ACTITUD PEL 2025

CHARM SCHOOL – “DEBT FOREVER”

A LA VISTA

Acabarem l’any amb guitarres tocades amb paper de vidre del 20, una bateria llançada escales avall i una veu posseïda per l’esperit de Mark E. Smith.

El juliol de l’any passat el quarteto Charm School de Louisville llançaven l’EP Finite Jest. Ràpidament van passar a primera línia de destacats per a continuar amb l’esperança de supervivència. Ara ja tenen a punt el seu debut en gran per a finals de gener, via Surprise Mind. Onze nous talls de post-punk real i amateur amb el nom de Debt Forever.

Andrew Rinehart (veu, guitarra), Matt Filip (baix), Drew English (guitarra) i Jason Bemis Lawrence (bateria) reprenen el camí encetat l’any passat per carreteres sense asfaltar i fent tota la polseguera que poden. 

Incloent els set minuts de l’última cançó, Happiness Is A Warm Sun – a l’EP també acabaven amb un extens tall de vuit minuts – son tot càpsules explosives que carreguen conra l’ascens descontrolat del feixisme, la pressió financera, els mitjans d’incomunicació, l’espectre de l’algoritme, la falta total i real d’empatia... Que tothom trobi la porta de sortida d’aquest 2024! 

         

RETORN AL FUTUR

WHIRR – “RAW BLUE”

NOU REGISTRE

Van ser aliment per a voltors de tot tipus. Malgrat l’incident, la seva música segueix alimentant a tots els que no combreguem amb les aus carronyaires.

Per si la banda de Califòrnia Whirr no hagués pagat encara suficientment la patinada amb l’expulsió del segell i l’aillament que va seguir, Nick Bassett en una entrevista del passat maig concedida al periodista musical Eli Enis, s’ha tornat a disculpar ‘per haver deixat que tota aquella merda sortís de mare i així afectar a la vida d’algunes persones’.

Després del discret llançament el 2019 de Feels Like You a través del seu propi segell creat per necessitat imperiosa, celebrem l’anunci del llançament com si es tractés d’un botim de raïm d'oferta, envoltat de tot el necessari per passar definitivament pàgina. Es diu Raw Blue i és una perfecta rentrée al circuit de les bandes dels xiuxiuejos i reverbs obstinats. Els hi edita el segell Funeral Party en format físic aquesta primavera que ve.

Amb producció de la pròpia banda i Zac Montez, el van enregistrar als estudis Earth Analog de Tolono, un poble petit d’Illinois, durant vint dies del mes passat. El pròdig resultat, deu intenses cançons sepultades per un mantell que aporta la típica pàtina de les coses que estan ben fetes. Es llançarà en varis formats, en un d’ells inclouran a l’atzar, fotos Polaroid captades durant les sessions d’assaig i gravació. Donem-li una nova oportunitat al raïm.

            

TORNAR A SER FELIÇ

CHRISTOPHER OWENS – “I WANNA RUN BAREFOOT THROUGH YOUR HAIR”

NOU REGISTRE

La vida de Christopher Owens no ha sigut fàcil tot i que l’hauria pogut tenir. Però al final ja sabem que passa, el que ha de passar.

Va néixer a Miami el 1979 i d’adolescent va viatjar per mig mon amb els seus pares que pertanyien a un grup de gent que es feien dir Children of God. Cap a finals de segle, mentre eren per Europa, va decidir amb sa germana tirar pel dret i van plantar-se a Texas.

(fot Sandy Kim)

Va conèixer a un tal Stanley Marsh3, un d’aquests que no saben massa bé que fer amb els diners (tenia pous de petroli) amb el que va viure quatre anys. Va fer auto-stop per anar a San Francisco on va conèixer a Chet White, el seu guia espiritual amb el que funda la sucosa banda Girls. Van treure un parell d’àlbums, el primer d’ells de referència indie. Fins que la bona sort es va acabar.

