Penso que és necessari anar recordant
episodis més o menys oblidats o desconeguts de la història del pop que, tot i
que no seré jo qui digui fins on és llegenda i fins on realitat, li donen
color. L’escenari és Los Angeles de finals dels vuitanta i tot va passadíssim de
voltes.
La noia, Inger Lorre – llavors, Lori Ann Wening – cansada de la fredor dominant a l’est del país, canvia de costa i fascinada per l’escena que vivia la ciutat més pecaminosa del moment, forma The Nymphs – nom, que no fa referència a les nimfetes del bosc, sinó a una de les etapes de determinats insectes – que li permet, acompanyada dels seus companys de grup i un contracte amb Geffen, deixar-se portar per la seva passió pel glam i el punk. I aquí comença la pel·lícula:
Courtney Love hi veu una evident competència i pressiona a la companyia – enfrescada en la imminent sortida de Nevermind – per entorpir la promoció de la banda. Tom Zutaut, un dels poderosos executius de la discogràfica, ordena a l’enginyer de so que estava treballant amb ells en el seu elepé de debut, que prioritzi la banda nyonya d’Axl Rose, fet que demora la sortida del seu primer – i únic – disc i en conseqüència, que no puguin actuar. La noia que es posa nerviosa, es planta al despatx de Zutaut, puja a la seva taula, s’aparta el que s’ha d’apartar i fa una llarga pixarada al damunt dels papers i fotos amb familiars que hi tenia. A partir d’aquí, els obvis problemes amb la companyia. Fora de control a causa de l’heroïna i l’alcohol, es succeeixen diferents històries en els seus concerts. Potser la més estesa és quan va fer pujar el seu boyfriend a l’escenari i li va fer una fel·lació com a part de la coreografia, cosa que va ser força aplaudida. Més endavant, el xicot mor d’una sobredosi d’heroïna, provocant en la cantant, depressions, col·lapses i que l’any 1992 durant un concert a Miami es negués a sortir a escena – obrien per a Peter Murphy – donant per liquidada la banda. A partir d’aquí, intent de suïcidi de Cliff Jones, el baixista, ella que torna a New Jersey amb els seus pares, ingressos en hospitals psiquiàtrics, i així que passen anys i panys i a finals de la dècada, ja gairebé recomposta, enceta una interessant col·laboració amb Jeff Buckley, col·laboració que trenca la sobtada mort del músic. En una entrevista el 2002, afirmava que també Elliot Smith era un bon amic seu, i el cantant es suïcidava aquell mateix any. Per acabar, Alex Kirst, que havia sigut l’encarregat de la bateria a The Nymphs, moria en un accident de cotxe el 13 de gener del 2011 amb 47 anys.
Actualment pinta i sembla que ens té promesa l’autobiografia. Doncs ara que el món musical està una mica ensopit i que la senyora ha fet els 50, seria un bon moment.
La noia, Inger Lorre – llavors, Lori Ann Wening – cansada de la fredor dominant a l’est del país, canvia de costa i fascinada per l’escena que vivia la ciutat més pecaminosa del moment, forma The Nymphs – nom, que no fa referència a les nimfetes del bosc, sinó a una de les etapes de determinats insectes – que li permet, acompanyada dels seus companys de grup i un contracte amb Geffen, deixar-se portar per la seva passió pel glam i el punk. I aquí comença la pel·lícula:
Courtney Love hi veu una evident competència i pressiona a la companyia – enfrescada en la imminent sortida de Nevermind – per entorpir la promoció de la banda. Tom Zutaut, un dels poderosos executius de la discogràfica, ordena a l’enginyer de so que estava treballant amb ells en el seu elepé de debut, que prioritzi la banda nyonya d’Axl Rose, fet que demora la sortida del seu primer – i únic – disc i en conseqüència, que no puguin actuar. La noia que es posa nerviosa, es planta al despatx de Zutaut, puja a la seva taula, s’aparta el que s’ha d’apartar i fa una llarga pixarada al damunt dels papers i fotos amb familiars que hi tenia. A partir d’aquí, els obvis problemes amb la companyia. Fora de control a causa de l’heroïna i l’alcohol, es succeeixen diferents històries en els seus concerts. Potser la més estesa és quan va fer pujar el seu boyfriend a l’escenari i li va fer una fel·lació com a part de la coreografia, cosa que va ser força aplaudida. Més endavant, el xicot mor d’una sobredosi d’heroïna, provocant en la cantant, depressions, col·lapses i que l’any 1992 durant un concert a Miami es negués a sortir a escena – obrien per a Peter Murphy – donant per liquidada la banda. A partir d’aquí, intent de suïcidi de Cliff Jones, el baixista, ella que torna a New Jersey amb els seus pares, ingressos en hospitals psiquiàtrics, i així que passen anys i panys i a finals de la dècada, ja gairebé recomposta, enceta una interessant col·laboració amb Jeff Buckley, col·laboració que trenca la sobtada mort del músic. En una entrevista el 2002, afirmava que també Elliot Smith era un bon amic seu, i el cantant es suïcidava aquell mateix any. Per acabar, Alex Kirst, que havia sigut l’encarregat de la bateria a The Nymphs, moria en un accident de cotxe el 13 de gener del 2011 amb 47 anys.
Actualment pinta i sembla que ens té promesa l’autobiografia. Doncs ara que el món musical està una mica ensopit i que la senyora ha fet els 50, seria un bon moment.
(fot. Heather Harris)
(fot. Heather Harris)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada