LA PERSISTENT RECUPERACIÓ DEL VINIL

A l’actual Regne Unit, la botiga de discos independent, està vivint una espectacular revifada gràcies a una imatge més contemporània i moderna, a iniciatives com la de donar suport a bandes emergents o a les edicions de vinils rars o limitades. D’aquesta manera, les vendes de discos continuen en augment. Tot això, segons Paul Quirk, president de l’Associació de Minoristes que assegura que s’està venent quatre vegades més vinils que fa 5 anys. Noticia publicada a The Guardian la setmana passada. 

 

Les 300 (!!!) botigues de discos que resisteixen a les illes britàniques van veure com les seves vendes augmentaven en gairebé un 50% en els primer semestre d’aquest any en comparació al de l’any passat. Curiosament, en el mercat general, de cada 250 àlbums que es venen 1 és en vinil, mentre que en aquestes botigues, és d’1 de cada 7. 

 

Estic emocionada.

 

Rough Trade

 

El futur és nostre. Exemple de botiga de discos: Pie & Vinyl a Portsmouth, petita població a 100 km. al sud de Londres.

 

Pie & Vinyl

 

 

L’ACÚSTICA

12a. EDICIÓ

Llegia fa uns dies a la premsa l’estudi que ha fet Sòcol - Tecnologia Social del Parc de Recerca (sic) de la UAB sobre els dinerons que va deixar l’Acústica l’any passat a la comarca. Van ser 2,2 milions d’euros en el Producte Interior Brut, dels quals més d'1,4 milions es van quedar a Figueres. També va contribuir al manteniment de 276 llocs de treball directes i indirectes – curiós, no ho especifiquen, però imagino 1 directe i 275 indirectes – durant els cinc dies que va durar i també diu que cada assistent gasta una mitja de 40 euros.

 

Des del punt de vista musical em pregunto què redimonis importa tot això? Parlem d’un festival de música o parlem d’un partit de futbol? M’entristeix molt aquesta dinàmica de pensar només en la pela. I al final, és que no em genera absolutament cap interès. Mirar el cartell d’aquest any, és com mirar el de l’any passat o l’altre. Les propostes em sonen a aquesta remor de mediocritat permanent que ens envolta. I el pitjor és que al final és: això, o què?

 

Ara bé, sobretot, la marca de cervesa que no hi falti. Tots ben torrats.

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 31)

LIGERS – Break You
Direcció: Elva Rodriguez

7” – Break You / Goodbye
2013 – MEME

ligersmusic.com

 

 

 

PAULINE À LA PLAGE

Aquests dies, em venen al cap un munt de coses lligades als meus estius: el necessari distanciament del món exterior, escoltar més música, procurar un bon assortiment de cervesa a la nevera, l’intent de fer una bona migdiada que mai arriba o revisar aquesta pel·lícula, una de les millors de Rohmer – de qui les germanes Mar i Alicia, el 1997 van recollir el nom per fer la continuació de Undershakers – apart, és clar, d’anar descalça per casa donant-me cops als dits dels peus.

 

Chants Des Îles. Existirà aquest àlbum?

 

JULIA HOLTER

VESTÍBUL CAIXAFORUM – BARCELONA

26 – 7 – 2013

Suposo que la calor ens afectava a tots. Inclús a ella que amagada darrera del seu encant personal, d’indiscutible càlida bellesa, mesurant massa alguns moviments esgotats en la seva anterior visita al Sidecar, veig com es difumina la gran promesa blanca del pop intel·lectual. Ja sé que res és etern. També sé que es fa molt difícil mantenir el llistó allà on el deixes, sobretot si amb l’anterior treball l’has deixat gairebé tocant sostre. Però la seva fórmula de pop eteri exigeix i precisa de propostes més avantguardistes que les que ahir va presentar davant d’una audiència més concentrada en com deixar de suar – suposo que la instal·lació d’aire condicionat d’un vestíbul no dóna per més – que en ser seduït per aquesta batejada nova musa. Va defensar la majoria de temes del seu tercer disc a punt de sortir, Loud City Song i va interpretar algunes de les seves cançons estrella com Four Gardens o Goddess Eyes, però no més que per a un aprovat justet. El poc afortunat espai, un vestíbul que sembla un bar dels anys vuitanta, una escenificació massa coloraines impròpia per a la seva proposta i una sonoritat penosa, tampoc l'ajudaven gaire.

