ESTRUCTURA HONESTA

DELIVERY - “FORCE MAJEURE”

A LA VISTA

El post-punk australià s’ha instal·lat entre nosaltres i per sort es troba ben còmode. Els darrers en acomodar-se, aquest quintet que respon al nom de Delivery.

‘Volíem traspassar els límits i no tenir por d’experimentar. Vam confiar molt més en els nostres instints, crec. Les guitarres sonen més intenses i les harmonies sobresurten... inclús la idea d’afegir un bon carregament de percussió’ explica James Lynch, el líder de la banda. El resultat és un àlbum directe que respira simplicitat, com les bandes de rock de dècades passades que ens emocionaven amb els seus murs de guitarres i una forta secció rítmica al darrere i prou.

(fot Oscar O’Shea)

És el segon treball de la banda de Melbourne. Es diu Force Majeure i els hi editarà la segona setmana de gener el prestigiós segell anglès Heavenly. Encara que el disc es va gravar amb la mateixa formació que Forever Giving Handshakes, posteriorment hi ha hagut alguns canvis. 

Lynch (veu, guitarra, synth) i Rebecca Allan (baix, veu) es mantenen impertèrrits al capdavant, mentre que Daniel Devin, el bateria, s’ha afegit a The Belair Lip Bombs i els guitarres Sam Harding i Lisa Rashleigh han preferit seguir un altre camí. A aquests dos, els han substituït Scarlett Maloney i Jordan Oakley i Liam Kenny ha ocupat la bateria.

Aquest Force Majeure és fruit d’un esforç col·lectiu. ‘Sempre havíem volgut obrir la porta a qui volgués escriure alguna cançó per a la banda’ diu Allan. ‘Pensàvem que havia de ser així, sense importar qui estigui a la banda. Després les arrodonim a base del que en diem Lynch-ismes’.

Aquest Digging The Hole és el primer senzill que van treure. Reflexiona sobre la perseverança davant de l’adversitat, animant a continuar encara que intentin obstucalitzar-te. No badem i no fem cas de res.

            

MOSTRANT IDEES

SOMETHING BETTER CHANGE d’Scott Crawford

DOCUMENTAL

En aquest documental, es mostra que lo important no és guanyar o perdre, sinó l’actitud que es té davant dels problemes.

I allà, el problema es deia Derek Corrigan. El 2018, el líder de la banda punk DOA de Vancouver, Joey “Shithead” Keithley, va decidir competir en les eleccions municipals contra l’alcalde de Burnaby. 

Amb tan sols un pressupost de 7.000 dòlars va guanyar el seu escó en el consell de la ciutat i així ajudar a fer saltar de la butaca a Corrigan, un personatge que en una ocasió va dir: ‘Mai li donaria ni un centau a una persona sense llar perquè podria robar-me el rellotge’. De Derek Corrigan n’hi ha a totes les ciutats.

Something Better Change és un documental, ja estrenat, d’Scott Crawford – director de Salad Days: A Decade of Punk in Washington, DC 1980/1990 (2014) i Boy Howdy! The Story of Creem Magazine (2019) – que narra la metamorfosi que va realitzar Joe Keithley de músic punk a activista polític. 

També és un interessant anàlisi de com passar de les paraules a l’acció en un clic. En el documental es poden escoltar declaracions de músics com Ian Mackaye (Minor Threat, Fugazi) o Alec MacKaye (The Faith, The Warmers, Hammered Hulls).

Pete Seeger, Arlo Guthrie, Brian i Joey "Shithead" Keithley, 1986 

(fot Connie Kuhns)

La música fins no fa gaire era una arma potent, amb una certa influènca en qüestions socials que treballaven per un canvi en la societat. En les eleccions de l’octubre de 2022 va ser re-elegit. Ell ho continua intentant.

              

SOTA LA INFLUÈNCIA DE LA NATURA

MOUNT EERIE – “NIGHT PALACE”

NOU REGISTRE

Phil Elverum es refugia en la natura. Però la real: la del foc, el vent, la pluja, la boira. Li agrada ser-hi, sentir-la i fer-la servir com allò que sempre està.

