PUNT i SEGUIT

NOU REGISTRE

A poc a poc, les bones músiques sempre s'acaben posant a lloc

Com Wireheads, que a poc a poc van construint la seva particular discografia i fent-se amb una cada vegada més gran colla de seguidores incondicionals.Han tret el seu cinquè àlbum, llançat via Tenth Court / Walking Bird Records i li han posat de nom Potentially Venus, amb el que continuen estan a les cinc primeres posicions de les bandes australianes de post-punk i art rock.

Després de treballar als USA amb Calvin Johnson (propietari de K Records i fundador de Beat Happening) per els àlbums Big Issues (2015) i Lightning Ears (2017), per aquest Potentially Venus, de producció propia,  es van desplaçar des de la seva Adelaida original fins a Castlemaine, on hi ha els Sound Recordings Studios, uns estudis totalment analògics. Amb Dom Trimboli al capdavant, mantenen les lletres amb missatges aguts acompanyats per poderosos acords directes al cervell. Ells ja estan a lloc. Que no es moguin gaire.

DESENREDANT PER AQUÍ, DESENREDANT PER ALLÀ

A LA VISTA

Com un vent favorable, les composicions de Modern Nature desfan, per molt que ho estigui, tot allò que està enredat.

Jack Cooper anuncia nou àlbum per a finals de setembre, novament de la mà de Bella Union. Es diu No Fixed Point In Space i l’integren 7 cançons amb les que fa un nou pas endavant arrissant la seva traça en les composicions. 

Ha compartit un primer tema, aquest introspectiu Murmuration de gairebé 7 minuts, amb els que podem entrar en un estat descontaminant. A través de diferents components que es dissolen entre ells, dels que es pot destacar la subtil i fràgil permanència d’un dulcimer o la veu de Julie Tippetts que apareix misteriosament per allà el mig, ens podem sentir com si acabéssim de fer-nos una neteja intestinal sense necessitat de magnèsia.

Cooper explica sobre el disc: ‘Volia que la música reflectís la naturalesa. Començaments i finals, arribades i sortides, processos i oportunitats. Volia que la música i les paraules es percebessin com arrels, branques, micelis, les complexitats d’un cor quan el dia clareja, una descàrrega de neurones, el desconegut’. A fe de Déu que amb aquesta primera peça ho ha aconseguit.

DEMOSTRACIÓ DE FORÇA

NOU REGISTRE

The Coral, la banda de anglesa de Hoylake, un racó de mon, continua re-inventant el pop d’una manera sorprenent

Després de l’exitós doble Coral Island (Modern Sky UK / Run On Records – 2021), quan de fet no els hi cal, han decidit mostrar tot el seu poder anunciant el llançament de dos àlbums. Sea Of Mirrors, el que fa onze de la seva discografia, i Holy Joe’s Coral Island Medicine Show, en principi tots dos discos previstos pel setembre via Run On Records.

Del tema que avancen, aquest Wild Bird, sobren comentaris. James Skelly explica: ‘Com la majoria de cançons més conegudes que podries escollir de The Coral, va ser escrita en 5 minuts. Una vegada que el concepte de l’àlbum va estar clar, ens vam imaginar el tema musical d’un western italià dirigit per Fellini, amb un guió escrit per Richard Yates. Al final son nosaltres preguntant-nos: Què hauria passat si Lee Hazlewood hagués produït una cançó de Gene Pitney escrita per Townes Van Zandt?’

Els arranjaments de corda d’aquest tema d’obertura, son cortesia del co-productor del disc Sean O’Hagan (The High Llamas, Stereolab). Altres col·laboradors o invitats han estat musics com el guitarra de Love, John Echols o l’ex-membre de la banda, Bill Ryder-Jones. Els dos àlbums han estat els dos darrers treballs enregistrats en els Parr Street Studios de Liverpool, un referent de l’escena musical anglesa, que va tancar portes l’any passat.

LLESTOS PER ALS NOUS TEMPS

NOU REGISTRE

Els dibuixos hipnòtics que es formen al ser llançat un objecte a l’aigua, seria la imatge perfecte per escoltar les noves cançons de Holy Wave

Petits cercles que van jugant entre ells igual que fan amb els nou temes que conformen aquest àlbum que la banda texana te preparat per a primers d’agost, per llançar a través de Suicide Squeeze. Entramats sònics que es fonen a través de guitarres que poden desembocar en un remolí de fuzz com la cosa més normal. Li han posat Five Of Cups, un títol que prové d’una lectura de cartes del tarot que li van fer a Ryan Fuson en mitat del segrest covidià. 'Estava completament segur de que el mon de la música s’havia acabat. L’ambient agressiu en general, estava en el seu punt més àlgid, així que estava llest per deixar de tocar música’ explica.