 

A mi de petita sempre em deien que tenia capacitat i podia treure millor nota. Avui, a la Julia Holter li transmetria un missatge semblant.

 

 

 

 

MERCÈ 2013 / 21è BAM

Ja s’han donat a conèixer bona part dels noms que posaran la banda sonora de les festes de La Mercè d’enguany entre el 20 i el 23 de setembre.
 

 

 

           

Al BAM, de moment figuren Sohn, Él Mató A Un Policia Motorizado, Fur Voice, The Coup, Dope D.O.D., Future Of The Left, Small Black, Pau Vallvé, Los Hermanos Cubero, Oso Leone, Pájaro, Orxata, Systema Solar, Lucy Love i Unicornibot. El dissabte 21, a l’escenari que la Damm paga trinco trinco, Miles Kane, El Petit de Cal Eril i The Free Fall Band. I escampats en diferents moments, l’habitual patxanga del tío Manolo, cortesia de gent com Peret (no m’ho puc creure), Los Manolos, Niño Josele & Cobla Sant Jordi, Sanjosex & Chicuelo i Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries. I això és tot.

 

Des de no se quina pàgina felicitaven a la gent del BAM i la marca de cervesa assegurant que l’havien encertat i finalitzaven l’article la mar de satisfets dient: “¡Y gratis! ¿Qué más podíamos pedir?” Doncs per exemple, que la cervesa que vendran al carrer Rosselló aquella nit, que és com faran el negoci, també ho fos de gratis. O algun nom com el de The Dream Syndicate de l’any passat. I posats a demanar, doncs una Mercè sense draps al mig coronant l’ajuntament. I ja està.

 

Com sempre dic, qui no es conforma és ben bé per què no vol.

 

cartell obra d’en Joan Fontcuberta

 

SECOS & MOLHADOS – SECOS & MOLHADOS / 1973 (CONTINENTAL)

Aquest disc te un especial valor tenint en compte que va sortir en plena dictadura militar. Com en d’altres països, al Brasil, la música s’emportava part de la responsabilitat política i social del que succeïa al seu voltant. Per això aquest disc, aparegut després de moviments com la Bossanova o Tropicàlia, era un nou repte per a la gent i un nou problema pel dictador i la seva colla de tanoques. Format a Sao Paolo per João Ricardo, és amb l’entrada del cantant Ney Matogrosso que es tanca el cercle i enregistren les 13 cançons que durant el mes de maig, i en quinze dies, van conformar el disc del que van vendre 300.000 còpies tan sols en els dos primers mesos de ser al carrer. Les idees de Ricardo consistents en barrejar el folklore i les arrels tradicionals, més els textes basats en els poetes Cassiano Ricardo, João Apolinário, Vinícius Di Moraes i Fernando Pessoa i la creativitat surrealista de Matogrosso, van donar en el clau tot i l’enclaustrament en que vivia el país. Va ser una seqüència lògica derivada del què passava al món, de recollir les essències populars brasileres encapçalades pel moviment Tropicàlia amb Gilberto Gil i Caetano Veloso al capdavant i barrejar-les amb la influència dels Beatles i alguna cosa més, encara que no reconeguda pels seus membres, com l’impuls del glam, que tan si com no, treia el cap per quedar-s’hi. La portada es obra del fotògraf Antônio Carlos Rodrigues – el 2001 el diari Folha de S.Paulo la va acreditar com la millor portada d’un disc brasiler – que mostra els caps dels quatre membres oficials de la banda, Ney Matogrosso, João Ricardo, Gerson Conrad i Marcelo Fredes. El 2007, la revista Rolling Stone edició local – li pressuposo un prestigi, no com d’altres de més properes – el va considerar com el cinquè millor àlbum de la música pop del Brasil. 