Entre mig de diferents addiccions, el 2012 la banda es va desfer, va tenir un important accident de moto, el 2017 va perdre la feina, la novia el va deixar, va perdre la casa, s’instal·la en una caravana i li roben la caravana amb el seu gat i la seva guitarra a dins i el 2020 Chet “JR” White mor amb 40 anys. A veure qui ho supera això.

El 2015 va editar el que fins ara era el seu darrer treball dels tres que va editar, aquell Chrissybaby Forever amb una fotografia a la portada on se’l veu enfundat en una elegant camisa de força. Nou anys després, amb moltes coses resoltes, ressorgeix amb aquest I Wanna Run Barefoot Through Your Hair que li ha editat True Panther Sounds, gravat a San Francisco co-produït per Owens, Doug Boehm i Ariel Rechtshaid.

Amb 45 anys, instal·lat a Nova York i casat, la ciutat i la nova companyia l’han ajudat molt satisfactòriament en aquest ressorgiment. Però el clic va passar lluny de Washington Heights, a Manhattan, on resideix actualment.  Va ser el 2017 quan els fans d’Owens de Hong Kong i Singapur es van posar d’acord amb ell a base de missatges directes, per portar-lo fins allà per donar uns quants concerts.

Va ser a Hong Kong que va escriure No Good, la primera cançó del disc: #Cap més cançó d’amor / Ni una més on fingeixi / Que tot anirà be#.  A This Is My Guitar escriu: #Aquesta és la meva guitarra, la toco amb les meves mans / És part de mi, igual que la cançó que canto# en una clara referencia a que la música és una de les poques coses que no pot perdre.  A Do You Need A Friend diu: #La soledat és com l’hivern/ Només perquè portis un abric / no significa que no faci fred ... Hauràs de deixar anar el teu dolor / Perquè plorar només està bé un temps / Després hauràs de somriure / Si vols estimar de nou ... La gent va i ve / però la soledat és sempre la mateixa#. 

         

VINIL-EPIDÈMIA

NOTÍCIA DE DARRERA HORA

Les autoritats sanitàries competents, han advertit d’un nou cas de contaminació vírica similar al viscut a principis d’aquesta dècada.

El nou agent infecciós s’ha detectat en una partida de policlorur de vinil vinguda de la Xina, sortit d’una fàbrica ubicada al costat d’un femer. Aquest país, convertit en una potencia en la fabricació i exportació d’aquest plàstic, sembla que ha distribuït als països occidentals, nombroses partides d’aquest element en els discos que s’utilitzen com a suport analògic de reproducció de música.

Els experts s’estan plantejant prohibir aquest format donat que tothom, tret de quatre freakis que es resisteixen a progressar, fa servir mitjans digitals. També recomanen a professionals i públic en general, utilitzar, previ donar-te d’alta, una app que ja tenen a punt, per escoltar cançons i que, a més, et suggerirà el millor per a tu.

Per evitar riscos, també aconsellen que en cas de que t’hagi arribat algun d’aquests vinils o vagis a una botiga de discos, a partir d’ara et posis una mascareta de les que segur et van sobrar de la vegada anterior. Així mateix, per col·laborar amb l’acomiadament del virus, si et ve un individu a casa amb un disc de vinil, no el deixis entrar o fes-lo passar directament al balcó.

AJUDA A FER UN MÓN MÉS SEGUR ENCARA

        

NO ENREDEN

GRUNDEIS – “EVERY SECOND AN OCEAN”

NOU REGISTRE

Podrien ser la típica banda amb noia al davant. Però no.

Els quatre músics d’Hamburg que conformen Grundeis s’enfonsen en les gèlides aigües del post-punk de finals dels setanta de la mà d’herències com les de Siouxsie And The Banshees, construint un so compacte pertanyent a l’escola de la banda de Londres. La lúcida guitarra de Nils Pfannenschmidt i el contundent ritme que instauren el baix de Tobias Rutkowski i la percussió d’Andreas Mann destaquen en la justa mesura perquè la veu de Laura Müller no borinotegi en excés.

