Aquest disc te un especial valor tenint en
compte que va sortir en plena dictadura militar. Com en d’altres països, al
Brasil, la música s’emportava part de la responsabilitat política i social del que
succeïa al seu voltant. Per això aquest disc, aparegut després de moviments com
la Bossanova o Tropicàlia, era un nou repte per a la gent i un nou problema pel
dictador i la seva colla de tanoques. Format a Sao Paolo per João Ricardo,
és amb l’entrada del cantant Ney
Matogrosso que es tanca el cercle i enregistren les 13 cançons que durant
el mes de maig, i en quinze dies, van conformar el disc del que van vendre 300.000
còpies tan sols en els dos primers mesos de ser al carrer. Les idees de Ricardo consistents
en barrejar el folklore i les arrels tradicionals, més els textes basats en
els poetes Cassiano Ricardo, João Apolinário, Vinícius Di Moraes i Fernando
Pessoa i la creativitat surrealista de Matogrosso, van donar en el clau tot
i l’enclaustrament en que vivia el país. Va ser una seqüència lògica derivada del què passava al món, de recollir les essències populars brasileres
encapçalades pel moviment Tropicàlia
amb Gilberto Gil i Caetano Veloso al capdavant i barrejar-les
amb la influència dels Beatles i
alguna cosa més, encara que no reconeguda pels seus membres, com l’impuls del glam, que tan si com no, treia el cap
per quedar-s’hi. La portada es obra del fotògraf Antônio Carlos Rodrigues – el 2001 el diari Folha de S.Paulo la va acreditar com la
millor portada d’un disc brasiler – que mostra els caps dels quatre membres
oficials de la banda, Ney Matogrosso,
João Ricardo, Gerson Conrad i Marcelo
Fredes. El 2007, la revista Rolling
Stone edició local – li pressuposo un prestigi, no com d’altres de més
properes – el va considerar com el cinquè millor àlbum de la música pop del
Brasil.
Una obra clau pels interessats en saber el perquè i el
com de ser a on som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada