MOGWAI, MÉS ESCOCESOS QUE MAI

DRUGS & ROCK’N’ROLL

Des que van editar Young Team el 1997, que no han parat de créixer en tots els sentits. Es fa difícil saber qui homenatja a qui: si Macallan a Mogwai, o Mogwai a Macallan.

La reconeguda destil·leria escocesa, ha llançat un whisky de 81 anys. Li han posat The Reach i se’l suposa el whisky de malta més antic que s’ha llançat al mercat. El suquet, es va abocar en una sola bota de xerès a la destil·leria se Speyside el 1940, dies abans que esclatés la Segona Guerra Mundial... i fins ara.

Acompanyant al llançament, van encarregar al fotògraf Nadav Kander, un curt per explicar el procés i creació de The Reach i en una pensada que els honora, van contactar també amb Dominic Aitchison, Stuart Braithwaite, Martin Bulloch i Barry Burns, per a què els hi posés la música, una partitura creada especialment per a l’ocasió. 

La banda de Glasgow, amb deu àlbums editats i convertits en tota una institució a Escòcia, expressen així el seu sentiment: ‘Una de les coses que ens agraden de les col·laboracions, és conèixer a gent diferent, inclús si treballen en un mon completament diferent. Veus com processen el seu art, el seu treball. Nosaltres com a banda, tenim l’antiguitat com a valor i això i el fet escocès, son explícitament dues coses que compartim amb The Macallan’. Des de la segona setmana d’aquest mes que està a la venda. Només n’hi ha 288 ampolles. Del preu, passem de llarg per no espatllar la notícia. 

In Collaboration with Mogwai | The Macallan®

SOONER, A BASE DE CONTRASTOS

NOU REGISTRE

El quartet de dream-pop amb seu a Brooklyn, després de publicar dos EP’s, disposen del que serà el seu debut en format gran.

Sooner, especialistes en la creació d’atmosferes del tipus que sembla que t’acabin de flitar amb aigua del Carme, amb aquest treball fan a més, que el significat d’allò eteri, prengui una mica de cos, ni que sigui mentre dura l’efecte de la ruixada. L’han batejat Days and Nights, potser perquè cada vegada, passem més d’un extrem a l’altre, amb massa facilitat. Com sigui, l’equilibri que aconsegueixen entre els riffs de la guitarra de John Farris i la veu de Federica Tassano amb la base rítmica d’Andrew Possehl (baix) i Tom Wolfson (bateria) fa que els pendents no ho semblin tant.

Després de Boscobel, comparteixen aquest Thursday, el seu nou senzill, del que expliquen que ‘de la mateixa manera que molts temes en la nostra música, circulen en torn un fort contrast, les lletres van per una altra banda bastant més diferent, enfocada més en una relació complicada i abusiva’. Surt a finals de març via Good Eye Records.  

YOUNG PRISMS, HO REPRENEN ON HO VAN DEIXAR

NOU REGISTRE

Es sol dir que tot torna, però en el cas del shoegaze no és cert, perquè mai ha marxat, del tot.

Com els franciscans Young Prisms que, formats el 2009 i amb dos àlbums editats per Kanine Records el 2011 i 2012, semblava que eren una banda de les que fan batibull i desapareixen per no tornar. I no. El seu retorn, encara que deu anys després, respon pel nom de Drifter i, justament, com explica la banda, ‘el sentim com un tornar a casa: a mida que sents la influència de que vas fent anys i no necessàriament de la forma en que et pensaves’.

Quan ho van deixar, va ser perquè uns es van dedicar a altres projectes (Seapony, Trailer Trash Tracys), o perquè Jordan Silbert canvia de pis i marxa de San Francisco a Nova York, o Stephani Hodapp i Giovanni Betteo es fan parella. Ara, amb la constatació de la permanència del gènere, han cregut interessant formar-ne part físicament.

(fot Jared Silbert)

Segons Hodapp, Self Love, la nova cançó que acaben de compartir, ‘parla de coses molt intimes, reflecteix la meva tendència a l’aïllament, una cosa que em van inculcar de petita’. Recorda també quan als seus 26 anys, es trobava a San Francisco sense cap treball ni ingrés: ‘Havia  de fer alguna cosa i amb els dies em vaig donar compta que la base de tot, era tan sols la meva relació amb mi mateixa’. Gravat de juny de 2020 a febrer de 2021 amb producció de Shaun Durkan (Weekend, Soft Kill), sortirà a finals de març via Fire Talk. 