Es van configurar el 2018 i van debutar amb Amygdala (Undressed Records – 2021). Ara tot just fa dues setmanes, que el mateix segell alemany els hi ha llançat aquest Every Second An Ocean. 

Catorze metàl·lics talls beneits per Siouxsie Sioux on combinen música colpidora amb d’altres d’estètica dramàtica i fràgil. Tot i l’arriscat de la proposta amb un doble àlbum, les cançons es mostren com un sol escenari, sincer i fàcil d’entendre. Al davant hi ha una noia però podria ser un noi i seria el mateix. Aquesta és la fórmula.

             

XUCLATS PEL TEMPS

TaFFY – “LULL”

A LA VISTA

Si Harriet Wheeler i David Gavurin s’haguessin conegut al Japó aquest segle en comptes del passat, possiblement haurien fet alguna cosa semblant al que fan el quartet TaFFY.

S’hi van posar el 2011 i ràpidament van captivar a tot quisqui ansiós de cançons tristes amarades de llàgrimes i ofegades per sons estridents. Ara han anunciat la sortida del seu sisè àlbum d’estudi que es diu Lull i que els hi llança Club AC30 a finals de gener.

Ho van deixar fa cinc anys i pico amb aquell esperançador Deep Dark Creep Love (Club AC30 – 2019). En aquest lapsus de temps, a més de sacrificar-se com vam fer casi tots i treballar en el nou àlbum, Iris (veu, guitarra), Takeshi Horikoshi (baix, veu) i Kensuke Kasuya (bateria, veu) van passar per una primera substitució entrant Rio Kato a la guitarra, amb el que la cantant es desfà en elogis: ‘És genial tocant casi qualsevol estil però des del seu propi enfocament. Dins del tarannà de la banda, aporta les seves idees, així que és TaFFY però amb algo nou!’

El disc el van enregistrar als Sound Crew Studio de Tokio amb Toshiro Kai, que està amb ells des del seu debut amb Caramel Sunset (Club AC30 – 2011) passant a ser el que s’acostuma a nombrar com el “cinquè” membre del grup. En aquest Lull hi seguirem trobant la mescla de guitarres distorsionades i caramel·litzacions afinades en els seus nou temes, tancant amb una versió de Hairshirt de REM. El tema que han compartit, ifonly, sinó no fos perquè no pot ser, juraria que és la Wheeler.

            

CAMPI QUI PUGUI

BON NADAL

December Will Be Magic Again, Kate Bush la va enregistrar el 1979 als Abbey Road Studio de Londres. Immersos en el desgavell d’uns dies de màxim consum i desordres de tot tipus, esperem que sí, que algun dia el desembre torni a ser màgic.

            

EMPAITANT L’ÚLTIMA FRONTERA

ELECTRIC EYE – “DYP TID”

NOU REGISTRE

Podria ser la banda sonora d’una pel·lícula de ciència-ficció. Podria ser la banda sonora de les nostres vides, cada dia més de ciència-ficció.

Però la intenció de la banda de Bergen, a Noruega, és un altre. La de ser un viatge d’exploració sobre el què som, un éssers d’existència finita, molt més que el cos que habitem. Això és amb el que Electric Eye ens volen, amb la seva música i qui vulgui, ajudar a comprendre. Fa unes setmanes Fuzz Club els hi ha llançat el seu cinquè intent, aquest Dyp Tid de sis talls estrenats el 2022 en una església de fusta de mitjans del segle XIX, dins del programa del Sildajazz, el festival internacional de jazz que es fa a Haugesund.

La banda, formada per Øystein Braut (guitarra, veu), Njål Clementsen (baix), Anders Bjelland (sintetitzador) i Øyvind Hegg-Lunde (bateria), van entrellaçar enregistraments en viu i jams improvisades al Duper Studio de Bergen, que oscil·len entre el còsmic-jazz i la psicodèlia experimental. 