 

Una obra clau pels interessats en saber el perquè i el com de ser a on som.

 

 

 

KRIS KRISTOFFERSON

De Kris Kristofferson se m’acut dir que és autor de cançons històriques, membre del grup dels grans artistes, dels compromesos amb el seu temps, amb àlbums imprescindibles. I de la promotora The Project, especialitzada en portar relíquies, doncs que gràcies per deixar-nos-el veure encara que sigui als 77 anys. Sempre hem sigut un bon destí per a la tercera edat. 

 

17 de setembre – sala Barts de Barcelona

 

Amb Rita Coolidge, amb qui es va casar el 1973...

 

 

... i en l’actualitat.

 

 

PROMOS

Hi ha revistes que cada mes obsequien al comprador amb un objecte promocional. Estic acostumada a veure Vogue, Cosmopolitan o similars que regalen un pareo, unes sandàlies o unes ulleres de sol. És evident que la revista no regala res, senzillament ho utilitza de ganxo i nosaltres contentes pensant que ens regalen allò que al cap de quatre dies estarà per algun racó abandonat de casa. N’hi ha d’altres de revistes, com la Uncut o la Mojo, revistes en el paquet d’especialitzades en música, que cada mes regalen un posavasos i personalment, m’és molt més útil.

 

 

darrer exemplar editat corresponent a l’agost

 

 

COSTA-GAVRAS / CARNETS PHOTOGRAPHIQUES

 

El director de cinema exposa per primera vegada 70 fotografies de collita pròpia, amb imatges de compromís polític, retrats o captades dels seus viatges. 

A la Maison Européenne de la Photographie.

Yves Montand i Romy Schneider en una pausa en el rodatge del film Clair de Femme del 1978 captada per l’objectiu de Costa-Gavras

 

 

 

 

DIVENDRES 26 DE JULIOL

Que fan descomptes d’algun tipus i no m’he assabentat? Fa dies que pensava que el tema era per llogar-hi cadires. Revisava les agendes de concerts i feia pena. Dies i dies sense cap actuació destacable en una sala de Barcelona. Però un dia...ops! Que veig! Tindré l’oportunitat de veure de nou tot un clàssic, Elvis Costello al Razz.
 

 

 

I caram! The Adolescents a la sala Estraperlo. I no s’acaba aquí, Julia Holter al Caixaforum de Montjuic. Penso, fantàstic! El tema concerts es normalitza i em quedarà un bon coixí per passar l’estiu mentre no arriba el setembre i amb una mica de sort s’anima el panorama. Només hi ha un petit inconvenient, que els tres concerts son el mateix dia. Si. Els estils son prou diferents com per pensar que el públic no tindrà problema per escollir-ne un. Però quina refutuda casualitat, no? Patètic.  

 

 

 

 

ELVIS COSTELLO – SALA RAZZMATAZZ / divendres 26 de juliol – 20,30 hores

 

THE ADOLESCENTS – SALA ESTRAPERLO / divendres 26 de juliol – 22,00 hores

 

JULIA HOLTER – VESTIBUL CAIXAFORUM / divendres 26 de juliol – 22,00 hores

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 30)

SCOUT NIBLETT – Gun
Direcció: Scout Niblett – Enregistrament: Jeff Rowles
Edició: Scout Niblett i Jeff Rowles

IT’S UP TO EMMA
2013 – DRAG CITY

www.scoutniblett.com

 

 

RICHARD KERN

SHOT BY KERN

EDITORIAL: TASCHEN

És com un Helmut Newton dels estilitzats anys setanta però als campi qui pugui d’aquest principi del nou mil·lenni. I per descomptat, sense marge d’error. És un dels fotògrafs de moda de l’escena underground, que a punt de fer la seixantena s’ha apalancat a la VBS.tv del grup VICE i amb el nom de Shot By Kern es desplaça per tot el món càmera en mà enregistrant a un munt d’afortunades noies sense inconvenient per a ser immortalitzades en les seves creacions. Ara, l’editorial TASCHEN llança en paper, part d’aquest treball en unes 300 fotografies que ben segur, nens i nenes, petits i grans, gaudirem. La cirereta de l’assumpte és el DVD d’una hora de durada, filmat i editat pel mateix Kern i amb música original de Thurston Moore que l'acompanya.

 

 

Richard Kern amb el llibre en la presentació a la Taschen Store de Nova York (Angela Pham)

 

Sonic Youth i Kern formen part d’una escena ja desapareguda d’aquesta Nova York neta i pulida de l’actualitat, des de que el 1985 els hi va dirigir Death Valley ’69, el primer vídeo de la banda o  més tard quan per la portada d’Evol van utilitzar una imatge de l’actriu Lung Leg de la pel·lícula Submit To Me del mateix Kern.

 

 

 

 

EL SÓNAR EN QUARENTENA

El festival més modern, derrotat pel virus del xarampìó. M’he fet un tip de riure amb la notícia encara que sé que als afectats no els hi farà cap de gràcia. Una trentena de persones s’hi han vist afectades, amb el nexe comú de que tots van passar pel festival. Doncs res, per a la propera edició, a vacunar-se de les galteres i a ballar, que son quatre dies, tu.

 

 

FESTIVAL INTERNACIONAL DE BENICASSIM - 2013

Avui comença un altre dels festivals més importants que es celebra al nostre país. Aquest, muntat a la Catalunya més al sud, va esdevenir un referent abans no apareguessin les competències sabudes. Avui també, forma part dels tour-operadors organitzats des de les illes britàniques i lamentablement, el català cada vegada és menys visible.

 

Tot i l’endeutament en que està sotmès – diuen que sota control – finalment el FIB arrenca.

 

 

 

MOONRAKERS – TOGETHER WITH HIM / 1968 (SHAMLEY)

Magnífic exemplar de psicodèlia pop. Únic treball de la banda formada a Denver que després d’alguns canvis en la formació va quedar comandada per Veeder Van Dorn – veu rhythm guitar i harmònica – Dennis E. Flannigan – veu i teclats – Joel Stephen Brandes – baix – Randy Walrath – veus, guitarra i harmònica – i Bob Saunar – bateria, encara que durant l’enregistrament del disc, els canvis no van deixar de produir-se, incorporant-se Bob C. Webber i Jerry Corbetta – guitarra i bateria respectivament – substituint en alguns temes a Webber i a Van Dorn. La majoria d’aquests noms, els trobarem posteriorment a Beggar’s Opera Company o a Sugarloaf, bandes igual d'interessants, fins arribar al 2006, que es van reunir per a un concert. L’àlbum respira un “savoir faire” que resplendeix al llarg de les dues cares del vinil mantenint un nivell constant de qualitat tot i que destacaria Not Hidin’ Anymore, una perla en brut dintre del paquet, la lluminosa Look Outside At The Sun o Love Train. El segell tan sols va editar tres discos més i d’altres bandes, entre ells el fastuós Things de Merrell Fankhauser & HMS Bounty. Però això ja és una altra història.

 

 

 

 

 

THOM YORKE I SPOTIFY

Les coses son com son. De la mateixa manera que aquest món no el canviarem, Spotify tampoc ajudarà a la cultura pop pel simple fet de que l’importa ben poc. Ara, Thom Yorke s’ha sumat a altres artistes i ha deixat de tenir-hi relacions en tot el que concerneix a ell personalment – de Radiohead no en diu res – perquè considera que les tarifes son del tot abusives i perjudicials per a la música i en conseqüència pels petits segells. Reivindica també un model viable de reproducció, legal, de música per internet. A més, el percentatge del entre un 0,0003 i un 0,0008 euros que reben per descàrrega considera que fa petar de riure. Doncs si, riure per no plorar.

