WAITS / CORBIJN ’77 - ‘11

EDITORIAL: SCHIRMMER / MOSEL 

 

Introducció de Jim Jarmusch i del crític musical Robert Christgau

 

 

Sensacional llibre del fotògraf i director de cinema holandès, Anton Corbijn, en aquest cas dedicat a les primeres imatges en blanc i negre que va capturar de Tom Waits a Holanda el 1977, quan Corbijn tenia 22 anys, i del recorregut amb més de dues-centes imatges dels més de 30 captant moments de la vida del músic. A més, inclou tot un ventall de curiositats i fotografies realitzades pel propi Tom Waits, publicades per primera vegada, com un quadern de retalls.

 

Imatges de fa unes setmanes al FOAM d’Amsterdam amb Anton Corbijn el dia de la presentació i signant el llibre

 

 

 

 

 

 

 

PREMIO PRINCIPITO DE ASTURIAS 2012

 

M’estaré fent vella?

Si és així, espero ser-ho d’aquelles que en diuen encantadores. Me n’adono que estic sent més rondinaire de l’habitual i sospito que és per això, encara que la vida, sota el meu prisma segurament equivocat, a vegades m’ho posa fàcil per rondinar. Com un degoteig, de tant en tant, des de les tronades jerarquies de l’aparell estatal, van premiant a persones. I a vegades, aquesta persones son homes o dones de qui esperes alguna cosa, potser una mica d’integritat, des del meu prisma, és clar. I qui espera, desespera. Recordo a alguns dels premiats com Doris Lessing, Woody Allen, Miquel Barceló, Bob Dylan o Leonard Cohen, que van aportar-me aquesta mica de disgust. Aquest any van per Annie Leibovitz. Una veritable llàstima. Si més no, pel meu propi desesper.

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 22)

 

BRAZOS – CHARM

Direcció: Josh Chertoff 

SALTWATER

2013 – DEAD OCEANS

 

www.brazosbrazos.com

 

 

 

PRIMAVERA SOUND 2013

DISSABTE 25

Els dos extrems, Phil Elverum al capdavant de Mount Eerie...

 

... i John Dwyer, de Thee Oh Sees

  

Sam Prekop de The Sea and Cake

 

Cherie Ko de Bored Spies, banda de Singapur

  

Y eso es todo amigos!... com deia Porky a l’acabar l’episodi de dibuixos animats de la Warner Bros. 

 

A falta dels bonus tracks, el xou s’ha acabat. Per què te més d’espectacle d’entreteniment de masses que d’interès real per la música. I sinó que li preguntin al pobre Phil Elverum quan ahir, 15 minuts després de començar el set, l’escenari es va veure literalment col·lapsat fins al final de l’actuació, pel so que venia de l’escenari del costat on començava Adam Green.  

Hem vist com inexorablement tot arriba i el final del Primavera, entès com un fet cultural musical i no com un de merament turístic, també. Tret d’algun fet aïllat, tot està pensat exclusivament per atraure turistes o per a gent que si hi hagués la Feria de Abril, li aniria igual de bé, és clar, sempre que no falti cervesa i algú fent sonar un instrument musical per bellugar els peus, sigui en directe o no. Difícil no pensar en altres esdeveniments, com el de Benicàssim, que també li va arribar l’hora.

 

Al final em quedo pensant el de sempre: que si no compro l’abonament, serà difícil veure algun músic que d’altre manera no el veuré. Queda com la cosa positiva, que si no fos pel festival, gent com Neko Case o Dexys continuaríem veient-los només pel You Tube. Així doncs, tan sols queda afegir l’epitafi. Parafrasejant a Companys:

 

Tornarem a sospirar

Tornarem a sofrir.

Tornarem a comprar l’abonament.

 

Ah! I donar les gràcies a l'organització per suprimir els vals per les begudes. Un detall.

 

 

 

    

Rough Trade o l’ambaixada anglesa al Fòrum

  

speak english... or spanish

  

Nivell

El cafè passa de 1,50 € a 2... i si vols llet, 3,00 €. No apta per aturats

PRIMAVERA SOUND 2013

DIVENDRES 24

 

Kurt Vile, l’home tranquil, i Matthew E. White, la nova esperança blanca, ahir, enfilats als respectius altars.

 

 

PRIMAVERA SOUND 2013

DIJOUS 23

 

L’ensenyament de Neko Case, la sorollosa discreció de Degreaser i l’immortal Bob Mould. Tres dels millors moments d’ahir al Fòrum.

 

 

 

 

PUSSY RIOT EN VAGA DE FAM

Maria Alyokhina, una de les dues noies que resten empresonades, ha anunciat que inicia una vaga de fam com a conseqüència a la negativa a que participes en l’audiència convocada per demanar la seva llibertat condicional. 