ARRIBEN LES MEMÒRIES DE BOBBY GILLESPIE

BOBBY GILLESPIE - UN CHAVAL DE BARRIO

traducció de: Ibon Errazkin

edita: CONTRA – gener 2022

títol original: BOBBY GILLESPIE – TENEMENT KID (2021)

456 pàgines – 1a. edició en espanyol

LLIBRE

Està arribant a les llibreries, el llibre autobiogràfic d’una de les “patums” britàniques per excel·lència, el de l’escocès Bobby Gillespie.

Tocat per l’encanteri del pop, anant en pantalons curts ja apuntava que lo seu seria criar pèl entre músics i tot el que se’n deriva. Va ser un més de la generació que va viure un abans i un després al veure als Pistols i a The Clash. Colant-se per allà on podia, portant cafès o fent de roadie de bandes com els Altered Images – infravalorada banda new wave de Glasgow – va tenir clar que lo seu era això. Prenent-s’ho ja tot lo seriosament que podia, va formar part de The Wake, compartint alguna cosa més que el segell Factory amb New Order, abans de figurar amb els primers Jesus And Mary Chain, participant el 1985 en l’elaboració d’un dels àlbums de la quintaessència del noise, Psychocandy.

(fot Glasgowist)

Mentre tot això rodava, amb el seu amic Jim Beattie anava tramant el que havia de ser una les més grans llegendes de l’escena indie dels 80 i l’alternative-dance dels 90, amb els immensos Primal Scream. El llibre, està construït en quatre parts, sent la darrera, a mode de final de festa, la gira de l’estiu de 1991, just abans de l’explosiu llançament d’Screamadelica i que tot s’enfonsés al seu pas. Acabament que deixa la porta oberta a una anunciada segona part. 

Aquestes memòries son una molt entretinguda història, llàstima que li hagin posat el pitjor títol possible. No hi havia una altra fórmula per dir-li que chaval? Amb lo bonic que queda pibe o pipiolo.

THE SOUNDCARRIERS, NO SE’N HAN POGUT ESTAR

NOU REGISTRE

Vuit anys després, The Soundcarriers donen senyals de vida. Des de 2009, tenen editats tres àlbums. El darrer, Entropicalia (Ghost Box – 2014), va servir com a comiat. Encara no els hi hem perdonat.

A primers d’aquest any, la banda de Nottingham ens ha donat una alegria, gràcia que els hi estem infinitament agraïdes tenint en compte el panorama. Afortunadament, una comanda per part dels productors d’AMC Lodge 49, els va fer sortir de la parada tècnica per crear-los una versió d’Scott Walker i alguns temes per la segona temporada. Això va ser el detonant per tornar a l’estudi i tocar. El resultat, aquest quart treball, Wilds que ha editat Phosphonic. El tema que obre l’àlbum, Waves, és d’una vitalitat d’aquelles que només podria aconseguir venent-me l’ànima al diable. Cançons com At The Time o Saturate, semblen ressorgides directament de les cendres d’una de les festes de Ronnie “Z-Man” Barzell.

La música que destil·len, una mescla magistral de Tropicalia i folk anglès, els ha arrenglerat amb bandes del ventall pop més elevat, que van des dels seus admirats Free Design fins a Stereolab, ocupant un lloc com a deixebles preeminents i destacadíssims. Ara que no tornin a amagar-se, encara que sospito que sí ho faran.

DAISY GLAZE, CANTEN A L’AMOR OMBRÍVOL

NOU REGISTRE

Més tard o més d’hora, tot arriba. Daisy Glaze, un dels duos més glamurosos de Nova York, sembla que tenen enllestit el seu debut oficial en format físic.

Louis Epstein (Hits, Jump Into The Gospel) i Alix Brown (Angry Angles amb el malaguanyat Jay Reatard, Golden Triangle), porten des de 2016 fent coses junts. Van començar a escriure cançons i amb una formació de cinc membres, les posaven dalt dels escenaris del circuit de la ciutat, com a caps de cartell o compartint la nit amb d’altres bandes. Amb cançons tan rodones com Ray Of Light – inclosa en el disc – o Little Baby, anaven creant-se una reputació com a banda exquisida.