En el disc han volgut que apareguessin alguns amics, com el duo de Baixa California, Mèxic, Lorelle Meets The Obsolete per a The Darkest Timeline. O Estrella del Sol Sánchez, dels també mexicans Mint Field, per aquest oscil·lador Happier del que Ryan Fuson explica: ‘Principalment és només una cançó sobre la felicitat d’avui. Per a ella volíem alguna cosa única però no sabíem el què, així que li vam enviar la cançó a Estrella i bàsicament li vam demanar que fes el que cregués correcte i va superar totalment la nostra visió. Acaba portant la cançó a un nivell completament nou, un lloc on mai havíem estat abans’.

‘Tinc una casa – una esposa – un bon treball on em porto be – quan estic deprimit prenc una pastilla – llavors m’animo de nou – soc més feliç’ ens diuen entremig d’una atmosfera on t’ho acabes creient.

SAVOIR FAIRE

NOU REGISTRE

No és per tirar coets, però tot el vinil va empapat del segell Boo Radleys. Cançons de factura mil·limetrada i càrrega de melodia pop

En els 90 van formar part del boom del britpop amb un grapat de bons àlbums. Ara els tres membres originals Simon ‘Sice’ Rowbottom, Tim Brown i Rob Cieka (poc es nota l’absència de Martin Carr, encara que l’anomenen en els directes), treuen nou disc amb el molt currat nom de Eight  i ho fan a través del seu propi segell, Boostr.

Cançons com Seeker que obre el disc, Swift’s Requiem, Sorrow (I Want To Be Free) o aquest Now That’s What I Call Obscene, mostren que el savoir faire, no caduca mai. A la vegada, estan celebrant els 30 anys de la sortida del seu venerat àlbum Giant Steps (Creation Records – 1993). Així doncs, nou treball, re-edició d’un clàssic i gira per Escòcia, Irlanda i Anglaterra. Difícil de millorar.

EXPANSIÓ

NOU REGISTRE

D’entrada, viuen en un poble de la costa d’Enoshima, una petita illa situada a 50 km. de Tòkio.

Tsutomu Sonoda, Ryota Takano i Shoei Ikeda, han format una col·lectiu de musics locals amb el nom de Maya Ongaku. L’han creat al voltant d’una botiga de coses velles, des d’on fan debats sobre música i art, i a la re-botiga, han disposat un estudi per anar enregistrant les idees que van sorgint. No està gens malament.

Han enllestit un àlbum de debut amb el nom de Approach To Anima que els hi edita el fantàstic Guruguru Brain, el segell gestionat per Kikagaku Moyo. Un àlbum que ens suggereix a la perfecció l’aire d’aquest petit paradís que han sabut construir-se, a base de matisos i textures recollides en incursions als boscos propers. Veus ajustades, càlides percussions i instruments de corda i vent que van oscil·lant per generar l’atmosfera que ens portarà a entendre el significat del títol del disc: Approach To Anima, “eco de la terra”, i que vol ser un viatge al seu descobriment. Des d’aquesta aproximació a les filosofies que algunes bandes angleses folk feien a principis dels setanta, s’ha generat al Japó una mena de corrent similar a partir de gent com Ai Aso, Minami Deutsch o els mateixos Maya Ongaku. És el camí a seguir.

POST-PUNK DES DE LES ANTÍPODES

NOU REGISTRE

Bones notícies pels amants del pop de melodia enèrgica. Guitarres rasposes i unes bones galetes a tutti pleni per agafar l’estiu per les banyes

Dos anys després del seu debut, la banda d’Auckland Guardian Singles treu Feed Me To The Doves, de nou amb Trouble In Mind. La formació actual la componen Thom Burton (Soccer Practise, Moppy) veu i guitarra, Durham Fenwick (Green Grove) guitarra, Yolanda Fagan (Na Noise, Half Hexagon) baix i Fiona Campbell (Coolies, Coasting, Vivian Girls) bateria, que evolucionen cap a fórmules més punk.