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 29)

 

THE JULIE RUIN – Oh Come On

Direcció: Erin Greenwell

 

RUN FAST

2013 – TJR RECORDS

www.thejulieruinband.com

 

 

 

 

FESTA MAJOR DEL RAVAL

Ahir per la tarda, quan sortia de Wah Wah, vaig agafar la Rambla del Raval direcció mar i quan enllaço amb Sant Oleguer no puc donar crèdit al què senten les meves orelles. The Creep? Em paro, em pessigo i quan aquell magnífic soroll es fa real del tot, guaito un escenari muntat en una placeta lateral a l’ombra d’uns arbres i dalt d’aquest escenari, dos homes, cadascun d’ells amb una elèctrica i al seu costat una noia que canta el ja clàssic tema de Radiohead. Amb els limitats recursos penso que ho fan prou bé. Tampoc puc deixar d’observar el públic que ho escolta. Potser una vintena – sense contar els dos que estan pel control de so – unes dones joves amb els seus crios a la falda, alguna parella segurament de fet, també amb canalla petita, dues noies, una d’elles asiàtica, amb un gos i unes persones ja adultes en cadires de rodes, com d’algun casal proper. Tots gaudint del moment. Potser sí que encara queda esperança.

 

 

SIMON WERNER A DISPARU – 2010

de Fabrice Gobert

 

Interessant pel·lícula protagonitzada per un grapat d’adolescents que ahir al vespre vaig poder veure i que va aconseguir el seu objectiu: generar-me tot de idees preconcebudes i suggestions que no tenen res a veure amb com acaba. Brillant. Sobreposada a les imatges, la banda sonora, composta per Sonic Youth, conforma l’estatus perfecte d’imatge i so. Més brillant encara.

 

Una pel·lícula més de les que no hem vist a la pantalla gran (o no tan gran, és clar, depèn de la sala) a Barcelona, capital de la modernitat, ni a Catalunya per descomptat, a no se que sigui en un festival i puguis assistir al seu privilegiat passe. Aquesta es va poder visionar al de Sitges.

 

 

Cannes 2010 – Fabrice Gobert, traient el cap, el segon de la fila del darrera a l’esquerra de la foto amb les actrius i actors protagonistes

 

 

 

 

ROY HARPER

... ha anunciat que traurà nou àlbum. El músic anglès, de 72 anys, ho ha fet saber després de no editar res des del 2000. Es dirà Man And Myth i veurà la llum el 23 de setembre de la mà de Bella Union. Els temes han sigut enregistrats entre l’estudi que el músic Jonathan Wilson te a Laurel Canyon i la ciutat irlandesa de Cork a Irlanda, on viu Harper.

 

Com a curiositat, en un dels temes, exactament en Cloud Cuckooland la guitarra pertany a Pete Townshend.

 

 

 

 

BIG STAR: NOTHING CAN HURT ME

Dirigit per Drew DeNicola i Olivia Mori

Mentre llegia les cròniques del doble concert del dilluns on tot va passar segons el previst – ja falta menys per l’espectacle virtual i a la carta – i em pregunto si hi ha alguna cosa millor que aquesta, mentre em rebrota una certa tristor, m’assabento de l’estrena als EEUU d’un documental sobre Big Star. El film repassa la història de la banda de Memphis, des dels previs amb The Box Tops, l’enregistrament dels seus tres gloriosos discos, les diferents reunions que hi ha hagut al llarg dels anys amb les respectives baixes i tot això esquitxat per la beguda, les drogues, la religió o les tendències sexuals d’algun dels seus membres.  