(fot Vincent Perini)

El 2019 van apostar per desplaçar-se fins a Portugal, i fer cap a Sintra per enregistrar aquestes cançons de la mà de Peter Kember ‘Sonic Boom’. ‘Va ser intens i increïble. Era com una enciclopèdia de la música, i quan acabàvem de gravar, sortíem amb ell i la seva increïble dona, bevíem Pernod i filàvem sobre músiques obscures’ explicaven per Alt Citizen. L’àlbum, de títol homònim, sortirà a finals de la setmana que ve, via The Sound of Sinners i ara han compartit Strangers In The Dark, acompanyat d’un divertidíssim i elegant vídeo dirigit per William Lemon III i Antony Langdon (Spacehog). 

Daisy Glaze, exploren el costat fosc de l'amor i com ells mateixos expliquen 'Som més blaus que roses. Imagina les paraules immortals que va pronunciar Sòcrates i reemplaça allà on diu el verí que va veure, per amor'. Haurem d'estar ben atentes.

TOT o CASI TOT EL QUE HA PLOGUT, DES QUE ERA “COM UNA VERGE”

DE BIOPICS

Madonna Louise Veronica Ciccone, de 63 anys, ja prepara la pel·lícula.

Més tard o més d’hora havia de ser. A l’octubre passat ja va avisar de que el guió estava casi enllestit. Ara ha fet saber que ja estan en marxa les audicions per escollir els afortunats que passaran a formar part de la seva història.

per Times Square (Daily Mail)

Va penjar la informació a Instagram – el mateix Instagram que l’estiu de 2020 la va censurar per fer públic els seus dubtes sobre “el virus” – amb el comentari afegit de que aquestes audicions ‘son una experiència surrealista, però estic gaudint ballant amb els clàssics!’. Noms que circulen: Julia Garner, Florence Pugh, Julia Fox, Debi Mazar... La multifacètica Madonna va arribar a dir: ‘D’alguna manera, és com una mena de psicoteràpia, perquè he de recordar cada detall des de la meva infància fins ara’. Doncs així segur que ja li traurà més profit que nosaltres.

View this post on Instagram

A post shared by Madonna (@madonna) 

 

MJ LENDERMAN, LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA DEL POP

NOU REGISTRE

El moviment sincronitzat de la ma per sobre de les cordes de la guitarra, a vegades pot semblar que sigui la cosa més simple.

Però fer-ho i que sembli que t’agafin de sota el braç i t’aixequin del sofà tres pams per dipositar-te de nou sobre ell un parell de minuts després, això és la dimensió desconeguda del pop. I a vegades, passa. Alguna cosa així succeeix amb un grapat de cançons de MJ Lenderman. 

Ocupat amb altres bandes d’Asheville com Wednesday, Indigo de Souza o fent alguna producció esporàdica, Jake Lenderman troba el temps per construir la música amb la que segons explica ‘empaito la realització i la felicitat’, sigui menjant pipes o sortint de festa més del compte. 

L’any passat ja ens vam quedar amb Ghost Of Your Guitar Solo i aquest abril, farà un nou pas, més polit, amb Boat Songs que li edita Dear Life Records. Enregistrat a Drop of Sun de la mateixa Asheville, ha comptat amb l’ajut d’Alex Farrar i Colin Miller en alguns instruments. També ha compartit un parell de temes, dels que ens quedem amb la que obre el disc, Hangover Game, una cançó amb una lletra escrita en alguna cosa semblant a un estat etílic excessiu. 

Però aquestes guitarres que t’agafan de sota el braç...

THE ASTEROID #4, MANTENEN EL MISSATGE

NOU REGISTRE

Som a punt de reprendre el vol de nou. Ja res ni ningú podrà aturar l'energia recuperada de mans de la gent fosca. L'energia que ens impulsarà per no tornar. 

Una de les bandes que regna l’univers psicodèlic, els californians d’adopció The Asteroid #4, està a punt de fer entrega de la seva onzena epifania, Tones Of The Sparow, via Club AC30. De moment però, i fins que no arriba l’hora, podem posar en bucle el tema que han compartit, Set Your Sights i passar-nos pel vídeo que l’acompanya. Aliment a base de guitarres que esbomben tot el seu poder redemptor de misèries terrenals, veus i cors distorsionats que transformaran la patètica realitat. Porten 25 anys acompanyant-nos amb el mateix missatge i encara no ho hem pillat.

(fot Kari Devereaux)

VIATGE A L’INTERIOR D’UN VIOLONCEL

FOTOGRAFIA

No és la primera vegada que una persona fa servir un objectiu fotogràfic per captar coses rares i no em refereixo a les selfies. Per exemple, retratar l’interior del cos humà o les profunditats dels oceans.