Enregistrat als estudis Roundhead de Neil Finn, Burton mostra la seva satisfacció pel resultat final: ‘Hem mantingut la urgència de les cançons, mentre que amb l’ajut de l’Steven Marr (fen la tasca d’enginyer) hem afegit exuberància i risc’. Chad And Stacey o Nightmare Town ens omplen d’alegria. Tot i això, mantenen el seu pols amb el pop més esgargamellat amb temes com aquest Manic Attraction de lletres àcides i emprenyades varies.

Els experts continuen la seva feina de intentar amargar-nos la vida. Ara toca morir de calor. Que els donin pel cul d’una vegada. Ens encanta suar la cansalada al ritme de bandes com el quartet neo-zelandès Guardian Singles. 

RVG ENTREGUEN UN ÀLBUM AMB APUNTS

NOU REGISTRE

La banda de Melbourne comandada per Romy Vager, acaba de llançar el seu esperat tercer àlbum... i puja el nivell

Porta per títol Brain Worms i ha sortit via Fire Records. És un disc intens, seriós, que Vager utilitza per navegar per les aigües de l’angoixa d’uns Joy Division i la joia d’uns Go-Betweens, i sobretot, mirant de front el món post-pandèmic que hem creat. Només amb el dolç lliscar del tema que obre, Common Ground, la petjada vuitantera de Nothing Really Changes, passant per l’enèrgica Midnight Sun que acompanya aquesta entrada, “resistirem”. ‘Moltes de les cançons tracten sobre algun tipus de declivi al mon, un declivi des d’un punt de vista poc favorable. Aquestes cançons son el meu procés de com viure-ho’ explica Vager.

RVG es van desplaçar fins a Londres, als Snap Studios, per enregistrar l’àlbum amb el productor anglès James Trevascus. ‘No vaig arribar a superar el jet-lag, així que em despertava sobre les 5 del matí i caminava molt, entrava als cementiris i coses així, després anava a l’estudi’ recorda Vager. ‘De fet, tenia ganes de tornar a Londres’. Des que va participar en l’àlbum tribut de 2020 al traspassat líder dels Triffids i va tenir un moment d’aquells que com diu ‘alimentes la història musical’ al tocar amb la guitarra del mateix David McComb, que tenia aquest pendent.

‘He tractat de transmetre constantment en ell, que has de reconèixer les coses, però sense arruïnar la teva vida per això’ acaba explicant. Fixar-nos en la calma adormida per on anem tirant com somnàmbuls, procurant adonar-nos de que només nosaltres mateixos podem canviar-ho, és el missatge.

PESSIMISME POSITIU... ( ? )

NOU REGISTRE

No se si Manchester torna a fer la música que vol ser tendència. El cas és que des de Mandy, Indiana pretenen fer-la

Son Scott Fair (guitarra) que és el que més compon de la banda a més de produir, Simon Catling (sintetitzador), Alex Macdougall (bateria) i Valentine Caulfield (veu) que és originaria de Paris i recentment s’ha traslladat a Berlín perquè diu que a Manchester tot és molt car i que gairebé ja no li queda identitat pròpia (doncs com no canviï de planeta, ho te pelut). Debuten amb el disc I’ve Seen A Way, que ha sortit via Fire Talk. Onze temes de post-punk amb pretensions experimentals i cyberpunk.

Scott Fair, volia mesclar una musicalitat caòtica amb veus i ambients obscurs. ‘Accepto el caos, i crec que a vegades la música xoca amb la veu’ com una sola cosa. Les cançons, cantades en francès, volen ser bastant polititzades. ‘A vegades el missatge que porta l’àlbum, pot ser ombrívol, però a la vegada estimulant al ser escoltat en espais amb altres persones que volen exorcitzar els seus dimonis. Així que crec que no només hi ha misèria i foscor sense cap esperança. Crec que també hi ha alguna cosa de positivitat’ explica Fair. Doncs per evitar impulsos lletjos, millor no escoltar-lo sol. 

ÀLBUM POSTUM D’SPARKLEHORSE

NOU REGISTRE

Està bé perquè s’hi ha involucrat molta gent i tota propera a ell. Això vol dir, en principi, que el resultat ha estat escoltat i revisat per moltes orelles

Treure un disc sense el màxim responsable de l’obra, ha de ser un tema complicat. És el que ha passat amb el que serà disc pòstum d’Sparklehorse, 13 anys després del suïcidi de Mark Linkous, amb 47 anys. Es dirà Bird Machine i sortirà la primera setmana de setembre via ANTI-Records.