 

 

 

De sobres és sabut que com la seva companya, Nadezhda Tolokonnikova, esta complint una condemna de dos anys per vandalisme i actes immorals a la Rússia moderna. A sobre, al llarg dels mesos que porta a la presó ha acumulat ja varies amonestacions per mal comportament. No vull ser negativa, però estava ben convençuda que els gulags eren història.
 
 

 

 

JOE STRUMMER I GRANADA

És l’única ciutat espanyola on no m’importaria viure-hi. És del tot cert que la ciutat posseeix un encanteri i a partir d’aquest dilluns, aquest es veu reforçat per la ubicació d’un racó dedicat a la memòria del guitarrista dels Clash, Joe Strummer. A l’inauguració de l’espai hi van assistir familiars i amics. La seva vídua Lucinda Garland, Jazz i Lola, filles del seu primer matrimoni amb Gaby Slater, una neta, i músics com Pablo Cook, Jem Finer o Richard Dudanski. Entre els salms que van poder escoltar els afortunats assistents, Spanish Bombs o London Calling.

 

Lucinda Garland i una de les filles del músic

(EFE – Miguel Angel Molina)

PRIMAVERA SOUND 2013

El festival ja ha començat i a partir d’avui, l’assumpte es trasllada al Parc del Ferum. Ahir el perfum ja es notava. Com no canviï el vent, no caldrà que ens posem desodorant.

 

imatge dels darrers preparatius

KIM GORDON: DISSONATINE

mono.kultur #33

Spring 2013 (24 pages + cards & poster; paperback)

 

El darrer número de la revista berlinesa mono.kultur va dedicat a Kim Gordon. Inclou entrevista on parla del futur de Sonic Youth, dels mites de Nova York i del retorn als seus principis com a artista. La indiscutible influencia que ha exercit sobre tota una generació de donés i també d’homes, l’assaborim com un prasad que ens alimenta dia a dia. La seva trajectòria amb la música i amb les arts visuals al marge de tot interès banal, basada en la indagació i superació personals l’ha convertida en un referent del món cultural més genuí. 

Per 5€ + despeses:

aquí

 

 

 

 

CAROL STROMME – THE SOFT SOUND OF CAROL STROMMER / 1969 (PETE RECORDS)

Interessant i poc conegut document d’onze delicats temes on els instruments musicals fan de coixí al dolç murmuri d’una veu emparentada a la de Claudine Longet i que ven segur s’adaptava de forma similar a l’estil de vida ideal que es vivia a la Californià de finals dels seixanta.

 

Amb residència a Los Angeles, anteriorment al seu llançament en solitari va formar part de The New Society, una banda de pop sofisticat muntada per Randy Sparks, amb qui van editar l’àlbum The Barock Sound l’any 1966. Posteriorment, i a partir de la seva extraordinària veu, aviat es va fer popular passant a tocar de forma regular al mític Troubadour.

 

Samantha Shelton, una de les quatre filles que va tenir, ha seguit les seves passes tan actuant sola com amb la banda If All The Stars Were Pretty Babies amb Zooey Deschanel.

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 21)

 

NO JOY – HARE TAROT LIES

Direcció: Jason Harvey 

WAIT TO PLEASURE

2013 – KEMADO/MEXICAN SUMMER

 

nojoy.bandcamp.com

 

 

 

INSIDE LLEEWYN DAVIS

Els germans Cohen han apartat la violència predominant a les pantalles dels cinemes, no només de Cannes, per aportar unes notes d’humor, sarcasme i música. Han presentat en el certamen de la Côte d’Azur la seva darrera pel·lícula Inside Lleewyn Davis, la història d’un jove aspirant a l’èxit en l’escenari del Greenwich Village i el folk de principis dels anys seixanta. A tots ens ve al cap el Dylan segur i triomfant, però no va funcionar igual per a tothom. Com expliquen, van voler fer un film sobre “un personatge i la seva tortuosa relació amb l’èxit”, que no sempre es deu al talent. Evidentment l’èxit o el fracàs depèn de molts factors, com el d’estar en el lloc adequat en el moment adequat o com diu T-Bone Burnett, autor de la música de la pel·lícula, “només es necessita un minut, per exemple, la presència d’un crític del New York Times aquella nit”.

 

Directors i protagonistas a Cannes

 

 

 

 

RODRIGUEZ

PRIMAVERA SOUND

 

Sorpreeesa!

El cantant prodigi, anul·la el seu concert del festival que és a punt de començar. S’ha programat però, en el bonic marc del Pueblo Español el 8 de juliol, un concert especial dins la seva gira estiuenca per Europa. 

 

Qui tingui entrada única pel dia en que estava programada la seva actuació i ja no li interessi anar al també bufó marc del Fòrum, podrà canviar-la, i el que tingui abonament per tot el festival i el vulgui veure igualment, ho podrà fer apoquinant 5 euros més. 

 

Així és la vida.

 

LUCIUS WORKS HERE

Després de massa temps sense fer-ho, m’apropo a Wah Wah per comprar algun disc interessant dels milers de discos interessants que tenen. Quan hi vaig, no és per trobar res concret, tot és bon material i no se per on començar a mirar, igual que em passava a l’entrar a la desapareguda Intoxica!