El fotògraf, i violoncel·lista d’Auckland, Charles Brooks, amb el nom d'Architecture in Music, ha fet un pas més en aquest apartat fantasiós i abstracta. Com a Fantastic Voyage, la pel·lícula de Richard Fleischer de 1966, s’ha fet petit, però en lloc d’anar a l’interior del cos humà, ha anat a dins de varis instruments musicals. 

(violoncel)

Interessat en el seu funcionament intern, ha fet una sèrie de fotografies que mostra les estructures internes de pianos, violoncels o flautes, entre molts altres. ‘Per a mi, les superfícies interiors, sovint tan aspres en contrast en la brillantor exterior, mostren coses sobre la personalitat de l’instrument. És fascinant mirar dins dels més antics i descobrir un espai que ha vibrat durant anys, potser centenars d’anys’ comenta un emocionat Brooks. 

(piano Steinway)

(saxo)

Fotografiar primers plànols com aquests, és complicat. Normalment sortirien borroses, sense profunditat de camp. Per això, com explica el mateix Brooks, ‘les vam fer amb molta meticulositat amb una lent de sonda especial de 24 mm de Laowa, amb un cos de càmera Lumix S1R. A més, a vegades havia de fer més de cent fotos, movent lentament l’enfoc de darrera cap a endavant i combinant després, només les parts enfocades’. Canviar el punt de vista et voilà: una altra realitat.

(flauta)

(didgeridoo)

RECUPERANT LES ATMOSFERES “BROADCAST”

ALTRES REGISTRES

A vegades passen coses com aquesta, que una discogràfica recupera alguns enregistraments d’un grup que en formava part, i ens retorna una mica de la felicitat que rebíem amb els seus llançaments.

A mitjans d’aquest mes que ve, Warp, la que editava els treballs de Broadcast, editarà no un, sinó tres àlbums d’alguns tresors amagats del grup. Microtronics – Volumes 1 & 2, Mother Is The Milky Way i BBC Maida Vale Sessions.

Microtronics – Volumes 1 & 2 va ser llançat originalment com a CD de 3” només per la gira de 2003 de Haha Sound i de 2005 per a Tender Buttons. Mother Is The Milky Way, de 20 escasos però intensos minuts, va ser llançat també en CD només per la gira de 2009, desgraciadament, la darrera, promocionant l’experimental Broadcast and the Focus Group Investigate Witch Cults Of the Radio Age. Els 15 talls de BBC Maida Vale Sessions, disponibles per primera vegada per la gent normal, han sigut obtingudes de quatre directes a la BBC que el grup va realitzar entre 1966 i 2003, dues d’elles pel programa de John Peel, quan encara eren tots cinc membres. Les tres entregues han sigut remasteritzades i s'han fet amb portades exclusives per a l’ocasió.

La banda de Birmingham, formada el 1995, ens va deixar tres àlbums, més el que va fer en col·laboració amb The Focus Group. El 2005, la formació va quedar reduïda a Trish Keenan i Roj Stevens i el 2011, amb la prematura mort de Keenan als 42 anys per complicacions derivades de la grip A – sí, l’època en que li deien grip – Broadcast va passar a la història.

Comparteixen per fer boca, una impressionant versió de Sixty Forty de Nico. 

JORDI BATISTE, COM EL MAR

AVANÇAMENT

Diuen que la cara és el mirall de l’ànima. Sens dubte, Jordi Batiste en tindrà una de molt semblant a la del mar: profunda i gran.

Referent musical de l’escena catalana, va portar una activitat frenètica a finals dels seixanta i primers dels setanta. Va ser punt culminant, quan va formar duet amb Ia Clua com a Ia–Batiste amb dos meravellosos àlbums, Un Gran Dia (Diábolo – 1972) i Chichonera’s Cat (Òliva – 1975), referents de l’àcid-folk català.

Després del seu últim treball, l’íntim La Lluna en el Fang (Picap – 2019), ahir va compartir un primer tema, Com el Mar, acompanyat d’un vídeo, que formarà part del que serà un nou disc, Entresons. Aquest primer single, és una cançó d’arrel folk, amb ritme de mar en calma i lletra estranyament somniadora, que ens submergeix en el particular mon surrealista de Batiste.

També ha anunciat que l’àlbum el presentarà al Tradicionàrius el 6 de maig dins de la programació del Barnasants.