Elverum, en els darrers 25 anys, sigui amb The Microphones, D+ o com Mount Eerie ha llançat més de 30 àlbums. Ara acaba de treure l’onzè treball com a Mount Eerie, el primer àlbum en cinc anys que sortirà via el seu segell, PW Elverum & Sun. Es diu Night Palace i es pot definir com una ruptura, una culminació i un renaixement. 

(fot indigo free)

Ha passat la major part de la seva vida a les petites illes que hi ha disperses entre Washington i la Columbia Britànica. Després del traspàs de la seva dona el 2016 i d’una breu estada a Nova York el 2018, va tornar cap allà. Ara es troba a les Orcas Island, a una hora en ferry d’Anacortes, la seva ciutat natal.

En un doble vinil de 81 minuts, continua als seus 46 anys buscant respostes i tractant d’explicar-se el significat del camí recorregut en base a una certa comprensió del que ens passa al voltant nostre. ‘El vent i la boira mai m’abandonaran’ canta en el moment que defineix que està més en pau. A I Saw Another Bird reflexiona sobre lo ridícules que som com a persones, que treballem dur, però el sublim sempre es mou per sobre d’això afortunadament.

‘El foc és una metàfora preciosa i aterradora pel meu tema favorit: la impermanència que és l’única cosa permanent’, recrea a Huge Fire. Parla també de política en aquests temps tant buits en cançons com Non-Metaphorical Decolonization, Co-Owner Of Trees o I Spoke With a Fish on culmina amb uns cors i el peix, que amb la veu de Jeff Bridges – d’un tall de Big Lebowski – diu: ‘A mi també m’agrada el teu estil, noi’. El sentit de l'humor no s'ha de perdre. 

Elverum sent una gran connexió espiritual amb la terra, la mateixa en la que està aixecada la seva llar, construïda sobre els ossos dels indígenes que reclamen allò que és seu. #M’amago dels veïns quan passen, mentre dic un encanteri contra els seus cartells de propietat privada# canta maleint als turistes absents que deixen les llums enceses de les seves cabanes durant tot l’hivern. 

Donen per a molt aquestes 26 reflexives i turbulentes cançons.

            

NO SABEM EL QUE ENS PERDEM

HOTWAX – “HOT SHOCK”

A LA VISTA

Després de varis singles i l’impecable declaració de principis de l’EP Invite Me, Kindly de l’octubre de l’any passat, HotWax donen el pas cap a la vida adulta amb el seu àlbum de debut.

Es diu Hot Shock i els hi editarà a primers de març de 2025 Marathon Artists. El terceto de Hastings format per Tallulah Sim-Savage (veu, guitarra), Lola Sam (baix) i Alfie Sayers (bateria) tenen a punt aquest paquet amb deu noves cançons perfectament construïdes amb producció de Catherine Marks (Boygenius, Wolf Alice) i Steph Marziano (Hayley Williams, Let's Eat Grandma) fent pinya als prestigiosos estudis RAK de Londres.

(fot Frances Beach)

El missatge que inclouen en els deu pepinos del disc, és sobre deixar enrere la por – aquesta que la crosta ens vol colar cada vegada que els hi donem l’ocasió – i mirar endavant. ‘Viure el present pot ser caòtic però també ens fa més valents amb cada experiència que guanyem’ diu la baixista Lola Sam. 

El darrer any han estat voltant i donant concerts sense parar, fet que han utilitzat també per re-forçar-se com a banda. ‘Volíem capturar la forma en que sonem en els directes molt més del que ho vam fer en els llançaments anteriors’ diu Tallulah. ‘Desitgem que l’àlbum hagi capturat aquesta energia i la millor manera de fer-ho és tocar molt en viu. És el que som com a banda i és el que volem transmetre’. Animades estan.

           

SOBRE OPORTUNITATS i MÉS

NEPS – “COMMON LIFE”

NOU REGISTRE

No desitgen altre cosa que comunicar que no hem de perdre de vista les coses importants de la vida.

