperats empleats, interpretats per Adam Scott, Patricia Arquette, Britt Lower, John Turturro, Zach Cherry i Christopher Walken, entre altres. Una sèrie apta per a gent que no només vol passar l’estona escalfant el sofà.

ŠIROM, CERCADORS RADICALS

NOU REGISTRE

La música folk, tampoc s’ha escapat de la mediocritat, producte de que tothom s’atreveix amb ell, més la manca de rigor per part dels que escoltem. Per això ens alegrem de que surin a la superfície treballs com els del terceto eslovè Širom.

Tot i que la font és la tradicional, procuren no desviar-se del camí experimental, per així anar explorant, allunyant-se de les arrels i submergint-se en un univers paral·lel imaginat, ‘diferent en els petits detalls, cosa que al final poden provocar un efecte papallona’ explica Itzok Koren.

S’hi va posar el 2015 i van debutar l’any següent amb Širom I. Aquest The Liquiified Throne Of Simplicity és ja el seu quart àlbum, cinc cançons, quatre d’elles d’entre els 16 i els 20 minuts, on es fusionen l’experimentació amb el folklore clàssic. Els hi edita Tak:til, cosí germà de Glitterbeat.

Totes les portades son obra de Marko Jakše, amb el que es senten propers. Pels títols de les cançons utilitzen un mètode d’escriptura automàtica col·lectiva, com utilitzaven alguns poetes surrealistes. ‘Son una mostra dels fluxos del nostre subconscient i les respostes de cadascú de nosaltres a la nostra música. D’aquesta manera creiem que aconseguim una simbiosi amb l’art de Jakše’ explica el mateix Koren.

Son Ana Kravanja (viola, daf, ocarines, balàfon, campanes, rebab, veu), Itzok Koren (llaüt guembri, banjos, tank, bombo, objectes varis) i Samo Kutin (zanfonya, tempura, lira, llaüt, tambor, ressonadors, veu), responsables tots tres de les simfonies amb les que impregnen el trànsit de les bones sinèrgies cap a estats de despertar. Com una bassa, per desprendre’s de les pertorbacions i els estats alterats de consciència. 

BODEGA, EL SEU TORN

BODEGA + LA PALOMA

15 – 04 – 2022

LA NAU – BARCELONA

HI VAM SER

Son una banda de Brooklyn sorgida la dècada passada i si juguen be les cartes, poden arribar on vulguin, cosa que lamentarem les que gaudim de concerts en sales petites, com els seus dos anteriors a Barcelona (2018 i 2019), o aquest d’ahir a La Nau.

El seu arty-post-punk amb esquitxades de neo–hip-hop, més l’energia, el carisma, el talent i la disposició a convèncer, estan al màxim de pressió. Es troben en la gira de presentació de Broken Equipment, un àlbum que els ha posat en òrbita i que, acompanyat d’un directe sacsejador fins a les pestanyes, els ha convertit en la banda a veure i escoltar del present immediat. 

Ben Hozie amb la seva veu i guitarra fa, sense esforç a la vista, de mestre de cerimònies amb l’acompanyament de la veu i el ball de Nikki Belfiglio. Els nous membres, la guitarra i extravagància de Dan Ryan, i la percussió de Tai Lee, acaben de vestir el show, amb el baix d’Adam See. Cançons com Jack In Titanic, Doers o Statuette On The Console van exemplificar que, efectivament, és el seu torn.