KURT VILE ENTREGA EL SEU DISC DE COMPROMÍS?

NOU REGISTRE

Penso que a tots els músics professionals, els arriba un moment en que treuen un disc com de traspàs. A Kurt Vile, crec que li ha arribat el moment aquest.

No se com li funcionarà (Watch My Moves), el nou àlbum. És el dubte que em sorgeix després d’escoltar el primer tema que avança, Exploding Like Stones. No ens estarà donant una pista al col·locar el títol de l’àlbum entre parèntesi? No voldrà dir que el disc és com una etapa intermitja, d’un abans i un després? O sigui, el ‘disc de traspàs’? De totes maneres, esperarem els 14 temes restants.

La cançó que comparteix, inclou l’aparició del saxofonista James Stewart de Sun Ra Arkestra, que se’l veu al final del vídeo. També podrem escoltar altres col·laboracions, com les de Cate Le Bon, Stella Mozgawa de Warpaint, Sarah Jones (no la diva, la de Hot Chip, Bloc Party) o les noies de Chastity Belt. El va enregistrar a l'estudi de casa seva, l’OKV Central i sortirà a mitjans d’abril, via Verve Records, segell amb el que s’estrena. 

El carismàtic músic, de 42 anys, entrega així el seu vuitè àlbum, que formarà part d’una carrera amb una important aportació en el pop del nou segle. Si aquest serà o no un granet de sorra remullada, ho veurem en els propers dies... ah! i més coses sospitoses: ha inclòs una versió de Wages Of Sin d'Springsteen. 

EXEK, POST-PUNK EN CIRCUMVAL•LACIÓ

NOU REGISTRE

Si existeix un so per aquests darrers anys, el de finals del primer quart de segle, seria el que fan la banda de Melbourne. Amb una cadència sinuosa, subtil, van plens de misteri i no es deixen penetrar amb facilitat.

Aquesta característica col·loca a EXEK en un lloc de privilegi. La circulació d’un episodi a un altre, aquell temps d’espera, precisa d’unes composicions dúctils i delicades. Just el que s’escola pels canals del seu quart àlbum, Advertise Here, editat via Castle Face Records a principis de mes. 

La introducció de The Mains ens situa en el compartiment d’oxigenació per, amb les primeres notes d’(I’m After) Your Best Interest, tancar escotilles i prendre seient. De la mateixa manera que si fem girar “la roda de Newton” amb els set colors, el vermell, el taronja, el verd, etc. s’acaba veient el blanc, la mescla de influències de EXEK, el kraut, el jazz, hip hop, no wave, etc. acabem escoltant aquest triomf eclèctic. La monòtona veu d’Albert Wolski, posada sobre Sen Yen For 30 Min Of Violin, va donant el missatge: Not so fast, young Arbogast – This is a medical condition that wouldn’t last long where I come from – Make an educated guess – Without formal training, now confess – That these lucky charms have no meaning and do nothing like the rest. El mantra de Beyond Currency ens manté encara en estat vibracional. ID’ed ens dona la benvinguda al punt de sortida amb Hiding A Smile com a epíleg. I així tot.

THE DELINES, BONJOUR TRISTESSE

NOU REGISTRE

The Delines han fet entrega d’un nou àlbum per satisfacció dels fabricants de xarops escocesos. No aptes per a gent amb instints depressius o suïcides.

Es diu The Sea Drift, nou noves cançons (descomptant les dues instrumentals) que de la mà del binomi Willy Vlautin (Richmond Fontaine) i Amy Boone (The Damnations) traspuen intensitat terrenal. Amb ells dos, la confecció del clima de bar amb la barra de perdedors i derrotats, queda llesta per ser ocupada. 

Els ajuden Freddy Trujillo (veu, baix) i Sean Oldham (veu, bateria), tots dos companys a Richmond Fontaine, i Cory Gray (trompeta, teclats). Com a The Delines, es van estrenar amb Colfax (Decor Records – 2014), per continuar amb Imperial (Decor Records / El Cortez Records – 2019). És ara amb aquest fastuós The Sea Drift, publicat via Jealous Butcher Records i amb Boone recuperada del tot del seu accident, que passen a l’status de veneració i reconeixement.