Digues-li nostàlgia o digues-li ganes de somriure-li a la vida. El terceto austríac Neps volen demostrar que no viuen només dels valsos i del concert de cap d’any. Es comprometen amb abundants ritmes accelerats herència dels 90 – llegeixis The Killers, Vampire Weekend, etc. – a base de guitarres i tonades enganxoses. Power pop per espolsar tots els prejudicis encomanats per aquest impuls arribat del centre d’Europa.

Els llançaments dels primers singles d’avançament d’aquest debut, ha fet que mig continent miri cap allà. L’altre mig continua caçant mosques. ‘La rutina de cada dia pot causar depressió i angoixa. Algunes persones volen més harmonia i canvis de veritat en aquest món gris’ diu la banda en un comunicat. El disc es diu Common Life que els hi ha editat aquest octubre el segell de Viena Feber Wolle Records amb la producció de Patrick Tilg i Jo Stöckholzer.

En aquest vibrant Kicking Habits, on els acompanya la també cantant austríaca Ivery (Verena Koppendorfer), reflexionen sobre alliberar-se de les limitacions socials que es van imposant i la necessitat de desafiar les tendències actuals. Matthias Bramauer ho descriu així: ‘La cançó tracta de trobar la teva identitat quan encara pots. Quan descobreixes qui ets i qui vols ser. Ja sigui que vulguis afegir-te a la multitud o sortir-te de la norma. M’he adonat que sovint som fràgils davant d’aquests temps i hi ha que anar en compte de no perdre de vista les coses importants de la vida’. Pugem el volum.

            

MÉS QUE SIMPLES REVISTES

ENTREVISTA

Per molts afeccionats, la música va estretament lligada al món de les revistes especialitzades.

Els més vells, i amb diners a la butxaca, recordaran que tornaven de París o Londres carregats de revistes musicals: Rock & Folk, Les Inrockuptibles, New Musical Express, Melody Maker, Sounds, més tard Q, VOX, Select,... quan aquí hi havia Disco Expres, Vibraciones i el Popu, que per com anaven les coses, estava molt i molt be.

Aquestes quatre paraules que vam tenir amb Iván Baena, dels pocs que queden i mantenen un negoci de venda de revistes a Barcelona, vol ser un homenatge a totes aquelles publicacions que ens complementaven – i algunes continuen complementant – la compra de vinils.

TotdePop: Free Time va començar en un local a les Rambles, a l’alçada de Portaferrissa. El negoci és familiar?

Iván Baena: Si. El va obrir el meu pare el 1992, fa més de 30 anys ja.

TdP: Entra una persona i us pregunta si teniu una revista dedicada a buscar cargols. Hi ha revistes de tots els temes?

IB: Si, inclús dels més inversemblants. Fins no fa gaire en teníem una dedicada a la Barbie, que aprofitant el llançament de la pel·lícula tenia més sortida que fa uns anys. Però ara no sé perquè ja no ens arriba.

TdP: Això d’estar voltat de tanta actualitat, fa que sàpigues una mica de tot?

IB: Molt per sobre. No soc expert en res ara que estan tan de moda els experts. És com sentir campanes, però no n’escoltes cap en concret.

TdP: De revistes de música, és del que hi ha més?

IB: No. La palma se l’endú el disseny i la moda. Però sí, després la música, i el motor, els hi van al darrere de prop.

TdP: Noteu la pressió de les revistes digitals?

IB: No gaire. Es complementen bastant. Depèn de la publicació. N’hi ha que son pura informació, aleshores potser el seu públic no l’importa que sigui digital. Però n’hi ha d’altres que son col·leccionables, amb un format luxós. Gairebé no saps si son una revista o un llibre i que estan allà al mig. Son molt llamineres i el grafisme incentiva molt al comprador, perquè digitalment no tens res, només un arxiu. Passa el mateix amb la compra de música, és molt diferent un vinil que un arxiu al mòbil guardat amb els missatges de la mama que et pregunta si aquell dia ja has menjat? A la prestatgeria també parla molt de tu, dels teus gustos, etc.

TdP: N’hi ha de llegendàries, com la italiana Domus d’arquitectura o Interview fundada per Warhol. De tendències hi va haver la mítica The Face, que va sortir el 1980 de la mà de Nick Logan del New Musical Express. Es diu que va ser la que va canviar el concepte de revista, inclús que va llançar la carrera de Kate Moss. Potser que s’estigui tornant a editar?