 

Shakira Benavides, part imprescindible del negoci, el desembre passat va treure un segon treball amb Lucius Works Here, aquesta vegada reforçat amb la veu de Luw, una noia anglesa instal·lada a la ciutat amb qui va contactar al posar un anunci sol·licitant la incorporació d’una cantant. El resultat és tan interessant, com els interessants discos que tenen a la botiga, un delicat entramat de sons que conformen el particular univers d’aquesta noia de tarannà poc habitual.

 

Juntament amb en Jordi, mantenen la botiga de vinils oberta des de fa 20 anys, quan al format el donaven per mort, editen discos rars amb els que amb prou feines deuen recuperar les despeses i a sobre ella té temps per fer coses com Lucius Works Here. 

 

Chapeau!

 

 

RICHARD BRANSON

Qui perdés dels seus respectius equips de Formula 1 en el Gran Premi d’Abu Dhabi 2010, es vestiria d’hostessa de vol i faria un trajecte en la companyia del guanyador. Així ha sigut com Richard Branson ha acabat d’aquesta manera i fent el trajecte Perth – Kuala Lumpur en les aerolínies d’Air Asia propietat de Tony Fernández, el seu contrincant. 

 

Branson, als 62 anys ha pogut fer realitat un altre dels seus somnis: “Sempre havia volgut ser hostessa de vol”.

 

Quaranta anys després de que l’edició de Tubular Bells el fes l’home més feliç del món, ho continua sent.

 

 

 

 

 

 

PETER LOVEDAY

HELIOGÀBAL – BARCELONA

 

16 – 05 – 2013 

 

Ahir tornava a tenir la sort de poder-lo escoltar. Suposo que el fet de viure aquí, facilita aquest sovintejar per diferents escenaris de la ciutat, discreta, però tremendament enriquidora. El seu és un compendi de gotes d’harmonia pop, amb l’extraordinari suport de Sara Davidson a la guitarra, percussió, flauta i segona veu, sense la que no seria el mateix. Una actuació de les habituals seves, oasi de pulcritud musical.

                                                                                            

 

 

 

LA VENDA DE DISCOS REPUNTA?

 

Ahir una mica més i m’han de trucar al 112. No estava jo tota tranquil·la asseguda en un baret gaudint d’un vermutillo quan busco les pàgines de cultura de La Vanguardia, les úniques pàgines que encara tinc l’humor de buscar, i llegeixo a dalt de tot en titular: La venda de discos repunta. Com diu?

 

La venda de discos repunta? Sort que amb l’airet que passava per una fins aleshores molesta corrent d’aire i un miraculós “sant Hilari” que em vaig aplicar, vaig recuperar l’alè ràpidament. Repunten si, a un lloc o altre.

 

Cada dia son més catxondos els que posen els titulars damunt de les transcripcions de les agències privades. La industria de la música va créixer un 0,3%, a nivell mundial. En detall, a Espanya el 2012 hi va haver un descens en la venda de música en general del 5%, a Anglaterra d’un 6,1 i a Alemanya d’un 4,6. La recuperació es desigual i es deu a països com els EUA, punter en tecnologia i en tenir tot Déu un arma a casa, Noruega i Suècia, països cada dia més rarets, o l’India, convertida per Occident en un territori de proves i experimentació. Ara sí. Com sempre s’ha de llegir la lletra petita.

El comunicat fa saber les declaracions de la Federació Internacional de la Industria Fonogràfica sobre el tema quan diu que “es dirigeix ara cap a la recuperació” impulsada per l’arrencada digital. I el senyor Edgar Berger, un dels màxims responsables de Sony Music, es cobreix de glòria per dir-ho suaument, quan afegeix que “al començament de la revolució digital era habitual dir que el digital estava matant  a la música. Ara el digital es podria dir que està salvant a la música”. 

 

Ha quedat clar?

 

 

 

PUNK: CHAOS A COUTURE

El punk no ha donat només bandes i moments històrics, també ha donat, contrastant amb el seu desafiament, molta corda a la industria tèxtil. Així, el MET reconstrueix la història compresa des de principis dels setanta fins l’actualitat per revisar l’impacte que aquest moviment ha suposat en el món dels drapets. I ho fa convertint Nova York i Londres en els escenaris protagonistes de la relació que hi va haver entre el concepte més punk del do-it-yourself i el de l’alta costura, el del fet a mida i això, amb les més avançades tècniques de paisatges sonors a l'abast dels humans. 

 

Sí, el que vulguin, però... el punk is dead!

 

 

 

 

Paul Cook – finals 70’s (foto Dennis Morris) / Comme des Garçons - 2006 (foto Catwalking)

 

 

John Lydon - 1976 (foto Ray Stevenson) / Junya Watanabe - 2006 (foto Catwalking)