En definitiva serà el cinquè àlbum “oficial” de la banda de Richmond, disc en el que Linkous treballava l’any 2009 amb Steve Albini i que l’any següent, unilateralment, decidia posar-li punt i final. Afortunadament o no, va deixar-ho bastant embastat. A partir d’aquí, el seu germà Matt i la seva dona Melissa Moore, acompanyat d’altres membres de la família de Linkous, més Bryan Hoffa, especialista en conservació d’àudios i membres d’Sparklehorse com Alan Weatherhead, Joel Hamilton i Greg Calbi, han cuidat de la bona producció i mescla.

Seran 14 temes inèdits, dels que s’han compartit dos, It Will Never Stop, a finals de l’any passat, i aquest preciós Evening Star Supercharger. ‘És la decisió més difícil que he pres mai. Decidir sobre l’obra d’una altra persona, encara que el coneixes de tota la vida... vam tenir llargues converses sobre com conduir-ho. però és que havíem de treure-ho’ explicava son germà Matt Linkous. Posaria la mà al foc de que el resultat valdrà tots els esforços i decisions, per complicades que hagin sigut.

INFINIT BANKSY

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Aquest diumenge passat, es va inaugurar a Glasgow, la primera exposició d’art individual de Banksy, en 14 anys

No se que entendran per individual, perquè en aquests 14 anys que diuen, exposicions Banksy (no autoritzades?) n’hi ha hagut un xorro. Aquesta, es pot visitar fins a finals d’agost, l’han batejada CUT & RUN: 25 Years Card Labour i es pot veure a la Galeria d’Art Modern de la ciutat escocesa. Ha explicat en un comunicat que ha escollit aquest museu, no per altre cosa més que perquè allà hi ha la seva ‘obra d’art favorita de tot el Regne Unit’. Es refereix a l’estàtua del duc de Wellington plantada just al davant de l’entrada i que permanentment te un con guarnint-lo.

Hi exposa, entre altres peces que com ja va sent titular habitual en el negoci, no s’han vist mai, unes plantilles que es veu que son molt, però que molt especials: ‘He mantingut aquestes plantilles amagades durant anys, conscient de que es podrien fer servir com evidència en un càrrec per algun acta criminal. Però el moment sembla haver passat, així que ara les estic exhibint en una galeria com a obres d’art’. La veritat és que es repeteix una mica. Totes les bromes, al principi fan gràcia. Si s’allarguen, deixen de fer-ne. Sinó, que li preguntin al Plensa.

ÉS BO DIVERSIFICAR-SE

ALTRES REGISTRES

Tenir una banda i fer coses fora d’ella, sense aportar les idees al grup, farà que les companyes s’enfadin?

Amb el nom de Shangri-Lass, Rose Love de les Sister Wives, s’ha atrevit a fer-ho i li ha sortit prou be. Amb les Wives es van estrenar amb Y Gawres (Libertino Records – 2022) i ara ella amb el seu projecte en solitari, edita un EP amb el nom d’Over & Over que li ha editat el nou segell Redundant Span Records, de la mateixa ciutat de Sheffield, on fan vida.

Quatre temes on mescla tot el que hi vulguis trobar, ritmes garatge, alguna cosa d’electrònica, que li donen per fer inclús una fascinant versió de Dragonfly del 1971 de quan Fleetwood Mac eren anglesos. Esperem que això sigui només un aperitiu.

LA VERITAT SEMPRE RESPLANDEIX

PREVISIBLE

Es veia venir. Els guapets de la banda australiana Tame Impala, han acabat formant part d’una banda sonora

Hi figuren al costat d’altra gent igual de interessant, com Dua Lipa o Pink Pantheress. La pel·lícula afortunada és la darrera de Greta Gerwig, basada en la popular nina Barbie creada per Ruth Handler l’any 1959 i a la que algunis consideren com una de les icones de la cultura pop. 

(fot Ignacio Arnedo)

Llàstima que al final no es van decidir per Kevin Parker pel paper de Ken (van preferir a Ryan Gosling). L’estrena està prevista per a la tercera setmana de juliol. Així han acabat les sales de cinema.