IB: Si, va desaparèixer el 2004 i des de 2019 torna a editar-se físicament. Hi ha hagut algun cas que de sortir en digital torni a sortir en paper per demanda popular.

TdP: Això és genial! Tornem a les musicals. Quines son les més venudes?

IB: Uncut i Mojo son les més venudes. Son dues de les més antigues, a més conserven el CD com a obsequi. La Prog fa un parell d’anys que va deixar de incorporar el CD i d’aquesta en concret s’ha notat molt la baixada de vendes.

TdP: Es podria dir que està consolidat aquest format?

IB: No ho sabem. Nosaltres funcionem perquè estem molt especialitzats en uns temes i models especifics. Concentrar mercat no és un bon símptoma. El fet que no hi hagi gaires punts de venda com el meu, no diu res de bo. Si n’hi hagués més voldria dir que el sector gaudeix de bona salut. M’agradaria tenir més competència.

TdP: El desplaçament de La Rambla cap al Barri de Sant Antoni, va ser premeditat?

IB: No que va! Va ser per la qüestió del lloguer, que expirava que vam haver de marxar.

TdP: Coneixies el barri abans d’obrir el nou local? Què n’opines dels canvis i de la proliferació de llibreries?

IB: La meva mare viu relativament a la vora, o sigui que si que el conec, ha ha ha... Nosaltres vam venir una mica abans de la remodelació del mercat que li va donar força publicitat. Vam arribar el 2018 i lo de les llibreries sincerament creiem que ha estat una casualitat.

TdP: Una tarda et trobes aquí tot sol i t’entra per la porta un paio de color verd amb unes malles fluorescents que ha aparcat l’ovni al xamfrà. Li vendries una revista d’astronomia?

IB: D’astronomia i de gastronomia si cal, el que vulgui. El que si ens entrava sovint quan érem a la Rambla era el Joan Clos, ex-alcalde i ex-ministre, que li agradava el rollo dels radio-afeccionats.

TdP: A casa llegeixes alguna revista o n’estàs saturat al final del dia?

IB: Nooo, ha ha ha... no estic subscrit a cap.

TdP: Sovint acabem preguntant quina cançó t’agradaria que sonés al teu funeral. T’atreveixes a dir-ne alguna?

IB: A veure... Fade To Black de Metallica.

I deixem a l’Iván enfeinat traient i reposant les noves entrades a l’espera dels que seguim valorant la lectura en paper... i l’olor de la tinta impresa.

             

PER UNS INSTANTS, EN EL ROVELL DE L’OU BRITÀNIC

THE TUBS + MELCOCHAS

DM. 06 NOVEMBRE’24

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

No hi ha masses ocasions a Barcelona per tastar i sentir el que es cou en el centre neuràlgic del pop. La visita dels gal·lesos instal·lats a la metròpoli anglesa, ens permetia fer un esperat mos.

Haurien pogut ser tres quarts d’hora intensos de concert si no hagués estat per les ganes de xerrar que tenia Taylor Stewart, el bateria. Després de cada tema, tots havíem d’alçar el got de cervesa per brindar per alguna cosa. Els seus companys, el carismàtic líder Owen Williams, el guitarrista George Nicholls i Max Warren al baix, li reien les gràcies mentre anaven allargant el show. 

Owen Williams

Van fer un repàs de la seva curta discografia com a The Tubs. Van anar caient tots els himnes que han elaborat i que omplen els seus dos únics àlbums: Deat Meat (Trouble In Mind – 2023) i Cotton Crown que encara estar per sortir. 

George Nicholls

The Tubs

Van obrir la nit Melcochas, el grup de l’equatorià Felipe Añez, establert a Barcelona. The Tubs, en la visita al nostre país, tenien previst tocar també a la sala Loco Club de València, concert que ha estat anul·lat.

Felipe Añez

Melcochas

           

CONCLOENT i FRESC

GINA GLORY – “DIED LAUGHING”

NOU REGISTRE

La banda de Pittsburgh Gina Glory ens rescata per uns dies del fons del pou.