Amb una fidelitat de pinzell fi, continuen descrivint les alegries de la vida. Des de Little Earl, la cançó que obra el disc, inspirada en el soul de Tony Joe White i que parla de dos germans que es veuen enredats en un atracament en un super i que acaba com el rosari de l’aurora, fins aquest Kid Codine. El vídeo, fantàsticament filmat per Gregg Schmitt en el barri de St.Johns de Portland i que protagonitza la mateixa Boone, vol reflectir una història verídica, que va començar en un local que es deia Al’s Bar, en una gira de Richmont Fontaine per Los Angeles i Kid Codeine vol reflectir el personatge principal. Una ballarina drogoaddicta del club d’striptease on el propietari de la sala els va convidar després del concert i que aquest coneixia. ‘No havia pensat en ella en anys, però mentre escrivia les cançons d’aquest àlbum, em vaig despertar un matí, em va venir de cop i vaig escriure la cançó’ explica Vlautin, que afegeix que el St. Johns, el seu barri favorit, està en mig d’un gran canvi a causa de la gentrificació i l’especulació. ‘Vam intentar que sortissin els llocs antics, molts d’ells tancats i a punt de anar a terra, a més soc un fanàtic del boxa i volia incorporar a Andy Kendall “The Scappoose Express” un dels boxejadors més famosos de la zona que com Kid Codeine, ara son només dos fantasmes en una ciutat en transformació’. 

UNA ICONA POP A L'AUTOPISTA

"LA FÀBRICA TIPEL: EL SOMNI PINTAT"

FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO - L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

del 17 de febrer fins l’1 de maig de 2022

EXPOSICIÓ

‘A l’enginyer d’obres públiques que ens va posar la denuncia, li vam regalar un pollastre per Nadal, viu! Perquè sense saber-ho ens va fer hiperfamosos. Vam ocupar totes les portades, des de La Vanguardia...fins a revistes pornogràfiques de Sud-àfrica.’

Explicava Arranz-Bravo en una entrevista, entre altres curiositats, sobre l’exercici pictòric que va durar dos anys i les seves conseqüències. Demà passat s’inaugura a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet, una exposició sobre una de les icones de la cultura artística dels anys setanta a Catalunya, la de les pintures murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès - visible des de la C-33 - que van fer el tàndem Arranz-Bravo / Rafael Bartolozzi.

L’exposició recupera materials inèdits sorgits a partir de que es publica el llibre La fàbrica pintada, d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, escrit per l’historiador Carles Toribio, així com fotografies, dibuixos preparatoris, objectes, escultures i articles de l’època publicats en diaris i revistes, en defensa de l’obra.

(esq-dta) Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi i Richard Hamilton a Cadaqués el 1974

El juny de 2005, la revista 33RPM va entrevistar-lo i explicava com havia anat la cosa: ‘El propietari, l’Isidor Prenafeta, va decidir que volia fer un petit mural, així amb ceràmica, una cosa decorativa, i jo com que no crec en les arts decoratives, per mi un dels fàstics més importants del mon és el Palau de la Música Catalana, que està ple de mirallets... em posa molt nerviós el modernisme que és el súmmum de les arts aplicades, llavors li vaig dir que fer un mural aquí no ho veia, que si volia li pintava tota la fàbrica’. D’esperit provocador envejable, aquesta és una oportunitat imprescindible per reviure un trosset de la nostra història recent, artística i cultural.

"DEAD TOOTH", REMOU L’AMBIENT

NOU REGISTRE

Ritme estrepitós per treure’ns la son de les orelles i poder tirar endavant amb tota la merda que arrosseguem.

La trempera que genera la nova entrega de la banda de Nova York, Dead Tooth, provoca i empeny la densitat de l’aire, amb agradosa facilitat. Des de 2018, que han anat editant una bona pila de singles i EP’s i asseguren tenir a punt el disc de debut. Mentre això passa, Dead Tooth fa entrega d’un treball amb sis temes de post-punk, on novament demostren que hi ha encara molt a dir. Els que ho van començar, Zach James i Andrew Bailey (DIIV), comenten que gairebé totes aquestes cançons van estar escrites a l’era Trump i el nom de Pig Pile fa referencia als porcs del llibre d’Orwell, la cobdícia i la brutícia política, ‘que no vol dir que les coses hagin millorat gaire’ explica James en una entrevista a Variance.

Zach James

(fot @brooklynnelitist)

El vídeo que presenten del tema Blind, el van gravar en una zona industrial de Brooklyn després que tanquessin els magatzems, quan queda com un desert de ciment. Els moviments de Nola, la ballarina, estan inspirats en el Butoh, un tipus de dansa contemporània japonesa. El cassette surt a mitjans de març, via Trash Casual.