AVÍS: les imatges que apareixen a continuació, poden ser perjudicials per a l’espectador 

PEL BON CAMÍ

NOU REGISTRE

El terceto amb seu a Londres, Bar Italia, pot agradar a diferents tipus de personal. Potser excessivament portats per les seves influències. Com sigui, son la sensació del pop underground britànic

Al meu parer, que només és el meu, Nina Cristante, Jezmi Tarik i Sam Fenton, han de trencar cadenes i lliurar-se al seu propi destí. Han fet entrega del seu tercer àlbum, que es diu Tracey Denim i és amb el que inicien una segurament fructífera relació amb Matador.

El primer single, Punkt, ens va deixar a totes amb la boca oberta a cop d’una sacsejadora percussió, com si d’una estampadora es tractés. Amb Nurse! passa el contrari. Brutes guitarres que et planten en un tumult silenciós, amb la que ja ens ensumem, que gaudirem com camelles i que amb cadascun dels 15 temes que componen l’àlbum, ens alimentarem a base de be.

Hi ha picades d’ullet per a tots els gustos, o casi. Per aquí ens quedem amb la el ritme tàntric de la irònica Yes I Have Eaten So Many Lemons Yes I Am So Bitte amb el que farem tentines fins que surti el sol. El mes de maig van estar tocant per diferents sales de Europa. Aquí, of course, ho van fer en una esplanada per un grapat de guiris – salvant alguna excepció – que segurament no sabien ni qui eren al no tenir cap cançó que surti en un anunci. Aquesta és una banda que treballa per aconseguir el seu forat. Esperem que el trobin.

NOISE i MELODIA BEN LLIGADES

NOUS REGISTRES

Un dels pocs músics actuals, capaç encara de cridar l’atenció, és Stephen Lawrie.

Ben instal·lat de fa uns quants anys en el seu campament psicotrònic, no deixa de treballar i experimentar per aconseguir autèntiques obres sorprenents. És l’únic membre que manté actiu The Telescopes, en marxa des de 1987. 

Fa tres mesos va treure Experimental Health, via l’enigmàtic segell Weisskalt Records. És un àlbum que demana introspecció. Realitzat per ell sol en una mena de refugi a West Yorkshire, sense guitarres, amb sintetitzadors barats, amb l’ajut de reproductors de 8 pistes, micròfons i altres objectes d’àudio fets malbé recollits del carrer, et provoca un estat de feliç atordiment, com si tot el que estem vivint no existís. 

 

Ara, fa tres setmanes, ha llançat un nou treball, el que fa quinze, aquest amb Tapete Records. Es diu Of Tomorrow i també ha estat realitzat sencer per Lawrie, en l’estudi que te a Shropshire. Aquest tan immediat nou àlbum, denota un major grau de sofisticació. 

Ritmes que t’empaiten en bucle i la veu del propi Lawrie que la utilitza ajustadament, a un ralentí impossible de copiar, reforçant cada un dels set temes que el componen. Dues obres que col·loquen al músic en un lloc destacat de l’experimentació més estimulant i suggestiva.

KIM GORDON NO SE N’AMAGA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Com una mortal més, a Kim Gordon no li fa res de reconèixer que està massa temps enganxada al mòbil.

(fot Staffan Lowstedt – Keystone)

Per mirar de solucionar-ho, a tirat com a teràpia de la seva creativitat en el camp de la pintura. Però ha volgut especificar, que en aquesta sèrie de nous treballs, es sent més propera a l’escultura, pel fet que gran part de la informació d’aquestes noves obres, es troba en el seu espai volumètric negatiu. L’explicació rau en el fet que un cop acabades les obres, Gordon va agafar una funda buida de l’iPhone 13, la va posar a sobre d’elles, i com una plantilla, va foradar la forma amb un ganivet.

Explica que a Northampton, on va passar les seves dues dècades educant a la nena abans de tornar a Los Angeles, on va néixer, es va apropar a les xarxes socials casi com una forma d’art. Com a excusa, no deixa de ser un bon intent. Avui, des de l’estudi on treballa a Glendale, a 10 minuts de Los Angeles, admet que és completament addicta al mòbil: ‘És horrible’, diu mig en broma.

Tot això queda exposat des de fa pocs dies i fins a finals de juliol en un total de 13 pintures a la 303 Gallery de Nova York. ‘Els iPhones son com mons sencers en els que pots caure. Però també son buits. Has d’anar amb molt de compte’ explica la Sonic Youth. ‘La tecnologia sempre està evolucionant cap a endavant, donant la falsa sensació de que la humanitat també està evolucionant’. Bona reflexió.