‘Sempre ens hem sentit atrets pel cinematogràfic, per la sensació de que alguna cosa se sent que és més gran que la pròpia vida, i a Dyp Tid lliguem aquests elements que son profundament personals i esquius. En una era on tot va amb algoritmes previsibles, el nostre objectiu era crear alguna cosa que es negués a ser encasellada’ expliquen en un comunicat. Per favor, desallotgem ja els happy flowers i deixem-nos fer.

            

INTENTAR QUE LES COSES AGAFIN SENTIT

BATHS – “GUT”

A LA VISTA

El portentós músic de Los Angeles Will Wiesenfeld, aviat ens tornarà a regalar les oïdes amb els seus ritmes electrònics inquiets i provocadors, via el seu altre ell, Baths.

Diu que aquest nou treball, el quart, sortirà cap a la tercera setmana de febrer via el seu segell, Basement’s Basement. Vindrà després de set anys dedicat a coses com produir bandes sonores que com la majoria de l’actual producció audiovisual, poc interès generen. Ha fet bé en continuar el camí deixat amb Romaplasm (Anticon – 2017).

Es diu Gut i el va completar a principis de 2022. ‘Gut principalment és un intent de fer que els meus sentiments tinguin un sentit quan no els psicoanalitzo, i observar-los posant-los sobre la taula’ explica Wiesenfeld. ‘Penso en els homes i en el sexe, literalment sempre. Fer el nou disc implicava explorar aquest fet més enllà de la incomoditat que representés sense tenir en compte la vergonya personal’ afegeix.

Ha compartit un primer tall, aquest contundent Sea Of Men del que diu: ‘És més divertit deixar la història a l’oient, però puc dir que és desendreçada i laboriosa, allà on la meva vida amorosa i la composició de cançons co-existeixen. Un resum seria dir que Sea Of Men és enfrontar-me al meu insaciable desig sexual’. Una cançó amb una enèrgica i empàtica secció rítmica acompanyada d’un teclat insistent, veus en segon pla i un recitat convertit en declaració de principis: #Fangós baixo pel vessant de la muntanya / llop envellit amb pell podrida / mirant fixament la marea salvatge / un ésser humà al límit / el carnal és una forma normal (això és tot) / follant a tots els homes en manada (això és tot) / el Fill de Déu mai està a casa / quan truco a aquesta porta / ... Tots estan de genolls#

              

L’ETERNA SEDUCCIÓ

THE GENTLE SPRING – “LOOKING BACK AT THE WORLD”

A LA VISTA

Gran i orgullós, Michael Hiscock continua aferrat a les brillants melodies pop. Aliè amb ganes al que estem fent amb la música, persevera i per això se’l venera en llocs com aquest.

A principis dels 90 va fer història amb els enyorats The Field Mice de la ma de l’icònic segell Sarah Records. Després, participant de nombrosos projectes aportant la seva saviesa pop. Des de fa uns anys, instal·lat a París, no ha pogut evitar crear una nova banda amb la que crear lluminoses melodies i continuar cantant a les profundes emocions que també segueixen amb nosaltres.

Es diuen The Gentle Spring i amb Hiscock trobem a Emilie Guillaumot (veu, teclat) i Jérémie Orsel (guitarra).Tenen a punt el seu debut que porta per nom Looking Back At The World que els hi editarà en tres setmanes Skep Wax Records. Hi trobarem deu cançons molt ben madurades. A base d’elegants guitarres i el subtil teclat de Guillaumot s’endinsen cap a aigües tranquil·les inaugurant una etapa des d’una nova interpretació de l’indie pop.

Cançons que evoquen el fantasma del fracàs d’una relació anterior que amenaça en minar la felicitat en el present. Finals que no tenen marxa enrere o tristes revelacions de que sempre hi haurà llum i ombra com en aquesta Sugartown que adverteix de la complaença. The Gentle Spring és, com acostumen a ser els inesperats, un retrobament doblement seductor.