Les propostes més interessants sorgeixen i te les trobes per casualitat, fet que fa augmentar la sensació de que hi ha vida més enllà d’on ens trobem. Ritmes slowcore, tonades recargolades i molta retro-alimentació. 

Van idear el títol de l’àlbum amb la intenció de que es llegís conjuntament amb el nom de la banda, com un obituari. ‘Creiem que les coses que fan por, son divertides en el context d’una vella pel·lícula de terror dels anys 80: una cosa cursilona i exagerada, en lloc d’algo típic de Netflix sobre crims de veritat’.

(polaroid de Sadie Shoaf)

Acaben de llançar una mena de debut que es diu Died Laughing editat pel seu amic Eric Stevens de Michi Tapes. Els tretze talls que inclou aquest dispositiu d’auto-reconstrucció ideat per Veronika Cloutier (guitarra, veu), Dylan Henricksen (teclats, bateria) i Connaley (baix, veu) esquematitzen amb un geni i naturalitat poc habituals el panorama del pop actual.

El single principal, If This Love Wasn’t True, havia de ser una cançó romàntica quan Cloutier la va composar el 2020. ‘La vaig escriure mentre estava en una relació, sobre per què havia de suportar a aquella persona si l’amor no era de veritat’ va dir això i va esclatar a riure. El vídeo el va filmar Joe Praksti (Rave Ami) en un sol dia, en el parc d’atraccions històric de la ciutat, descrit per Stevens com el purgatori d’Adventureland.

Van enregistrar l’àlbum en el Trinity Island Studio i va ser mesclat per Warren Pryde. ‘El setembre de l’any passat, van tenir la primera sessió amb Pryde. Va ser fàcil’ diu Henricksen. ‘Ningú de nosaltres havia gravat res abans en un estudi’. Vol donar força a la importància d’ ‘estar sempre obert a experimentar amb maneres de fer les coses que amb el temps han perdut fiabilitat i tractar de re-interpretar-les per a que tornin a ser fresques’. 

           

SEMPRE LA MATEIXA CANÇÓ

NOTÍCIES

Venen temps que seran estranys per als que tinguin una edat. Serà impossible dur a terme iniciatives privades, tot passarà per mans dels ajuntaments o altres estaments ciutadans a base de...  SUBVENCIONS.

Preus elevats, traves burrocràtiques, canvis d’hàbits, etc. faran que no puguis fer res que no tingui un numero de registre. Per aquí, assistim al tancament de sales o a canvis màgics de mans, amb la mateixa indiferència que si veiéssim passar la professor de Setmana Santa. Una mica més lluny, on la música encara te un valor, sorgeixen iniciatives que a la llarga serviran per explicar a la vora del foc.

Mentre hi ha subvenció el negoci rutlla. Quan deixa d’arribar, bona nit i tapat. Les ajudes de la gent sempre son ben rebudes i d’agrair, però més tard o més d’hora els quartos es tornen a acabar i cal una nova ajuda. I així: tot molt normal.

El Salford Lads and Girls Club és un espai per a joves i no tan joves on es fan actes artístics i culturals de l’àrea del Gran Manchester, a Salford. Ara es troba sota l’amenaça d’haver de tancar per la retirada de la subvenció i en conseqüència, la manca d’un pressupost a la mida dels temps. Per això ha sorgit una campanya de solidaritat amb una pàgina a GoFundMe i varies donacions de famosos.

Primer va ser Graham Nash. Ara ha sigut Morrissey. El primer molt vinculat a l’espai abans inclús dels Hollies, ha donat 10.000 lliures que se sumen a les 5.000 dels Courteeners. Morrissey, que ja els ha ajudat en varies ocasions i de diferents maneres, ara ha donat 50.000 lliures més. La seva vinculació consta en la sessió fotogràfica realitzada per a l’àlbum The Queen Is Dead de 1986.

L’ajuntament, ja tindrà temps de recuperar les 100.000 que ha posat, que sumades a la resta, ja van per més de 200.000 lliures de les 250.000 que diuen necessitar per tirar un temps més. Continuem.