I em torna la tristor. Avui no serà un bon dia.

www.bigstarstory.com 

 

 

 

 

 

MÉS PIXIE-NOTÍCIES

Com si s’haguessin posat d’acord, aquest any, MBV ha editat nou disc i els Pixies sembla ja segur que faran el mateix, cosa que cap de les dues bandes feia des del 1991. De moment han deixat anar aquesta cançó d’avançament així com també la notícia de la incorporació per a les properes actuacions, de Kim Shattuck – The Muffs – substituint a Kim Deal a qui encara podem escoltar en aquest nou tema.

Kim Shattuck la primera a l’esquerra de la foto amb The Pandoras cap el 1986, abans de liderar The Muffs (fot. Dianne Carter)

 

Kim Shattuck

 

TRASTOS VELLS

2a. EDICIÓ VINTAGE FEST

diumenge 7 de juliol

Era el que més s’assembla a un mercadet de trastos i rampoines de segona mà lluny del gueto de les Glòries i de l’estri vintage tan de moda. Que duri.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 28)

 

SPLASHH – All I Wanna Do

Direcció: Errol Rainey

 

COMFORT

2013 – KANINE RECORDS

 

www.splashh.co.uk 

 

 

 

SIXTO RODRÍGUEZ

Personalment, aquest home, a punt de fer 71 anys, em fa una mica de pena. Allò del mai és tard quan arriba no hauria de valdre sempre. I dirà allò del ‘bona nit Barcelona’ i ‘que per fi toco en aquesta ciutat tan maca’ i els assistents faran un ooooooh ben rodó. Havia de tocar al Primavera, però, diuen, que per problemes de salut no va poder ser. Te dos discos editats, Cold Fact del 1970 i Coming From Reality del 1971. El concert el basarà en ells? Te temes nous? La novetat passa per fer versions com s’ha pogut escoltar en la seva gira europea?

 

Oportunisme? Consumisme? La resposta, avui a la plaça Major del caduc Poble Espanyol.

 

 

MICK JAGGER

Un mestre ha pagat 6.000 dòlars en una subhasta a la Bonhams de Londres, per un ble de cabell de Mick Jagger de quan devia tenir 19 anys i la seva novia Chrissie Shrimpton, de 17 i germana petita de la famosa model Jean Shrimpton, li va tallar i els va posar en un sobre que hi va escriure "Mick Jagger's hair after being washed+trimmed by Chris at Rose Hill Farm". L’afortunat barber del cantant, que per cert, el 26 d’aquest mes en farà 70, se li deuen haver posat uns ulls com unes taronges.

 

 

THE MISSING LEECH

JAPAN TOUR 2013

Poques persones tenen la capacitat de treball que té aquest home. Dóna concerts sense parar, enregistra discos, mou la discogràfica El Mamut Traçut, és una de les ànimes del programa de ràdio TrilogyRock, es desplaça amb el seu cotxe per tot el país escampant el seu amor per la música, ara marxa de gira pel Japó on tocarà en tres ciutats i un festival i segur que em deixo coses. Antifolk català a la Terra del Sol Naixent.  

18/07 Urga – Tokyo

19/07 Waver – Tokyo

20/07 Shibuya Home Festival – Tokyo + Girlpresident + Pragma + Hello Hawk + Teen Runnings

22/07 Hokage – Osaka

29/07 Varit-Kobe – Liveact Bar vol.58 Sessions + Jon Levy + Vanilla Children + They + The Fin

30/07 Namba Mele – Osaka

01/08 Socrates – Kyoto

02/08 Café Gaea – Kyoto

03/08 Ear – Tokyo

04/08 Art Space Buena – Tokyo

 

el 19 d’abril de 2012 a Bikini actuant abans de Daniel Johnston

 

LOU REED

A principis de setmana de nou va ser donat d’alta del Southampton Hospital de Nova York després de ser ingressat per deshidratació. Aquest abril se li va fer un transplantament de fetge i la cosa no està per masses bromes. Amb 71 anys, arrugat com una pansa i que deu començar a caminar fent tantines, estic per enviar-li un mail oferint-me com a cuidadora.